I és que, en els moments de més intensitat, que són força abundants, la poesia de Serrallonga –d’una manera clara a partir de la meitat de la dècada dels cinquanta, però ja des d’abans– no traduiex pas retòricament les certeses proveïdes per cap ideologia religiosa, social o política, sinó que malda per afaiçonar en el verb la forma artística que s’avé a la mena de joia dolorosa que prèviament ha suscitat en els sentits i la consciència humana del poeta la vivència del real –de vegades la seva pura «aparició»–, d’un real que no exclou pas l’espiritual. I sovint també expressa, servint-se de recursos dialògics, el dubte inquietant i creatiu, que s’esmuny per les esquerdes que la contundència del real natural i humà ha obert en els «carreus» de les feixugues i admirables construccions filosòfiques o teològiques que hem heretat, ja sigui per tradició imposada o bé abraçant-les més o menys lliurement. Perquè, com conclou el poema «Si cremes tant» (de 1969-1971), en què s’evoca retrospectivament la dissidència juvenil del poeta respecte al dogmatisme catòlic,… «hi ha carreus / de vint segles / i més, / però les pedres, / les plantes i els animals, / amb els homes, / totes les coses que tenen / més de mil segles, / viuen del foc / o moren al foc / cada dia».
(Francesc Codina i Valls. «La lliure aventura poètica de Segimon Serrallonga», Serra d’Or, núm. 515, 2002)
* * *
D’altra banda, hi ha la cultura, per a ell «paraula viva»; és a dir, cultura directa, tothora operativa i actuant. Contra aquesta força, que pot esdevenir autosuficient i abraçar la vida, el poeta oposa la seva innocència, la seva reserva natural d’origen propi. En aquest sentit, jo gosaria dir que en parlar de la poesia de Segimon Serrallonga no hi escau parlar d’influències: cal parlar d’admiracions i de contemplació. La seva actitud intel·lectual no és com la d’un humanista que trasllada recursos i expandeix una saviesa comentada, d’escoliasta, també admirable, que evita el desencís d’haver llegit tots els llibres. Els tractes del poeta amb allò que en sentit general anomenem cultura són d’aquell que pacientment remunta sempre riu amunt, contracorrent, per tal d’arribar a trobar les fonts, i aquí la natura té un paper molt important, decisiu, perquè ja és font ella mateixa, com ho és la llengua.
(Joan Triadú. «La poesia de Segimon Serrallonga», Reduccions, núm. 73/74, 2001)
* * *
La primera impressió, quan s’entra en contacte amb la poesia de Segimon Serrallonga, és, d’una banda, d’elements físics: llum i força, irradiades a una tal intensitat que difícilment deixa indiferent a qui les copsa; de l’altra, i no pas amb menys enlluernament, de sortilegi i visió –elements màgics. Qui creu en la potència de la paraula, creu també en el rescat per la paraula, i qui hi creu, pel mer fet de creure-hi, és que, per començar, ja pot molt. L’afegidura del talent és, fins a cert punt, un fet lateral, però que cal saludar com a benedicció perquè és gràcies a aquest do, certament, que qualla, substanciosa, la matèria poètica. Celebrem, doncs, l’existència d’aquesta obra i del seu faedor, que pren, com qui diu, el relleu en la cadena de la Gran Tradició, aquella que conjuga l’instrument ben afinat, amb una exigència formal a voltes tota carneriana, amb la meravella inspirada del diví, la que fa clars els misteris, o els vela quan el que es fa valer és el silenci. L’acord foixià de Raó i Follia, raó superior, naturalment, i follia santa, a cavall entre la del boig de la torre del Neckar i la del gran Arthur, l’adolescent de les soles de vent. El poeta reserva i cultiva en ell, com una joia rara, la capacitat de sorpresa davant el real, i el transmuta així en vers.
(Víctor Obiols. «L’assenyada rauxa. La poesia de Segimon Serrallonga», Miramarges, núm. 27, 2000)
* * *
De fet, la poesia de Serrallonga constitueix una aventura plantejada en termes absoluts. Una aventura, alhora, moral i verbal, com són les grans aventures que, en poesia, conec: Ausias, Villon, Hölderlin, Keats, Baudelaire… Una aventura que comporta una colla de canvis però que, comptat i debatut, articula un tot coherent, cada part del qual respon, implícitament, d’ell mateix i del conjunt. Abans de tot, utilitza una sèrie de símbols recurrents, que enriqueix, a poc a poc, de sentit. Els de l’aigua i el foc, per exemple. O el de la nit. Una nit on tot es confon: la possessió de Déu i la de la carn, en somni i lluita. «Arços d’amor florien/tota la nit». O, al contrari, la fusió encesa de dos cossos. O la feina política. En segon lloc, els temes. Uns temes que abandona i reprèn, que desenrotlla i aprofundeix, que rectifica o matisa…
(Joaquim Molas. «Carta a l’editor», dins SERRALLONGA, S.: Poemes 1950-1975. Barcelona: Crítica-Grijalbo, 1979, p. 8)
_0.webp)
