—¿Penseu que tot és traduïble?
—Mira, a mi em sembla que res no és traduïble. […] cada cosa té una única manera de dir-se, i és el que jo penso de la traducció. En cada llengua les paraules tenen un so diferent i tu no saps el que em pesa que una paraula d’una síl·laba l’hagi de traduir per una que en té quatre, per exemple; això em desmunta tota la frase i el ritme. Jo no sóc una persona de llenguatge escrit: em planten una falta d’ortografia i ni m’adono que hi és; en canvi, quan sento parlar a la gent, no se me n’escapa ni una. El llenguatge jo el sento com una cosa parlada, i l’escriptura ve molt darrere. […] Per tant, una traducció no és sols la part semàntica, allò que vol dir el mot, sinó que un mot té sons i connotacions diferents de cada llengua. I per a mi la traducció vol dir tot això. Agafes un llibre, el llegeixes, et sona d’una manera, les frases tenen un ritme, una cadència, una manera de portar el compàs… Quan tradueixo, procuro incorporar al català tots aquests matisos, gairebé sense adonar-me’n, i sense que això signifiqui forçar la llengua. Quan alguna d’aquestes coses em falla em quedo desorientada i no sé com fer-m’ho. El so d’una paraula és importantíssim. Per això penso que traduir, traduir, potser es pot traduir un telegrama o una gasetilla d’un diari, però una obra literària!…
Si tradueixo és per les ganes que tinc de llegir. Em diverteixo llegint i, escrivint-ho després, hi arribo més a fons. Encara que m’hi dediqui des d’un aspecte més professional, la traducció per mi continua essent essencialment una manera de llegir.
—¿Traducció o adaptació?
—Una adaptació és com fer variacions sobre un tema. Jo m’ho veuria molt difícil, de fer una adaptació, perquè és com tornar a fer l’obra, no? Jo no n’he feta mai cap. D’El dret a escollir en van dir una adaptació perquè ho va exigir la Societat d’Autors, atès els canvis que presentava; hi havia un personatge que es va desdoblar en dos, els noms anglesos els vam canviar per noms catalans, etc. Tret d’aquest cas, em sembla que no gosaria fer una adaptació perquè defuig el meu terreny.
—¿Considereu la traducció una obra de creació?
—Sí, és clar. Mira, penso que la traducció és, en part, com tocar un instrument. En el fons, l’interpretes. […] En una traducció em sembla que el traductor no fa més que interpretar i intentar dir, de la manera més fidel que pugui, allò que l’autor ha volgut o ha intentat expressar. Això, d’altra banda, no ho dic amb la intenció de fer-ne una teoria, sinó que és, només, la meva manera de veure-ho. En aquest sentit, doncs, em penso que la traducció és una obra creativa perquè el que intentes fer és dir-ho com et penses que ho hauria dit l’autor si ho hagués escrit en català.
—¿Quina o quines llengües us ofereixen més dificultat a l’hora de traduir?
—Doncs encara que sembli que fa riure, les llengües que em costen més de traduir són el castellà i el francès, perquè, en ser tan pròximes, és difícil que no em deixin rastre. Les llengües que no coneixes tant, te les mires més objectivament. Per altra banda, del castellà no he traduït mai res perquè em penso que no cal. Tothom el sap, aquí, el castellà, i no per això farem més o menys pàtria. Penso jo, vaja!
(Marta Nadal: «Carme Serrallonga: La traducció amb humilitat i rigor», Serra d’Or, núm. 354, maig 1989, p. 21-25)
* * *
—El teatre la va dur a la traducció o la traducció al teatre?
—Van coincidir. Jo havia començat amb el teatre quan, entusiasmada per Büchner, em vaig posar a traduir-lo. Traduir teatre sempre m’ha agradat, encara que hi ha gent que diu que és tan difícil. Una vegada m’ho deia en Parcerisas. Potser sí, però jo sempre m’hi he trobat molt bé: el diàleg fa que traduir sigui més lleuger, més ràpid.
—De poesia, no n’ha traduït?
—No, no; s’ha de ser poeta. N’estic traduint ara, però per a mi, no per publicar-la. Aprenc rus, i estic llegint una poetessa; però encara estic als pals i els ganxos, que dèiem a l’escola. És una poesia que m’agrada molt: de sentiments molt íntims, molt poc guarnida, de llenguatge molt clar, molt senzill, que és preciosa…
—Ara que diu això, a vostè li agrada un registre proper a la llengua parlada, oi?
—Sí, proper a la llengua parlada, però sense caure en els extrems del que en diuen el light, que representa el perill de desplomar-la, de perdre-li una gran part del seu vocabulari. La gent ha de pensar que paraules que a nosaltres, els barcelonins, ens semblen estranyes per als de Lleida o per als de Tortosa són corrents. Voler fer un català, que no és que sigui light, sinó que sols és barceloní, em sembla molt trist, perquè la llengua és molt més rica. Llavors sí que tindrien raó els valencians que diuen que ells no parlen català. I això és absurd. Ara estem despullant el català de coses bàsiques, quan si no ho entenen els d’una part de Catalunya, doncs és igual perquè ja ho entendran els de l’altra. […] Trobo absurd voler-ho reduir. Ara, de fer el contrari, buscar una llengua envitricollada, que porti cotilla i no pugui ni moure el cap, doncs tampoc! Un escriptor ha de saber el registre que necessita: és una cosa de nas, d’instint.
(Joaquim Noguero: «Llegir, ensenyar, traduir. Entrevista a Carme Serrallonga», Escola Catalana, núm. 318, maig 1995, p. 39-47)
_0.webp)
