Magí Sunyer

—Aquesta primera pregunta amaga, de fet, dues ues preguntes, la primera és si et sents bàsicament poeta —set llibres de versos, si no m’equivoco— tot i que has escrit en altres gèneres, i la segona, com veus, amb la perspectiva dels anys, l’evolució, pel que fa als llibres de poesia, des de Càntir de llum i de febre fins al Conté un secret?
—No he tingut mai problemes de gènere i, des de fa quasi quinze anys, no em sento bàsicament poeta ni narrador. La distribució de matèria m’ha vingut de manera natural, sense necessitat de plantejar-m’ho, fins i tot en els textos més assimilables, aquells que amb facilitat es podrien concretar d’una manera o de l’altra. Potser sí que el tractament del llenguatge és més propi del que teòricament correspon a la poesia que no pas a la narrativa, però espero haver aconseguit superar-ho en els textos en prosa.
Convertir-se en jutge de l’obra pròpia no deu ser l’opció més adequada per aconseguir una certa imparcialitat, però davant l’abstenció de la crítica —o la inexistència d’una crítica solvent— no queda altre remei que afermar-se i meditar-hi, si es vol continuar. Jo no rebutjo cap dels meus llibres de poesia, llevat de Blau. Passió de tango, del qual m’agradaria aprofitar el títol i reescriure’l de cap a cap, i si els hagués de republicar en volum els inclouria tots, amb l’excepció apuntada. Tot i això, veig els dos primers llibres —Càntir de llum i de febre i Ginette— com a més intuïtius i oberts i, evidentment, inexperts. Des de L’error bellíssim fins a Conté un secret sí que cada poesia té unes intencions molt conscients, sovint poc evidents. Penso que aquesta seqüència té un sentit de manera global. Jo els he diferenciat molt, de temàtica i de tractament dels versos, per allò de l’experimentació, que no deu consistir només a xisclar més o menys. Jo distingiria entre els llibres escrits a partir d’un encàrrec —I després, el silenci, Arcàdia i Conté un secret— i els altres —L’error bellíssim, Mar neta i el que s’està acabant de covar, ja del tot. Però no triaria.

—Déu n’hi do els encàrrecs! Ara, que jo penso que dins de la teva obra no es poden dissociar, és a dir que benvinguts aquests encàrrecs que han fet que tinguem uns quants llibres de poemes esplèndids. Aquestes peticions deuen tenir a veure amb el fet que la teva faceta d’activista cultural forma part de la teva activitat literària tout court, per dir-ho d’alguna manera. És així?
—Més aviat penso que són coses diferents, encara que, és clar, tot el que fas i té alguna mena de projecció pública acaba conformant una imatge. Però la literatura va per una altra banda. Es pot confondre amb la resta només en els actes concrets, com una presentació o un recital, però tampoc no tant. L’activisme, sobretot cultural, és una cosa que m’agradaria no haver de fer, sobretot d’una manera tan elemental com no hi ha altre remei que fer, moltes vegades. És cansat i sovint no et deixa temps ni per escriure. Però no queda altre remei que posar-s’hi i perdre hores i hores sense cobrar ni un cèntim, en activitats que no són al capdamunt de la llista de preferències, si no es vol que l’estupidesa, l’avorriment i l’espanyolisme ens colonitzin de manera absoluta.
Els llibres que jo en dic d’encàrrec provenen de la confiança d’amics d’altres branques de l’art: pintura, ceràmica, teatre, fotografia… Jo n’estic content, perquè sé del cert que no hauria escrit poesia sobre l’elaboració de l’oli, la Tarraco romana, les guerres i altres coses més concretes sense aquesta demanada. Jo m’hi he introduït el repte d’assajar estrofes i versos, no gratuïtament. M’ha convençut la peça acabada i l’he publicada més enllà del catàleg o el llibre originaris perquè agafés una altra categoria, perquè el text deixés de ser subsidiari de la imatge per a la qual es va crear. Penso que tot el procés ha enriquit moltíssim tant la temàtica com la forma de la poesia que escric. També m’ha proporcionat l’agradable sensació de la professionalitat —sense intervenció econòmica, és clar.

—Què és el que et preocupa més a l’hora de planificar i dur a terme un text literari, sigui del gènere que sigui?
—La veritat és que el meu procediment té molt poc a veure amb la planificació conscient. No he fet mai un guió ni m’he anat a documentar i he apuntat amb la clara idea que preparava un conte o una novel·la. Només ho he fet en la poesia què ara mateix em referia, la que tenia una referència obligada i em forçava a entrar en uns mons que no coneixia gaire o gens, com el de l’arqueologia o la limnologia. Jo comprenc que molta gent sigui incapaç d’escriure la primera línia d’una novel·la si abans no ho té tot documentat i planejat de manera estricta, però no és el meu cas. Possiblement, sense ordinador no hauria arribat a escriure novel·les, perquè no tindria la seguretat que allò que no m’agrada ho puc corregir amb facilitat i, per tant, hauria estat menys animat per aquest capbussament al buit que significa començar una obra llarga. Quan hi ets dintre, canvia, llavors les interrupcions són desastroses, perquè necessito tenir l’atenció posada en allò que escric, i, si es donen les condicions, una quantitat enorme d’estímuls i idees conflueixen i modifiquen o confirmen el curs de l’obra. Per posar un exemple, en una novel·la que tinc acabada i inèdita l’única raó de començar-la va ser encaixar una peça amb dues altres novel·les, fer la novel·la d’un moment d’un personatge d’altres novel·les. Ja estava molt avançada quan vaig entreveure la possibilitat de proporcionar-li la mateixa estructura que té Solitud, sense que el lector tingui per què adonar-se’n mai, perquè no se m’acudiria declarar-ho a l’interior del text. Aquest sistema d’escriptura és apassionant, perquè l’escriptor no sap mai com acabarà el joc i moltes vegades el curs de la narració mana i provoca una sorpresa absoluta al que en teoria ho controla tot. És clar que després hi intervenen la goma i la llima, però així també arriba un moment que es té el ple convenciment que la peça està acabada. Llavors ja es pot desar o fer córrer. M’he referit a novel·les perquè és el gènere on sembla que el procediment sigui més difícil d’aplicar, però passa el mateix en una poesia, que sovint no duu menys feina.

—Com m’agrada aquesta resposta! Escolta, ara que ja enfilem la meitat de la xerrada, et faré tres preguntes que potser són tòpiques, però poden agradar als teus lectors, entre els quals em compto. En primer lloc: quina va ser l’espurna que et va fer escriure les primeres ratlles/versos?, va ser vital?, va ser literària? En segon lloc: qui són els teus mestres, els teus escriptors més admirats?, han anat canviant al llarg dels anys? I en tercer lloc: de quina branca penja la teva poesia?
—Tal com ho recordo, penso que vaig començar a escriure més com a necessitat vital que altra cosa. Evidentment, hi havia l’exemple de les lectures que d’alguna manera explicaven el que a mi se m’escapava i d’alguna manera volia explicar o retenir. Jo, que era un xiquet de ciències, als setze anys vaig comprendre que la literatura era la manera de fer sortir allò que molta gent té a dins, prou confús, a aquesta edat. I em penso que encara va així, en la part essencial. Tinc una gran admiració per molts escriptors, i no vull fer una llista pesada. Seleccionant molt els que més m’han tocat en moments clau m’he de referir a Andrés Estellés, Espriu, Salvat, Puig i Ferreter. Per sobre de tot, hi ha el mestratge personal i literari de Jaume Vidal Alcover. Les variacions al llarg dels anys s’han produït més perquè he valorat escriptors en què no m’havia fixat prou, que havia llegit en moments no adequats o que no havia llegit, més que no pas per eliminació. Per exemple, a partir del moment que vaig llegir Ausiàs Marc o el Tirant lo Blanc, se’m van convertir en vitalment imprescindibles, i la lectura detinguda d’escriptors com Verdaguer o Sagarra me’ls ha fet veure d’una altra manera. Parlo només dels catalans per no allargar-ho massa. No sabria dir de quina branca penja la meva poesia. Les orientacions anteriors suposo que serveixen, més o menys. Jo defenso, i em penso que practico, una poesia clara, ni que m’entusiasmin molts poetes difícils i que m’agradi també treballar el text i introduir-m’hi dificultats. Procuro, però, de vèncer-les i proporcionar un text intel·ligible, que no vol dir fàcil. Segurament perquè la meva concepció de la literatura és bàsicament vital i m’importa molt que m’entenguin, sense renunciar a res, per aquest motiu, perquè, abans de res, és l’obra, acabada de la manera que jo considero que és perfecta.

—Abans parlaves del teu nou llibre de versos, ens en pots fer cinc cèntims? I la narrativa? Quins projectes tens a curt termini?
—El llibre de versos és d’elaboració llarga i ara penso que està acabat. S’hi ha ajuntat material de procedència diversa però treballat amb una idea comuna a partir d’un moment, de manera que penso que té un sentit global. Està marcat per uns quadres que són reelaboracions d’El jardí de les delíciesde Hyeronimus Bosch, que han proporcionat al llibre l’estructura de la Comèdia del Dant. Paradís, purgatori i infern en una història que es mou al voltant de les vicissituds de l’amor i, és clar, de la mort. És un llibre de pura actualitat, condicionat per les reflexions sobre la malaltia i la inutilitat del penediment. Tinc també una novel·la curta acabada que va començar, i de fet ho ha acomplert, amb la voluntat d’afegir una baula més a la cadena de novel·les que va començar amb A joc de daus i va continuar amb Cactus, amb la voluntat de construir la meva «Comèdia humana». Aquesta s’engalza amb Cactus i l’escenari és Califòrnia. Fa temps que em falta temps per escriure una altra novel·la, aquesta llarga, em penso, sobre la primera joventut del meu personatge estimat, la siciliana Sofia Spatu. Està verda, però, i amb el meu sistema tan poc ordenat d’escriure, tant d’impuls i immersió, al ritme que van les coses pot tardar a agafar una forma decent. Hi ha hagut moments en què he tingut la urgència d’escriure, però ha estat impossible. Ja veurem què passa.

—Per què no has publicat en editorials més grans, de Barcelona, que potser t’haurien fet més conegut i, per tant, més llegit? I parlant del lector, quin t’imagines que és el perfil de les persones que et llegeixen? Hi penses, en això?
—He publicat la narrativa en editorials barcelonines i la poesia a les tarragonines. El món de l’edició de poesia és molt particular i resclosit. Com que les editorials hi guanyen pocs diners, no se n’ocupen, i ho deixen en mans dels premis o de determinades persones que hi apliquen les seves manies o els seus interessos, molts inconfessables, sense que el criteri de qualitat hi tingui res a veure. Se m’ha proposat de publicar poesia en alguna de les editorials grans, però no estic disposat a pagar diners perquè al final el llibre no surti enlloc i l’acabin llegint menys persones, que si el publiquem ben publicat circumstància que rarament es dóna en l’altre cas a Tarragona. Penso poc en qui em llegeix, perquè, llevat dels amics, no m’acabo d’imaginar com pot ser. Aquest és un dels greus problemes de la literatura catalana, en què, llevat d’algun cas molt concret, es produeix una incomunicació molt perjudicial entre escriptor i públic. Per aquest motiu es perden moltes coses. I se’n guanyen d’altres, també. Tot té avantatges, però, així de tant en tant tens sorpreses agradables.

—Finalment, com veus el panorama de la poesia que es fa ara en català en general, podries dir-nos alguns noms de gent que trobis interessant? I al Camp de Tarragona?
—Per les raons que acaben de sortir, és difícil tenir una idea clara del present. Es publica molt i no et pots refiar de cap autoritat que garbelli amb criteri. Els prestigis establerts moltes vegades depenen més d’un cursus honorum que de la qualitat de la poesia. Em puc referir, només, al que conec, resultat de fer de jurat de premis de poesia i de dirigir una col·lecció i mitja de poesia. A més dels més grans, amb un prestigi sòlid, Palau i Fabre, Martí Pol, Xavier Amorós, Comadira, Parcerisas, a mi m’interessa molt la poesia elèctrica del Marcel Pey, sense cap perill que jo la imiti. La trobo fresca. M’interessa tota mena de poesia que estigui ben feta i tingui grapa. Estic convençut que un dels millors poetes vius és Gabriel Guasch, se m’enduen els versos de Gaspar Jaén, Xavier Amorós Corbella escriu com vol, li tinc una admiració molt sincera, i de la via més experimentativa m’interessa i no sempre comprenc Adam Manyé, i no ho dic perquè sigui l’entrevistador, que per aquesta mateixa raó m’ho podria estalviar. I prou, que segur que m’he deixat una infinitud de bons poetes que després recordaré i em penediré durant molt de temps d’haver contestat aquesta pregunta.

(Adam Manyé; «Magí Sunyer», Esquerp 3, hivern 2003-2004, p. 38-41)