—Va començar amb força, vostè?
—Va ser un començament potent en la vida, després hi ha hagut de tot… Però estic contenta, he tingut una bona vida a Barcelona i sentia ganes d’arrelar-hi, de ser d’aquí i de poder-me dedicar al que volia fer: escriure llibres. Per a això necessitava un català que em servís per escriure tot el que jo volia, i així va ser com vaig començar a traduir Gabriel Ferrater, Mercè Rodoreda, Jesús Moncada… I quan els llegeixes des de fora, des d’una altra llengua i una cultura distinta, et demanes: com és que aquests autors no es coneixen més, no es llegeixen més fora de Catalunya? I vaig decidir fer de pont, i encara avui, perquè amb la traducció alces un pont i connectes cultures.
—I, de fet, vostè és la traductora d’un nombre considerable d’obres literàries, entre elles autors serbis i eslovens com ara Boris Pahor (que ha mort recentment, als 108 anys), Drago Jančar, Aleš Debeljak i Danilo Kiš, traduïdes al català i a l’espanyol, així com de diversos autors catalans: Jesús Moncada, Jaume Cabré, Gabriel Ferrater, Pere Calders, Maria Barbal, J.V. Foix, etc, traduïts a l’eslovè. A més, ha participat en la recerca To be translated or not to be, dirigida per Esther Allen, sobre la situació de la traducció literària en el món globalitzat. Com traduïm en un món globalitzat?
—La traducció és l’oxigen de la cultura, és aixecar ponts entre llengües i persones. Abans, però, tot era més fàcil, hi havia més portes obertes i facilitats per a traduir certs autors perquè no érem tants els traductors i si demanaves els drets de les obres, te’ls donaven de seguida. Ara, en canvi, parles sovint amb les institucions, que fan d’interlocutors, i no amb gent que en sap, que llegeix. I sovint tractes amb gent que hi busca només profit econòmic. Amb tot, el procés s’ha tornat difícil i sovint molt burocràtic. I en aquest sentit, hi ha autors d’èxit que en pujar els perds, passen a un altre nivell i ja no els recuperes… […]
—Parlem ara de Torno del bosc amb les mans tenyides, aquí sí que parla vostè del seu jo, de la seua identitat.
—Al principi no podria escriure així perquè necessitava tenir distància per mirar endavant. Quan acabes d’arribar a un país no et pots permetre pensar qui ets, perquè si ho fas, si hi penses massa, costa continuar, és com el funambulista que camina sobre la corda i prou, no pensa en les passes que dona, les fa i punt. Però passat un temps, sents la necessitat d’explicar-te per on has passat, com ha estat tot, els canvis i la metamorfosi, tot i que ets la mateixa. I allò era un pretext, un motiu per a escriure Torno del bosc amb les mans tenyides, i el llibre que parla dels ponts que he traçat a la vida entre Eslovènia i Catalunya, però no l’escric per mi, per esvair-me, perquè aquest «jo» meu no m’interessa massa, sinó més aviat el fet d’exposar-me a la vista dels altres perquè això que conto sigui explicat des de la responsabilitat i el compromís. Una mena de: «Sí, soc així i ho firmo». En tot cas és un jo meu ‘neutral’ que podia ser qualsevol. No hi he creat un doble. A més, ocorre que en la literatura catalana la literatura en primera persona té molt de pes, i menys la novel·la, perquè la novel·la és la història de la comunitat, i aquesta ens manca. I el meu llibre és alhora una provocació per a Eslovènia, perquè allà no hi ha literatura del jo i s’esqueia escriure amb un jo, del que penso i ho explico. En canvi, a casa meua hi ha molt de relat breu i ficció. Per la influència de l’imperi Austro-Hongarès, hi ha la tradició dels que podríem traduir com a «esbossos», relats de vivències, de l’impacte de la gran ciutat, un text breu i ràpid, de primera impressió. Els meus textos tenen aquesta influència, però, en aquesta ocasió estan reelaborats i van més enllà de la vivència, ofereixen una reflexió sobre el món i la condició humana. No m’interessava parlar sobre el fet que estem fragmentats, sinó mostrar-ho. Mostrar que al món li falta un fil conductor i fer-ho sentir i veure.
(Lourdes Toledo: «Sempre he tingut la vocació de crear ponts entre cultures», La Veu del País Valencià, 13 de juny de 2022)
* * *
—La biblioteca d’un traductor és la mateixa que la d’un lector?
—Bé, hi ha els diccionaris… Mentre estàs en procés de dominar la professió són instrumentals, després ja hi ha un moment que consultes coses molt puntuals; un traductor literari que ha de buscar totes les paraules del paràgraf abans de poder traduir és que encara no és professional. Més aviat hauria de ser que tinguessis molts llibres. Per exemple, per traduir [Jesús] Moncada he anat a buscar en la literatura eslovena llibres que parlessin de rius, de gent que navegava per rius, per trobar-hi un vocabulari autèntic. Ara m’he adonat que el meu error en traduir Necròpolis de Pahor sobre els camps de concentració va ser no anar buidant sistemàticament el vocabulari d’Amat-Piniella, a qui he llegit anys després d’haver fet la traducció i que m’hauria donat solucions molt més bones de les que jo vaig poder trobar. Penso que quan tradueixes has d’entrar-hi, no és només traduir la teva llengua, has d’intentar trobar una correspondència a l’altra banda, saber que portes el lector en un univers ja fet. Perquè les llengües ja existeixen abans que tu, tu n’ets un usuari. És com un joc entre el que tu innoves i el que reconeixes a la tradició. És molt difícil, aquests dos mons meus, el català i l’eslovè, són mons molt precaris, marginals, sense unes estructures molt consolidades, estàs sempre creant tu mateix la llengua. Cada traducció meva del català als eslovens els aporta un món! Ara, per exemple, traduint Blai Bonet, la paraula que m’ha costat més és “olivar”, perquè trobar una paraula que no sigui massa poètica, que no soni molt estranya i que soni natural en un país que té una franja de vint quilòmetres de costa, on hi ha olivars, però potser n’hi ha cent en tot el país, la resta és clima continental… com ho fas? Aquesta és la gràcia de la traducció. Recordo Joyce que va trobar una manera de dir molt específica per “carn de xai”. Nosaltres no en menjàvem, per a mi Joyce és aquesta paraula (no inventada, una mica antiquada, molt poc usual): bravina, per a mi Joyce té gust de bravina. O la traducció de L’ombra de l’eunuc de Jaume Cabré a l’eslovè, amb aquell tiet que escriu en ortografia pre-fabriana: vaig dir-me «Això ho he d’aprofitar, he de fer alguna cosa». Hi ha un parent meu que va ser un lingüista important, tinc tota la seva obra a casa, i la seva correspondència editada: vaig anar subratllant les paraules més rares que trobava escrites en una ortografia que avui és en desús per poder fer una mena de paral·lel… És aquest treball, el que et fa la vida alegre. Cal fer-ho? Evidentment no, però és allò que com més t’atreveixes més t’arrisques… La llengua no s’improvisa, la llengua és allò que tu has estat treballant tota la vida, i en el moment d’escriure ha de confluir tot.
(Jaume Subirana: Biblioteques particulars de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2014, p. 26-39)
_0.webp)
![Simona Škrabec. [Fotografia extreta de <i>L'Avenç, núm. 455, març de 2019</i>]](https://escriptors.cat/wp-content/uploads/autor/2023/11/skrabec-lavenç.webp)
