Prosa Poesia Crítica literària o assaig Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Poesia infantil i juvenil Estudis sobre l'autor/autora Còmic Guions

Víctor Sunyol i Costa

Víctor Sunyol i Costa (Vic, 1955) és escriptor, professor i editor.

La seva poesia destaca per l’exploració dels límits del llenguatge i la recerca d’una, sempre impossible, possibilitat de dir. Comença a publicar a finals dels anys setanta i compta amb una obra poètica de més d’una vintena de títols, entre els quals es troben Ni amb ara prou (1984), Esculls al dic sec de la memòria (1991), Moment (Poesia 1982-1985) (1995), Quadern de bosc (1999), Stabat (2003), Des d’ara (2005), Quest (2013) o Des de quin on? (Antologia 1976-2017) (2019).

Des de la seva fundació s’ajunta amb Antoni Clapés a Cafè Central, editorial on publica una part destacada de la seva obra com Quadern de port (1999), I si no neva? (Aèria) (2004), NO ON (rèquiem) (2008) o de ser només (2014).

També fa algunes incursions a la narrativa amb Descripció de cec (1990) o Birnam (2014) i a l’assaig de ficció amb El buit i la novel·la: cinquanta assajos de buidatge novel·lístic (1994) o Cap a Tirèsies, una aproximació a Eva Aguilar (1997). Col·labora en publicacions periòdiques com El 9 Nou i en revistes culturals (Reduccions o Transversal), col·labora assíduament amb músics i artistes visuals i ha comissariat cicles d’exposicions d’art visual a l’H – Associació per a les Arts Contemporànies de Vic i al Bòlit, el Centre d’Art Contemporani de Girona.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Pàgina elaborada per Bet Ajenjo per a l’AELC.
Documentació: arxiu de l’autor.
Fotografia: Miquel Sala Claveras.

Castellano

Pòrtic Víctor Sunyol i Costa castellano

Víctor Sunyol i Costa (Vic, 1955) escritor, profesor y editor.

Su poesía, a menudo relacionada con las grandes preguntas filosóficas, destaca por una exploración de los límites del lenguaje y la búsqueda de la esencia pura. Empieza a publicar a finales de los años setenta y cuenta con una obra poética de más de veinte títulos, entre los que se encuentran Ni amb ara prou (1984), Esculls al dic sec de la memòria (1991), Moment (Poesia 1982-1985) (1995), Quadern de bosc (1999), Stabat (2003), Des d’ara (2005), Quest (2013) o Des de quin on? (Antologia 1976-2017) (2019).

Desde su fundación se une a Antoni Clapés a Cafè Central, editorial en la que publica parte destacada de su obra, como Quadern de port (1999), I si no neva? (Aèria) (2004), NO ON (rèquiem) (2008) o de ser només (2014).

También hace incursiones en la narrativa con Descripció de cec (1990) o Birnam (2014) y en el ensayo de ficción, con El buit i la novel·la: cinquanta assajos de buidatge novel·lístic (1994) o Cap a Tirèsies, una aproximació a Eva Aguilar (1997). Colabora en publicaciones periódicas como El 9 Nou y en revistas culturales (Reduccions o Transversal), colabora asiduamente con músicos y artistas visuales y ha comisariado ciclos de exposiciones de arte visual en la H – Associació per a les Arts Contemporànies de Vic y en el Bòlit, el Centre d’Art Contemporani de Girona.

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Página elaborada por Bet Ajenjo para la AELC.
Documentación: archivo del autor.
Fotografía: Miquel Sala Claveras.

English

Pòrtic Víctor Sunyol i Costa english

Víctor Sunyol i Costa (Vic, 1955) is a writer, teacher, and editor.

His poetry is outstanding in its exploration of the limits of language and its quest for an—always impossible—possibility of speech. His first collection appeared at the end of the 1970s, and he has now published more than twenty titles, including Ni amb ara prou (1984), Esculls al dic sec de la memòria (1991), Moment (Poesia 1982-1985) (1995), Quadern de bosc (1999), Stabat (2003), Des d’ara (2005), Ques (2013), and Des de quin on? (Antologia 1976-2017) (2019).

He has been working with Antoni Clapés in the publishing house Café Central since it was founded, and a considerable part of his work has been published there, with titles like Quadern de port (1999), I si no neva? (Aèria) (2004), NO ON (rèquiem) (2008) and de ser només (2014).

He has also published several works of fiction, among them Descripció de cec (1990) and Birnam (2014), as well as fictional essays including the titles El buit i la novel·la: cinquanta assajos de buidatge novel·lístic (1994) and Cap a Tirèsies, una aproximació a Eva Aguilar (1997). Moreover, he writes for such periodical publications as El 9 Nou and cultural magazines (Reduccions and Transversal), he frequently works with musicians and visual artists, and he has curated cycles of visual art exhibitions at H—the Vic Association for Contemporary Art—and also at Bòlit, the Girona Contemporary Art Centre.

He is a member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan language Writers – AELC).

Web page: Bet Ajenjo for AELC.
Documentation: Author’s personal files.
Photography: Miquel Sala Claveras.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Víctor Sunyol neix a la ciutat de Vic la nit de Cap d’Any de 1955 i és fill de Montserrat Costa, mestra, i del poeta Joan Sunyol i Genís. Besnet de l’escriptor Martí Genís i petit de tres germans, creix en un ambient cultural amarat de música i literatura. Ben aviat es converteix en un lector voraç de la biblioteca familiar, amb Salvat Papasseit, Ausiàs March en les versions de Joan Fuster, o Quasimodo, però també de volums de poesia experimental de Sánchez-Juan, de Ruyra o de llibres d’art romànic, pintura flamenca i art contemporani.

Cursa la primària al col·legi l’Escorial, el batxillerat, a l’escola privada de Sant Miquel dels Sants i el COU, a l’Institut J. Callís de Vic. A començament dels anys setanta, comença els estudis de Farmàcia amb la idea de dedicar-se a les lletres i la literatura com a activitat secundària, però al cap de dos anys els abandona per manca d’interès. Un interès que sí que troba en el grau de Filologia i Lletres a la Universitat Autònoma de Barcelona. L’estada a la Ciutat Comtal representa per a ell un canvi cultural molt important.

Acabada la carrera, es dedica a l’ensenyament de llengua i literatura catalanes als cursos nocturns de l’Institut Jaume Callís de Vic i s’hi està durant més de divuit anys. Quan deixa l’institut, comença a donar classes a l’Escola d’Art de Vic i hi treballa fins que es jubila l’any 2015.

Compagina la docència amb l’activitat literària. Entre 1974 i 1982 forma part del grup de joves que elaboren la revista de poesia Clot, i l’any 1978, juntament amb un dels col·laboradors, Jaume Pérez, publica un llibre amb textos d’ells dos titulat Entreparèntesis i amb dibuixos del germà de Sunyol, Esteve Sunyol. El 1982, quan la revista esdevé Clot, revista de literatura, passa a ser-ne director nominal, fins al 1985. Col·labora en diversos diaris i revistes, entre els quals destaquen el suplement satíric del setmanari El9Nou, “La Llufa” (1982-1983); la revista de cultura contemporània Transversal (1996-2004); i la revista de poesia Reduccions (des de 1985).

Dins del món editorial, és responsable de les edicions de Cafè Central des de la seva fundació el 1989, i en codirigeix la col·lecció de poesia “Jardins de Samarcanda” des de 1992. També codirigeix la col·lecció “Narratives” amb Miquel Tuneu entre 1987 i 1992, i la col·lecció “Calaix de versos” juntament amb Sam Abrams i Jaume Subirana entre l’any 2000 i el 2004, totes dues d’Eumo Editorial.

Col·labora amb artistes visuals amb textos per a i des de la seva obra. Entre d’altres, treballa amb Alfons Borrell, Alícia Casadessús, Manel Esclusa, Joan Furriols, Antoni Llena, Àlex Nogué, Josep Ricart Rial, Josep Vernis o David Ymbernon. També col·labora amb músics com Xavier Maristany (la cantata Aèria, 1999;  l’òpera Stabat, 2005, o NO ON, 2010), Josep M. Balanyà (Esclat contra les guerres, 2003, o No crec en tu, 2018), Marc Vernis, Antoni Miralpeix (La nit dels contes, 2024) o Quim Abramo.

Pel que fa a la seva producció literària, destaquen els reculls poètics: Ni amb ara prou (Les edicions dels dies, 1984), Esculls al dic sec de la memòria (Institució Alfons el Magnànim, 1991), Quadern de port (Cafè Central, 1999), Quadern de bosc (Tres i Quatre, 1999), Stabat (Proa, 2003), Des d’ara (Proa, 2005), NO ON (rèquiem) (Cafè Central, 2008), l’antologia Des de quin on? (Pagès, 2019) i el llibre de poesia infantil A poc a poc. Cançons de bressol (Comanegra, 2017) amb il·lustracions d’Olga Capdevila. Tot i la seva prolífica obra poètica, Sunyol conrea altres gèneres literaris. En prosa, destaca Descripció de cec (Cafè Central, 1990), Birnam (LaBreu, 2014) i Amb Nausica (LaBreu, 2019); i és autor de l’assaig-ficció Cap a Tirèsies, una aproximació a Eva Aguilar (Eumo, 1997). L’any 2023, la revista de poesia Reduccions dedica l’edició tardor-hivern a la seva obra amb bibliografies completes i articles crítics.

Amb un discurs afí a Samuel Beckett i Peter Handke, i amb els poetes orientals japonesos i xinesos, Shakespeare i Homer com a referents, l’obra de Sunyol forma un tot compacte i complementari al voltant de qüestions sobre la llengua, la poesia i la creació.

També fa incursions en el món de l’art. Des de la seva fundació, el 1991, forma part de la Junta directiva d’H de Vic, associació per a les arts contemporànies, i n’és president del 2004 al 2011. Comissaria cicles d’exposicions d’art visual (“Un lloc futur”, 1999 i “Fixar l’efímer esvanir l’etern”, 2008), corealitza exposicions (“Des d’unes correspondències”, 2011, amb Manel Esclusa; o “Joc Partit”, 2025, amb Manolo Gómez), i exposa peces en diverses exposicions col·lectives.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Premis

  • Premi de poesia per a inèdits Amadeu Oller ex aequo (1980): (Interiors) des d’un interior holandès.

  • Viola d’Argent dels Jocs Florals de Barcelona (1998): “Quadern de port”.

  • Premi Senyoriu d’Ausiàs March de poesia (1998): Quadern de bosc.

  • Premi Parc Taulí de poesia (2003): Stabat.

  • Premi de Poesia Cadaqués a Rosa Leveroni (2004): Des d’ara.

  • Premi “Projecte de narrativa en sentit ampli” dels Premis Lleida (2010): Birnam.

En antologies

  • ABRAMS, D. Sam: Tenebra blanca. Antologia del poema en prosa en la literatura catalana contemporània. Barcelona: Proa, 2001.

  • ABRAMS, D. Sam: T’estimo… Més de cent poemes d’amor i de desig. Vic: Eumo, 2002.

  • ABRAMS, D. Sam: Llum a les golfes. Una antologia del haiku modern i contemporani en català. Barcelona: Viena, 2018.

  • ALTAIÓ, Vicenç; SALA-VALLDAURA, Josep M: Les darreres tendències de la poesia catalana (1968-1979). Barcelona: Laia, 1980.

  • ALTAIÓ, Vicenç; SALA-VALLDAURA, Josep M.: Mig segle de poesia catalana. Barcelona: Proa, 2018.

  • BALCELLS, Jordi; ROIG, Albert: L’escriptor de poesia. Poètica i antologia del vint. Barcelona: Teide, 1991.

  • BALLART, Pere; JULIÀ, Jordi: Paraula encesa. Antologia de la poesia catalana dels últims cent anys. Barcelona: Viena, 2012.

  • BALLART, Pere; JULIÀ, Jordi: Que van a dar en la mar. Antología poética mediterránea. Barcelona: Publicacions de la UAB, 2013.

  • BRÚ, José; SOUZA, Jorge: He decidido seguir viviendo… Muestra bilingüe de poesia catalana actual. Guadalajara: Universidad de Guadalajara, 2004.

  • D. A.: 3 poetes 80. Barcelona: Imprenta Barcelonesa, 1980.

  • D. A.: Homenatge a Vicent Andrés Estellés. Tarragona: Epsilon, 1983.

  • D. A.: El dia és dels coloms, poemes i poetes. Manlleu: Coordinadora Anti-OTAN d’Osona, 1985. 

  • D. A.: Els poetes d’Osona, avui. Vic: Ajuntament de Vic, 2000.

  • D. A.: Poesia berria. Poesia berriaz mintzaldiak. Santiago de Compostela, 2001.

  • D. A.: Terres, ponts, passatges. Barcelona: Publicacions de la Residència d’Investigadors, 2002.

  • D. A.: Poètes Catalans. Amay: L’Arbre à paroles, 2010.

  • D. A.: Com si res / Mine de rien. Poetes catalans i quebequesos. Tordera: Cafè Central; Emboscall Editorial, 2010.

  • D. A.: Comme si tu avais encore le temps de rêver / Com si encara tinguessis temps de somiar. Chicoutimi: La Peuplade, 2012.

  • GUERRERO, Manuel: Sense contemplacions. Nou poetes per al nou segle. Barcelona: Empúries, 2001.

  • TIÓ PUNTÍ, Pere: Ruta literària de la ciutat de Vic. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 2018.

Coberta del llibre Comme si tu avais encore le temps de rêver.
Coberta del llibre Comme si tu avais encore le temps de rêver.

Vincles

Comentaris d'obra

La publicació recent de Ni amb ara prou de Víctor Sunyol per les ‘edicions dels dies’ ens permet ara de reflexionar amb un ancoratge ferm sobre un poema del present ardent i sobre l’escriptura dels anys a venir: una escriptura que reneix de les seves pròpies cendres i que voleia deixant en l’aire un polsim estrany que anirà cobrint fragments de realitat, trossos, pedaços, cut ups, conglomerats sensitius del món present i real. Les cendres, en aquesta operació de Víctor Sunyol, són els fragments d’un llenguatge anterior que precedeix aquesta escriptura d’ara i que li dóna el nom: fragments clàssics que suren i s’encadenen en el moviment, en el fluir del text present, el retorn periòdic, però escapçat, d’allò que ja ha quedat incorporat a la llengua i que pot ser utilitzat com a matèria de joc. Per això, també, el retorn camuflat d’un sonet, de Llull, de la música, darrere de cada mot de Sunyol, sobretot a la primera part, la part més metatextual, per dir-ho així, del seu poema. No es tracta, però, de simples citacions, ni de recreacions de formes reals; sinó que més aviat Víctor Sunyol se sent temptat per l’encadenament accidentat de fragments reals amb elements culturals que encara cremen a l’horitzó de la literatura actual.

Joaquim Sala-Sanahuja: “Lectura concertada de Ni amb ara prou”, Reduccions, núm. 25, 1985.

* * *

Des de bon començament, Sunyol demana al llenguatge què és, car no el considera pas un objecte de transmissió, sinó un veritable subjecte. L’autonomia del llenguatge poètic esdevé absoluta perquè “si no hi ha referent, el discurs (el poema) és ‘en’, ‘de’, i ‘per’ ell mateix”. Un dels trets que caracteritzaren les aportacions de la generació dels setanta al panorama poètic troba, doncs, en l’autor de Vic el seu màxim exponent. Tanmateix, Sunyol no es limita a una inquisició endolingüística, perquè no són rars els poemes amb un referent real, fins i tot descrit amb tota minuciositat. El quequeig resultant, parla i calla, sap i ignora, és xerraire i mut alhora, ja que la realitat diu i no diu per mitjà de la llengua: “Diria, si tingués els mots que el mut no tinc. L’ombra buida, no-res. Sense mots no ser. Ni és aquell que em diu. L’embarcador dies ha que espera […]”

Josep M. Sala-Valldaura. Dins de La poesia catalana i el silenci. Lleida: Pagès, 2015.

* * *

Com la poesia, Nausica actua de mitjancera entre dos mons. Amb Nausica, llibre escrit a dos nivells: el referencial, interrogatiu i meditatiu, i el quintaessenciat poètic del seu propi viatge interior, Víctor Sunyol, en un cim de maduresa literària, ens ofereix la seva lectura i interpretació del mite homèric, i que tan bé es resumeix en la seva conclusió en les paraules de Nietzsche, l’escriptor-filòsof que va maldar per reintegrar logos i mite, per unir filosofia i poesia en un mateix tàlem: Hem d’acomiadar-nos de la vida de la mateixa manera com Ulisses va acomiadar-se de Nausica, molt més beneint-la que no pas enamorats. I és que l’enamorament és un estadi passatger, efímer, de l’ànima, mentre que la llar retrobada és benedicció, serenitat i equilibri per a l’ànima adolorida del nostre Ulisses interior, ja que la vida sempre hi fa esgarrinxades quan no ferides i traus profunds. Abans de partir cap a Ítaca, Nausica torna l’ànima d’Ulisses més lleugera llevant-li la pesantor i la tristesa pels estralls patits, la restaura i vivifica com si hagués nascut de nou.

Teresa Costa-Gramunt: “Víctor Sunyol amb Nausica”, Núvol, 4 de maig de 2019.

* * *

En primer lloc, el recull de poemes Moment (1982-1986) pren com a coordenada el tempteig del procés d’escriptura. Emprèn l’agosarada recerca d’una nova poètica a partir de la constatació de la inutilitat del llenguatge per expressar el real. Cap mot, pel fet de pertànyer al llenguatge, no pot designar la cosa ni expressar l’inefable. Cal, doncs, esbrinar una altra manera de dir, per exemple, la poesia essencial sense imatges ni metàfores. I és que abans de la melodia hi ha el so. […]

La darrera fita, la darrera temeritat, Quest (2013) proposa un viatge laberíntic pels límits del llenguatge, per «l’esquerda del dir», l’àmbit de creació més arriscada del text. Quest abandona la poètica anterior per tal d’arribar a la consciència, fins ara només intuïda, de la “inutilitat de totes les estratègies del dir”. Adverteix que la llengua està destinada a acabar en un atzucac, en el desert, en la impossibilitat de dir perquè el dir pertany a un altre àmbit. I és només, quan es té consciència de la mudesa de la llengua, que es pot arribar a algun lloc. Avançar “cap a cap mot”. Podríem resumir aquest procés, atrevit i engrescador, inferint que el poeta no arriba mai perquè sempre està en procés d’arribar-hi. Com molt bé diu Jordi Marrugat: «Quest és l’aventura fracassada cap a l’inabastable lloc absolut, l’inefable dir ple».

Enric Umbert-Rexach: “Des de quin on Víctor Sunyol?”, Núvol, 17 d’octubre de 2019.

Entrevistes

—A Birnam hi ha moltes més preguntes que respostes. Però, ha arribat a alguna conclusió sobre la crisi del llenguatge?
—D’entrada, no hi ha conclusió, perquè l’obra acaba i no queda clar si surt o no surt a escena, que és el dubte que té, i que cada vegada l’estreny més. Allò bonic és que hi ha gent que, després d’haver-lo llegit, pensa una cosa, en pensa una altra… Però en tot cas, no hi ha solució, la crisi del llenguatge és un estat. És una pregunta contínua. Shakespeare, de fet, és el primer gran nihilista. Les seves obres, si ens les mirem bé, fins i tot les comèdies, són d’un nihilisme brutal.

—Dins aquesta crisi, quin és el paper de la literatura?
—La literatura és qui pot treballar aquesta crisi. Hi ha dues eines. Una és la filosofia, l’altra és la literatura. La filosofia està constreta per les seves limitacions de sistema. La literatura, pel fet d’escapar-se del mètode i poder divagar, pot arribar més enllà. La literatura serveix molt més que la filosofia per moure’s en aquest territori.

Anna Ballbona: “Víctor Sunyol: ‘Shakespeare inventa la humanitat, nosaltres no som sinó el que ell fa’”, El Temps, núm. 1611, 28 d’abril de 2015, p. 71.

* * *

—El llenguatge el vius com una experiència, com un obstacle, com un repte?
—Hi ha una frase que m’agrada molt, que vaig escriure fa molts anys que diu “La llengua (o el dir) és el remei i la malura”. I és exactament això: el llenguatge és l’obstacle -com bé tu deies- és a dir, és l’únic que tenim -no tenim altra cosa- som llenguatge. I aquest llenguatge és indigent, no serveix per a res, no va. Però a la vegada és l’únic que tenim i que ens pot salvar. És l’únic amb el qual podem dir coses. I sempre estem lluitant amb això. Sempre estem provant de dir, amb allò que sabem que no diu. Aquesta és la feina del poeta!  Al capdavall, muntis el que muntis i estableixis la poètica que estableixis sempre vas a parar a un cul-de-sac. Sempre hi ha una paret. Sempre, sempre, sempre. I que estem fets d’això, de provar-ho. De provar-ho.

—El llenguatge i el jo poètic, per tant, són indissociables.
—Sí, en el sentit que el que som és llenguatge i memòria. Jo tinc aquesta idea. Aquesta dèria. I t’adones que la tragèdia de viure és aquesta, que ni el llenguatge ni la memòria són veritat. El llenguatge no diu res i la memòria és ficció. Aleshores el que som és un ens imaginari i virtual que se’ns assembla -i que només se’ns assembla- i per això podem viure -perquè se’ns assembla-. I adonar-nos que al capdavall estem fets d’allò que no pot ser, és adonar-nos de l’essència de l’ésser. I una mica és això… és l’allò tràgic. La tragèdia que és ésser.

Laura Basagaña: “Víctor Sunyol: ‘El llenguatge és l’únic que tenim, però és un llenguatge indigent’”, Llavor cultural, 30 d’agost de 2015.

* * *

—Què ens aporta aprendre poemes de memòria?
—És fonamental. També té molt mala premsa, però és important. Les coses que jo m’aprenia de memòria amb deu i dotze anys encara em serveixen ara. Lligada a la memòria hi ha una cosa fonamental: la música. Un poema ben après (no amb cantarella de col·legi) t’ensenya música, una melodia, una sonoritat, una poètica, uns ritmes… Et dona el gust per la llengua ben dita i el plaer del so de la llengua. És un gust cantar, igual que ho és dir poemes. Aprenent a dir poemes ben dits també aprens a parlar bé, a modular frases i a fer les entonacions que calen a cada frase. A part d’aprendre llengua, aprens literatura. Els poemes apresos en veu alta et donen una càrrega simbòlica, metafòrica, literària, imaginativa… que sempre més tindràs. I aquí ja no es fa. En alguns llocs del món se segueix fent, però aquí és una pèrdua fonamental. Quan un nen aprèn «A mig aire de la serra, / veig un ametller florit…», això l’acompanyarà tota la seva vida: això vol dir que l’acompanyarà una manera de veure el món i una manera d’entendre la llengua.

—Les memòries supletòries no maceren, no?
—Tenir poemes a la memòria que t’acompanyen tota la vida fa que, quan passa alguna cosa o estàs en algun lloc, pensis: «Això és aquell vers de Segimon, Vinyoli, Riba, March! Estic aquí, estic en aquest poema!» La literatura et serveix per a la vida i la vida per a la literatura. Reconèixer-te en un poema, vers o imatge d’una persona de fa cinc-cents anys és el que et fa humà, fa cultura, fa pòsit, et fa a tu dins una societat: això és la literatura. I penses: si aquest poema del Segimon Serrallonga el visc jo ara, ni ell ni jo som únics: ell va servir, som d’una comunitat que ens ha passat, ens passa i ens passarà allò. Som un nosaltres. I aquest és un dels nosaltres més importants al qual podem pertànyer.

Mariona Masgrau: “Monogràfic. Entrevista a Víctor Sunyol i Pep Paré: La poesia és una manera de veure el món, t’acompanya tota la vida”, Poesia pertot, núm. 410, març de 2020.

Antologia

“Obrir l’escriure”

I
Obrir l’escriure
fins a quina ferida
—del text, de l’ànima—?

II
Fins a l’arrel de la ferida
(fins al pa).
Escruixit.
Mai el silenci,
al bell mig del silenci.
Al cor del text,
al cos del cor.

III
Mai el silenci;
al bell mig del silenci.
L’arrel més fonda.
Al cor de la ferida,
al cor de la paraula.

(Quadern de bosc. València: Tres i Quatre, 1999)

* * *

(joia)

l’exultació de l’aigua, en la sorra

la festa del vent, dins la pedra

asif imerghen

—el riu de sal—
la vida, la vida

(no la mudesa.
en sofrença
des del cor mateix de la mudesa.

no pas la mort.
en dolença des de la pròpia mort.

viure, parlar

la joia tota)

(Stabat. Barcelona: Proa, 2003. )

* * *

Creus que amb la paraula ho tens tot, que ja has entrat a la cambra, que tot ho veus, que tot ho pots, que ho domines tot… I amb la paraula l’únic que tens és que saps on es guarda la clau per poder obrir la porta. I encara potser és una clau equivocada. O no és aquella porta. O la porta no dóna enlloc. O… O només dóna a una altra porta, que potser dóna a una altra i a una altra… O la clau és d’una porta que no té pany. Això: amb la paraula tens la clau d’una porta que no té pany. I, a més, és la clau equivocada. I la porta no dóna enlloc.

(Birnam. Barcelona: LaBreu, 2014)