Novel·la Narrativa breu Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Narrativa Estudis sobre l'autor/autora Infantil i juvenil

Màrius Serra

Màrius Serra neix a Barcelona l’any 1963. És escriptor i enigmista. L’any 1987 es llicencia en Filologia Anglesa i publica els seus primers llibres. Des de llavors la seva activitat creativa gira al voltant de la literatura, la comunicació i el joc. Ha publicat llibres de relats, novel·les i traduccions d’autors anglosaxons. Especialitzat en jocs de paraules, col·labora habitualment al diari Avui, a La Vanguardia i a Catalunya Ràdio. D’entre les seves obres destaquen les novel·les Mon oncle, premi Fundació Enciclopèdia Catalana de narrativa 1994, AblanatanalbA (1999) i el llibre de relats La vida normal, guardonat l’any 1999 amb el premi Ciutat de Barcelona de Literatura en català. El seu assaig Verbàlia ha estat guardonat amb el premi Crítica Serra d’Or i Lletra d’Or (2001), l’any 2006, la seva novel·la Farsa guanya el Premi Ramon Llull i el 2012 és guardonat amb el Sant Jordi de novel·la per Plans de futur.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Montserrat Massip i Pere Mayans, amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes.
Documentació: Servei Ensenyament del Català (SEDEC, 1999).
Actualització: Carme Ros i Heura Marçal.
Fotografia: © Tina Bagué (Pòrtic).

Castellano

Castellano Màrius Serra

Màrius Serra (Barcelona, 1963). Es escritor y enigmista. En el año 1987 se licencia en filología inglesa y publica sus primeros llibros. Desde entonces su actividad creativa gira alrededor de la literatura, la comunicación y el juego. Ha publicado libros de relatos, novelas y traducciones de autores anglosajones. Especializado en juegos de palabras, colabora habitualmente en el diario Avui, La Vanguardia y Catalunya Ràdio. De sus obras destacan las novelas Mon oncle, premio Fundació Enciclopèdia Catalana de narrativa 1994, AblanatanalbA (1999) y el libro de relatos La vida normal, galardonado en el año 1999 con el premio Ciutat de Barcelona de Literatura en catalán. Su ensayo Verbàlia ha sido galardonado com el premio Crítica Serra d’Or y Lletra d’Or (2001), en 2006 su novela Farsa (Patraña) gana el Premio Ramon Llull, y en 2012 es galardonado con el premio Sant Jordi de novela por Plans de futur.

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Montserrat Massip y Pere Mayans, con la ayuda de la Institució de les Lletres Catalanes.
Documentación: Servei Ensenyament del Català (SEDEC, 1999).
Actualización: Carme Ros y Heura Marçal.
Fotografía: © Tina Bagué (Pòrtic).

English

English

Màrius Serra was born in 1963 and is a writer and illusionist. In 1987 he obtained a degree in English Philology and also began to publish his first books. Since then, he has focused his creative activity on literature, communication and play. He has published collections of short stories, novels and translations of works from English. A specialist in word play, he frequently writes for the newspapers Avui and La Vanguardia and participates in programmes of Catalunya Ràdio. Notable among his books are the novels Mon oncle (My Uncle), winner of the 1994 Fundació Enciclopèdia Catalana Prize for Fiction, AblanatanalbA (AblantanalbA, 1999), and the book of short stories La vida normal (The Normal Life), which received the 1999 City of Barcelona Prize for Literature in Catalan. His essay Verbàlia (Verbalia) received the 2001 «Serra d’Or» and «Lletra d’Or» Critics’ Prize, in 2006 his novel Farsa (Farce) was awarded the Ramon Llull Prize, and in 2012 he was awarded with the Sant Jordi novel Prize for Plans de futur.

He is a member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers).

Web page: Montserrat Massip and Pere Mayans, with the support of the Institució de les Lletres Catalanes (Institute of Catalan Letters).
Documentation: Servei Ensenyament del Català (Catalan Teaching Service – SEDEC, 1999).
Update: Carme Ros and Heura Marçal.
Translation: Julie Wark.
Front Picture: © Tina Bagué.

Biografia

Màrius Serra i Roig neix a Barcelona el 1963, tot i que la seva família procedeix, per via paterna, de les terres de ponent i, per via materna, de Vilanova i la Geltrú, ciutat a la qual se sent molt vinculat. En aquesta ciutat del Garraf, Màrius Serra, de petit, passa força estones al Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués, el responsable del qual és un cosí-germà de la seva mare. És en aquest museu on trobem la famosa carpa Juanita, que menja amb cullera i beu amb porró, i que Màrius Serra fa aparèixer en la novel·la Mon oncle (Premi a la Creació de la Fundació Enciclopèdia Catalana 1994), obra en la qual s’afirma que «el museu de curiositats marineres […] és el més semblant a una novel·la que el Canut ha vist mai». L’altre oncle que apareix en aquesta novel·la és també un parent real de Màrius Serra —el germà de la seva mare—, que és autènticament un cartoixà de Santa Maria de Montalegre, a Tiana, la cartoixa que el procurador de la Grande Chartreuse comprà el 1867.

La biografia de Màrius Serra ens permet de veure allò que serà una constant en la seva obra: com en són d’imprecisos els límits entre la realitat i la ficció. És, en definitiva, una biografia amb la qual l’autor juga literàriament: «l’espai biogràfic és una fal·làcia; perquè hi jugui un altre, hi jugues tu» —destaca el mateix Serra. Així, després de la publicació de Mon oncle, afirma que «he partit d’elements autobiogràfics; tot el que explico m’ha passat d’una manera o d’una altra. I he utilitzat tots aquests elements per posar-los al servei de la novel·la, i fer un trencaclosques absolutament fictici». Com a exemples d’aquest joc, només cal citar que l’autor es casa l’any 1990 a l’escenari del teatre Condal, en una representació titulada La cerimònia —com s’havia de dir, si no?—, tot aprofitant els decorats de l’espectacle Dancing; o que un dels indrets més entranyables per ell és el laberint d’Horta, un lloc que l’autor porta a les venes, un jardí romàntic, eclèctic.

Estudia Filologia Anglesa a la Universitat Central de Barcelona i fa classes d’anglès a Sarrià, una experiència que li serveix per escriure la novel·la juvenil Tres és massa (1991). Abans, però, el 1987, publica Amnèsia, amb la qual obté el Premi El Brot 1987, que l’editorial Pòrtic atorgava a autors inèdits, i Línia (1987).

Tradueix, entre d’altres, obres d’Edmund White, Tom Sharpe (Wilt, més que mai), Alexander Stuart (Zona de guerra i Tribus), els Germans Marx (Groucho i Chico, advocats) i Groucho Marx (Memòries d’un amant sarnós).

Tot i que Màrius Serra s’ha interessat per la música —ha tocat en grups de rock—, la seva gran passió, a més d’escriure, ha estat l’enigmística, la tècnica creativa que consisteix en la pràctica estètica de l’art de jugar amb els codis de signes, tal com el mateix autor la defineix. Ha dirigit la primera empresa catalana especialitzada en jocs de paraules, des d’on crea l’any 1989 la primera revista de jocs de paraules en català, Més. Manté una secció setmanal d’enigmística a l’Avui des de 1989 i, des de 1990, fa la secció diària de mots encreuats en català de La Vanguardia, a partir dels quals s’han publicat ja dos reculls en forma de llibre.

És també membre del consell editor de Verbàlia, web sobre literatura i enigmística feta en català, espanyol i italià. Ha col·laborat en revistes especialitzades com El Acertijo de Buenos Aires i és el primer estranger del grup d’escriptors italians Oplepo (Opificio di Letteratura Potenziale). El seu llibre Manual d’enigmística (1991), una obra totalment innovadora en aquest camp en català, ha estat parcialment traduït a l’anglès.

Aquesta doble obsessió, per la literatura i per la llengua, l’ha portat a afirmar que la seva pàtria és la literatura però que, tot i no ser un tema central en la seva obra, té la voluntat, a l’hora d’escriure, d’afirmar que l’estranger és tot allò que és aliè a una tradició lingüística, sense que això signifiqui que no li interessi allò que passa, per exemple, a Burgos o a Bordeus. Aquesta obsessió el portarà a buscar en les seves obres un model lingüístic català genuí i, alhora, prou modern per expressar tot allò que desitja. Una recerca constant que topa amb una realitat lingüística, especialment a les àrees urbanes dels Països Catalans, que fa que la majoria dels catalans tinguin un nivell de llengua molt més baix del que, per exemple, poden tenir els italians o els francesos (els quals tenen, per cert, una extraordinària tradició en jocs d’enigmística, pensada per als diversos nivells dels ciutadans).

A part d’escriure, ha fet i fa altres feines. De més jove havia treballat a la sabateria que els seus pares tenien a Nou Barris (Barcelona). Posteriorment, ha pogut treballar en feines paral·leles a la d’escriptor —ell no en defensa una professionalització absoluta. En l’àmbit radiofònic, per exemple, ha estat guionista al programa de RNE La Bisagra (1989-1990), conduït per Xavier Sardà, i col·labora a Catalunya Ràdio en els programes de Xavier Graset i d’Antoni Bassas, entre d’altres. En l’àmbit televisiu ha col·laborat en el programa d’àmbit estatal Peligrosamente juntas, d’Inka Martí i Marisol Galdón, que es va emetre el 1992, any especialment prolífic per a Màrius Serra, ja que publica L’home del sac, Contagi i El Conte màgic de Barcelona (un llibre on, a part del text, el lector pot jugar amb les imatges). Entre el 1996 i el 1999 té una secció diària sobre ludolingüística al programa Bon Dia de TV3 i entre el 2003 i el 2005 condueix el programa literari Alexandria del Canal 33 de Televisió de Catalunya.

D’entre les seves obres, també destaquen AblanatanalbA (1999) i el llibre de relats La vida normal, guardonat l’any 1999 amb el premi Ciutat de Barcelona de Literatura en català. El seu assaig Verbàlia ha estat guardonat amb el premi Crítica Serra d’Or i Lletra d’Or (2001), l’any 2006 la seva novel·la Farsa guanya el Premi Ramon Llull, i el 2012 rep el Premi Sant Jordi de novel·la per Plans de futur.

Màrius Serra durant el Dia Internacional de la Traducció 2013. © Carme Esteve/AELC
Màrius Serra durant el Dia Internacional de la Traducció 2013. © Carme Esteve/AELC

Premis

  • Premi Ciutat d’Elx de narrativa (1986): Lletra menuda.

  • El Brot (1987): Amnèsia.

  • Fundació Enciclopèdia Catalana de narrativa (1994): Mon oncle.

  • Ciutat de Barcelona (1999): La vida normal.

  • Crítica Serra d’Or d’estudis literaris (2001): Verbàlia.

  • Lletra d’Or (2001): Verbàlia.

  • Premi Ramon Llull (2006): Farsa.

  • Premi Sant Jordi de novel·la (2012): Plans de futur.

  • Premi Difusió (2026).

Mon oncle.

Edat de lectura

Per la seva complexitat i llargària és una obra aconsellable per a nois i noies de 17-18 anys. Cal destacar, però, que, malgrat que Màrius Serra no utilitzi el punt i a part ni les tècniques més típiques del diàleg, l’ús de frases curtes i d’un llenguatge molt viu fa que sigui una obra de més fàcil lectura del que en principi pot semblar. A més, es tracta d’una novel·la que aconsegueix enganxar el/la lector/a.

Argument

Al principi de la novel·la trobem dues històries. En la principal, un nen d’onze anys, el Canut, té dos oncles: l’un és amic d’un peix; l’altre viu en una cartoixa des de després de la guerra, a causa d’una conversió radical (passà de milicià republicà convençut a monjo cartoixà). En la, aparentment, història secundària, una vella gitana que té cura de la néta òrfena ens introdueix en el tema de l’elixir de Chartreuse.

L’objectiu de la vella gitana és descobrir, tal com ho havia intentat el seu pare —un antic monjo cartoixà—, el secret de la llengua anterior a Babel, un secret que podia ser trobat si se sabia interpretar el manuscrit que permet elaborar el licor de Chartreuse. I, justament, és aquí on intervé l’oncle cartoixà, ja que, al llarg de la novel·la, la gitana arriba a creure que ell és qui en aquest moment té el do de parlar la llengua primigènia. Aconsegueix que la seva néta enamori el jove Canut (es coneixen quan ell té 27 anys i ella 20) per tal d’arribar al monjo. Per arribar-hi, també fa que l’oncle amic del peix —que sempre ha tingut una obsessiva flaca per les curiositats de tota mena, entre les quals saber per què s’havia fet monjo el seu germà— s’hi interessi incansablement.

Paral·lelament, també trobem la història que el jove Canut està escrivint sobre la recerca d’uns lloros que han d’esdevenir la pedra de Rosetta fonètica que establirà realment l’origen de totes les llengües. La història que escriu el Canut acaba diluint-se en la història que viu el Canut personatge.

Tema

A partir de l’anècdota dels intents de desxifrar el manuscrit que permet als cartoixans elaborar el licor de Chartreuse —un manuscrit, però, que sembla que amaga els 130 radicals de la llengua primigènia, la llengua anterior a Babel—, cada personatge anirà a la recerca de la veritat, tot buscant el seu propi destí.

Personatges

El protagonista és el Canut jove (el nebot). En començar la novel·la és un nen d’onze anys que no havia parlat fins als sis. Quan ho fa, però, ho fa com una persona adulta. Està fascinat per la vida dels seus dos oncles, el Joan i el Canut. Es converteix en el personatge central de la novel·la —quan acaba l’obra té trenta anys i escaig—, ja que serveix de fil conductor de tots els altres. És, en certa mesura, l’alter ego de l’escriptor.

L’oncle Joan, germà de la mare del nen, és la persona a la qual el nen explicaria els seus secrets, és la persona que sap parlar i sap escoltar. És el propietari de la carpa Isidora, la que menja amb cullera i beu amb porró. Sempre ha fet de la seva vida una recerca constant.

L’oncle de la creu, l’Agustí —que abans d’entrar al convent també es deia Canut—, germà de l’oncle Joan, es va fer monjo després de la guerra i viu a la Cartoixa de Montalegre. Sempre havia sabut que tenia una missió. Una troballa magnífica l’esperava en algun racó de l’univers. Havia de descobrir un misteri i intuïa que la resposta probablement estava en el seu interior. Al final de la novel·la, fuig del convent on havia viscut els darrers anys per tal de fer una recerca del seu propi passat.

La Teresa és la mare del jove Canut. De jove, davant la malaltia del seu pare i del fet que els seus germans eren fora de casa (l’un a la cartoixa i l’altre a la marina) es va haver de posar a treballar per tirar endavant la família. Després es casa amb un simpàtic carboner lleidatà, amb el qual munta una sabateria a Barcelona. El món del seu marit es redueix a les miques de vida que la gent li porta a la botiga. El pare del Canut és un personatge gris, que passa desapercebut. La Teresa ens permet entendre les relacions sovint difícils entre mares i fills. El pare, en canvi, quan mare i fill discuteixen, es posa a veure la tele. Mossèn Baptista, capellà menorquí al qual l’oncle Canut declarà la seva conversió, serveix de contrapunt, dins del camp religiós, de la fe extrema del monjo Canut.

La Bruna, la vella gitana filla d’Orphelin Postel, el qual creia haver estat a punt de descobrir el secret de la llengua primigènia, consagra la seva vida a l’objectiu no assolit pel seu pare, fins a l’extrem d’educar la seva néta només amb aquesta finalitat. La Salomé (Sal), la bellíssima néta de la Bruna, educada per servir a l’objectiu de l’àvia, finalment s’hi revolta, ja que es vol deslliurar de la metafòrica goma negra que sempre l’ha retinguda.

Finalment, la Dols és la filla no reconeguda de l’oncle Joan. Enamorada del jove Canut, serveix de contrapunt a la Salomé. Continuarà la tasca de l’oncle Joan.

Suggeriments didàctics

1. En el capítol número 1, Màrius Serra vol reflectir la redacció d’un nen d’onze anys. Es demana a l’alumnat, que, després de llegir el capítol, el torni a escriure, tal com l’escriuria un noi de la seva edat (17-18 anys) que hagués viscut el mateix que el nen d’onze anys. Es poden comparar les diferències en la llengua (mots, construccions sintàctiques) i les diferents visions de tot el que envolta el món que tenen un nen d’onze anys i un noi de disset o divuit.

2. En el llibre apareix la famosa carpa Juanita (amb el nom d’Isidora), que, com hem vist, pertany a un parent de Màrius Serra responsable del Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués de Vilanova i la Geltrú. Proposem que els alumnes expliquin alguna curiositat d’aquest estil que ells hagin pogut veure en algun dels nombrosos museus singulars que hi ha en el nostre país. Un bon exemple seria el Museu Darder d’Història Natural de Banyoles on, a més del famós negre de Banyoles (actualment no es pot veure), hi ha infinitat de curiositats que perfectament podrien servir de pretext per a una novel·la. Si no en coneixen cap, se’ls pot aconsellar la consulta dels diversos números de la revista Descobrir Catalunya.

3. En la redacció amb què comença el llibre, el jove Canut barreja coses reals (reals, com hem vist, en un sentit ampli, que sobrepassa la novel·la) de dos oncles seus, la qual cosa fa esfereir la mare. Aprofitant aquest fet, es demana als alumnes que barregin les vides de dos familiars seus per convertir-les en la vida d’un sol personatge.

4. En l’obra descobrim algunes històries referides a la Guerra Civil (1936-1939). Els alumnes poden escriure un petit relat que tracti d’un fet d’aquesta guerra que els pugui haver explicat algun parent o conegut. Tot i ser un tema molt proper històricament, amb persones que l’han viscut directament (tots els més grans de setanta anys en tenen records directes), a vegades és una qüestió oblidada, passada. Pot ser, per tant, un bon exercici de memòria històrica. Hi pot col·laborar el professorat de ciències socials.

5. En aquesta novel·la, Màrius Serra ha optat per no fer servir el punt i a part. Així, cada paràgraf esdevé a la pràctica un petit capítol del llibre. Seria interessant que l’alumnat agafés un d’aquests capítols (o un fragment) i el tornés a escriure utilitzant un estil directe, en el qual aparegués la veu d’un narrador i on quedés molt clar quan intervé cada personatge. Lògicament, aquest exercici farà que l’alumnat utilitzi tota una sèrie de recursos tipogràfics (guionets, divisió de paràgrafs, ús de majúscules…) que l’autor ha evitat expressament.

Poden ser útils al professorat llibres del tipus Els signes de puntuació, del Gabinet de Llengua Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona o Tractat de puntuació, de Joan Solà i Josep M. Pujol.

6. En el relat «Postil·la» (notes de comentari al final d’un volum) de l’obra La vida normal, Màrius Serra afirma que va pretendre posar els episodis del relat familiar al servei d’una ficció molt allunyada de l’experiència sentimental i explica les reaccions (certament reals) que tingué la seva autèntica família i els autèntics monjos cartoixans de Montalegre en llegir la novel·la.

Caldria que l’alumnat que ha fet la lectura de Mon oncle també llegís aquest escrit. Aleshores, es podria fer un debat a l’aula en què hi hagués dues opinions pel que fa a la novel·la: els qui defensen l’opció del jove Canut (i la seva concepció del món i de la literatura) i els qui defensen la manera de pensar sobre la novel·la dels monjos cartoixans. Evidentment, s’han de fer servir arguments relacionats amb l’obra llegida.

Vincles

Comentaris d'obra

Mon oncle és també una escala de cargol, i no només per la sensació que transmet que, encara que ens sembli que girem en cercle, no deixem d’ascendir. Els cent trenta capítols que formen la novel·la (igual com cent trenta ingredients formen el Chartreuse) són blocs de paraules d’una arquitectura sòlida, d’una sobrietat a escala humana. D’una banda, l’autor ha optat per un lèxic comú enllaçat amb frases curtes; de l’altra, ha decidit prescindir dels punts i a part i ha presentat els capítols com masses de text d’una austeritat cartoixana: carreus romànics. Ara bé, igual que el diàleg continu i els paràgrafs curts no garanteixen l’absència de tedi, els carreus de Serra tenen la virtut de donar forma a un llarg tub d’aire fresc i vertical com el que formen els esglaons de les escales de cargol romàniques. Cada capítol, en fi, presenta el punt de vista d’un personatge diferent de l’anterior, tot i que la veu del narrador extern acaba imposant-se. Les limitacions que s’imposa l’autor (i que alguns comentaristes designen amb el nom d’estil) mereixen també una expressió en la llengua veïna: tour de force.

(Vicenç Pagès: «Màrius Serra: la constància de l’excés», El Punt, 13 d’abril de 1996)

* * *

En uno de los artículos de «Sobre casi nada2 Julio Camba proponía la creación de un nuevo oficio: el de modelo para literatos. Pongamos que el novelista quiere describir los sentimientos de una chica rubia, hija de un jefe de negociado. Careciendo de modelo, supone que él en persona es la chica rubia. Desde la ventana, el escritor, convertido en hija de funcionario, contempla la calle como el viejo trapero que recorre la calle solicitando a gritos trajes usados y botas inservibles. Esta transfiguración es lo que Màrius Serra (Barcelona, 1963) denomina escribir «por persona interpuesta», y lo que en La vida normal se evita escrupulosamente. Frente al entusiasmo por la ficción pura que reinaba hace unos años, contra el peligro de la impostura, Serra propone el retorno a la vida de todos los días, a la vida normal, de la que toda literatura proviene, aunque acabe después en cualquier otro lado. […]

Bajo la apariencia de la confesión, La vida normal contiene ejercicios dalinianos, intrigas casi detectivescas, epifanías y revelaciones. El libro habla de secretos, de historias privadas, de la dificultad de pentrar en la verdadera naturaleza de las cosas. En algunas ocasiones debemos hurgar entre la hojarasca de lo corriente para encontrar el enigma. Otras veces, el propio autor nos lo resuelve paternalmente, aunque sin renunciar a crear una atmósfera expecatante.

(Julià Guillamon: «Extraña forma de vida», La Vanguardia, 15 de maig de 1998)

* * *

«Mon oncle representa la fallida d’un model de representació i d’introspecció. Com en el conte de «Línia», la xarxa de versemblances es va autojustificant i els personatges queden atrapats sota la veritat de les seves mentides. Però en el transcurs de l’operació el narrador perd la fe i no hi ha epifania. La crisi troba resposta en els contes de La vida normal (1998). Fins a aquell moment, en els llibres de Màrius Serra la lògica del mecanisme constructiu s’acabava imposant sempre a la necessitat íntima d’explicar-se. […]

Ablanatanalba (1999) la novel·la que ve després de La vida normal és el llibre d’un escriptor que se situa en una cruïlla de camins que domina en altura. Ara el conflicte té uns límits precisos: dos bessons, un pare fugitiu, un secret, una herència perduda que els bessons fan seva. Serra desgrana els diferents motius el mateix que si escrivís un assaig, i de fet, el llibre té una dimensió assagística innegable, que en molts aspectes anuncia el món de Verbàlia. El pas següent és incert. Per una banda, ha trobat la sortida del laberint que convertia novel·les com L’home del sac o Mon oncle en construccions barroques, que es multiplicaven en un joc de miralls, i que feien desaparèixer el narrador. Ara, els bessons que protagonitzen Ablanatanalba aconsegueixen superar la crisi i —significativament— fan seva l’herència del pare. Però en aquesta aventura reeixida es troba a faltar la intensitat del conflicte que feia que les primeres novel·les de Serra, per sobre del seu desordre intern, magnetitzessin el lector amb la gravetat d’un conflicte psicològic insondable. Ara que ha escrit d’ell mateix d’una manera tan directa, potser ha arribat el moment de tornar a començar i afrontar sense embuts, amb honestedat i rigor, la ficció pura.»

(Julià Guillamon: «Amnèsia, mentida i ficció en l’obra de Màrius Serra», Caràcters, 1 de gener de 2003)

* * *

Des del seu primer llibre, Màrius Serra (Barcelona, 1963) s’ha dedicat a localitzar les connexions ocultes entre els factors que condicionen les seves circumstàncies, i els lectors hi han trobat els misteris que s’amaguen en els somnis, les casualitats verbals dels jocs de paraules, els perills de les línies urbanes, i les conxorxes que es poden gestar rere els murs d’una cartoixa.[…]

Més enllà de l’enginy de les peripècies que crea Màrius Serra, el primer que nota el lector és que les frases sempre estan en una plenitud privada i festiva que només elles coneixen: «La vida sexual de las palabras», en deia Julián Ríos. I el lector, certament, experimenta la sensació d’haver penetrat en un espai particular on el que hi domina és la sexualitat verbal.[…]

El lector surt content i feliç de l’aventura de Farsa per la passió per la inventiva que hi ha vist arreu, per la confiança de Màrius Serra en la literatura com a territori lúdic on es pot parlar del pitjor de la vida sense cap rictus d’amargor, com si tot fos una festa possible gràcies al valor de les paraules i la veu de l’escriptura.

(Ponç Puigdevall: «Passió per la inventiva», El País, 9 de març de 2006)

Entrevistes

—En el seu cas, es pot dir que vostè és una persona que viu de les paraules. No només escriu, sinó que també hi juga. Quina és la seva relació amb els mots?
—Amb els anys, he arribat a tenir la satisfacció i la impressió que les úniques coses que sé fer sempre tenen a veure amb el llenguatge i, per tant, amb les paraules. Ara fa dotze anys que vaig començar a publicar i, en aquests anys, he anat notant un decantament molt acusat cap a l’ús literari d’uns recursos que sempre m’havien apassionat: els jocs de paraules, els sentits ocults i les construccions enigmàtiques. Tot això ho he anat posant al servei de la literatura, entesa com a relat i com a explicació i creació d’un món. Cada cop em sento molt més escriptor en el sentit literari del terme, més que no pas usuari del llenguatge o home de lletres, com em solia definir abans. Ara el joc només m’interessa si em condueix una mica més enllà, sense que, per això, hagi de ser res solemne. La solemnitat em desespera.

—A la novel·la Ablanatanalba són molt importants els jocs de paraules. Fins on es permet jugar en una obra literària?
—L’enginy és un llampec que pot ser molt atractiu. En els bons jocs i en les bones construccions, l’enginy és el component més important, però alhora és una mica com l’escuma de les onades. Et pot arribar a fascinar, però no el pots agafar amb les mans. La tradició més transgressora, tant del llenguatge com de les idees, no es pot analitzar ni sistematitzar, perquè sempre té un punt de gratuïtat. No hi ha uns cànons explicables. La gran lluita és saber com moure’t dins d’aquesta gratuïtat sense que el llampec t’encegui i acabis del tot borratxo i excedit amb la qüestió del joc pel joc. Tant en La vida normal com a Ablanatanalba, he volgut posar una certa distància. M’interessa una literatura que tingui fondària. No m’interessa que sigui enginyosa però plana.

—¿El punt d’equilibri es situaria entre els dos germans protagonistes d’Ablanatanalba?
—Exacte. El plantejament d’Ablanatanalba és aquest plebiscit. Els protagonistes són dos germans bessons que responen a dos arquetips. Un dels germans és el seriós, aquell a qui la gent diu que arribarà lluny a la vida perquè és una persona metòdica i pragmàtica. Té una visió del món prudent i adulta i, sobretot, el molesta brutalment tot el que tingui a veure amb la comicitat gratuïta, amb el joc pel joc i amb les coses infantils, en definitiva. L’altre germà, en canvi, comet tots els excessos. Com a recurs, aquesta duplicitat permet una certa equidistància i treure tant el bo com el dolent de cadascun dels dos extrems.

—Un dels germans li diu a l’altre que el que cal en aquest món són enginyers i no pas enginyosos.
—Hi ha un assaig de José Antonio Marina, Elogio y refutación del ingenio, que va ser premi Anagrama i que a mi em va fascinar, que explica la història etimològica de les paraules genio i ingenio al llarg de la història de les diverses edicions del diccionari de la Real Academia de la Lengua Española. A finals del segle XIX, es produeix una mena d’esquerda i sorgeixen els ingenieros, mentre que la cosa enginyosa va perdent prestigi social. Aquí el que convé és el progrés, l’home cofoi que mira cap al futur i et diu que tecnològicament estem avançant molt i que l’economia va bé. No sóc pessimista, però penso que en aquest bàndol hi ha molta gent acrítica. Entre els enginyers hi ha molts acrítics que diuen: «Fem carreteres perquè les sabem fer millor que ningú». Però no es preocupen ni de qui les farà sevir, ni tan sols es pregunten si calen.

—Tant en aquesta novel·la com a La vida normal, sempre que pot recupera els espais de la seva infantesa: el barri d’Horta, l’escola… Li queda molt de nen?
—Suposo que sí. I m’agradaria que l’infant que se suposa que porto dins no morís mai. L’exercici de l’escriptura permet recuperar veus antigues que et circumdaven en el passat. Vaig notar un canvi molt important en la meva escriptura quan vaig recuperar la veu de la meva àvia per escriure la novel·la Mon oncle. Des d’aleshores, intento recuperar etapes de la infància per reconstruir la ingenuïtat. Per a algú que ja està desvirgat és molt difícil tornar a imaginar-se verge. És gairebé impossible. En un món en què l’única manera de sobreviure és ser molt escèptic i no creure’s res, és molt difícil intentar recuperar els moments durant els quals creies en força coses. El camí no es pot recórrer enrere. Però l’exercici d’intentar invocar una ingenuïtat llunyana, com la de la infantesa, permet una mirada diferent i reconstruir el camí de la descoberta. El fet de no quedar-se en la cosa plana de l’ara i l’aquí dóna fondària als textos.[…]

(Montserrat Corretger: «Entrevista a Màrius Serra», Avui, 18 de febrer de 1999)
 

 

Antologia

M’endormisco pensant que, malgrat la seva sequedat, el Tomeu té rao i que potser l’hi hauria de reconèixer en veu alta, però de seguida em poso a somiar truites i m’hi abandono. ‘’encanta somiar-ne. Sobretot en els moments més dolços. Sé que he tingut molta sort de col·locar aquesta sèrie de retrats al dominical. Mai abans ningú no hi ha escrit sobre aquest tema ni tampoc crec que a partir d’ara els altres diaris s’afanyin a imitar-nos. Segur que el poc o molt prestigi que hagi aconseguit forjar-me en aquests anys de reportatges i articles extemporaris en revistes de tota mena m’ha ajudat, però sospito que sense l’especial complicitat del redactor en cap mai no ho hauria tirat endavant. Mai de la vida.

De fet, no vaig intuir que la proposta prosperaria fins que li vaig comunicar el nom que hi havia pensat per a la secció: «Els Homemots». Una mica grotesc, ho reconec, però contundent, Va ser pronunciar homemots i percebre el subtil sacseig del seu sistema nerviós. Zas. La minúscula descàrrega que sents cada cop que ultrapasses el llindar de foc de la zona de jocs. Conec tan bé aquest lleu sobresalt que de seguida vaig saber que el redactor en cap era un dels nostres i que la sèrie dels Homemots tiraria endavant.

Els éssers verbívors sabem que el món és ple de gent solemne i del tot insensible a la màgia amiga dels jocs de paraules. Éssers incapaços d’apreciar la magnificència d’una troballa lingüística d’aquelles que et fan trontollar l’ànima. Que et situen en un estat d’agitació morbosa molt proper al frenesí amorós. Gent que mai no podrà comprendre que un anagrama o un calembour o un palíndrom poden sacsejar-te per dins com un poema d’aquells que si bades et canvia la vida. Fins a la propera cruïlla, és clar.

Aquesta és la meva única força. Tinc ganes que un munt de lectors trobin una cruïlla cada diumenge, que un munt de vides canviïn d’una manera modesta però insospitada. Que els insensibles arribin a esparverar-se pel fenomen i els solemnes de mena sàpiguen què vol dir ser la riota de tothom. Tinc ganes d’escampar el virus lletraferit que em té secretament corprés d’ençà que, vint anys enrere, el pare ens va deixar orfes, va buidar prestatges i armaris com un posseït, calaixos i llibreries, calaixeres i racons, va amuntegar tot el que deia que era seu al replà, davant els ulls enbatanats de la mare, i després va fer un gran cop de porta del que mai no ens hem recuperat. Se’n va anar.

El Meu i jo acabàvem de fer tretze anys i vam haver de basquejar-nos solets. La mare prou feina tenia per tancar els ulls cada nit i del pare només ens quedaven les paraules. Un munt de mots que circulaven per totes les habitacions de casa, que penjaven com globus de fira aturats pels falsos sostres. Mots abandonats allí dalt, mig tremolosos, ben a punt perquè nosaltres els recollíssim i els rebentéssim com melons madurs. Paraules i més paraules, galimaties i frases fetes que a voltes semblaven encloure secrets fonamentals i a voltes sonaven a música de xarlatà, pura xerrameca de pallasso.

Segur que quan ja faci tres mesos que la meva secció surt publicada cada diumenge, amb gran èxit de públic i de crítica, encara hi haurà gent hostil a les meves paraules alliberades. Detractors discrets que em preguntaran si ja trobaré prou personatges extravagants per alimentar un inventari setmanal tan disbauxat, o, molt pitjor encara, si tinc previst de tancar aviat la sèrie.

La meva resposta serà invariable.

—De moment m’he limitat a escriure sobre personatges força documentats per enigmòfils —els clavaré—, com el nostre pintoresc Joan Pich i Pon, pare de les piquiponades, o l’estrafolari professor de llatí del papa Joan XXIII, don Anacleto Bendazzi. Però també penso recuperar il·lustres desconeguts que mereixin compartir panteó amb els clàssics.

Potser ja m’avanço als esdeveniments i tot plegat reeditaré l’ensopegada de l’ambiciosa lletera, però aquí, arraulit al flamant quatre per quatre de la mare que condueix el Tomeu, jo sóc capaç de veure la cara de pal que posaran els insensibles a la màgia amiga quan els parli, per exemple, d’un poeta alemany del segle XVIII anomenat Gottlob Burmann. Burmann patia una fòbia tan descomunal contra la lletra R que no només va escriure cent poemes lipogramàtics sense fer-la servir en cap moment, sinó que va arribar a suprimir aquest fonema vibrant de la seva conversa diària durant disset anys. Gairebé dues dècades sense poder pronunciar el seu cognom!

És clar que, no se sap ben bé per què, la R sempre ha tingut detractors, entre els quals destaquen aquells joves revolucionaris parisencs coneguts com els incroyables que, durant l’època del Directori, trobaven de molt mal to fer vibrar la llengua per pronunciar-la. Si un d’aquests erròfobs deia mède, posem per cas, ningú no podia saber si es tractava de l’expressió excrementícia o bé si es referia a algun poblador de l’antiga Pèrsia.

(D’AblanatanalbA, 1999, p. 16-19)