La primera referència a aquest text –que acaba de sortir a la llum–, la vaig trobar durant la transcripció dels dietaris de Maurici Serrahima, Del passat quan era present (de les quals n'han sortit sis volums). Era en un escrit del 21 de novembre del 1943, en què deia: "Fa dies que anava escrivint coses sobre el país, i ara em vaig adonant que se'm converteixen en un llibre. Per encàrrec d'en Pere Puig Quintana, vaig fer unes notes sobre història i història política, que ell volia donar a un amic d'ells, Wallace, secretari a l'ambaixada britànica, i això em va encaminar a anar-ne escrivint d'altres, per a mi. D'antuvi, eres coses deslligades, però m'he adonat que n'anava tenint moltes i he decidit ordenar-les i omplir els buits; sense més preàmbuls m'he posat a escriure, per a mi mateix, una mena de llibre amb les meves reflexions i experiències dels darrers anys –abans i després– sobre la política i la vida de Catalunya, però vistes de cara a una generació nova. El penso titular Mentrestant. No serà cap pamflet; serà una meditació. Si més no, em servirà per esbravar-me."

En parla de nou el 15 de febrer del 1944: "Aquests dies retoco el text de Mentrestant, el llibre sobre aquest país que vaig acabar a fi d'any. He trobat qui me'n farà còpies a màquina. Crec que, encara que no va del tot fins al fons, podrà ésser útil, almenys per als joves, i per ajudar-los a meditar. Res de publicar, ja s'entén..." El 3 de gener del 1945, escriu: “el Mentrestant, que ara té en Benet". El 14 de maig del 1945, ens diu: "Va ésser ell [Josep Benet] el qui va fer copiar i va utilitzar, amb els nois joves que el segueixen, el meu Mentrestant."

El 30 d'agost de 1945, insisteix: "Per cert que en Benet està molt content d'aquest llibre meu i em diu que li fa molt servei i que ha servit de base a moltes de les ponències dels seus grups. El voldria fer aparèixer, com fos, primer que cap altre. No veig gens probable que se'n surti. Em parla de fer publicacions com les Éditions de Minuit de la Resistència francesa, però, és clar, en petit."

El 26 de setembre del 1947, manifesta: "Si n'he fet de coses, anònimament! Tant se val... encara que de vegades dol una mica. Potser vaig ésser, si no el primer, un dels primers a començar. I Mentrestant ha estat el primer llibre polític d'aquesta etapa. Ningú no m'ho traurà... Això, si algun dia arriba a ésser publicat!" El 6 de juny del 1956, exposa els seus dubtes: "No sé si aquest llibre té, vist ara, gaire valor. El que sé del cert és que, a mi, em va fer molt servei. I em penso que no pas únicament a mi, perquè sé que, inacabat i tot, en Josep [Benet] en va fer servir els fragments, que jo mateix anava passant a màquina, per ensenyar-los als seus companys, i el seu grup es va encarregar de fer-ne còpies i d'acabar de tot el llibre quan el vaig tenir llest. Crec que va servir de base per a les conclusions de la primera reunió col·lectiva.

"Per a gent jove, el text encara podia ésser, em penso, més o menys útil. Però –així m'ho deia un dia en Joan Reventós, que em demanava que n'escrivís un altre– seria una mica com a text de batxillerat, és a dir, com a llibre elemental. Així i tot, l'han llegit potser centenars de persones i em penso que molts n'han tret profit. Un exemplar va estar molt temps a Anglaterra i va córrer moltes mans; n'hi ha un altre a Mèxic –mecanografiat, s'entén– i també en aquelles terres són colla els qui l'han llegit. Però, en el futur, no sé si valdrà la pena d'editar-lo. En tot cas, només com un record d'una etapa difícil, i dels primers que hi vam intentar de concretar el nostre pensament de cara a l'avenir.” Heus ací la gènesi i minsa difusió d'aquest text.

Incitat per la curiositat i la necessitat de conèixer el seu contingut, com que durant el període de transcripció dels dietaris de Serrahima vaig anar molt sovint a l'Arxiu Nacional de Catalunya a consultar el Fons Maurici Serrahima Bofill, vaig cercar, entre el munt de papers arxivats, el text mecanografiat, esmentat en els dietaris. Però no vaig aconseguir trobar-lo.

"Perdut" a l'arxiu de Josep Benet
Va ser Jordi Giró i París qui, en la recerca de material per redactar la seva biografia sobre Maurici Serrahima, Els homes són i les coses passen, va trobar-lo a l'arxiu de Josep Benet. Immers com estava jo en textos de Serrahima, vaig sentir la necessitat de transcriure'l, atès que vaig creure que, realment, es tractava d'un text clau del període de clandestinitat en el qual van col·laborar tants catalans compromesos en el redreçament del nostre país.

Jordi Amat –un dels primers a adonar-se de la vàlua dels dietaris de Serrahima–, i posat com està en la biografia de Josep Benet, va considerar que era un text molt idoni per a la col·lecció Biblioteca del Catalanisme que publica RBA, de la qual n'és un dels assessors. No solament, però, n'ha promogut la publicació i n'ha preparat l'edició, sinó que ha redactat un pròleg excel·lent.

En la contracoberta assenyala la vàlua del Mentrestant: "El llibre, inèdit fins avui, s'agermana amb els clàssics contemporanis que redactaren Trueta, Ferrater Mora o Vicens Vives. Però a banda del seu valor documental, aquesta meditació escrita en temps de silenci destaca sobretot per la lucidesa política amb la qual el seu autor va explicar la història antiga i recent de Catalunya, va detectar quines havien estat les falles del moviment, i va traçar un full de ruta realista per fonamentar un futur sobiranitzador. Amb la doctrina i l'obra de govern de Prat de la Riba com a model, el descobriment d'aquest llibre revela Serrahima com un dels grans teòrics del catalanisme contemporani."

Val la pena, doncs, fer-ne una àmplia difusió en aquest final d'etapa cap al pas definitiu, després d'aquest Mentrestant, massa llarg i dolorós, a causa d'una dictadura fèrria i encara no del tot superada. Maurici Serrahima n'estaria molt cofoi de veure publicat aquest text, que sens dubte ha ajudat en el procés iniciat fa tant de temps.

(Josep Poca. "El 'Mentrestant' de Maurici Serrahima", El Punt Avui, 27 de juny de 2014)