Novel·la Traduccions realitzades per l'autor/a

Maria del Carme Serrat Marcet

Maria del Carme Serrat (Terrassa, 1943). Escriptora. Traductora diplomada per l’Escola Universitària de Traductors i Intèrprets de la Universitat Autònoma de Barcelona.

L’any 2002 a Montevideo (Uruguai), on s’ha desplaçat amb el seu company per qüestions professionals, decideix fer un gir radical a la seva vida. Deixa enrere la trajectòria de cosidora, dependenta, administrativa, taquimecanògrafa, secretària de direcció, professora d’alemany, intèrpret, traductora tècnica i literària, per dedicar-se plenament a l’escriptura.

Ja fa temps que, entre dubtes i esperances, tempteja el terreny. Des de petita que llegeix, molt, amb passió. I en diversos idiomes, fet que li obre horitzons i li eixampla perspectives. De la lectura en treu unes primeres nocions de l’ofici. Si més no, escriure li ha servit durant anys per exorcitzar els dimonis i espantalls que s’ingereixen de vegades en l’ànim i les emocions humanes.

La guspira de la creativitat, orientada cap a la paraula escrita, es fa més i més present: tremolosa encara, però decidida a no apagar-se, a reivindicar el dret de ser-hi i el destí natural de créixer fins a esdevenir un bon foc que il·lumini i escalfi.

En un moment tan decisiu, la Maria del Carme ja s’apropa als seixanta anys. Començar de cap i de nou a hores d’ara no és fàcil. Però ella és de les que, quan cal, fan una bona cremada de vaixells al darrere o no deixen ni un ou sense trencar per tal que la truita resulti opípara, saborosa. La set de coneixement l’empeny a beure de totes les fonts d’aprenentatge possibles, ja sigui en l’art d’escriure, en l’art de viure de ple… I en l’art de mirar i veure com són el món i les persones al marge de lluentors, maquillatges, vels i disfresses que, d’altra banda, també gaudeix descobrint-los i passant-los pel sedàs.

És sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Pàgina elaborada per Clara Bara Palma per a l’AELC.
Documentació i fotografies: arxiu de l’autora.

Castellano

Maria del Carme Serrat

Maria del Carme Serrat (Terrassa, 1943). Escritora. Traductora diplomada por la Escola Universitària de Traductors i Intèrprets de la Universitat Autònoma de Barcelona.

En 2002 en Montevideo (Uruguay), donde se ha desplazado con su compañero por cuestiones profesionales, decide dar un giro radical a su vida. Deja atrás la trayectoria de costurera, dependienta, administrativa, taquimecanógrafa, secretaria de dirección, profesora de alemán, intérprete, traductora técnica y literaria, para dedicarse plenamente a la escritura.

Ya hace tiempo que, entre dudas y esperanzas, tantea el terreno. Desde pequeña que lee, mucho, con pasión. Y en varios idiomas, lo que le abre horizontes y le ensancha perspectivas. De la lectura saca unas primeras nociones del oficio. Escribir le ha servido durante años para exorcizar los demonios y espantajos que influencian a veces el ánimo y las emociones humanas.

La chispa de la creatividad, orientada hacia la palabra escrita, se hace más y más presente: temblorosa todavía, pero decidida a no apagarse, a reivindicar el derecho a estar y el destino natural de crecer hasta convertirse en un buen fuego que ilumine y caliente.

En un momento tan decisivo, Maria del Carme ya se acerca a los sesenta años. Empezar de nuevo a estas alturas no es fácil. Pero ella es de las que, cuando hace falta, queman las naves, o no dejan ni un huevo sin romper para que la tortilla resulte opípara, sabrosa. La sed de conocimiento la empuja a beber de todas las fuentes de aprendizaje posibles, ya sea en el arte de escribir, en el arte de vivir plenamente… Y en el arte de mirar y ver cómo son el mundo y las personas, al margen de brillos, maquillajes, velos y disfraces que, por otra parte, también disfrutan adivinando, descubriendo, y pasando por la criba.

Es socia de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Página elaborada por Clara Bara Palma para la AELC.
Fotografías: Archivo personal de la autora.

English

English

Maria del Carme Serrat (Terrassa, 1943), a writer, has a Diploma from the School of Translators and Interpreters at the Autonomous University of Barcelona.

In 2002, during a stay in Montevideo, Uruguay, where she had gone with her companion for professional reasons, she decided to make a radical change in her life. This entailed leaving behind her careers as a seamstress, shop assistant, office worker, shorthand typist, management secretary, German teacher, interpreter, and technical and literary translator to work full time as a writer.

She had been toying with the idea, unsure and hopeful, for some time by then. She had been a passionate, voracious reader from an early age and in several languages, which widened her horizons and offered new perspectives. From reading she acquired some early notions of the wordsmith’s craft and, at least, writing has been a way of exorcising the personal demons that sometimes meddle with the human spirit and emotions.

The spark of creativity, shining on the written word, is increasingly present, still flickering but determined not to be extinguished, and to claim its right to be present, and to fulfil its natural destiny of growing to become a steady blaze giving light and warmth.

At this decisive point in her life, Maria del Carme was nearly sixty years old. But she is one of those women who, when necessary, will burn her boats, and will crack every single egg to make a sumptuous, delicious omelette. Her thirst for knowledge impels her to imbibe at every possible fount of learning, whether it is about the art of writing and the art of living to the full … Or about the art of looking and seeing what the world and people are like, apart from brilliance, makeup, veils, and disguises. Then again, she enjoys discovering and perusing them as well.

She is a member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC – Association of Catalan Language Writers).

Web page: Clara Bara Palma for AELC.
Documentation and photographs: author’s personal files.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Maria del Carme Serrat Marcet neix a Terrassa l’octubre del 1943 en el si d’una família de pocs recursos però amb inquietuds culturals, artístiques i vitals.

Com totes les criatures que creixen entre adults, en el seu cas pare, mare, dues germanes i un germà força més grans, aviat pensa i s’expressa com una adulta. Malgrat la mort prematura del pare i les estretors econòmiques i socials dels anys cinquanta, mentre tots plegats treballen per empènyer l’economia familiar, cadascun d’ells malda per bastir-se unes ales, tant se val si modestes, per volar una mica més amunt i més enllà del que s’estila en el seu entorn. Aquest bon exemple la marcarà profundament. A casa, els vespres s’estudia, s’aprèn, es fan feines extra, i així des de menuda entén que cal espavilar-se, no esperar que t’ho donin tot mastegat. Quan poden, van al teatre, a concert. Al llarg de molts anys tots ells esdevenen cantaires, sobretot de la Massa Coral de Terrassa, aleshores dirigida per l’insigne Rosa Puig. La música, tant la tradicional catalana i d’altres llocs, com la clàssica, entra a la casa i penetra, enriquidora, dins els cors i les ments que l’habiten.

El 1967 troba feina de taquimecanògrafa per castellà i francès en una empresa de maquinària tèxtil a Winterthur (Suïssa). L’any següent a Zuric, en uns Jocs Florals de la Llengua Catalana aleshores a l’exili, coneix un terrassenc que hi viu; s’enamoren, es casen. Set anys després se separen. De taquimecanògrafa poliglota en un gran banc de Zuric, mitjançant una estada de cinc mesos a la sucursal de Londres, esdevé secretària de direcció, càrrec que li obre moltes portes. També enveges, maldecaps, estrès… Fa un parèntesi esclaridor i depuratiu a Israel: En un quibuts cull taronges, s’ocupa de l’aviram, pinta parets, prepara esmorzars per la quitxalla, etcètera. I viatja pel país, motxilla a l’esquena.

Decideix tornar a Catalunya i, alhora que treballa, estudia periodisme. Un curs, i ho ha de deixar. Ho torna a provar passats un parell d’anys, a l’EUTI. A més d’estudiar, ensenya alemany en una escola d’idiomes. S’estableix pel seu compte com a traductora i intèrpret d’alemany, anglès i francès.

Coneix al qui serà el company de la seva vida. Junts marxen a Amèrica Llatina amb un encàrrec professional de cinc anys. L’enllesteixen en tres anys i mig i tornen, instal·lant-se a l’Estartit (Girona). La Maria del Carme ja escriu «de veritat». Ha començat una novel·la ambiciosa per a la qual li cal documentar-se amb rigor. I alhora malda per aprendre més, molt més: A l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu de Barcelona fa un curs presencial de Registres i Diàlegs, seguit per un curs virtual de quatre anys: Narrativa, Conte I, Conte II, i Projecte final. També fa un curset de novel·la a Girona.

Una greu malaltia se n’endú el seu home i a ella li sacseja la vida en molts aspectes. Anys després torna a  Terrassa. Un amic la posa en contacte amb la Mercè Company, que li analitza les obres, les noves i les que té al calaix; que l’aconsella… Amb la Mercè, l’aprenentatge és d’alta volada, exigent, sense concessions. Però quina felicitat quan en rep algun compliment!

Escriu, incansable. I estripa, i llença. Ha publicat una novel·la. A més, aquella primera obra que li ha costat molts anys i esforços, la té acabada, revisada i a punt. Ara treballa en una sèrie de relats de gènesi cinematogràfica. Té una tercera novel·la a l’ordidor i un primerenc recull de narracions inicialment rebutjat, a la taula d’escutiar, segons el llenguatge tèxtil del seu ADN terrassenc.

Retrat del Dia del Corpus (1949).
Retrat del Dia del Corpus (1949).
L'autora participant en els Jocs Florals de la llengua catalana a Suïssa (1968).
L'autora participant en els Jocs Florals de la llengua catalana a Suïssa (1968).

El fons de l’àmfora.

La Lluïsa (64 anys) rep la trucada de la Cèlia (83 anys), que ha sofert un infart. Afeblida, li demana que hi vagi: li vol fer una important revelació.

Eren dues dones de classe obrera que als anys seixanta van coincidir en un taller de costura a Lilla, al nord de França on, tot i la diferència d’edat, van nuar l’amistat que la Cèlia invoca quan veu la mort a tocar i necessita alleujar la consciència.

En la curta estada de la Lluïsa a Lilla, entre l’hospital i el pis de l’amiga, veiem en blanc i negre la postguerra, l’emigració, el xoc cultural; la lluita per tirar endavant, entre obrers i estudiants, entre amors, enganys i solituds; entre proclames de llibertat i silencis.

En el present, a l’hospital, la Cèlia dubta si confessar els seus humiliants secrets, o endur-se’ls amb ella; sense recordar que al pis, on la Lluïsa fa endreça, hi ha deixat indicis.

(Sinopsi)

Vincles

Comentaris d'obra

Maria del Carme Serrat, nascuda a Terrassa el 1943, debuta amb El fons de l’àmfora (Stonberg, 2022), una novel·la sobre l’amistat al natural, que, amb coratge i tendresa, s’endinsa en les zones vedades de la vida i les relacions, i n’extreu tot allò que amaguen, allò que ens incomoda i ens sacseja els sentits. El fons d’aquesta àmfora és una d’aquestes zones prohibides, el pou on rauen les veritats de la Lluïsa Batlle i la Cèlia López, les protagonistes de la novel·la, dues dones d’avançada edat que acumulen vida i secrets a cada plec de la seva pell.

Vet aquí, doncs, una història audaç i sincera que ens parla d’una amistat retrobada, dels clarobscurs d’aquesta relació, sense indolències, ni nostàlgies fàcils, ni apologies carrinclones a la tercera edat. Un relat que, amb un to implacable i divertit, ens convida a deambular pel pensament de les protagonistes, dos personatges que lluiten, que diuen les seves veritats i també les amaguen perquè tenen febleses. Dues dones de classe obrera que als anys seixanta van coincidir en un taller de moda situat a la petita ciutat francesa de Lilla, on, tot i la diferència d’edat entre una i l’altra, van acabar trenant una amistat amb uns nusos difícils de desfer. Amb els anys, la vida va anar separant els seus camins i va anar difuminant les seves afinitats inicials, però aquest còmplice lligam estava fet a prova de temps i distàncies; res descosia la seva amistat. 

Una trucada alarmant les torna a concentrar en el mateix espai temps, compartint l’aire carregat d’una habitació d’hospital, on la Cèlia es troba embolcallada entre llençols blancs i vies intravenoses, després d’haver patit un infart que l’ha deixada suspesa en l’amenaça de la mort. Però abans que els mals l’arrasin, ha volgut convocar a la Lluïsa perquè necessita trencar el silenci i alleugerir el pes de la llosa dels remordiments que no la deixen descansar en pau. Així és com mentre la vida de la Cèlia va minvant, s’obre un parèntesi que serà omplert de confidències que buiden el càntir de l’ànima de les protagonistes i remenen els vestigis del seu passat. Entre records desfets, cartes d’amor i anècdotes memorables descobrim episodis tràgics, tendres i còmics que se sobreimprimeixen en el present donant sentit a la forma de ser de les protagonistes. I entre aquests records en blanc i negre, Maria del Carme també ens parla de la postguerra, de l’emigració, de violència, de ràbia, dolor i altres paraules difícils de conjurar que fan evident que, de vegades, dolgui l’existència.

Per damunt de tot, el fons d’aquesta àmfora ens parla d’amor entre dos cossos vells, àvids proveïdors i receptors d’un afecte incondicional, que no només les ha ajudat a viure sinó que és, potser, la vida mateixa. Així és com l’obra de Serrat ens parla d’un llenguatge universal: el de l’amor, d’aquell que escalfa el cor, però que de vegades també crema, generant un joc de reflexos i ressonàncies tan ben calculat que desdibuixa els límits de la història de la Lluïsa i la Cèlia i la de tots.

(Núria Escribà. «El fons de l’àmfora», Núvol, 2 de juny de 2022)

Antologia

Capítol 0
L’insomni de la Cèlia

Ja són aquí…, ells dos, els seus fantasmes que apareixen ara… i després… i més tard, … si pogués ignorar-los, …si d’un cop de peu els pogués retornar a l’infern d’on no haurien d’haver sortit, …si els pogués oblidar, …ai, ruca, no diguis oblidar, …maleïda paraulota, …a penes t’entra al cap, que ja et cauen al damunt els records, com una allau de grans roques cantelludes, …i no te’n pots escapar, no hi ha sortida, …i allà acabes, aixafada, …fastigosa com les restes esclafades d’un escarabat de cuina

calma’t, va…, així d’irritada no t’adormiràs, …deixa’t anar, pensa en paraules boniques…, paradís, sí, paradís està bé…, paradís, dormir, …lliscaré ben endins de la son, amb compte de no estripar-li les ales…, això, si no li faig malbé les ales de papallona, la son m’hi embolicarà i em dirà baixet… dorm, cèlia, dorm, no pensis en res, reposa…, fora l’odi, fora el dolor…, doooorm…

…no hi ha manera…, tant és que tanqui els ulls, que jegui així o aixà…, la son no em fa cas, no vol venir…, a veure, diuen que cal pensar en positiu, allò de em sento en pau, s’hi està bé al llit, el matalàs i el coixí són flonjos…, i de nou miro d’endinsar-me en la son, però aquest cap meu, que rumia, rumia i dona voltes sense parar…, si em pogués adormir només tancant els ulls com fa tothom…, provaré allò que se’n diu autohipnosi, vaig repetint que m’entra una nyonya, que les parpelles em pesen, em pesen, em…, estic tan cansada…, tanco les parpelles, no penso…, em deixo anar, i per fi…

res… amb sort potser en algun moment… m’adormiré.

Capítol 1

«El telèfon, ara? A quarts de vuit del matí d’un diumenge de setembre?, alguna en deu haver passat», —és el primer que pensa la Lluïsa Batlle en sentir-lo de la dutxa estant. El segon pensament és que despertarà el Francesc, que anit es va quedar a dormir.

S’embolica amb la tovallola i, atenta a no relliscar, s’afanya cap al dormitori. Qui pot ser que truqui a aquesta hora?

—Sí? —s’asseu al llit; el Francesc dorm profundament. Ella tiba el llençol cap amunt per tapar-lo fins al coll. Encara fa calor, però ahir ell estava un pèl afònic…

Li arriben uns sons confusos, com d’algú respirant amb dificultat. Repeteix:

—Sí? Digueu!

—Lluïsa?

De sobte ben desvetllada, la Lluïsa exclama:

—Cèlia! Ai, per fi! Com estàs? T’he trucat no sé quantes vegades, amb una angúnia… On t’havies ficat, filleta de Déu?

—A l’hospital. He tingut un… atac de cor… Em sembla que m’estic morint, Lluïsa.

—Mare meva, Cèlia, no diguis aquestes co…

—Deixa’m parlar… Escolta. Et necessito. Que pots venir? Hauria de ser de pressa… El silenci, Lluïsa, el silenci… l’he de trencar per morir-me en pau…, hi ha tant de mal que he de treure enfora…, tantes paraules no dites…

La Lluïsa ho té clar. És urgentíssim.

—I tant, maca!, tranquil·la. A veure si trobo passatge per avui mateix o per demà al matí. Tu aguanta, sents? Aguanta, sobretot! Espera’m!

—Gràcies, Lluïsa…, faré… el que pugui.  

(El fons de l’àmfora. Barcelona: Stonberg, 2021).