• València: Successors de Vives Mora, 1960. (Edició revisada i ampliada per l'autor).
• València: Garbí, 1967. (Edició revisada i ampliada per l'autor).
• València: Eliseu Climent, 1972.
• València: Tres i Quatre, 1987.
• València: Tres i Quatre, 2006.



 

* * *
 

"Però si hom fa un èmfasi especial en La llengua dels valencians és per l'enorme abast i penetració de l'obra. 'És una mena d'introducció al coneixement del que és el valencià, quina ha estat la seua història i quines són les nostres obligacions morals envers el que és el signe més característic de la personalitat valenciana', diu el filòleg i acadèmic Antoni Ferrando. 'El llibre encara té molta vigència i és important ressaltar que el fa una persona que coneix el poble i que dóna al poble raons i arguments que puga assumir per a potenciar l'autoestima dels valencians. Desmunta els tòpics negatius sobre la llengua per aclarirne l'origen i la filiació', apunta el també filòleg i acadèmic Manel Pérez Saldanya. 'Des del punt de vista filològic és una obra molt important, perquè és el primer llibre científic fet des dels criteris de la filologia romànica, amb molta erudició, moltes dades documentals, i que va posar les bases per a estudis posteriors. Dóna raons i arguments, no es basa en sentiments, sinó en textos, en les referències a obres medievals o modernes. També hi ha qüestions incloses en el llibre, com el pretès pes en la llengua dels mossarabismes, que han estat superades després. De fet, alguns termes considerats per Sanchis Guarner com a mossarabismes es consideren ara aragonesismes. Però, en tot cas, és un clàssic i un llibre que hauria de ser lectura obligatòria'."

(Xavier Aliaga. "Monument a l'autoestima. Es compleixen 75 anys de l'eixida a la llum de l'obra magna de Manuel Sanchis Guarner, La llengua dels valencians", El País. Quadern (València), núm. 468, 12 de març del 2009, p. 1-2)
 

* * *
 

"Ara fa setanta-cinc anys apareixia a la ciutat de València un llibre que dins de la nostra història lingüística ha resultat decisiu i imprescindible per la difusió d'alguns conceptes relacionats amb la llengua que parlem els valencians. La llengua dels valencians va ser publicat per Manuel Sanchis Guarner el 1933, dins de la sèrie Quaderns d'Orientació Valencianista de la Col·lecció L'Estel, dirigida per Adolf Pizcueta. En aquesta col·lecció van aparèixer diverses obres relacionades amb la llengua i cultura dels valencians, com Concepte doctrinal del valencianisme, de Joaquim Reig, el Vocabulari ortogràfic valencià, de Carles Salvador o El País Valencià, de Felip Mateu i Llopis. En una línia semblant, Pizcueta encomanà a Sanchis Guarner la redacció d'un llibre que tractara sobre aspectes bàsics però essencials sobre la llengua dels valencians des del punt de vista més objectiu possible. Manuel Sanchis Guarner va complir l'encàrrec tan bé com va poder, i en el llibre va intentar mantenir una posició eclèctica, sense prendre una postura clara i definida sobre diversos aspectes de la llengua com eren el seu nom, l'origen o les relacions amb les altres varietats de la llengua catalana. En aquest sentit, el títol de l'obra és bastant simptomàtic dels esforços de Sanchis Guarner per tal de mantenir-se en aquesta posició i, al llarg de tot el llibre, sempre utilitzà l'expressió valencià o llengua valenciana per a referir-se a la variant parlada a les nostres terres. Segurament, darrere d'aquest plantejament trobem l'esperit de consens que havia permès arribar a l'acord ortogràfic de Castelló uns mesos abans, i la necessitat existent de difondre aquesta doctrina ortogràfica."

(Josep Daniel Climent. "Tres generacions amb La llengua dels valencians", Levante (València), 21 de novembre del 2008, p. 1)