Ramon Solsona

«La grisor d’una vida qualsevol pot fascinar, sobretot quan estirem del fil narratiu que hi ha en aquesta vida. És el que acostuma a fer Ramon Solsona (Barcelona, 1950), imaginant el relat banal de la vida per oferir-lo com en un trencaclosques. L’home de la maleta és la seva darrera novel·la, que ve amb premi Sant Jordi i tot!, protagonitzada per un vell trombonista (què hi deu fer la tuba a la coberta?) amb un passat recordat i un present viscut que donen lloc a les dues narracions de l’obra. En una, el músic explica la seva vida d’orfe; en l’altra, és com si paréssim l’orella al que diu i pensa, quan ja és un vidu septuagenari i decideix vendre’s casa seva, repartir-ne els calés i anar-se’n a viure amb les seves tres filles. Si al passat es repassen les misèries típiques de l’època, al present la cosa va del xoc entre avis, fills i néts.

Per fer el personatge, l’autor ha escollit molt bé en la tradició. Al relat del passat hi veiem el model picaresc (des del Lazarillo fins a Dickens) i, al relat del present, el del rei Lear shakespearià, aquell que deixa el regne a les tres filles i va a viure amb elles, però es trastorna quan s’acaben els romanços i l’avi comença a fer nosa. Com li passarà a aquest nou Lear en un present que se’ns ofereix a través del que ell mateix parla i rumia, mitjançant el ‘corrent de consciència’ (aquella tècnica tan de James Joyce i Virginia Woolf, que tracta de representar una ment).

Per tant, L’home de la maleta es dirigeix des d’una sola veu: la del protagonista, que es mostra en el seu to habitual ple de castellanismes, paraulotes, refranys, recurrències i tot ben farcit amb retalls de cançons lleugeres. El mateix personatge ho confessa (referint-se a com escriu les seves memòries): ‘A mi el català no me’l van ensenyar. Jo vaig escriure tal com em surt’. És, doncs, la parla d’un ancià barceloní la que es pren com l’única llengua amb què es fa rutllar tota la narració.»

(Joan de Dios Monterde. «Una tuba per un trombó», El País. Quadern, 10 de març de 2011, p. 5)

«A mi m’agradaria arribar a esser com en Ramon Solsona per aconseguir que cada llibre meu es convertís en un petit objecte de culte entre una munió de lectors fidelíssims. Quan va publicar Figures de Calidoscopi, en Solsona va assegurar-se aquest club de fans irreductible. El que defineix els fans d’en Solsona és que ens agrada un tipus de narrativa on els personatges estiguin estudiats i ben dibuixats i les accions dels quals no obeeixin a impulsos obscurs i a estats d’ànim arbitraris. I que universalitzi els seus temes i ens deixi reconèixer, la presència d’una tradició literària que arrela en els clàssics i que s’escampa molt més enllà dels quatre carrers i la placeta on feim la vida habitualment.»

(Gabriel Galmés. «Les hores detingudes de Ramon Solsona», Diari de Mallorca, 18 de febrer de 1993)

* * *

«Una de les habilitats del bon novel·lista és saber contar-nos un esdeveniment des de dins i des de fora. A Les hores detingudes, Ramon Solsona fa gairebé un tour de force per demostrar com és d’important dominar i fer versemblant la psicologia dels personatges per saber explicar una situació per dins. L’argument, de forma deliberada, no dóna per gaire més: un vidu evoca la mort de la dona, quatre anys enrere, en un accident atzarós mentre visitaven les ruïnes d’Ostia Antica. Ni l’episodi, ni la seva vida marital —a ca’ls sogres, i amb dues nenes— no surten gaire d’allò que és convencional, previsible. I Solsona rebla amb mestria aquesta grisor que va contracorrent de la narrativa llampant que pretén d’enlluernar-nos a cada pas. No, aquí només el jove vidu reflexiona i reconstrueix l’últim dia en companyia de la dona, i el dolor i l’anàlisi el fan especular amb el ‘desordre moral’ que la mort ha vingut a imposar en la seva vida.

Això sí, Solsona juga totes les cartes per mostrar com cal interessar el lector en una situació banal: amb l’habilitat dels recursos de l’escriptura. A Les hores detingudes res no sembla balder: una certa fatiga insistent, la combinació dels punts de vista, la ironia de descriure’ns la vida de l’escurçó que provocarà el desenllaç fatal (és un dels primers cops que sentim parlar la serp que provoca l’ensulsiada del paradís), el món un punt erudit i, sobretot, la llengua: àgil, precisa, mesurada. El gran reeiximent de Les hores detingudes és que, tot i advertir-nos, d’ençà de les primeres planes, que no hi ha màgia ni final sobtat, ens fa llegir fins al final apel·lant a la nostra compassió humana de voler saber com se’n surt, d’aquest parany tràgic i vulgar de la vida, un personatge igual que la majoria de nosaltres. Potser allò que ens sobta és, justament, que faci prova de tant de sentit comú i d’intel·ligència.»

(Francesc Parcerisas. «Les parts i el tot», El País. Quadern, 6 de gener de 1994, p. 8)

* * *

«Passeig per l’amor i la mort. Manllevo el nom de la pel·lícula de John Huston per la comoditat que suposa un títol que sintetitza els eixos fonamentals de Les hores detingudes: un passeig que comença i acaba bressolat per imatges de la mort, i darrere del qual es ressegueixen els topants d’una bella història d’amor. Per emfasitzar l’eix i el circuit de la passejada, Ramon Solsona encaixa els fets de la novel·la en un dia de juliol a les ruïnes d’Ostia Antica i se serveix d’una doble al·legoria solar per obrir i tancar la narració. És un passeig d’intensitats, alhora turístic, vital i catàrtic, que s’inicia al cementiri romà del Testaccio, amb la pel·legrinació i la lectura de versos corresponent davant la tomba de Keats, i fineix amb l’atzar de l’accident mortal de la protagonista en un racó poc visitat de les ruïnes d’Ostia. En el colofó de la novel·la, el mateix sol que al primer capítol trencava el vel de la nit per il·luminar les pedres i la història del port de la Roma imperial, ara, en un altre capaltard de juliol, deixa caure les darreres llums del dia sobre la tomba d’una dona morta a trenta-cinc anys. Hi ha un xiprer jove a tocar i una làpida amb dos versos de Shakespeare: ‘Així com és el sol, nou sempre i sempre vell, / no para el meu amor de dir coses ja dites.’

La correcció i la finesa de la mirada sobre Itàlia, i més concretament la gràcia amb què presenta la Roma clàssica fan que la novel·la pugui arrenglerar-se desacomplexadament amb les mostres catalanes que han apuntat més bé les essencialitats del món italià. Aquesta és una tradició llarga dins la literatura catalana i ben nodrida de noms i de títols. Potser el millor elogi que hom pot adreçar-li és afirmar que les pàgines italianes de Ramon Solsona, tot i la seva brevetat, no desdiuen gens de les de Pla, Gaziel o Sagarra, les més contundents i afinades, sense dubte, de les que parlen d’Itàlia.»

(Isidor Cònsul. «Ramon Solsona, Les hores detingudes«, Avui, 20 de febrer de 1994)

«Primer, l’aspecte potser més cridaner. El llenguatge. En totes dues versions —catalana i castellana— la novel·la comença en castellà: ‘Si este fusil está limpio, mis cojones son perlas. / Pues son perlas, mi comandante’. No cal que un autor justifiqui la llengua o els registres que utilitza, però Solsona s’hi va voler parar: ‘Si parlo de l’exèrcit espanyol del 1970, un caporal és un cabo. Si parlo d’un caporal, estic parlant de l’exèrcit noruec, no pas de l’espanyo’. La novel·la, doncs, canvia constantment d’idioma —filigrana molt difícil—, com qualsevol de vostès pot fer-ho, els agradi o no. Amb més raó, per tant, el canvi d’idioma si es conversa amb militars de l’Espanya del 1970. I potser amb els d’ara també, tot i que pel mig hi hagi menys collons.

Pel que fa l’estructura, la novel·la ofereix un joc de perspectives en la seva primera part: primer, el punt de vista dels universitaris: després, el d’un capità acomplexat, i, finalment, el del Perles, un comandant que va fer la guerra. Es tracta d’un personatge basat, de retruc, en un sàdic militar conegut com el Perlas que Ramon Solsona va haver de patir, ‘però del qual no em recordo ni de la cara que feia’.

La successió dels punts de vista fa que més d’un, més de dos i més de tres paràgrafs —gairebé escenes senceres— es repeteixin al llarg del text. Cap problema. Plenament justificat. La segona part canvia de to i massa fàcil seria dir que tot plegat és una síntesi entre Les hores detingues i D.G., que no ho és; per tant, no s’hi esforcin. És en aquesta segona part on Solsona mostra que la vida pot arribar a ser prou dura. Per a tothom. Fins i tot per a aquells que gaudeixen de l’existència més estàndard i/o plàcida, perquè els pares, des del moment en què ho són, pateixen pels fills, per dir alguna cosa. Parèntesi, un dels temes predilectes d’alguns grans narradors, sense anar més lluny, de John Irving, i tanco el parèntesi.»

(Quim Aranda. «Ramon Solsona, No tornarem mai més«, Avui, 26 de novembre de 1999)

* * *

«Cal aprofitar-ho per agrair a Ramon Solsona que amb No tornarem mai més ens obligui a recordar que un bon escriptor pot extreure alts rendiments literaris a partir de materials de rebuig. Solsona sap aprofitar el poder de seducció de l’anècdota presa en estat pur, sap transcendir aquest poder per dotar els seus personatges i les seves situacions de la càrrega ètica i moral que tota bona comèdia necessita contenir, sap contrapuntar la comèdia, i equilibrar-la amb simètrica perfecció, amb una delicada elegia, i sap lligar el conjunt a força de mantenir un pols narratiu i un domini estilístic (la pirueta bilingüe de No tornarem mai més li surt rodona) que només se m’acut qualificar d’envejables. Després de la baixada de tensió que detectàvem a DG, No tornarem mai més suposa un calorós retrobament amb el millor Solsona.»

(Sebastià Alzamora. «Ramon Solsona, No tornarem mai més«, Serra d’Or, núm. 483, març de 2000, p. 61)

«La obra de Ramon Solsona se ha desarrollado bajo el signo de la fragmentariedad y la transformación y no es raro que desde su primer libro haya asociado su manera de escribir con un calidoscopio. Sus dos principales novelas, Figures de calidoscopi (1989) y Les hores detingudes (1993), responden a estructuras recortadas y fluctuantes que van encajando las piezas como teselas de un mosaico. En el último de sus libros mayores, No tornarem mai més (1999), cuando la historia está ya explicada, el narrador gira el tubo y los pedazos de cristal forman nuevas simetrías (el caso de abuso de autoridad que ya conocemos por los soldados se vuelve a contar desde la perspectiva del cabo y del capitán). En Línia blava (2004) el vagón del metro es el observatorio en el que el narrador desgrana la vida de los pasajeros, explora el pasado y anticipa el futuro. A medida que suben y bajan en las estaciones, la narración va cambiando de geometría y densidad. Incluso en DG (1998), una novela-esperpento con un planteamiento más lineal, la historia empieza con un giro, que lleva a una maruja, la bomba Ruiz, a convertirse en Directora General de Felicitats Diverses de la Generalitat. Solsona ha escrito cuentos, dos volúmenes de artículos e incontables colaboraciones periodísticas en radio, televisión y prensa. Como otros autores catalanes es víctima de la angustia del éxito que le ha empujado a construir su trayectoria en una doble dirección, con obras de hondo calado argumental, constructivo y de lenguaje, y otras más livianas: una serie B para el gran público, basada en la facilidad de palabra, la imaginación y el ingenio. Aunque los mayores elogios le han venido por las obras del primer grupo, en las que profundiza en el conocimiento del alma humana enfrentada al enigma del tiempo, en sus últimas entregas la preocupación por llegar al máximo número de lectores le ha llevado a aflojar la tensión que era clave (para mí el mejor Solsona es el dramático, a pesar de algunos momentos muy graciosos de DG y del virtuosismo verbal de No tornarem mai més) y derivar sus argumentos hacia el folletín.

Cementiri de butxaca es un Solsona de serie B, muy dignamente escrito y perfectamente encajado en la tradición. En los años 30, Pere Calders fue uno de los máximos exponentes de un tipo de narrativa sucedánea de la literatura cosmopolita, que parodiaba los géneros, se reía del gran reportaje y del periodismo aventurero (además de Calders, lo practicaron Jordana, Trabal y Rodoreda).»

(Julià Guillamon. «Calaveras de calidoscopio», La vanguardia. Culturas, 15 de novembre de 2006, p. 9)

* * *

«I, tanmateix, què pretén expressar l’autor amb aquestes «tombes»? Contràriament al que podria semblar a primer cop d’ull, no és un llibre necrològic. EI leitmotiv de la tomba esdevé una ocasió per a tractar d’una manera oberta de la diversitat temàtica de la condició humana. En aquest punt, esdevenen importants els personatges. N’hi ha d’anònims, com la vigilant de museu que acabarà esdevenint la seva màxima atracció, al relat que obre el llibre, o l’exministre que serà víctima de la seva pròpia obra de govern. N’hi ha de coneguts, com Mozart, que serveix d’excusa per a elaborar una bonica reflexió sobre la vida i la música al planeta; com Lenin, al voltant de la tomba del qual s’estructura un original relat sobre les relacions amoroses; com Ceaucescu, amb el qual amb gran economia de recursos podem imaginar la vida a Bucarest sota el règim del dictador. Dit sigui de passada, la traducció romanesa del llibre va aparèixer publicada abans que la versió original en català. I, finalment, n’hi ha d’escriptors homenatjats. Des del meu punt de vista, en aquest apartat s’inscriuen alguns dels millors contes de l’obra. Citem «La tomba del compadre Juan», dedicat a Juan Villoro; «La tomba de les peònies», a Mercè Rodoreda, i, sobretot, «La vida pòstuma de Jesús Moncada», una peça magnífica tant per l’originalitat del plantejament com per la profunditat amb què recrea el món d’un dels autors més destacats en la narrativa catalana recent.

Tot plegat cristal·litza en la paradoxa com a recurs literari, sí, però també com a visió de la realitat. Perquè, al capdavall, Cementiri de butxaca ens planteja la dicotomia, d’una banda, de la complexitat de la realitat i, d’una altra, de la ment i els sentiments humans davant el pas del temps.»

(Vicenç Llorca. «Ramon Solsona, Cementiri de butxaca«, Serra d’Or, núm. 565, gener de 2007, p. 70)

* * *

«L’originalitat, el bon sentit de l’humor i la ironia de Lo Gaiter del Besos, pseudònim amb què Solsona va signar les poesies satíriques i humorístiques publicades al diari Avui entre 1987 i 1989, es respiren en cada racó d’aquest cementeri que convida a viure, i que ens recorda a estones la manera de fer del mestre Pere Calders. Es nota que l’autor s’ho ha passat tan bé escrivint el llibre com s’ho pot passar el lector llegint-lo, la qual cosa genera un curiós sentiment de complicitat entre ambdues parts. Certament, cadascun dels contes ens captiva l’atenció per la seva originalitat, l’estratègia narrativa de què fa ús i la manera amb que està resolt.»

(Agnès Vidal. «Cementiri de butxaca, de Ramon Solsona», Lletra, desembre 2006-gener 2007)

«A Figures de calidoscopi, en efecte, tot comença a tenir sentit tan aviat com ens adonem que el món representat ha estat deliberadament esquarterat i fet a trossos. Són set els trossos del cas, cosa que vol dir que, de fet, els móns representats són set de diferents, de la mateixa manera que són set personatges diferents les figures que en cadascun d’aquests set móns ocupen el lloc d’Isabel Corbella, l’única protagonista de tota la novel·la. Ara, d’aquesta protagonista, per molta que sigui la passió que posem a llegir de cap a cap les quasi 200 pàgines que ocupa el relat, no n’arribarem a saber gaire cosa més que el que ens en diuen les tres primeres, on la veiem entrar a casa a mitja tarda, quan encara no té més de 16 anys, tornant per última vegada del col·legi on ha anat d’ençà que en tenia quatre fins avui mateix, que ha acabat el sisè curs de batxillerat i ha tancat, així, ‘un capítol de la seva vida’. Només d’aquestes tres pàgines se’ns en certifica la veracitat i l’autenticitat, i això es fa de l’única manera que es fan aquestes coses en una narració que no tingui escrúpols, presentar-se com a respectable, és a dir, deixant-nos, simplement, llegir el que diuen perquè ens en fem càrrec i ho embotiguem a la memòria. Però a l’última d’aquestes tres ja se’ns para el parany: la nena, que té prou temps a perdre fins a l’hora de sopar, agafa un calidoscopi que tenia arraconat i s’entreté fent ‘renéixer als seus ulls un carrussel de coloraines’. El que hi ha entre aquesta frase i les 16 ratlles de l’última pàgina de la novel·la on se’ns descriuen unes poques voltes del carrussel és tot mentida, i és tota la novel·la.»

(Joan Ferraté. «El vell instint fabulador», El País. Quadern, 4 de maig de 1989, p. 6)