Carles Sindreu

1900-1974

Carles Sindreu (Barcelona, 1900 – La Garriga, 1974). Poeta, novel·lista, narrador, periodista i publicista.

Exerceix de periodista esportiu al setmanari L’esport català on, amb el pseudònim de “Fivaller”, a més d’escriure cròniques sobre tenis també publica cal·ligrames dedicats a reconeguts esportistes. Col·labora a revistes com Mirador, El Be negre o D’Ací d’Allà i a diaris com La Publicitat, als anys trenta, i a La Vanguardia i El Noticiero Universal, acabada la guerra del 36-39.

Connecta amb l’avantguarda artística europea i el 1928 publica Radiacions i poemes, el seu primer llibre de poesies. El 1933 apareix Darrera el vidre, un recull de poemes de caire surrealista il·lustrat per Joan Miró. Ambdues obres són aplegades el 1975 en Obra Poètica I. El 1960 apareixen les seves evocacions poètiques de les figures del pessebre de l’ametlla del vallès.

Entre humorístiques i surrealistes són les narracions de La klaxon i el camí (1931) i la seva novel·la El senyor Joanet del Guinardó (1954). El 1952 publica La singular història d’un club de tenis sobre el club de tenis de la Salut.

Passa bona part de la seva vida entre Barcelona, on fa de publicista i antiquari, i el Vallès Oriental, als pobles de l’Ametlla del Vallès i la Garriga, on col·labora en la vida cultural i en les publicacions locals i comarcals.

Carles Sindreu és un dels fundadors de l’ADLAN (Amics de l’Art Nou) i dels Amics del Circ.

     

Pàgina elaborada per Francesc Viñas per a l’AELC.
Fotografia de la portada: LletrA – UOC / Fotografies de la bibliografia: Biblioteca de Catalunya.

Castellano

Castellano Carles Sindreu

Carles Sindreu (Barcelona, ​​1900 – La Garriga, 1974). Poeta, novelista, narrador, periodista y publicista.

Ejerce de periodista deportivo en el semanario L’esport català donde, con el seudónimo de “Fivaller”, además de escribir crónicas sobre tenis, también publica caligramas dedicados a reconocidos deportistas. Colabora en revistas como Mirador, El Be negre o D’Ací d’Allà y en diarios como La Publicitat, en los años treinta, y en La Vanguardia y El Noticiero Universal, terminada la guerra del 36-39.

Conecta con la vanguardia artística europea y en 1928 publica Radiacions i poemes, su primer libro de poesías. En 1933 aparece Darrera el vidre, una recopilación de poemas de carácter surrealista ilustrado por Joan Miró. Ambas obras son reunidas en 1975 en Obra Poètica I. En 1960 aparecen sus evocaciones poéticas de les figures del pessebre de l’ametlla del vallès.

Entre humorísticas y surrealistas son las narraciones de La klaxon i el camí (1931) y su novela El senyor Joanet del Guinardó (1954). En 1952 publica La singular història d’un club de tenis sobre el club de tenis de la Salud.

Pasa una gran parte de su vida entre Barcelona, ​​donde hace de publicista y anticuario, y el Vallès Oriental, en los pueblos de la Ametlla del Vallès y la Garriga, donde colabora en la vida cultural y en las publicaciones locales y comarcales.

Carles Sindreu es uno de los fundadores del ADLAN (Amigos del Art Nou) y de los Amics del Circ.

     

Página elaborada por Francesc Viñas para la AELC.
Fotografía de portada: LletrA – UOC.

English

English Carles Sindreu

Carles Sindreu (Barcelona, 1900 – La Garriga, 1974) was a poet, novelist, short story writer, journalist, and publicist. He was a sports journalist for the weekly L’esport català where, using the pseudonym of “Fivaller”, he wrote articles about tennis as well as publishing calligrams devoted to well-known figures in the domain of sports. He also wrote for the magazines Mirador, El Be negre, and D’Ací d’Allà, and for newspapers including La Publicitat in the 1930s, and La Vanguardia and El Noticiero Universal after the end of the Civil War of 1936 – 1939. 

In contact with the European artistic avant-garde, he published his first book of poems Radiacions i poemes in 1928 and, in 1933, another collection of surrealist poems, Darrera el vidre, with illustrations by Joan Miró. These two works reappeared in 1975 as a single volume titled Obra Poètica I. In 1960, he published his poetic descriptions of the Ametlla del Vallès nativity scene figures. His short stories in La klaxon i el camí (1931) and his novel El senyor Joanet del Guinardó (1954) are both humorous and surrealist. In 1952 he published La singular història d’un club de tenis about the La Salut tennis club.

He spent much of his life between Barcelona, where he worked as a publicist and antiquarian, and the towns of Ametlla del Vallès and La Garriga in the Vallès Oriental region, where he was active in local cultural life and wrote for local and regional publications.

Carles Sindreu was a founder of ADLAN (Amics de l’Art Nou – Friends of Art Nouveau) and Amics del Circ (Friends of the Circus).

Web page: Francesc Viñas for Associació d’Escriptors en Lengua Catalana (AELC – As-sociation of Catalan Language Writers).
Cover photograph: LletrA – UOC / bibliography Photographs: Biblioteca de Catalunya.

Biografia

Carles Sindreu i Pons neix a Barcelona el 6 de novembre de 1900. Fill gran del comerciant de cotó Joaquim Sindreu i d’Antònia Pons, comença a estudiar a l’escola dels Maristes i després als Escolapis, on estudia comerç i idiomes. Des de petit passa força temporades a l’Ametlla del Vallès, on el seu pare havia comprat l’antic mas Xammar.

Als 16 anys publica la seva primera narració, “En Jordi i la Nuri”, al setmanari El Patufet. Malgrat la voluntat paterna de continuar amb el negoci familiar, Sindreu es decanta per la literatura empès pel seu oncle avi, l’escriptor costumista Joan Pons i Massaveu. El 1924 es casa amb Rosa Matheu amb qui té dos fills.

Fa de periodista a la premsa esportiva, al setmanari L’Esport Català, on firma amb el pseudònim de “Fivaller”. A més de cròniques esportives centrades sobretot en el tenis, publica cal·ligrames dedicats a reconeguts noms del futbol i el tenis. Col·labora amb diversos pseudònims al diari La Publicitat i a revistes i setmanaris com La Rambla, Papitu, Mirador, El Be negre i D’Ací d’Allà.  

El 1928 publica, amb èxit, el seu primer llibre de poesies, Radiacions i poemes, on és notable la influència de Jules Renard i Ramón Gómez de la Serna i les seves gregueries. El 1931 apareix el llibre de narracions La klaxon i el camí. Diari d’un humorista prologat per Josep Maria de Sagarra i, el 1933, Darrera el vidre, un recull de poemes de caire surrealista prologat per Carles Riba amb il·lustracions de Joan Miró i un epíleg de J. V. Foix. Carles Sindreu és un dels impulsors de l’ADLAN ( Amics de l’Art Nou) que funda el 1932 amb Joan Prats, Sebastià Gasch, J. V. Foix i Josep Lluís Sert, entre altres. L’any següent creen el grup dels “Amics del Circ”.

Passa la guerra del 36-39 a l’Ametlla del Vallès i en la immediata postguerra augmenta la seva desolació per l’assassinat del seu pare a Montmany i per la diàspora dels seus amics a l’exili. En aquesta època escriu a La Vanguardia i a El Noticiero Universal on fa servir pseudònims com “Cunning” i “Flag”.

El 1952 publica La singular història d’un club de tenis sobre el seu club de tenis de la Salut. És una edició il·lustrada que compta amb la col·laboració de l’escriptor i pintor Josep Maria de Sucre. Dos anys més tard s’edita la seva única novel·la, amb tocs humorístics i surrealistes, El senyor Joanet del Guinardó (1954), i el 1960 apareix l’evocació poètica de les figures del pessebre de l’ametlla del vallès. 

Alterna les seves estades estiuenques a l’Ametlla del Vallès, on col·labora en la vida cultural i les publicacions locals, amb la seva activitat de publicista i d’antiquari a Barcelona. El 1962 abandona el poble de l’Ametlla del Vallès a causa de les reaccions virulentes de personalitats locals arran d’un article sobre la festa major publicat a La Vanguardia. Amb la seva companya Filomena de Paz es traslladen a la Garriga, on el 1970 rep un homenatge pel seu aniversari i el 1972, a la Fundació Maurí, s’inaugura l’exposició “Aportació a l’obra literària de Carles Sindreu”, amb dibuixos realitzats per Amador Garrell per a la il·lustració d’alguns dels seus llibres.

Carles Sindreu mor a la Garriga el 6 de juliol de 1974 i el 1975 s’edita la seva Obra Poètica I. Posteriorment, el 1996, el Museu d’Art de Girona exposa, A Mitja Veu, els retrats infantils de personatges que s’havien dedicat a activitats diverses i que Sindreu col·leccionava des dels anys trenta. Aquest mateix any es publica el llibre de poemes Si veus que neva, desperta’m. Dones de la meva vida.

Premis

  • Finalista Premi Folguera (1937): Darrera el vidre.
  • Pere Maspons i Camarasa (1957): les figures del pessebre de l’ametlla del vallès.

Articles (selecció)

  • ARENAS, Carme: “Carles Sindreu, caçador d’imatges poètiques” dins Centenari Carles Sindreu. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 2001, p. 11-17.
  • ARENAS, Carme: “Carles Sindreu i Pons o el compromís amb l’avantguarda”, Lauro (Granollers), núm. 21, 2001, p. 35-53.
  • BADIA, Josep: “Carles Sindreu. L’home-el poeta-l’humorista” dins L’Ametlla del Vallès. Galeria de Personatges. Cròniques del nostre temps (1909-1990). L’Ametlla del Vallès, 1992, p. 121-137.
  • BALLBONA, Anna: “Sindreu, l’avantguarda esberlada”, Serra d’Or (Barcelona), núm. 586, octubre de 2008, p. 41-43.
  • BENZEKRY, Albert: “Carles Sindreu, 40 anys després”, Núvol (Barcelona), 8 de maig de 2014. En línia
  • BENZEKRY, Albert: “Actualitat de Carles Sindreu”, Vallesos (Santa Eulàlia de Ronçana), núm. 7, primavera-estiu, 2014.
  • GARRELL, Montserrat: “Carles Sindreu en el record”, Lauro (Granollers), núm. 21, 2001, p. 59-65.
  • GASCH, Sebastià: “Carles Sindreu, 1900-1975”, Serra d’Or (Barcelona), núm. 184, gener de 1975, p. 36.
  • GRANDAS, Teresa: “Trenta minuts de llanterna màgica” dins A mitja veu. Carles Sindreu. Col·lecció de retrats d’infants. Girona: Museu d’Art, 1996.
  • MADRENAS, M. Dolors i RIBERA Joan M.: “Narrativa i vida literària de postguerra: al voltant de Carles Sindreu (1900-1974)” dins Actes del Desè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, vol. 2. Barcelona: PAM, 1996, p. 77-114.  
  • MADRENAS, M. Dolors i RIBERA Joan M.: “Estratègies a favor del ‘repentisme’ i del sincretisme narratius: Carles Sindreu, Ramón Gómez de la Serna et alii” dins Miscel·lània Germà Colón VI. Barcelona: PAM, 1996, p. 157-183.
  • MADRENAS, M. Dolors i RIBERA Joan M.: “A propòsit del narrador Carles Sindreu: trajectòria i límits d’una recuperació literària” dins Homenatge a Arthur Terry. Barcelona: PAM, 1997, p. 219-229.
  • MADRENAS, M. Dolors i RIBERA Joan M.: “Carles Sindreu, prosista” dins Centenari Carles Sindreu. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 2001, p. 31- 40.
  • MADRENAS, M. Dolors: “Un cas de recepció i assimilació literàries: Jules Renard i Carles Sindreu” dins Actes del Dotzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, vol 2. Barcelona: PAM, 2003, p. 101-110.
  • MASPONS, Jaume: “Remembrança de Carles Sindreu des del Vallès”, Lauro (Granollers), núm. 21, 2001, p. 54-58.
  • MOLAS, Joaquim: “Carles Sindreu i Pons: Obra poètica, vol. I: Darrera el vidre (1915-1920). Radiacions i poemes (1920- 1928)”, Els Marges (Barcelona), núm. 9, gener de 1977, p. 119.
  • OLIVER, Joan: “Als organitzadors de l’homenatge a Carles Sindreu (La Garriga)” dins Obra poètica I. Barcelona: Llibres del Mall, 1975, p. 11-12. 
  • PAGÈS, Vicenç: “Un modern  dels anys trenta”, El Periódico de Catalunya (Barcelona), 27 de gener de 2010.
  • PARCERISAS, Francesc: “Carles Sindreu: L’avantguarda considerada com una de les belles arts”, Diario de Barcelona (Barcelona), 22  de juny de 1977.
  • SUNYOL, Martí: “Carles Sindreu, l’home polièdric”, Serra d’Or (Barcelona), núm. 502, octubre 2000, p. 52-55.
  • VALLS, Fernando: “Los 101 años de Carles Sindreu”, El País (Barcelona), 27 de juliol de 2001.
  • VIÑAS, Francesc: “Carles Sindreu (Barcelona, 1900- La Garriga, 1974)” dins La Garriga i la literatura. Santa Eulàlia de Ronçana: Gent i terra, 2020, p. 171-176.

Vincles

Comentaris d'obra

“Sense ser comprimit com Mark Twain, Sindreu és comparable al genial escriptor i humorista britànic, sense que això vulgui dir que en sigui una imitació” (1). A part de M. Twain, nosaltres hi afegiríem altres autors anglesos, que Sindreu coneixia bé, i que també en part de la seva obra s’arrengleren a les files de l’humor, com Dickens, Sterne, Thackeray o Wilde. El cert és que Sindreu acompanya tota la seva obra d’un humor tenyit de fina ironia, no en va deia G. B. Shaw que l’humorisme organitzat intel·lectualment “no és altra cosa que l’equilibri irònic del mal humor amb el bon humor”, una ironia —diu el mateix Sindreu— “ben intencionada i mansoia”, la qual permet l’autor de crear una certa distància entre allò que ens descriu o conta, distància que és reblada per aquests pessics d’intel·ligència que tant havien promogut els escriptors noucentistes, amb Josep Carner al capdavant.

Sindreu, però, no es reconeix noucentista, per res vol acollir-se’n als postulats. Li agrada anar per lliure, beure de fonts diverses. En aquest sentit el situem dins l’herència post-noucentista, que aporta actituds més individuals respecte de l’art i la literatura, on ja no es persegueix “l’ideal col·lectiu” que tant havia promogut la generació noucentista, on el to deixa de ser didàctic i moralista. A Sindreu l’assisteix, per damunt de tot, “un visible desig de trencar motllos [sic] —en el possible—, i un afany de dir les coses d’una manera nova, viva i directa, una mica agressiva i sobretot breu i esquemàtica”, però d’alguna manera el veiem vinculat al llegat noucentista (el seu ús d’una llengua moderna i refinada, el to cosmopolita, els temes d’ambientació urbana, la seva visió del món, la importància que atorga a l’humor i a la ironia, el capteniment dels seus personatges, etc.) i festeja des del primer moment les tesis de l’avantguarda, les quals li permeten una major llibertat de moviments, tant en les formes com en els temes que tracta, una avantguarda que a Catalunya es caracteritza per la seva voluntat innovadora assistida per l’optimisme vitalista de l’avantguarda europea.

1. Valldeperes, Manuel: “La Klaxon i el camí” dins La Nau. Barcelona, 11 de juliol de 1931, p. 1.

(Carme Arenas: “Carles Sindreu i Pons. L’aposta per la modernitat” dins Carles Sindreu: La klaxon i el camí. Barcelona. Acontravent, 2009, p. 176-177)

 * * *

Enmig de l’activisme cultural i del protagonisme que aconsegueix per aquests anys, segons permeten constatar la premsa de l’època i documents conservats per l’autor dins del seu llegat, publica La singular història d’un club de tenis (1952) i El senyor Joanet del Guinardó (1954). Un any abans de la mort de Carles Sindreu, el seu amic i editor Garrell li publicà, com a obsequi nadalenc en un opuscle titulat Humor Sindreu, el conte La micció de l’amistat.

La primera de les obres esmentades és un volum miscel·lani que sobrepassa la previsible crònica d’una entitat tennística per part d’un experimentat columnista esportiu. Sota la seva naturalesa que no amaga la formació periodística per la qual passa la prosa de Carles Sindreu, l’escriptor no es desfà tampoc d’altres trets característics dels seus anys d’aprenentatge i, formant un conjunt fragmentat i coherent alhora, es troben des d’agosarats retrats fins associacions descriptives sorprenents, com també el llenç malenconiós damunt d’un temps i un món que han anat esvaint-se. Text perifèric quant als tòpics genèrics, Carles Sindreu puntualitza que el voldria com un film a l’estil de René Clair i es reafirma en l’admiració ja expressada per Jules Renard, que considera el seu autor favorit, reconeixement que no és incompatible amb el professat per Ramón. Mantenint-se al marge de la controvèrsia que se suscità entre Renard i Gómez de la Serna a propòsit de la paternitat de la greguería, sembla que Carles Sindreu pot viure en una llar literària on els pares es barallen, sempre que ell, bon deixeble de bons mestres,en pugui aprendre.

(M. Dolors Madrenas – Joan M. Ribera: “Carles Sindreu, prosista” dins Centenari Carles Sindreu. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 2001, p. 33) 

* * *

Carles Sindreu va ser un poeta de fina sensibilitat i un prosador excel·lent. Humorista excepcional, psicòleg penetrant, home dotat d’un bon gust i d’un sentit crític infal·libles. Malgrat la noblesa amb què sempre exercí els seus dots alguna vegada havia ferit la susceptibilitat obtusa de certs filisteus.

Les seves dissertacions o la seva mera conversa eren una festa per als oients. Ciutadà amb ple discerniment, estimava el seu país amb una passió conscient i responsable. Barcelona i els barcelonins i aqueixes belles terres del Vallès i la seva gent, foren el seu camp d’observació i la font d’aquell encant poètic i d’aquell sabor d’humanitat que emanava de la seva ploma.

Carles Sindreu va ser un suscitador d’amistats autèntiques i un amador fidel i genuí. Un home civilitzat, en suma, d’aquells que honoren i decoren un país. Fou també un enamorat i un expert gustador de les belles arts i un peoner de la nostra avantguarda cultural. La seva personalitat encara es completava senyorívolament amb la seva afecció a l’esport.

(Joan Oliver: “Als organitzadors de l’homenatge a Carles Sindreu (La Garriga)” dins Obra poètica I. Barcelona: Llibres del Mall, 1975, p. 11-12)

Antologia

Vingueren dies molt tristos per al senyor Joanet. Dies en què no calia ésser gaire observador per a adonar-se que aquell bon home no tocava quarts ni hores.

La conversa amb ell era una mena de “joc dels disbarats”.

No entenia del tot el que li deien i amb prou feines deia res intel·ligible.

Només amb En Belmonte, que coneixia “certs detallets”, podia esplair-se una mica…

Si aquest bon company li tocava el botet acabava arrapant-se-li al braç i confessant:

–No sé pas si em creuràs, però sento una mena de rosec aquí dintre!… Ai, Belmonte! És un pensament que furga  tan “fondo” que no goso ni dir-me’l a mi mateix!… Saps què em fa l’efecte que tinc?… Vols que t’ho digui?… Doncs… ganes de morir-me…

I els ulls se li negaven de llàgrimes, i tot el seu rostre feia una ganyota estranya, com aquella que fan les ostres vives en rebre el raig de la llimona.

En Belmonte, que malgrat un físic que no l’afavoria gaire tenia bon fons, s’apiadava del nostre heroi:

–Pobre Joanet! No et vull veure plorar… Mira, m’han portat de Riells uns gossets verdissers que són “canela fina”… Au! Si no plou, anirem a fer córrer algun “sastre”… Vindràs, Joanet? […]

Al senyor Joanet li calia ara, com el pa que no menjava (perquè el primer que perdia el senyor Joanet, després del mocador, era la gana), quelcom que li fes sentir novament el goig de viure… Un estímul físic qualsevol, potser… i fatigar-se. Fatigar-se força per poder dormir i somniar…

Somniar Hortènsia. Poder veure-la més blanca i més resplandent encara que en vida, en una tribuneta potser més petita, però molt més rutilant que aquella en què la va conèixer. Una tribuna tota d’or, amb cristalls refulgents i plena de maragdes gegantines i topazis i perles veritables…

Una tribuna nova de trinca que havia bastit per a ella sola la fantasia del senyor Joanet.

(El senyor Joanet del Guinardó. Barcelona: Selecta, 1954, p. 159-161)

* * *

La vella Xela ho va enllestir de pressa.

En dos infantaments van originar cinc bateigs.

El primer part fou una bessonada.

El segon, un tríptic.

Aquell devessall prolífic esverà seriosament els bons garriguencs. Llavors fou quan es començà a parlar administrativament del poder miraculós de les aigües termals de La Garriga.

El vell Xela, no va insistir. L’home devia imaginar un tercer part com una mena de sortida de Missa Major…

[…]

Malgrat l’any que es portaven els de la primera tanda amb els de la segona, no s’hi coneixia res. Varen fer la primera infantesa –temperaments i estatures aproximades– tots junts com els dits d’una mà. Eren cinc germans inseparables i tallats pel mateix patró. Això durà fins a la mort…

Amb el cap pelat, tots cinc, quan es banyaven dins la bassa de can Plandiura, semblaven cinc boles de billar i el safareig mateix, un billar anglès amb aquella quantitat de boles de vori que hi corren… (…)

I els trobàveu cada matí davant un mur arrecerat, tots cinc, d’esquena a la paret, prenent beatíficament el bon sol de La Garriga…

[…]

Hi havia dies en què fins els recava de confegir una paraula. Per a ells, en el món sols hi havia una cosa capaç de desvetllar-los. La música. No es deixaven perdre cap ofici solemne ni cap ball de carrer o d’envelat. Tots cinc paraven l’orella dreta una mica decantats com els conills quan senten un sorollet sospitós.

I perquè la música no es vessés per altre cantó, es posaven un manyoc de cotó fluix a l’orella esquerra. Així, deien, la música se’ns queda a dintre…

De primer cantaven tonades a presses ça i enllà, més tard començaren a fer música salvatge per llur propi compte amb atuells domèstics, galledes, cassoles, la canya de l’escombra, la mà de morter i la fusta de picar la carn, etc.

[…]

Tot els era pàtria…

A còpia de fabricar notes i més notes amb una llibertat total d’iniciativa i expressió, de vegades assolien unes dissonàncies tan originals i tan agradables que els ocells s’aturaven en ple vol i descrivien cercles cada vegada més estrets entorn d’ells fins a posar-se damunt mateix dels instruments.

La natura amb tota la seva força creadora i amb tota la seva varietat expressiva no havia arribat a produir, ni amb el vent ni amb les aigües, aquelles notes  i aquells acords miraculosos que eren fragments de la cançó viva de la terra… Quins magnífics precursors, els Xeles de La Garriga, de la música sàvia d’avui, pastada amb dissonàncies  inèdites i impensades…

(«Els Xeles de la Garriga», dins La klaxon i el camí. Barcelona: Acontravent, 2009, p. 48-54)

De vegades segons com poso els ulls
En passar el ciclista amb les paneres
Se li pleguen les rodes com ulleres
Només el temps de decantar els ulls

A mitja tarda arriba el capellà
Amic de l’estorer vermell de cara
Com cada tarda m’ha esguardat Suara
La minyona em portava el berenar
Com ahir i com demà…

Quan fan ombres xineses les botigues
La meva mare em dóna el cartipàs
I vaig il·luminant postals antigues
Sota la llum groga del gas…

(«Aigües en el vidre», dins Obra poètica I. Barcelona: Llibres del Mall, 1975)

* * *

           Ara
         Encara
            En 
            El
        Sostre
        Nostre
        Freda
          De 
        Seda
           I
       Glaç
       –Vidre
       Boirina–
    L’aranya de filferro
       LIMITADA
Per gotes de llum blava i sonrosada
Es gronxa al vent del gran matí cruel
Talment un arbre que té el cel
       La rel

(«Aranya de llums», dins Obra poètica I. Barcelona: Llibres del Mall, 1975)

  
* * *

Baixen uns rius vermells
Pels flancs multicolors
De les muntanyes

La teva mà –adéu per sempre–
Té set corones de claror
En fer-me adéu

Aquesta nit
Al fons del pou
Ple d’aigües verdes i morades
La teva mà amputada
Serà més freda
I farà cintes de sang
En la galleda

Herbes verdes al pou del record
Falzies de fulla mig vermella
Recremada

En cada ungla
De la mà teva
Hi clavaria
Els tronquets
Negres i fins
D’una falzia

Quan l’aigua tornaria a ser cristall
Tindria al fons del pou
El meu ventall

(«El meu ventall», dins Obra poètica I. Barcelona: Llibres del Mall, 1975)

* * *

. Les clivelles dels empedrats ciutadans criden les peces de deu cèntims que s’hi  entaforen sense fer remor.
. Els escarabats voladors són bombons de xocolata fugissers de la capsa blava de la nit.
. Oh quin lleu repic de castanyoles sota l’enciam!… Dos cargols bovers es fan l’amor.
. Els dits de les velles passen els grans del rosari amb la mateixa meravellosa facilitat amb què les potes dels esquirols passen els nusos dels pins.
. Les orelles humanes donen la sensació d’ésser uns accessoris intercanviables.

(«Radiacions», dins Obra poètica I. Barcelona: Llibres del Mall, 1975)

 * * *

Poema visual Carles Sindreu

 
(Obra poètica I. Barcelona: Llibres del Mall, 1975)