Novel·la Teatre Obres traduïdes Altres Narrativa Estudis sobre l'autor/autora

Francesc Serés

Frances Serés (Saidí, 1972). Escriptor i professor.

Es llicencia en Belles Arts (1996) i en Antropologia (1998) per la Universitat de Barcelona i l’any 2001 obté el Grau de Suficiència investigadora per la Universitat Pompeu Fabra. Compagina l’escriptura amb la docència.

Amb la seva primera novel·la, Els ventres de la terra (2000), queda finalista del Premi Pere Calders i posteriorment publica dues novel·les més: L’arbre sense tronc (2001) i Una llengua de plom (2002). El volum De fems i de marbres (2003), aplega aquesta trilogia. A La pell de la frontera (2014), Premi de la Crítica Serra d’Or, analitza la complexa realitat social de Ponent a través d’un conjunt de cròniques i entrevistes que en alguns moments deriven cap a l’assaig o la ficció. El 2022, publica La mentida més bonica.

És autor del recull de narracions La força de la gravetat (2006; premis Crítica Serra d’Or de narrativa i Nacional de literatura), del conjunt de reportatges La matèria primera (guanyadora del Premi Octavi Pellissa i publicada el 2007), de l’aplec Contes russos (2009; premis de la Crítica Catalana i Ciutat de Barcelona de narrativa) i del recull Mossegar la poma (2012).

En el terreny del teatre, escriu la peça Caure amunt. Muntaner, Roig, Llull (2008).

Francesc Serés és una de les veus narratives més importants del panorama literari català contemporani.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Documentació: Francesc Serés i Toni Terrades.
Fotografies: © Antoni Galeote.

Castellano

Castellano

Francesc Serés (Saidí, 1972). Escritor y profesor.

Licenciado en Bellas Artes (1996) y en Antropología (1998) por la Universidad de Barcelona, en el año 2001 obtiene el Grado de Suficiencia investigadora por la Universidad Pompeu Fabra. Compagina la escritura con la docencia.

Con su primera novela, Els ventres de la terra (2000), queda finalista del Premio Pere Calders y posteriormente publica dos novelas más: L’arbre sense tronc (2001) y Una llengua de plom (2002). El volumen De fems i de marbres (2003), reúne esta trilogía.

También es autor del conjunto de narraciones La força de la gravetat (2006; premios Crítica Serra d’Or de narrativa y Nacional de literatura), del conjunto de reportajes La matèria primera (guanadora del Premio Octavi Pellissa y publicada en 2007) y Contes russos (2009; premios de la Crítica y Ciudad de Barcelona de narrativa). En La pell de la frontera (2014), Premio de la Crítica Serra d’Or, analiza la compleja realidad social de su tierra de origen a través de un conjunto de crónicas y entrevistas que en algunos momentos derivan hacia el ensayo y la ficción. En el terreno del teatro, escribe la pieza Caure amunt. Muntaner, Roig, Llull (2008).

Francesc Serés es una de las voces narrativas más importantes del panorama literario catalán contemporáneo.

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Toni Terrades Oliver para la AELC.
Documentación: Francesc Serés y Toni Terrades.
Fotografías: © Antoni Galeote.

English

English

Frances Serés (Saidí, 1972) is a writer and teacher. He obtained a Fine Arts degree (1996) and another in Anthropology (1998) from the University of Barcelona and, in 2001, the title of Research Aptitude from the Pompeu Fabra University of Barcelona. He combines writing with teaching.

With his first novel Els ventres de la terra (The Bellies of the Earth, 2000), he was a finalist for the Pere Calders Prize, after which he published two more novels, L’arbre sense tronc (The Tree without a Trunk, 2001) and Una llengua de plom (A Tongue of Lead, 2002). A third book, De fems i de marbres (On Manures and Marbles, 2003) concludes this trilogy.

He has also written a short-story collection titled La força de la gravetat (Force of Gravity, 2006 – winner of the «Serra d’Or» Critics’ Prize for Fiction and the National Literature Prize); the set of reports La matèria primera (Raw Material – winner of Octavi Pellissa Prize, which was published in 2007); and Contes russos (Russian Stories, 2009 – winner of the Critics’ Prize and the City of Barcelona Prize for Fiction). In the sphere of theatre he has written the play Caure amunt. Muntaner, Roig, Llull (Falling Up: Muntaner, Llull and Roig, 2008).

Frances Serés is one of the most outstanding narrative voices of the contemporary Catalan literary scene.

He is a member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers – AELC).

Web page: Toni Terrades for AELC.
Documentation: Francesc Serés and Toni Terrades.
Photographs: © Antoni Galeote.
Translated by Julie Wark.

Biografia

Francesc Serés i Guillén neix a Saidí, a la comarca del Baix Cinca, el 22 de desembre de 1972.

Es llicencia en Belles Arts per la Universitat de Barcelona l’any 1996 i en Antropologia l’any 1998 i compagina l’escriptura amb la docència i la investigació. D’aquesta manera, l’any 2001 obté el Grau de Suficiència investigadora per la Universitat Pompeu Fabra.

La seva primera novel·la, Els ventres de la terra, queda finalista del Premi Pere Calders i es publica l’any 2000. Els anys següents publica L’arbre sense tronc, amb el qual obté el Premi Ciutat de Badalona, i Una llengua de plom, obres que s’apleguen l’any 2003 en la trilogia De fems i de marbres.

Ell mateix tradueix part d’aquestes obres al castellà amb els títols següents: El vientre de la tierra i El árbol sin tronco, l’any 2004, Una lengua de plomo el 2005 i La fuerza de la gravedad, el 2008.

Amb el recull de narracions La força de la gravetat, publicada l’any 2006, Francesc Serés obté els premis Crítica Serra d’Or de narrativa i Nacional de literatura del 2007, el mateix any en què veu la llum el conjunt de reportatges sobre el món del treball La matèria primera, premi Octavi Pellissa 2004.

És també autor de les tres obres de teatre que trobem a Caure amunt. Muntaner, Roig, Llull, llibre publicat l’any 2008.

Amb Contes russos ha obtingut els premis de la Crítica Catalana i Ciutat de Barcelona, ambdós l’any 2010.

El 2015 és guardonat amb el Premi de la Crítica Serra d’Or de narració per La pell de la frontera (2014), un conjunt de cròniques i entrevistes, que en alguns moments deriven cap a l’assaig o la ficció, amb les quals l’autor analitza la complexa realitat de Ponent a través de la immigració.

El 2022, publica La mentida més bonica.

Els seus llibres han estat traduïts al castellà, a l’italià i al francès, i diversos relats a altres llengües com l’alemany o el serbi.

Francesc Serés. Fotografia: © Antoni Galeote.
Francesc Serés. Fotografia: © Antoni Galeote.

Premis

  • Pedro Saputo de las Letras Aragonesas – Modalitat llengua catalana (2001): Els ventres de la terra.
  • Ciutat de Badalona – Països Catalans Solstici d’Estiu (2001): L’arbre sense tronc.
  • Premi Octavi Pellissa (2004): La matèria primera.
  • Premi Lletra de pàgines web de literatura catalana (2006)
  • Premi Crítica Serra d’Or de narrativa (2007): La força de la gravetat.
  • Premi Nacional de Cultura de literatura (2007): La força de la gravetat.
  • Premi de la Crítica Catalana de narrativa (2010): Contes russos.
  • Premi Ciutat de Barcelona de narrativa (2010): Contes russos.
  • Premi de la Crítica Serra d’Or de narració (2015): La pell de la frontera.
  • Segon premi Proa (2020): La casa de foc.
  • Premi Llibreter de Literatura Catalana (2021): La casa de foc.

No som res.

Representada per la Companyia Xuriguera-Faixeda.

Vincles

Comentaris d'obra

En la literatura de Francesc Serés sembla aplicar-se aquella màxima de Mallarmé segons la qual, tot, al món, serveix per a emplenar un llibre. És rica, polièdrica i sap adaptar-se a la representació d’una realitat canviant, que ens toca de prop. La pell de la frontera arrenca de la convicció que «el món s’aturaria si deixéssim de contar històries». Serés hi desplega un ampli fris de relats centrats en les transformacions sofertes a la Franja amb l’arribada massiva d’immigració. Articula, en total, catorze textos inspirats en persones reals i escrits en un periple de deu anys (2003-2013). Totes elles han passat per un espai que li és, alhora, familiar i estrany, el de Saidí i els seus encontorns, alterant-lo completament i fent-lo incomprensible.

Amb La pell de la frontera Serés enceta una indagació sobre les formes de representació d’una realitat poc expressada i problemàtica. Allò que «ni tan sols ha estat escrit, potser dit, dit sense gaire convicció.» Al centre de tot hi ha els canvis de vida, en la mesura que la representació d’aquests canvis –individuals i col·lectius– significa una modificació de la percepció de la realitat. Amb l’excepció de dos o tres relats en què l’autor –present també en la ficció explica la seva experiència en una residència d’escriptors i com a professor en una aula d’acollida a Olot, els textos se centren en les condicions de vida dels immigrants a la Franja, la duresa del treball al camp i les seves relacions amb la població autòctona. Els espais relatats són la carretera, els pallers i els bars, centres de relació i d’habitatge.

(Maria Dasca. «Treure la pell», Caràcters, núm. 69, tardor de 2014)

* * *

El lector de la trilogia De fems i de marbres sap que en la literatura de Francesc Serés (Saidí, 1972) no hi ha cap element gratuït. L’obra de Serés és tel·lúrica i alhora dotada de l’elevació que proporciona l’epopeia. És abarrocada i al mateix temps reposa sobre una estructura formal molt àgil, en què l’encadenament de veus i temes es fon en un destí conceptual. És densa i veloç. Vertical en els seus arabescos. I sempre, des del cor dels seus plantejaments, ratifica l’observació poètica de Txèkhov: si al principi d’una novel·la apareix un clau a la paret, és perquè l’heroi s’hi pengi. Partint d’aquesta característica, arran de la publicació de Caure amunt, és inevitable formular-se una pregunta: per què Serés, assentat en la solidesa de la seva prosa, ara ha optat pel gènere teatral?
Caure amunt és, a part d’un títol elegant i paradoxal, la carta de presentació d’un llibre que explota el palimpsest, la deformació, l’exercici conscient de treballar sobre els materials de la tradició per aconseguir —com apunta Shklovski— que allò conegut des de sempre sembli experimentat per primera vegada. Com el bust de Janus, aquestes peces sostenen una mirada bifront. Apel·lant a tres autors clàssics revelen qüestions d’una vigència aclaparadora, com ara la discutible autenticitat de la història oficial, l’abisme que hi pot haver entre l’obra que l’escriptor llega i la seva percepció sincera dels fets, o els seculars intents d’apropiar-se d’uns materials literaris. En una barreja equilibrada i deliberadament arbitrària de ficció i realitat, aquestes peces teatrals —que haurien merescut una edició més acurada— recreen un moment de la vida de Muntaner, Llull i Roig, just en el procés d’estar escrivint un llibre.

(Lluís Muntada. «La força de la gravetat», El País. Quadern, 26 de febrer de 2009, p. 5)

* * *

Francesc Serés (Saidí, Osca, 1972) és un escriptor inquiet i infatigable que es reinventa en cada llibre. Del 2000 al 2003 va publicar la trilogia De fems i de marbres, consagrada a la terra, escrita en una prosa lírica i alhora aspra. El 2006 i el 2007 va publicar dues recopilacions de contes que es poden considerar una seqüela d’aquella trilogia, ara situada en un territori identificable. El 2008 va publicar tres peces de teatre dedicades a escriptors catalans clàssics: una immersió en el temps. Ara, amb Contes russos, emprèn una altra direcció, no en el temps sinó en l’espai. Mentrestant, el llenguatge i les trames s’han fet més accessibles. Contes russos es pot llegir com un desplegament d’heterònims, ja que reuneix peces de cinc suposats autors, cadascun amb el seu propi estil, a les quals s’ha d’afegir el prefaci, obra d’un altre heterònim, i una introducció firmada pel mateix Serés, que són de les millors peces del llibre, amb les estàtues de Stalin que es neguen a fondre’s, i la infància del narrador, enlluernat per la ciència soviètica. […]
Alguns contes són rodons i ingenus com una faula, mentre que d’altres es componen d’un plantejament sense desenllaç: és el cas de La guerra contra els voromians, el més llarg i prometedor de la recopilació, que es tanca sense un final. L’atmosfera de la majoria dels contes és elegíaca i fatídica com la que trobem a la resta de l’obra narrativa de l’autor. En tot cas, l’ambientació en terres eslaves resulta indiscutiblement versemblant. Si a De fems i de marbres, de la falta de referents espacials en resultava un caràcter universal, a Contes russos Serés aconsegueix un efecte semblant a partir de trames que tant poden succeir al Caucas com en una vall catalana. Més enllà dels referents concrets, el que relata és la soledat de l’home, la vanitat de les estructures, el pes de la gravetat i la fatiga de viure.

Serés és un autor que s’arrisca en cada llibre. La seva gosadia es tradueix en crítiques favorables i xifres de venda reduïdes. Els seus lectors li som fidels i apreciem els esclats de bellesa que ens reserven els racons dels seus llibres. No sabem què està buscant, però sembla que estigui a punt de trobar-ho.

(Vicenç Pagès Jordà. «L’home que es reinventa i arrisca», El Periódico, 23 de desembre de 2009, p. 70)

* * *

Si, com s’ha dit tantes vegades, l’ànima russa és més aviat un invent literari de la novel·la del segle XIX que no una realitat històrica, si es pot dir que Rússia és més un espai literari o imaginatiu, una enorme faula, que no una col·lectivitat humana que avança unida en la història, aleshores no hi haurà cap dubte que l’últim llibre de Francesc Serés (Saidí, 1972), Contes russos, és una obra que pertany a l’alta literatura, un conjunt de narracions que reconcilien el lector amb la narrativa breu, un volum d’una inqüestionable normalitat europea. Ja fa temps que Serés, que va guanyar el Premi Nacional de literatura amb el llibre La força de la gravetat (2006), ha deixat de ser només l’autor de les impressionants tres novel·les reunides sota el títol De fems i de marbres (2003). En el marc d’un projecte literari coherent, també ha donat a conèixer els reportatges narrativitzats sobre la realitat real de Matèria primera (2007), i una proposta teatral, Caure amunt (2008). Amb set llibres publicats, Serés ha anat aixecant una cartografia de la memòria col·lectiva destinada a restituir la dignitat de les vides minúscules de Pierre Michon, de les vides de mestres i obrers, de pagesos i estudiants, de gent gran, aparentment sense biografia però amb tots els seus obstacles, dureses, tristeses i, també, petites o grans alegries. […]

Amb aquest llibre, Serés torna a situar-se en el centre dels debats de la literatura que es fa avui: la dignificació de la vida quotidiana, els usos i abusos de la memòria, la manipulació de la història, el fracàs de les utopies. La seva Rússia fa òbviament de mirall. Serés ha deixat la Catalunya empolsegada i ronyosa dels últims llibres i ha optat per una Rússia neta i gelada, amb «un fred d’una transparència sòlida». Però, en realitat, com diu el mateix autor, també Saidí és Rússia i també Incerta glòria pot ser una gran novel·la russa. Perquè Serés adopta l’actitud d’allò que el sociòleg alemany Niklas Luhmann anomenava l’«observador de segon ordre»: és el que observa l’observador en posició d’observar. Potser, avui, aquesta és l’única manera d’eixamplar les potencialitats i l’imaginari de la literatura catalana.

(Xavier Pla. «Arxipelag Serés», Avui Cultura, 26 de novembre de 2009, p. 12-13)

* * *

Amb la trilogia De fems i de marbres Francesc Serés es va revelar com el valor amb més talent d’entre les noves veus de la narrativa catalana. Després de tres incursions en un territori literari similar, corria el perill de repetir-se, però els contes de La força de la gravetat amplien l’objectiu de la mirada i guanyen enconcreció imaginativa, sense perdre la potència verbal i la riquesa de registres que va exhibir en llibres anteriors: confirmen un projecte literari de primer ordre.
La força de la gravetat aplega disset contes essencials, cisellats amb un argument curt, esmolat, i uns referents immediats, que transiten el suburbi rural i urbà, la perifèria moral de les vides subalternes. Descriu microclimes de la Catalunya de les últimes dècades, amb els seus rituals i les seves regles de joc, i els dóna forma de conte, amb l’art de suggerir, amb la tensió verbal i imaginativa que hi ha rere la punta de l’iceberg dels materials visibles, amb el joc de xifrar-hi emocions o posicions morals. Hi surten les rondes i autopistes que envolten Mercabarna, hi surt un polígon industrial d’Osona, hi surt el Delta, hi surt un terrat del Raval… però es tracta bàsicament d’una geografia humana, poblada d’herois desconeguts, que no deixen de moure’s malgrat les inèrcies de la gravetat i dels miratges que paralitzen el país: herois anònims que Serés retrata amb mesura i passió, ordint una textura moral que sense caure en el bonisme solidari, té la gosadia de forjar contes exemplars.

(Manel Ollé. «Societat anònima», Avui Cultura, 5 d’abril de 2006, p. 13)

Entrevistes

Quaderns Crema ha publicat De fems i de marbres, la trilogia narrativa que Francesc Serés (Saidí, 1972) va publicar per parts amb anterioritat –Els ventres de la terra, L’arbre sense tronc i Una llengua de plom–, i que ha revisat de cara a una publicació completa.

—Parli del contingut de l’obra.
—Els tres llibres que conformen la trilogia intenten parlar d’una zona que havia romàs desenfocada o no del tot il·luminada, un paisatge a cavall entre el camp i la ciutat. El primer llibre parla d’una certa formació, de les etapes de la vida d’una persona, des que neix fins que es mor, amb un punt de vista que comporta una distància sobre les coses; en el segon hi ha una mena de trànsit entre diversos espais, amb una mirada més lírica i estilísticament treballada, amb passatges tristos i alguns terrabastalls; en el tercer hi ha la idea d’un temps que va enrere al llarg d’un segle, amb un protagonista o veu central i amb la intensificació de la presència de la memòria, un tema molt present en el conjunt. De fet, és impossible parlar de qualsevol llibre del segle XX sense tenir en compte la qüestió, Proust en això marca una fita que s’ha de tenir en compte. En cada llibre hi ha la voluntat de reconstruir aquest món no només amb la memòria dels personatges, sinó també amb la meva pròpia. En tots tres llibres l’escenari és el mateix i la idea motriu està en relació amb l’intent de travar un món, de dur-lo fins al final, d’esgotar-lo. Evidentment els mons són inesgotables i només n’he fet un fris: hi ha molts fragments explicats, altres que estan trencats o han quedat erosionats.

—Què ha canviat respecte de les edicions anteriors?
—El que no he canviat són les línies de l’argument o del contingut, però sí que he revisat el llenguatge, les coses que grinyolaven o em semblaven millorables a partir de l’experiència d’haver anat publicant. A més, una editorial castellana s’hi va interessar i jo mateix n’he fet les traduccions. Això m’ha permès fer una relectura global i introduir-hi millores.

—I el títol?
—Ve d’aquesta dualitat que es dóna entre dos elements tan aparentment dissemblants com són els fems i els marbres. D’una banda hi ha la idea de peça granítica, monolítica, de certa noblesa que són els marbres, al costat d’una altra que deriva cap a la putrefacció, la lletgesa, la brutícia, però que a la vegada es regenera i pot convertir-se en noble. És la idea de les coses que s’assequen, es sedimenten, s’endureixen i al final són beneficioses. El contingut de la noblesa va lligat als personatges que apareixen a la novel·la, gent que està en contacte amb la natura i en una situació de pèrdua constant. La noblesa sorgeix de la mateixa acció entre els personatges, de la seva actitud de resistència, de no resignació, de lluita personal i a la vegada comunitària, amb un escepticisme que no és mai cínic. Això implica un grau d’orgull, de revolta, un contingut de noblesa desvinculat d’un sentit aristocràtic.

—Què llegeix i què l’ha influït més a l’hora d’escriure?
—La veritat és que m’interessen coses molt variades i no segueixo cap línia concreta. Pel que fa al català m’ha interessat molt treballar alguns aspectes de la llengua. Hi ha hagut gent mallorquina que m’ha ajudat molt, des del Bauçà d’Els cans resaven al Biel Mesquida d’Excèlsior o el temps escrit. Fan servir una llengua que dóna molt de joc, amb la idea de vivificar una realitat que no és senzilla. Per fer que una realitat sigui viscuda s’han de fer servir molts elements, i el llenguatge n’ofereix. Tracto d’incloure molta llengua oral en els textos, i els treballo molt estilísticament, algú m’ha arribat a dir que per ser recitats. També m’ha interessat molt El trànsit de les fades, de Julià de Jódar, Una casa per compondre, de Núria Perpinyà, i Purgatori, de Francesc Mira, per parlar de llibres més o menys recents. Són llibres que potser no ocupen una posició central dins del que s’anomena el cànon, però que m’han aportat coses. Després hi ha gent ineludible com en Gabriel Ferrater. I de la literatura castellana m’ha interessat molt el Cela experimental, que vibra, i l’ús del llenguatge de Benet, i el Corazón tan blanco, de Marías. També hi ha la literatura estrangera. Jo em vaig formar amb autors del XIX com ara Verne, Stevenson, Melville, Conrad, que em semblen excepcionals. I, esclar, també hi ha els posteriors, Capote, Dos Passos, Steinbeck, i sobretot Faulkner, que m’interessa perquè mostra realitats gairebé mítiques, actualitzades en uns escenaris i amb personatges tan rics i contradictoris que permeten explicar què és allò que és l’home.

—En la trilogia hi apareix molt la idea d’exili.
—La idea d’exili o de separació de lloc adquireix importància cabdal en el moment en què decideixes explicar certes coses, esdevé una condició necessària. Les veus que adopta el llibre són gairebé totes referides a personatges que estan a cavall d’un lloc o un altre, i són esqueixades perquè mai no pertanyen del tot a un lloc, sinó que se situen entre dos mons. El narrador tampoc té gaire clar on està, adopta diferents punts de vista per acabar construint-se ell mateix. De vegades utilitza la primera persona, de vegades la segona o la tercera. La veu és múltiple i només es conforma en el distanciament, que permet explicar les coses, i en l’esqueixament. A vegades no sabem qui parla, perquè tampoc sabem qui és el destinatari. El narrador no té una concepció clara de la seva veu perquè ell tampoc està en un món monolític o ple de referents, sinó que comparteix amb els personatges el seu trencament, tant el personal com el del món en què habiten. Hi ha el capítol d’un exiliat a Caracas que torna per recuperar la llengua i el seu espai, però veu que aquell món ja ha desaparegut, que està trencat, els seus pares se n’han anat i només en queda la ruïna, mentre ell pensava que aquell lloc encara existia. La impossibilitat del retorn i l’amargor d’haver perdut els llocs, és el to que marca els llibres. És la idea dels llocs que no deixen tornar, una vegada que es marxa es deixa de formar part de la comunitat d’origen. És per això que els personatges estan marcats pel sentiment de culpa, per haver abandonat a una sèrie de gent que els han donat la vida. La realitat et diu: tu ja no ets d’aquí, te n’has anat, aquí ja no hi fas res, pots venir de visita però ja no hi vius. L’únic que es pot fer és recordar-ho i escriure-ho, però això ja no és la vida, sinó una elaboració, una ficció. Tampoc això et salva de res perquè la culpa persisteix. Només pots evitar disfressar la gent, no enganyar-la ni fer-ne caricatures, tractar de mostrar l’orgull i la dignitat que ells volen tenir o que no volen perdre, perquè les lluites no es poden rebaixar o estalviar.

—I les iniciacions?
—La idea de les iniciacions va molt lligada a la temàtica dels llibres. En el segon és molt accentuada perquè hi ha aquesta idea de trànsit, d’espais que van afegint capes al personatge que les viu. Alguns espais sotmeten el personatge a alguna mena de prova. Fins i tot n’hi ha un en què es parla d’un bateig, uns nens es tiren a un rec i han de pujar gatejant per la vora de l’espona fins a arribar a dalt de tot. Tant el primer llibre com el segon recorden d’alguna manera la novel·la de formació, certa educació vital dels individus. Les proves són una mena d’iniciació, marquen el pas d’un avenç o un canvi d’estat, sovint amb ruptures que són doloroses com l’aprenentatge de la desil·lusió, un viatge al cor de l’amargura.

(Pau Dito Tubau: «Tinc l’ambició que el resultat transcendeixi o vagi més enllà», Avui Cultura, 15 de gener del 2004, p. IV)

Antologia

«Fa dos anys, convidat pel crític bielorús Karl Batlòvitx, vaig visitar Minsk. L’hotel que em va buscar, un dels dos o tres hotels de referència de la ciutat, era prop del centre.
El primer dia que vaig baixar a esmorzar vaig agafar un full plastificat, una fotocòpia d’una fotocòpia d’una fotocòpia, la carta. Hi havia, a dalt i a baix, el menú en anglès i en l’idioma local. Davant de cada plat hi havia un número que servia de correspondència entre ambdós idiomes. Tret d’omelette, la resta de possibilitats eren del tot irreconeixibles si no era a través de la traducció anglesa.
Vaig demanar el plat tres, ham, pernil, però quan el plat va arribar, al mig hi havia una omelette, una truita a la francesa, bavosa, mal cuita. Li vaig dir a la cambrera que s’havia equivocat, que aquella truita la devien esperar en alguna altra taula, però ella em va dir que no de mala manera, que era per a mi. Semblava que em digués que me l’havia de menjar, tant sí com no.
L’endemà, la cambrera no hi era. Vaig demanar pernil, tot assenyalant el pernil d’una altra taula i em van portar pernil. Pernil dolç, tendrum dolç. Com el dia anterior, tampoc no vaig gosar beure cafè.
El tercer dia, em vaig tornar a trobar amb la cambrera. Vaig mirar d’evitar el seu radi d’acció, si ella anava cap a la dreta, jo cap a l’esquerra; ella cap a l’entrada, jo cap a la sortida… Però res, així que em vaig haver assegut, va venir i em va demanar què volia… I altra vegada la truita. Com a protesta, vaig tallar-la en línies fines, vaig fer un «NOT» al plat i me’n vaig anar.»

(De Contes russos. Barcelona: Quaderns crema, 2009, p. 11)

* * *

I
LES PRIMERES PERSONES

«¿Què diu un cap?
La primera imatge de la solitud, aquella que intentes pouar treballosament enmig d’altres retalls, ve de dins del blat, plena del so esquerdat de la ferralla rovellada, deixant penjar un braç partit que es mou al so de l’oreig, i malgrat el temps, encara avui desconeixes el perquè o el com de l’arribada d’aquest record. Tal vegada sigui per les primeres voltes que et vas desorientar, passejant entotsolat pel camp, cercant la talaia quieta, el cos deforme de l’espantall envoltat del blat encara verd; tal vegada perquè et feia companyia en l’abandó momentani del pare, que caminava més de pressa i et deixava assegut a recer d’alguna espona o d’algun roc mentre anava a mirar el sembrat; potser perquè des d’allà, des dels secans, es veuen planes immenses que col·lapsen la vista i, dreçat, l’espantall era una de les escasses verticals que s’hi enlairaven. En forma de figura fossilitzada retorna ara l’espantaocells, com si es tractés d’un recordatori d’enterrament o de primera comunió, una estampa vella guardada al fons d’un calaix, ratllada i malmesa pels altres objectes que conté, una fotografia cansada, esgrogueïda, bruta del sutge del temps que s’hi acumula damunt.
L’espantall sotjava curosament cadascuna de les feixes de blat, fos quan el sec d’aurèola groga i espigada, o en el verdós lluent i humit, o també al sementer en els mesos en què els estornells i pardals busquen aterrar per remoure el terròs i endur-se la llavor partida. Els barrons de la teulada d’un mas desfet serviren per bastir una creu allargassada que vam embolcallar amb palla i cordes; dels troncs horitzontals, dels braços de la creu, vam penjar llaunes enfilades les unes amb les altres i dalt del cap vam lligar una vella escombra de branquillons. Movent totes les llaunes quan bufava cerç o voltorn, palplantat al mig de les planes, l’espantaocells prenia un aire quixotesc, heroic i aterridor alhora que jo mai no ho acabava de copsar del tot; em mancava l’adjectiu que avui concec i que ara m’és més senzill entendre: l’espantall estava sol, i tot i que l’havíem fet un dia de matar els porcs —i aleshores ens aplegàvem tota la família, mares, tiets, besavis, bords, cosins i banyuts—, ja la primera nit la va passar sense ningú. Recordo haver-li dit adéu, a reveure, o alguna cosa semblant abans d’anar-me’n.»

(Fragment inicial de L’arbre sense tronc, dins de la trilogia De fems i de marbres. Barcelona: Quaderns crema, 2003, p. 129-130)

* * *

Al port de Bugia, mitja tarda. Hi ha un vaixell ancorat i tot de gent que comercia al moll, els uns compren , els altres venen, baden, xerren, criden. El vaixell té tres nivells. Al de dalt hi ha el pont de comandament. Al del mig, la coberta. Al de baix, la bodega, amb la càrrega i els escalus que uns soldats sarraïns fan pujar al vaixell per la rampa que creua l’escenari. Uns altres soldats alliberen Llull, que va mig nu, amb tot de parracs que no acaben de tapar-li el cos. Duu uns fulls a les mans, sota l’aixella. Els mariners del vaixell carreguen les mercaderies per salpar l’endemà al matí. Picany surt a rebre’l. Molta cridòria dels comerciants i dels compradors. Llull es queda sol enmig de la multitud i, a la vegada, envoltat per tot de gent estranya.

PICANY (Amb fredor i distància, li dóna el drap vil, l’hàbit de franciscà). Tingueu, tapeu-vos.
LLULL (Es fa ombra amb la mà i se’l mira de prop però no acaba de reconèxer-lo). Mercès, cavaller, mercès. Oh, mercès, m’heu portat un drap…
PICANY (Als del vaixell). Manacó! Crida els deixebles! Ja ha arribat! (Llull se sorprèn de sentir «deixebles». Pausa durant la qual Llull es treu els parracs i es posa l’hàbit. Moment de calma que contrasta amb la veu).
VEU (To molt distant). Ramon! (Un focus molt fort sobre Llull que contrasta amb la relativa claror de la resta de l’escenari. Veu autoritària, clara, ferma. Ramon no fa cap cas, s’acaba de posar bé la roba que li han donat. Pausa. Veu insistent que es confon amb la cridòria del port). Ramon! (Continua sense fer cas, com qui no sent res, potser fa que mira amunt, es fa ombra amb la mà però no fa cas de la veu i ara es toca les sandàlies, molèsties de sabates noves. La veu, hi torna, irada, quasi terrible, com un tro). Ramon!
LLULL (El sol l’enlluerna, es frega els ulls, es fa ombra amb la mà. Insegur, confús). ¿Senyor?
VEU (Canvi de to, més suau). Ramon, et crido… Ramon…
LLULL Senyor, ¿sou Vós?
VEU ¿No em sents? (Llull s’agafa el cap, dubta). ¿Fas veure que no em sents?
LLULL (Desorientat, continua fent-se ombra amb la mà i mirant cap al cel). Senyor… Senyor… Jo, no… Senyor, fa tant de temps… (Pausa, durant la qual no se sent la veu). ¿Senyor? (El vol sentir però no pot, la cridòria del port s’assembla a la veu).
VEU ¿Fas veure que no em sents, Ramon?
LLULL Senyor, no (Canvi de to, alegria temorosa). No us havia sentit, Senyor… Tota aquesta gent que xerra… Em semblava que eren els mercaders que cridaven, Senyor…
PICANY (Dirigeix les darreres maniobres de càrrega i mira estranyat Llull). Va, Manacó, acabeu d’embarcar aquests càntirs que ja estarem. I aviseu els deixebles que ja ha arribat, encara deuen dormir, aquells dropos. Fes-lo pujar, Manacó. I no vull enrenou.
VEU ¿Confons la meva veu amb la dels mercaders del port?
LLULL (Sorprès, molt content i, a la vegada, incrèdul). No, Senyor, no… (Pausa). Meravella, meravella de tornar-vos a sentir… No, senyor, no volia dir això… Feia molt temps que no us sentia, Senyor… Tot aquest temps de presó, m’he fet vell… Les masmorres… encara no estic avesat al sol, només sentia gemecs i crits, per això no us he reconegut, Senyor… (Pausa. Balbuceja, quequeja). De vegades m’ha semblat que us sentia… Us esperava… Esperava sentir la vostra veu, però només hi havia gemecs, us buscava, Senyor, de vegades no sabia si us sentia de debò o si m’ho afigurava, Senyor… (Pausa). Senyor… No us puc sentir… Senyor!
MANACÓ Mestre, no convindria fer soroll, tota aquesta gent… Han sentit parlar de vós i saben què fèieu… No convindria…
LLULL Calla! Senyor, Senyor! Contesteu al pobre Ramon. (Llull mira cap al cel).

(Inici de la peça Llull, dins del llibre Caure amunt. Muntaner, Roig, Llull. Barcelona: Quaderns Crema, 2008, 113-115)

* * *

«—¿La mar és plana?—demana de tant en tant als nois del control, i ells li contesten que sí, que la mar és ben plana i que no hi ha res de nou. Els ho pregunta amb una certa regularitat, una norma que només trenca de manera imprevista per trencar també la rutina. Després, seu i continua observant les pantalles que a l’altre despatx també controlen dos guàrdies de seguretat.
Des de les finestres es veu un remolcador que fa girar el portacontenidors que duu lligat. Fa vint-i-dos anys que els veu entrar, però cada vegada que hi ha una maniobra, es queda mirant el joc dels vaixells, els uns alcen la proa i enfonsen les hèlixs, com bèsties que aixequen el morro per fer més força en l’estirada, els altres avancen lentament, ben lligats, el nen que estira la mà del seu pare, i el pare que es deixa anar esperant que el menut faci tota la feina. Els petroliers van encara més a poc a poc, els remolcadors esperen que no hi hagi cap perill ni cap impediment i aleshores tots dos juguen amb la força dels motors de l’un i de l’altre, l’un tira endavant i l’altre tira enrere, el ballet els regira fins a deixar encarats els tubs que han de buidar, emplenar o netejar els tancs. En Dexeus mira cada maniobra igual que aquell primer dia que va entrar a treballar, el seu cap li va dir que anés fins al segon moll de descàrrega, i allà va veure com un remolcador feia donar un gir de 180º a un portacontenidors enorme. La peresa solemne dels grans embalums encara el fa encantar-se.
Abans havia de donar el vist-i-plau a totes les maniobres del seu sector, però a mesura que han anat passant els anys la mar ha anat quedant plana. D’ençà que van instal·lar els circuits interns de vídeo passa més temps vigilant les pantalles que no pas als molls. I l’ordinador… L’empresa de seguretat que vigila els accessos i els molls lliura un comunicat d’incidències cada hora en punt. De vegades pensa en els anys que havia d’anar amunt i avall amb bicicleta, quan travessava les zones de descàrrega i les piles de contenidors, laberíntiques i inacabables. En Quim i la Pilar, que treballen al seu càrrec, verifiquen i arxiven els comunicats i vigilen que no hi hagi cap alerta, i la parella de guàrdies de seguretat controla les mateixes pantalles que ell també vigila… La mar sol estar plana. De tant en tant fins i tot baixa a fer una volta sense que hi hagi cap motiu aparent. Des que va aconseguir filtrar els passos de tots els accessos amb burots i barreres, des que una tanca de filferro envolta el perímetre del port, que ja no hi ha tafaners ni pispes i només s’ha d’encarregar dels treballadors. Abans, cada dia hi havia alguna cosa o altra, algú que passejava i que havia caigut al mar, algú altre que havia picat amb el cotxe, taques de fuel o vaixells avariats.»

(De La força de la gravetat. Barcelona: Quaderns Crema, 2006, p. 75-76)