—Quan us vau fixar en la muntanya com a material literari?
—No he nascut ni crescut al Pirineu, no em pertany, però quan me’l vaig començar a mirar, a investigar una mica, em vaig adonar que m’interessava molt i molt. I que si gratava, en beuria moltes coses i també hi podia jugar molt. A Islàndia hi ha una gran relació entre la literatura i el territori. Entre una certa màgia, unes històries, un folklore… I nosaltres també tenim aquestes històries i m’agraden molt. I em vaig adonar que les volia buscar, volia que me les expliquessin i les volia explicar. Històries màgiques, com les dones d’aigua, però també les històries que han passat, com la retirada republicana, encara molt present en llocs com Camprodon. I em vaig fer amiga d’un senyor que es diu Lluís Bassaganya, que des que tenia catorze anys (ara es troba a la quarantena) s’ha passat tota la vida recollint trossos i fragments d’armes i restes de la guerra (aquest estiu obrirà un museu). I passejant-se per aquest territori ha conegut un munt de gent que li ha explicat un munt d’històries. Històries que t’esgarrifen. I t’adones que els territoris són recoberts d’històries molt diverses. I al llibre em poso a pensar en totes aquestes capes, tots aquests rastres de caragol transparents, que són les històries que van passant i que acumula un territori. De tots els qui hi han passat i tots els qui hi han viscut.
—I ho escriviu a manera de rondalla i de faula.
—El llibre juga molt amb la idea de la veu, de les perspectives, de les subjectivitats narratives. Hi ha maneres diferents de mirar el món i maneres diferents d’explicar-lo. I les maneres diferents d’entendre el món, són maneres diferents de transmetre’l. Cada veu es comunica d’una manera pròpia. I això em permetia des del primer moment la bogeria, la irreverència, el joc, amb tota la profunditat i seriositat de la paraula ‘joc’. I jugar amb el llenguatge. Per una altra banda, això permetia de pensar i recordar que certes històries sempre s’han explicat des de la perspectiva d’uns, dels mateixos. I això es podia canviar. Per exemple, les històries de les dones d’aigua sempre s’expliquen des de la mirada dels homes que se n’enamoren. Amb les bruixes, igual. La novel·la dona veu a moltes dones que no n’han tingut. I permet també un joc amb la llengua. O pensar com transmetre una història des de la percepció d’un cabirol.
Montserrat Serra. «Irene Solà: «Certes històries sempre s’han explicat des de la perspectiva d’uns, dels mateixos». Vilaweb (6 juny 2019). En línia.
* * *
—A Canto jo i la muntanya balla hi ha uns referents molt concrets que ens remeten a la nostra tradició més universal.
A mi m’interessen molt els referents, en soc molt conscient, i en aquest llibre jugo bastant a picar l’ullet, a emmirallar-me en una certa tradició o en unes certes maneres d’escriure; o en com diferents escriptors s’han plantejat l’escriptura o el fet creatiu. Però no solament escriptors, perquè la meva formació és en belles arts, a través de la qual vaig aprendre a fer producció artística i literària; per això m’interessen molt els referents d’altres disciplines.
En acabar els estudis universitaris, vaig fer un màster de literatura a Anglaterra, a la Universitat de Sussex, i això s’ha de tenir en compte, perquè jo no he estudiat mai literatura des que vaig acabar el batxillerat; ni en el context català, ni tan sols en el context de la llengua espanyola. Per tant, la descoberta de la tradició literària en català que m’ha interessat l’he feta bàsicament pel meu compte, i encara me’n queda per fer. Però centrant-nos en els referents més estrictament literaris, i sobretot pel que fa a Canto jo i la mutanya balla, he de parlar en primer lloc, i amb molta consciència, de La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda; de Rodoreda en general, de fet, perquè em sembla una escriptora increïble, però aquesta novel·la que cito em va agradar molt especialment; i també hi és present la Víctor Català, la de Solitud i Drames rurals. I he de dir que per encarar-me a Canto jo… una de les coses que vaig fer va ser revisitar Canigó, de Verdaguer, perquè vaig veure molt clar que no me’n podia anar cap a aquell tros de món sense tornar a anar a Canigó, i m’ho vaig passar exageradament bé. A partir d’aquí, hi ha moltes més referències, molta més gent. Toni Morrison, per exemple, em va interessar per exemple, em va interessar molt profundament, i l’escriptor islandès Halldór Kiljan Laxness; també una certa tradició llatinoamericana, amb Gabriel García Márquez, però a més penso en escriptores contemporànies, com Mariana Enríquez, a qui cito molt.
En la línia del que et deia abans, i connectat amb la meva formació en belles arts, penso que m’han obert camins i possibilitats d’investigació persones que fan creació no solament literària, persones que barregen diferents disciplines, com per exemple la cineasta argentina Lucrecia Martel o la cineasta francesa Camille Henrot, que té una peça de vídeo titulada «Grosse fatigue», d’uns vint-i-cinc minuts aproximadament, en què reuneix totes les cosmologies i tradicions religioses i literàries que han intentat explicar el principi de l’univers. És fantàstic! És una peça, a més, que només es pot veure en els museus quan la Camille la instal·la; és tan gran i tan especial que no té res a veure contemplada des d’una pantalla d’ordinador. Jo la vaig poder veure a Londres, en diferents espais, i l’he anada trobant per museus del món.
Crec en aquesta transversalitat, en el fet que les coses es barregen i formen una cosmologia que obre portes i dona possibilitats de joc, de pensament.
Marta Nadal: «Irene Solà, des de veus i mirades infinites». Serra d’Or, Núm. 730 (octubre 2020), p. 10-14.
* * *
—Per què ha volgut fer aquest retrat de moltes dones de diverses generacions. Per jugar amb el temps?
—Quan començo a treballar en un projecte de novel·la, no decideixo prèviament quina novel·la escriuré. No trio com començarà ni com acabarà. Ni tan sols qui la protagonitzarà. Començo preguntant-me què vull investigar, en quins mons vull estar submergida els propers mesos i anys. I a mesura que vaig tirant el fil, vaig entenent el projecte, que es va definint. N’hi ha una cosa que m’interessa molt en tots els meus projectes: la perspectiva. Al Canto jo i la muntanya balla n’hi ha…
—… un joc de perspectives.
—Exacte. A mi em continua interessant això. Doncs a Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres ben aviat començo a entendre que explicaré una història familiar, que serà una nissaga llarga. D’una banda, m’interessa molt el tema del pacte amb el dimoni i, de l’altra, sé que vull explicar aquesta història familiar des de perspectives ben diverses, de la mateixa manera que rebem la història familiar, a mesura que ens anem fent persona; un dia reculls el que diu la teva àvia, un altre dia el que conta una altra persona i ho vas col·locant a lloc. Quan vaig col·locant totes aquestes peces a lloc, vaig adonant-me que les protagonistes d’aquesta novel·la seran aquestes dones. I que seran elles, les dones mortes, les que ens explicaran la història. De manera que la veu narrativa se situarà de la banda dels morts, i els vius pràcticament seran els fantasmes —les seves passes, les seves converses seran un soroll de fons. Nosaltres estarem tota l’estona amb aquestes dones mortes que preparen la festa, resseguint la nissaga familiar des del pacte amb el dimoni fins als nostres dies.
Àlex Milian. «Irene Solà: «Quan acabes el llibre, entens que t’estava picant l’ullet des del començament»», El Temps (21 maig 2023). En línia.
_0.webp)
