Novel·la Crítica literària o assaig Altres Estudis sobre l'autor/autora

Agustí Segarra

Agustí Segarra (Barcelona, 1945) titulat com a Tècnic industrial i doctorat en Filosofia per la Universitat de Barcelona, ha treballat com a professor universitari i en l’ensenyament privat, i com a editor i gestor cultural.

Fruit dels seus estudis sobre la història del pensament publica diversos treballs sobre l’anarquisme: El pensament anarquista a Catalunya (1976) o Federico urales y Ricardo Mella, teóricos del anarquismo español (1977) entre altres, i rep el Premi Jaume Carner de la Institució de les Lletres Catalanes.

Inicia la seva trajectòria literària quedant finalista del premi Documenta amb Refugi entre boires (1989), novel·la de caire intimista que tracta del coneixement profund del jo a través de les mancances i frustracions d’una generació condicionada pels convencionalismes de l’època que li ha tocat viure. La seva segona novel·la, La Vall dels Forcats (1992), de rerefons psicoanalític, contraposa un home eminentment urbà amb el medi rural, i conté algunes referències a la novel·la catalana de principis de segle XX. L’any 1998 publica la novel·la El bosc subterrani, un retaule de colors brillants que inclou una reflexió irònica i crítica sobre una societat en la qual homes i dones lluiten per adaptar-se a la convivència d’una manera a vegades còmica, d’altres fatal. El 2005 és guardonat amb el premi Joaquim Amat-Piniella per La ciutat en flames (2006), novel·la històrica que tracta sobre l’ambició humana amb el convuls rerefons de la ciutat de Barcelona entre finals del XIX i l’inici de la dictadura franquista. El 2017 apareix la seva cinquena novel·la, Rendició a la neu.

És soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Documentació i textos: Agustí Segarra.
Pàgina elaborada per Josep Miàs per a l’AELC.
Fotografies © Marc Almodóvar.

Castellano

Agustí Segarra castellano

Agustí Segarra (Barcelona, 1945) titulado como Técnico industrial y doctorado en Filosofía por la Universitat de Barcelona, ha trabajado como profesor universitario y en la enseñanza privada, y como editor y gestor cultural.

Fruto de sus estudios sobre la historia del pensamiento publica diversos trabajos históricos sobre el anarquismo: El pensament anarquista a Catalunya (1976) o Federico Urales y Ricardo Mella, teóricos del anarquismo español (1977), entre otros, y recibe el premio Jaume Carner de la Institució de les Lletres Catalanes.

Inicia su trayectoria literaria quedando finalista del premio Documenta con Refugi entre boires (1989), novela de corte intimista que trata del conocimiento profundo del yo a través de las carencias y frustraciones de una generación condicionada por los convencionalismos de la época en que le ha tocado vivir. Su segunda novela, La Vall dels Forcats (1992), de trasfondo psicoanalítico, contrapone un hombre eminentemente urbano con el medio rural, y contiene algunas referencias a la novela catalana de principios de siglo XX. En 1998 publica la novela El bosc subterrani, un retablo de colores brillantes que incluye una reflexión irónica y crítica sobre una sociedad en la que hombres y mujeres luchan para adaptarse a la convivencia de una manera a veces cómica, otras fatal. En 2005 es galardonado con el premio Joaquim Amat-Piniella por La ciutat en flames (2006), novela histórica que trata sobre la ambición humana con el convulso trasfondo de la ciudad de Barcelona entre finales del XIX y el inicio de la dictadura franquista. En 2017 aparece su quinta novela, Rendició a la neu.

Es socio de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Documentación y textos: Agustí Segarra.
Página elaborada por Josep Miàs para la AELC.
Fotografías © Marc Almodóvar.

English

Agustí Segarra English

Agustí Segarra (Barcelona, 1945), a qualified industrial technician with a PhD in Philosophy from the University of Barcelona, has worked as a university lecturer, a private teacher, publisher and cultural manager.

As a result of his studies of the history of public thought, he has published several works on the history of anarchism, including El pensament anarquista a Catalunya (1976) and Federico Urales y Ricardo Mella, teóricos del anarquismo español (1977), and he was awarded the Jaume Carner Prize (ILC).

He began his literary career as a finalist of the Documenta Prize with the intimist novel Refugi entre boires (1989), which explores the ego’s deep knowledge through the privations and frustrations of a generation conditioned by the conventionalisms of the epoch into which they are born. His second novel, La Vall dels Forcats (1992), which has a psychoanalytic background, sets an eminently urban man against a rural setting, with some allusions to the Catalan novel of the early twentieth century. In 1998 he published the novel El bosc subterrani, which resembles a brightly coloured altarpiece with ironic, critical reflections on a society in which men and women struggle to coexist, sometimes comically and sometimes calamitously. In 2005, he was awarded the Joaquim Amat-Piniella Prize for La ciutat en flames (2006), a historical novel portraying human ambition against the convulsive backdrop of the city of Barcelona at the end of the nineteenth century and the beginning of the Franco dictatorship. In 2017 he published his fifth novel, Rendició a la neu.

Segarra is a member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers – AELC).

Documentation and texts: Agustí Segarra.
Web page: Josep Miàs for AELC.
Photographs: © Marc Almodóvar.
Translated by Julie Wark.

Biografia

Agustí Segarra i Plans neix a Barcelona un onze de setembre, del 1945, al barri de Sant Gervasi. La seva mare —lectora empedreïda de les «Pàgines viscudes» de Folch i Torres— li dona a conèixer aquest autor i el seu pare li dona a llegir El Poema de Nadal de Sagarra. Amb aquests dos autors accedeix a tota la literatura catalana, i amb Verne, Scott, Defoe i Rice Burroughs a tota l’altra. Tot i això, als catorze anys, acabat el batxillerat, decideix deixar els estudis i es posa a treballar, això sí pactant que seguirà estudis nocturns d’enginyeria tècnica industrial a l’Escola Industrial de Barcelona. Però també abandona finalment aquests estudis per a llençar-se al món, primer de la Cançó, com a integrant del grup Xirois —amb el qual comparteix cartell amb alguns dels noms més remarcables de la Nova Cançó: Raimon, Serrat, M. del Mar Bonet, Guillem d’Efak, etc.—, amb actuacions a la ràdio i la televisió; i després del teatre independent, com a autor —Prolongacions, La Poesía es un Arma cargada de Futuro— director i intèrpret amb els grups Integral, Bambalinas, La Matraca i Cátaro, juntament amb el qual obtenen el primer premi del VIII Premio Nacional de Teatro de Sitges el 1974.

Un cop acabat el període de servei militar es dedica a viatjar per Europa durant un temps. Tot seguit acaba el batxillerat superior i comença la carrera de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, llicenciant-se en Filosofia. El 1976 guanya el Premi Jaume Carner i Romeu de l’Institut d’Estudis Catalans amb el projecte d’investigació Aportació catalana a l’anarquisme internacional, realitzant estades d’investigació i recerca a l’Internationaal Instituut voor Sociale Geschiedenis d’Amsterdam entre d’altres. Es dedica professionalment a la docència de la filosofia tant a l’ensenyament privat com en el públic accedint com a professor a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona on dona classes, cursa el doctorat i redacta la seva tesi doctoral, El pensament anarquista a Catalunya: les teories àcrates, els substrats filosòfics i el seu discurs des de La Federación fins a Solidaridad Obrera, que finalment per circumstàncies polítiques no arribarà a llegir, i que resta dipositada a l’Institut d’Estudis Catalans. Aquest treball és una obra de referència i de consulta obligada pels especialistes en la matèria. Durant aquesta etapa publica obres d’investigació en història del pensament: Federico Urales y Ricardo Mella, teóricos del anarquismo español, «Joan Montseny i l’arrelament de l’anarquisme a Catalunya» —dins El pensament polític català, a cura d’Albert Balcells—, escriu articles a revistes especialitzades com ara el número 44-45 de Convivium i imparteix seminaris a l’ICESB, Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona, sobre història del pensament polític català.

El 1987 marca l’inici d’una nova etapa en la qual es dona a conèixer com a narrador i queda finalista del Premi Documenta d’aquell any amb Refugi entre boires, a la que seguiran La Vall dels Forcats, el Bosc subterrani, La ciutat en flames —VI Premi Joaquim Amat-Piniella 2005—, Rendició a la neu i el recull Històries del cabàs de la Mercè Cabús. Paral·lelament, el 1982 emprèn una intensa activitat en el món de les empreses d’àmbit cultural: crea amb d’altres socis la distribuïdora de llibres i música Xarxa Cultural, que concedeix el Premi Xarxa d’Assaig, i participa en els consells editorials del setmanari d’humor El Drall, dirigit per Ramon Barnils, i de l’editorial La Guingueta. Al mateix temps participa en el moviment cívic politicosocial: forma part de la comissió organitzadora del Fòrum Cívic per Catalunya (Plataforma d’Acció Democràtica, 1999) que donarà pas al Congrés per la Sobirania dels Països Catalans, celebrat a l’Ateneu Barcelonès el març del 2005 amb ponències d’arreu de l’àrea lingüística. És un dels signants del manifest «Crida al Poble Català» que el 2006 dona lloc a la refundació del Partit Republicà Català. És membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i forma part de la seva Junta Directiva com a tresorer (2009-2012), i el 2011 participa en la Conferència Nacional que aprovaria la creació de l’Assemblea Nacional Catalana, esdevenint coordinador del districte de Gràcia (Barcelona) 2012-2016.

Actualment Agustí Segarra forma part de l’equip de treball de la plataforma «El cas dels catalans» i combina la seva activitat literària amb col·laboracions en el món del teatre i del cinema com a guionista i intèrpret.

L'autor.
L'autor.
Agustí Segarra.
Agustí Segarra.
L'autor.
L'autor.

Premis

  • Premi Jaume Carner i Romeu de l’Institut d’Estudis Catalans (1976): Aportació catalana a l’anarquisme internacional.
  • Premi Joaquim Amat-Piniella de novel·la (2005): La ciutat en flames.

Col·laboracions en obres col·lectives

  • DD. AA. [cur. Albert Balcells]: «Joan Montseny i l’arrelament de l’anarquisme a Catalunya», dins El pensament polític català. Del segle XVIII a mitjan segle XX. Barcelona: Edicions 62, 1988.

    • Coberta de l'assaig col·lectiu El pensament polític català.
    Coberta de l'assaig col·lectiu El pensament polític català.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    Tot i que el llibre [El bosc subterrani] comença amb un desconcertant assassinat, el crim no és més que una excusa que fa servir Segarra per retratar el sentiment d’impotència i el desànim imperants en un grup d’intel·lectuals amics i coneguts del difunt. El que motiva el seu abatiment és haver-se convertit en testimonis passius d’un clima social crispat pel terrorisme i per l’amenaça de l’ascens al pode de partits de filiació feixista. En aquest sentit, el protagonista, Gerard Rampí, és potser el caràcter més emblemàtic: tot i simular tenir-ho tot controlat —el seu lema és situar les tres V (vida, veritat, voluntat) «per damunt de conveniències i de convencions»— no és més que un home desorientat que ha deixat enrere els seus anys combatius. Treballa, quan treball,a com a escriptor i continua entenent la injustícia social com a cosa seva. Per aquest motiu sent que la seva traïció és més profunda. Tot i que sap que li caldria actuar (per ell mateix i pels qui l’envolten i encara creuen en ell), fa temps que ha renunciat a la lluita. La seva manca de compromís ha empès la Sílvia, una pintora de poc èxit amb qui vivia des dels anys de la facultat, a abandonar-lo. Tots dos eren presents quan un desconegut va disparar a l’Edmond Rod, un home intel·ligent que amagava sota una capa de cinisme el seu desapassionament i desengany existencial.

    Als antípodes d’aquest grup es troben els representants de la beautiful people: l’Elsa Gras i el Quim Turri, ella filla d’un nou ric i ell un prometedor ajudant del fiscal. I intentant passar del primer grup a l’altre hi ha l’Antoni Mills, un aspirant a periodista disposat a tot per tal de fer el gran salt. La funció d’aquests personatges consisteix a fer de mer contrapunt, pèrfid i indesitjable, de la psique dels altres, que per indeterminació, impudícia o covardia no es decideixen a emprendre cap acció. Aquests caràcters no sols no interessen tant a Segarra, sinó que no compten amb la seva simpatia, cosa que es nota en el tractament que reben: un to irònic quan descriu, per exemple, el Mills i molt condescendent quan presenta els de l’altre bàndol. En general, els protagonistes tenen una important linealitat sense matisos (sempre es mouen en el mateix sentit i en la mateixa direcció). Resulten poc convincents.

    (Anna M. Vilà: «Traïcions íntimes», Avui. Cultura, 15 d’octubre de 1998)

    * * *

    Destaquen alguna episodis com ara l’anada a una colònia textil i la vida en una comuna anarquista, veritable delícia per copsar l’ambient en què es van arribar a concretar els ideals de l’anarquia… Certament aquests aspectes no es troben en llibres d’història, ja que els historiadors generalment els consideren menors, i Segarra ha fet, en aquest sentit, un veritable treball de recreació històrica. Val a dir, però, que el més interessant de l’obra no és tant la fidelitat a uns fets històrics verídics, sinó, potser, l’anàlisi psicològica dels personatges, començant pel mateix Nil, i les descripcions d’ambient i de paisatge de la Barcelona que es va transformant a mesura que van passant les ensulsiades històriques.

    Si bé el títol amb què es va presentar al premi, La crescuda del Nil, tenia un doble sentit que el feia prou curiós, probablement el títol definitiu, La ciutat en flames, és molt més expressiu i representatiu de la Barcelona convulsa dels cinquanta anys que abasta el relat novel·lesc.

    (Joan Badia: «Agustí Segarra guanya el sisè premi Amat-Piniella», El Pou de la Gallina, març de 2006)

    * * *

    La ciutat en flames és un gran fris històric que recorre la història de Barcelona entre 1888 i 1939. Per una banda, ens trobem amb l’implacable procés de transformació i modernització de la ciutat a partir de l’Exposició Universal del 1888, i, per l’altra, ens trobem davant de la turbulència social i política de les bombes de Santiago Salvador al Liceu, la Setmana Tràgica, la Dictadura de Primo de Rivera i el tràgic punt final de la derrota de la Segona República i la Generalitat l’any 1939.

    El dibuix del panorama històric sobre el qual es dreça la novel·la de Segarra és veraç i eficaç i ben administrat al llarg de tota l’obra. També es pot dir exactament el mateix pel que fa als elements que té la novel·la d’història social de la ciutat de Barcelona. I com ja hem vist hi ha una gran riquesa d’idees que donen substància a l’obra, idees que tenen una gran ambició i una gran actualitat.

    (D. Sam Abrams: «Segarra dóna una bufetada històrica», El Mundo. Tendències, 5 de maig de 2006)

    * * *

    Tècnic industrial, doctor en filosofia, activista en l’etapa que va ser coordinador en la posada en marxa de l’ANC i ara novel·lista reincident. Agustí Segarra (Barcelona, 1945) torna a estar de ronda en la seva faceta d’explicar bona part de les seves sensacions personals a través de personatges com Florenci i Fidel Batllori, els dos protagonistes de Rendició a la neu (Gregal, 2017), que va presentar dimarts al CAT, amb la veu de Pepa Arenós en la lectura de textos.

    «No soc un autor que escrigui sense viure primer», apunta per explicar el seu retrat últim, que porta a l’exili dos militants republicans que no volen lluitar fins al final i es debaten entre la rendició i la resistència. «La rendició és una paraula que té molt mala premsa, perquè suposa reconèixer la inferioritat, però alhora també significa acceptació, i a mi em va passar en el procés d’escriptura, fins que em vaig desbloquejar i tot em va sortir a raig», remarca. El nou lliurament, que segueix el relat de La ciutat en flames i que es completarà algun dia amb el text inèdit Contes del cabàs de la Mercè Cabús (la minyona de la família Batllori), treballa la descripció de la natura d’una forma gairebé fílmica i se sosté amb documents com el llibret «Fugida», que retrata la vida a la colònia Alba de Ter, a més de la vida dels personatges a Catalunya Nord, a Barcelona i a París.

    (Albert Balanzà. «Rendició i resistència, natura i activisme, segons Agustí Segarra», L’Independent de Gràcia, 27 d’octubre de 2017)

    * * *

    Magnífica història la que ens ofereix el professor universitari de filosofia Agustí Segarra a Rendició a la neu (Gregal). Ens ofereix la història de dos germans que decideixen desertar del cos de carrabiners de la comandància de Puigcerdà cap al final de la guerra i patir les condicions adverses dels camps de concentració i l’exili fins arribar al París ocupat. Les descripcions potents i el nervi com a narrador fan que aquesta novel·la tanqui la seva trilogia sobre la Catalunya contemporània amb una obra que hauria de ser un referent. Només per l’evocació de l’èxode Republicà o el passeig pel mercat de Les Halles el llibre ja valdria la pena, però és ple de moments culminants. La veritat és que es fa breu tot i la intensitat.

    (David Castillo: «Els desertors», El Punt Avui, 18 de març del 2018)

    Entrevistes

    Com a persona relacionada amb els ambients estudiantils, Agustí Segarra es mostra partidari de la lectura dels llibre anomenats clàssics, als quals bona part del sector estudiantil es mostra, sovint, reticent. «Tot i que no és imprescindible llegir-los sí que ho és tenir-ne un coneixement substanciós, tant dels autors com de les principals obres que han escrit. Una de les llacunes que té l’ensenyament avui dia és no la informació, que n’hi ha molta, sinó la formació de qualitat. La literatura clàssica hi ajuda. A més, bona part de la història s’ha escrit a través de la novel·la i llegint-la pots entendre millor una època.

    Per Segarra, «potser els joves no llegeixen prou, però cal comptar que la lectura sempre ha estat una activitat menor respecte d’altres gèneres, no ha estat mai una activitat de masses». El que els joves han de comprendre és «que és diferent el llenguatge de la televisió o el cinema del dels llibre. No són, però incompatibles ni reemplaçables». I el possible interès que pugui tenir el jove cap a la lectura « no es veu incentivat», afirma, «per les esferes que podrien potenciar-lo».

    (H. X: «Columna publica una novel·la juvenil amb rerefons psicoanalític», Diari de Barcelona, 20 d’octubre de 1992)

    * * *

    —La situació plantejada a l’inici de la novel·la no dóna cap referència sobre el lloc. Per què l’amagueu?
    —Per dos motius. Un, perquè no m’agrada situar les coses de forma identificable, massa fàcil. I perquè em va semblar que d’aquesta forma el lector pot pensar que el que explico pot passar a qualsevol ciutat. No m’interessava reflectir els detalls del lloc, sinó la història.

    —La història inicial explica que en un pis hi ha uns trets, un mort, i que una parella que es troba al mateix pis decideix anar-se’n. Aquest misteri —quina és la relació de la víctima amb la parella, per què deixen el pis?— és volgut?
    —Sí. No és més endavant que s’hi veu la vinculació.

    —La primera frase diu: «Quan es va sentir el primer tret el primer violí havia arribat al seu punt àlgid i una nova melodia cobria tot l’entramat dels altres instruments, ara en to de la major.» El lector no sap —sobretot quan llegeix la referència al primer violí— si és un concert o un disc. També és una estratègia volguda?
    —Sí, però poc després es veu que és una gravació que escolten al pis.

    —A què fa referència el títol [El bosc subterrani]?
    —Fa referència al fet que hi ha un nivell de relació entre les persones, la més constatable, l’evident, que és la que es dóna quan es troben una colla d’amics. I a la vegada, n’hi ha una altra de subterrània, més densa. Que és on hi ha els sentiments, però no s’expressen. De vegades, aquest bosc subterrani surt a la superfície, aflora, a causa d’un fet. És un bosc de sentiments, sensacions, que a vegades estan amagades. És un nivell subconscient o amagat. Les coses hi creixen de forma salvatge, com un bosc, una jungla, amb ramificacions, arrels, fullam… En canvi, al nivell més exterior sembla que les coses són més planeres. A nivell subterrani tot és més complex. En la vida normal i corrent, ens portem de dorma convencional i no exterioritzem els nostres sentiments, un dels pilars del nostre món occidental. El que passa és que quan hi ha uns xocs, uns esdeveniments tràgics, els sentiments surten. Això és el que passa a la novel·la.

    —Amb tres novel·les al carrer potser no sou encara gaire conegut. Podríeu presentar-vos o presentar la vostra obra?
    —Jo diria que potser sóc un tipus d’escriptor molt afeccionat a escriure per retrobar-se a si mateix, per construir-se un món diferent del que tenim i posar-se a la pell d’altres persones, un dels motius de tot escriptor, tant si ho confessen o no. D’altra banda, sóc un escriptor vitalista que ha viscut o imaginat tot el que escric. No detall per detall, sinó els trets bàsics de fons de la història. Un cop viscuda la història, passo a una elaboració mental per explicar-me a mi mateix. Quan una història ja està molt explicada, començo a escriure-la. I torno a viure-la de forma intensa. Això fa que no em preocupi gaire l’èxit. Encara que sembli pedant, és així. Sí que m’agrada ser llegit, però el que m’agrada és que el lector m’ho comenti i la seva reflexió em faci reflexionar a mi.

    (Lluís Bonada: «Sóc un escriptor que viu de forma intensa el que escriu», El Temps, 26 d’octubre de 1998)

    * * *

    Amb La ciutat en flames l’autor barceloní ha canviat de registre: «era el primer cop que afrontava una novel·la històrica, que parlés dels moviments socials contemporanis». I el resultat ha estat «molt satisfactori. De fet, he tingut la sensació de projectar-me dins la novel·la». La ciutat en flames situa l’acció a Barcelona, entre la bomba al Liceu l’any 1893, i l’inici de la dictadura franquista, el 1939, i explica les vicissituds del jove i ambiciós Nil, que passa de ser un mosso a ocupar el despatx de l’amo de la fàbrica on treballa. Però la Guerra Civil s’ocuparà de deixar ben clar qui són els guanyadors i qui els vençuts. Per a Segarra, però, La ciutat en flames va més enllà d’una ciutat: «és la història d’un país» i com ell, el protagonista canviarà amb els esdeveniments polítics i socials.

    (Susana Paz: «Canvi de registre amb l’obra La ciutat en flames», Regió 7, 22 de febrer de 2006)

    Antologia

    Un nou accés de riure el féu vinclar-se endavant i el contingut de la seva copa anà a caure sobre la jaqueta de mudar del jove Pol Soms, que també reia, oscil·lant fortament en el balancí. En Pol, en sentir-se el líquid sobre la cara i el pit, féu un bot enrere que ultrapassà l’estabilitat del seu seient i una tombarella espectacular cap endarrere, amb les cames enlaire i el balancí caient estrepitosament sobre seu i acompanyant-se de sorolls de vidres trencats i crits d’auxili. En Narayan i els cambrers es llençaren a auxiliar-lo, l’Edmond havia quedat rígid, sense reaccionar, i encara s’aguantava el riure. En Pol Soms s’aixecà amb un somriure heroic.

    —Tot en ordre, tot en ordre, no ha estat res.
    —Ho sento moltíssim, perdoni’m, ha estat una imbecil·litat per part meva. L’acompanyaré i…
    La senyora Gras havia aparegut, no se sabia com ni d’on, sol·lícita i compungida:
    —Pol! Oh, Pol! Què ha fet? Fixi’s com s’ha posat. Vingui amb mi, hem de solucionar això. —I se l’endugué estirant-lo pel braç mentre en Pol anava traient-se trossets de vidre dels cabells.

    Els altres dos tornaren a seure, silenciosos, l’Edmond tornà a demanar beguda per a tots dos però en Narayan la refusà. L’Edmond anava ben torrat.
    —Aquesta és una de les conseqüències duna mala assimilació, suposo —encara tingué el valor de bromejar.
    —Li asseguro que parlava seriosament, senyor Ros. Les idees dels nostres pensadors i les dels seus no han estat sempre tan allunyades com ens sembla. Són uns altres els elements que ens distancien: va ser precisament un músic grec qui difongué l’anècdota de la trobada de Sòcrates amb un filòsof hindú a Atenes. Jo no sóc filòsof però qualsevol manual l’informarà de la influència, per no parlar d’interacció, entre pensament i religió gregues, hinduistes, hebrees, perses i egípcies.

    (El bosc subterrani. Barcelona: Columna, 1998)

    * * *

    Em va despertar el parrupeig dels coloms a l’ampit de la meva finestra. Els coloms venien dos cops al dia a reposar, aparellar-se i embrutar-se abundantment, amb tota llibertat, a la finestra del meu dormitori. I a mi em duia feina netejar tota aquella colomassa (amb una rasqueta de pintor) i enviar-la amb punteria al test de la marquesa del pati de sota, que la veïna veia créixer ufana i orgullosa gràcies als esforços combinats dels coloms i meus.

    Em vaig llevar una mica angoixat, enmig d’un somni, a tancar bé la finestra. Era migdia, els ocells m’havien despertat i això em va recordar l’inici d’una novel·la d’en García Márquez o d’en Ross McDonald. Només calia substituir els coloms per voltors o per gralles, segons el cas. Davant meu, a poca distància de la casa, les copes dels pins del parc Güell omplien tot el turó del Cargol d’una sensació d’irrealitat, com si et trobessis al camp, fora ciutat. Però si em girava una mica cap a la dreta, més enllà de la cúpula modernista que constituïa el refugi nocturn dels coloms, Barcelona s’estenia als meus peus, bruta i sorollosa sota aquell sostre llardós, gris i depriment que alguns seguien anomenant cel.

    (La Vall dels Forcats. Barcelona: Columna, 1992, p. 7)

    * * *

    Estimat, avui t’escric de dia. He passat moltes nits despert però tanmateix sense poder escriure’t. Ja ho saps, no era solament el dolor físic, les fiblades punyents d’aquestes ferides, les molèsties cruels de tot el cos macerat i sofrent. Hi havia també l’atordiment de l’esperit, la minsa resposta de l’enteniment, les facultats de raonar com alentides, l’ombra de l’estupidesa i de la foscor planant lleugera de dia i de nit ni que fos per recordar-me, a intervals, el que és la consciència d’un mateix.

    Però, tot i així, una cosa no m’abandonà ni un instant després que, passats els primers dies, em sabés fora d’un perill més gran: el desig de retrobar més que mai el teu acolliment. De reposar de nou el meu cap sobre les posts de la taula, barroera i no gens polida però tan plena encara de la teva càlida presència, de les petites i gairebé inapreciables empremtes del teu pas alat i fugisser, que a vegades separa per una estona els nostres cossos quan tornem cansats de caminar sobre l’herba dels prats que envolten el nostre —el teu— refugi.

    No sé per què t’escric avui. Potser seré amb tu abans que acabi aquestes lletres, aviat, potser aquesta nit mateix o de matinada quan els primers sorolls del carrer em trobin despert, a l’aguait, esperant pacient amb la llum el repòs, la serenitat i la fantasia ordenada. Sí, l’ordenada fantasia —sublim creació de la conformitat i la por— que regeix la vida d’una gran part dels humans i també la meva totes les hores que no estic amb tu.

    (Refugi entre boires. Barcelona: Columna, 1989, p. 7)

    El bosc subterrani.
    El bosc subterrani.