Aquest era n’Agustinet, un nen que vivia en una caseta pagesa d’Eivissa amb la seua mare. La mare tenia una certa edat, era quasi una majora. Estava bastant cascadeta i el seu cap ja feia algun calduf de tant en tant. Eren una família de dues persones, i no tenien altres béns materials que la caseta on vivien. La mare no podia treballar, i n’Agustinet, amb vuit anyets que tenia, encara era petitet per anar a buscar feina.
Una tarda boirosa, n’Agustinet estirava els faldellins de la mare i li deia:
–Mamà, se m’han romput ses espardenyes, es meu dit gros hi ha fet un forat a espentes.
La mare, amb els ulls ensopidets, li responia:
–Quina sort tens de poder dur espardenyetes, fill. Mira’m a jo, vaig descalça.
(Fragment de Sa Barseta sense tapadora [adaptació d’una rondalla de Joan Castelló i Guasch]. Palma: Institut d’Estudis Baleàrics, 2011, p. 1)
* * *
Idò la mare li contava una rondalla a n’Agustinet, que posava uns ulls com a dues taronges d’aquelles ben criades. Això ho havia contat l’avi de n’Agustinet a la mare, i ella ho contava tal qual ho havia sentit:
–Conten que un temps, a Formentera, hi havia dos jovençans simpaticots, en Pere i en Toni. A sa seua manera, tots dos ho eren, ben plantats. Va resultar que perdien el nord per una mateixa al·lota, na Maria. Ella era molt amable i polida, i no s’acabava de decidir amb quin dels dos volia festejar. Una tarda, convençut en Pere que na Maria li faria entrega del seu cor, va trobar-se amb en Toni, que anava decidit a escoltar dels llavis de na Maria que no estimava ningú altre que a ell mateix. Els dos amics van intercanviar mirades enceses, i sense creuar ni un mot, aquelles quatre braços se saludaren forcejant sota gemecs que escopien entre es dents estretes. VEntura que passejava a prop en Jordi, un amic de tots dos. En veure allò, s’hi va atracar:
–I ara, al·lots! –digué–. Que sereu àsens, enfelimar-vos per tant poca cosa?
En Toni i en Pere, escoltant aquelles raons, refredaren una mica, però encara volien tenir raó.
–Res! –recalcà en Jordi–. Pareixeu dos al·lots que tenen ganes de barallar-se perquè sí, per fer es pinxo. Podeu demostrar que un és més home que s’altre sense enfadar-vos mica.
–Com trobes que ho podem fer? –preguntà en Pere.
–Podeu fer una virotada, i qui agafi més virots ha guanyat.
–Per jo, endavant –convengué en Pere.
–I per jo, també –digué en Toni.
(Fragment de Sa Barseta sense tapadora [adaptació d’una rondalla de Joan Castelló i Guasch]. Palma: Institut d’Estudis Baleàrics, 2011, p. 8)
* * *
Després de la tardor, va tornar l’hivern. Un altre hivern sever, fred i escàs d’aliments. Aquell any va ser, per als pagesos i per tothom, un any dolent de tot. Per això, encara ara se’n parla, de l’any dolent. No arribà a ploure, i el calabruix i les gelades acabaren de matar els pocs sembrats que sobrevivien. Tothom passava molta necessitat, però ells dos i el canet, amb la barseta no tenien problemes de nutrició.
Un dia n’Agustinet, que era bon al·lot, va dir a sa mare:
–Em sap mal que es nens i ses nenes passin fam i malalties. Jo crec que els hauríem d’ajudar.
–Tens raó –va dir la mare–. Però com ho farem? Has tengut alguna idea?
–Sí. Els convidam per grupets a la tarda, deim a ses mamàs que vénen a jugar amb es canet. Quan siguin aquí, els feim dormir mitja horeta cadascun amb e cap damunt sa barseta. I així, cada dia uns quants.
–Molt bona idea, Agustinet!
I així ho varen fer. Cada tarda, aquella porxadeta i la mateixa casa eren plenes de nens i nenes. El canet s’ho passava d’allò més bé jugant amb tots els amiguets i les amiguetes que li sortien.
(Fragment de Sa Barseta sense tapadora [adaptació d’una rondalla de Joan Castelló i Guasch]. Palma: Institut d’Estudis Baleàrics, 2011, p. 24)
* * *
L’endemà, si no va ser aquell mateix dia, tot el poble ja n’estava al corrent. Així que es van ajuntar bastants i pujaren cap al molí de la majora Taronges. Quan eren a prop de la porta mig oberta, va cridar qualsevol d’ells:
–Uep! Que hi sou?
–Sí, endavant! –varen sentir tots.
(Fragment de Sa Barseta sense tapadora [adaptació d’una rondalla de Joan Castelló i Guasch]. Palma: Institut d’Estudis Baleàrics, 2011, p. 29)
* * *
L’Eivissa fenícia es deia IBSM, sigles referides a s’illa segons s’idioma fenici. També varen venir es grecs, i, segons diu sa tradició popular, quedaren tan meravellats en veure tants de pins a Eivissa i Formentera, que aquest fet va donar nom a ses illes, i per això avui dia, en deim illes Pitiüses, nom que es diu que ve des grec i que vol dir «illes amb molts de pins».
–Es cartaginesos –continuà Lluc–, vengueren uns cent anys després que es fenicis. Eivissa va ser cartaginesa (o púnica que té es mateix significat) molts anys, i es deia Ibosim. Després va passar a ser romana, amb es nom d’Ebusus. Passaren també altres pobles (vàndals, bizantins…). També va ser àrab durant tres segles, fins que es va produir sa conquista catalana.
La ruta turística acabava a darrera hora de la tarda. En Lluc es va acomiadar dels visitants al centre del barri de la Marina, sota el porxo del mercat de fruites i verdures construït al segle XIX. Li diuen es Mercat Vell, perquè ara n’hi ha un de nou.
(Fragment de D’Ibsm a Evs. D’ibosim a Eivissa. Eivissa: Ajuntament d’Eivissa, 2008)
* * *
–Tu sí que no estàs al dia Ase! –diu el cavall– Ara les garroves són una «delicatessen». He sentit unes senyores humanes que ho comentaven. Deien que a la televisió ha sortit una botiga especialitzada e productes bionaturistes i supersans. Diuen que ara es fabriquen aliments ecològics i saludables amb garroves. I que agraden i es venen –continua el cavall–. Deien també aquestes senyores que ara, als restaurants cars i de prestigi, fan unes ensalades de disseny.
(Fragment de De peus a terra. Eivissa: Mediterrània, 2008, p. 14)
* * *
Amb el procés ja en marxa, l’ase espavilat fa un tercer viatge per dur sous de la recaptació a l’interior de la casa, on son pare, amb l’ajuda d’alguns amics i familiars, compta els bitllets i les monedes sota un llum insuficient. El pare guaita reüllós per la finestra sense deixar de comptar bitllets que va col·locant en unes caixotes de fusta mal conservada. Entra el fill duent a la boca un lligall que amolla a terra i s’obre mostrant una fortuna en paper i metall.
–Fill! –li diu l’ase pare, satisfet– Ja els tenim convençuts, ja els tenim.
–Sí, tot i que sempre hi ha algú que té reaccions imprevisibles… –diu l’ase fill–.
(Fragment de De peus a terra. Eivissa: Mediterrània, 2008, p. 42)
_0.webp)
