Novel·la Prosa Poesia Obres traduïdes Estudis sobre l'autor/autora

Màrius Sampere

1928-2018

Màrius Sampere (Barcelona, 1928-2018), poeta.

Amb el seu primer recull, L’home i el límit, guanya el premi Carles Riba de l’any 1963. Durant les dècades dels setanta i els vuitanta guanya diversos guardons, però és sobretot a partir de finals dels anys noranta que rep el reconeixement del públic i de les institucions, amb premis com el Crítica Serra d’Or per Subllum (2000), el Premi de la Crítica, el Ciutat de Barcelona i el Nacional de Cultura per Les imminències (2002), el premi Cavall Verd i el Lletra d’Or amb L’esfera insonme (2015) o la Creu de Sant Jordi (1999) i el Premi Jaume Fuster (2010) a la seva trajectòria. Amb més de vint-i-cinc poemaris publicats, un palmarès amb els principals guardons de la nostra literatura i l’admiració unànime de la crítica, dels lectors i de poetes de diverses generacions, Màrius Sampere és considerat un dels poetes més rellevants de l’actualitat.

La seva poesia tracta, de manera constant, la tragèdia humana, protagonitzada per l’amor, el dolor i la mort. Al llarg de la seva producció poètica deixa entreveure les seves preocupacions metafísiques, mostra tendresa i ironia, es deixa endur pel sarcasme.

També va publicar les novel·les El gratacel (2010) i Àlien i la terra promesa (2018), el llibre de proses Pandemònium, o la dansa del si mateix (2008) i L’escala de cargol (2014), que conté proses i poemes.

Fou soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Josep Miàs per a l’AELC.
Fotografia: © Carme Esteve/AELC.

Castellano

Castellano

Màrius Sampere (Barcelona, 1928-2018), poeta.

Con su primera recopilación, L’home i el límit, gana el premio Carles Riba del año 1963, pero el libro no se publica hasta 1968. Durante las décadas de los setenta y ochenta gana varios galardones como el Recull-Maria Ribas i Carreras de poesía o el Miquel de Palol, de Girona, pero es principalmente a partir de finales de la década de los noventa cuando recibe el reconocimiento del público y de las instituciones por su trayectoria, con premios como el Crítica Serra d’Or por Subllum (2000), el Premio de la Crítica, el Ciutat de Barcelona y el Nacional de Cultura de la Generalitat de Cataluña por Les imminències (2002), o el premio Cavall Verd y el Lletra d’Or con L’esfera insonme (2015). En 2010 es reconocido con el premio Jaume Fuster de los escritores en lengua catalana. Con más de veinticinco poemarios publicados, un palmarés con los pricipales premios de la literatura catalana y la admiración unánime de la crítica, de los lectores, y de poetas de distintas gneraciones, Màrius Sampere es considerado uno de los poetas más relevantes del momento.

Su poesía trata, de manera constante, la tragedia humana, protagonizada por el amor, el dolor y la muerte. A lo largo de su producción poética deja entrever sus preocupaciones metafísicas, muestra ternura e ironía y se deja llevar por el sarcasmo. Él dice: «No sé si es atrevido decirlo, pero la poesía no sirve para nada, y esto es la gran cosa que tiene la poesía. Una expansión, una meditación, un acto mágico. No sirve para nada, pero lo es todo. Es el contenido primero de la vida y aquello que le da la sal y la substancia».

También ha publicado las novelas El gratacel (2010) y Àlien i la terra promesa (2018), el libro de prosas Pandemònium, o la dansa del si mateix (2008) y L’escala de cargol (2014), que contiene prosas y poemas. Al castellano tiene traducidos dos poemarios: Jerarquías (trad. Jordi Virallonga. Smara, 2005) y Iconograma (trad. del autor. La Garúa Libros, 2004).

Fue socio de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Josep Miàs para la AELC.
Fotografía: © Carme Esteve/AELC.

English

English

Màrius Sampere (Barcelona, 1928-2018) was a Catalan poet.

With his first compilation, L’home i el límit, he was awarded the Carles Riba poetry prize in 1963, but the book could not be published until 1968. In the 1970’s and 1980’s, he received further awards, such as the Recull-Maria Ribas i Carreras and the Miquel de Palol poetry prize from Girona. In the 1990’s and earlies 2000’s, his literary career was finally honoured by readers and institutions alike with prizes such as the Crítica Serra d’Or for Subllum (2000), and the Premi de la Crítica, the Ciutat de Barcelona and the Nacional de Cultura for Les imminències (2002), the compilation that gave him the major public recognition. He was also awarded, in 2010, with the Jaume Fuster prize from the Catalan language writers. With over 25 books of poems, being awarded the most important prizes of Catalan literature, and having the admiration from critics and readers alike, Màrius Sampere could well be considered one of the most prominent poets of Catalan literature nowadays.

He said: «Perhaps is too dare to say, but Poetry doesn’t serve any purpose, and this is the greatest thing about it. A meditation, an expansion, a magical act. It is useless, but it is everything. It is the first content of life and it is what gives life’s its salt and substance.»

He also published the novels El gratacel (2010) and Àlien i la terra promesa (2018) and the compilations of poetic proses Pandemònium, o la dansa del si mateix (2008) and L’escala de cargol (2014).

Sampere was an honorary member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers, AELC).

Page by Josep Miàs for AELC.
Photograph: © Carme Esteve/AELC.
Translated by Josep Miàs.

Biografia

Màrius Sampere i Passarell neix el 28 de desembre de 1928 al carrer de la Igualtat (actual carrer Cartagena), al barri del Guinardó de Barcelona. Amb un any de vida els seus pares se separen. Estudia a les escoles del barri, tot just acaba la Guerra Civil, i posteriorment cursa el batxillerat a l’Institut Balmes i en una acadèmia privada.

Entre 1939 i 1949 fa les primeres temptatives poètiques en castellà. És a partir del 1942 que, en tornar a viure junts els seus pares, s’estableixen a Sant Adrià del Besòs. Entre el 1944 i el 1945 treballa en el món dels estudis fotogràfics i la publicitat a Badalona. Treballa en aquesta professió fins al final de la dictadura. Amb l’inici de la democràcia i el restabliment de la Generalitat es converteix en funcionari de l’administració en qüestions d’assessoria i normalització lingüística. El 1953 estudia solfeig, piano, harmonia i contrapunt. Aquesta formació el porta a compondre lletres per a cançons i també música, sobretot entre el 1963 i el 1967, per al Grup Estrop. No és fins a finals de la dècada dels cinquanta que comença a projectar-se socialment com a poeta.

Cap a 1958 comença a escriure les primeres poesies en català. La seva obra, tot i que en un inici té escassa difusió, perfila un dels poetes més destacats i notables de la seva generació. En aquest sentit, el 1961 i el 1962, de retorn d’un viatge a Escòcia i Anglaterra expressa les seves impressions en el que es convertiria en el seu primer llibre en català, Viatge amb automòbil que el precediria L’home i el límit, amb el qual guanya el Premi Carles Riba el 1963. El recull no surt publicat fins tres anys més tard. A final dels anys seixanta l’autor s’estableix professionalment a Santa Coloma de Gramenet, i el 1969 es casa amb Maria Carme Tarrés. El 1972 és nomenat Mestre en Gai Saber, Flor Natural a Zuric, Viola a Brussel·les i Englantina a Ginebra. Dos anys més tard guanya el Premi President Macià a Amsterdam amb poemes que apareixen dins el recull Poemes de baixa freqüència, i el 1975 torna a guanyar un nou premi, el Ribas i Carreras de Blanes amb aquest mateix recull, publicat el 1976, un volum que aplega gairebé la meitat de la seva producció inèdita entre 1963 i 1973.

Durant la dècada de 1980 tenen lloc dos canvis importants en la seva trajectòria: una dedicació més professionalitzada i un compromís estable amb la publicació de les seves poesies. El 1980 queda finalista del Premi López Picó de Vallirana, dos anys més tard guanya el Premi Jordi de Sant Jordi de València amb Samsara, i el 1983 és un dels finalistes del Premi Vicent Andrés Estellés amb Qüestions menors. El 1984 és guardonat amb el Premi Miquel de Palol de Girona per l’aplec Llibre de les inauguracions. Posteriorment publica altres reculls de manera més o menys regular entre els quals destaquen Oniris i el tret del caçador (1987), L’ocell que udola (1990), La taula i les estrelles (1992), La cançó de la metamorfosi (1995), Demiúrgia (1996), que rep el Premi de la Institució de les Lletres Catalanes, Thanatos suite (1997) i l’antologia Si no fos en secret (1999).

Amb el canvi de segle la seva trajectòria es veu plenament reconeguda pel públic, la crítica i les institucions, i rep nombrosos premis i distincions que el posicionen definitivament com un dels poetes més importants de l’actualitat. Amb Subllum (2000), rep el Premi Crítica Serra d’Or (2001), i amb Les imminències (2002) el Premi de la Crítica Catalana de poesia (2002), el Premi Nacional de Cultura de literatura (2003) i el premi Ciutat de Barcelona de poesia (2003). La ciutat de Santa Coloma de Gramenet instaura, l’any 2005, el Premi Internacional de Poesia Màrius Sampere en honor a la seva trajectòria. L’any 2009, el recull Altres presències (2008) rep el Premi Cadaqués a Quima Jaume.

La seva trajectòria i el conjunt de la seva obra són reconeguts el 2010 amb el X Premi Jaume Fuster, que és atorgat a través de les votacions dels escriptors socis de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

El mateix autor ha desmentit a aquells que l’han inscrit en la tendència poètica anomenada realisme social i es considera més aviat eclèctic. Així, s’interessa per la poesia de Jacques Prévert, Quasimodo i Eliot, tot i que en els seus inicis se sent molt a prop de Gabriel Ferrater. La seva poesia tracta, de manera constant, la tragèdia humana, no necessàriament transcendent, protagonitzada per l’amor, el dolor i la mort. Al llarg de la seva producció poètica deixa entreveure les seves preocupacions metafísiques, mostra tendresa i ironia, es deixa endur pel sarcasme, i en algunes ocasions pot ser fins i tot irreverent. El seu estil arriba a transmetre confessions personals, plenes de clarobscurs, on la contradicció forma part de la reflexió i de la naturalesa del poema.

Amb vuitanta anys complerts, Màrius Sampere manté intacta la seva capacitat creadora i sorprèn per la seva singularitat i experimentació constant. El 2010 apareixen dos nous reculls poètics, La ciutat submergida, que recull la seva obra pòetica inèdita del 1970 al 2008, amb un pròleg de Carles Duarte, i L’estació dels espiadimonis. Aquest mateix any publica, també, la seva primera novel·la: El gratacel. Quatre anys més tard veu la llum el recull, de setanta-un poemes, Ningú més i l’ombra (2013), Premi de la Crítica Catalana al millor recull de poesia de l’any. El mateix any publica el recull de proses autobiogràfiques L’escala de cargol, encarregades originàriament per la revista de Santa Coloma Fòrum-Grama i que inclou, a més, poemes i fotografies de l’autor. El 2015, de nou, tres publicacions més, els reculls 123 i L’esfera insomne, que rep els premis Cavall Verd-Josep M. Llompart de poesia i Lletra d’Or, i el volum Dorm; Els espais ocupats. El 2017 publica el seu últim poemari, Dèmens, i poc abans de morir, la novel·la Àlien i la terra promesa (2018). Aquest mateix any, apareix a l’anglès, Unsleeping Sphere, traducció de Sam Abrams de L’esfera insomne.

En paraules de Lluís Calvo, escrites el 2014, «Màrius Sampere és un autor que sempre es llança a les piscines més glaçades. Semblaria que la seva llarga aventura poètica ja hauria fixat, a bastament, unes bases sobre les quals caminar en terreny ferm. O una certa rutina. Però Sampere és un tità que defuig les certeses i els terrenys fressats. […] Als seus vuitanta-cinc anys l’autor es permet el luxe d’escriure com li dóna la gana, sense demanar permís a ningú i sense seguir de manera mimètica els camins anteriors. Tot plegat amb una llibertat miraculosa i sense complexos. Una lliçó per als poetes actuals.»

En paraules de Mireia Vidal-Conte, escrites el 2015, «Quina sort que escrigui en la nostra llengua!! Quina sort poder parlar d’un autor català que podria haver nascut i enriquit altres literatures ‘nacionals’ –petites o grans, però al cap i a la fi, ‘locals’– i, en canvi, des ‘d’aquesta llengua que diuen que es mor’, va il·luminant les lletres universals –i a nosaltres, aquells que exigim també lectures d’escriptors ‘no petitets’, ‘no locals’, sinó de mides XL.»

Màrius Sampere mor a Barcelona el 26 de maig de 2018, a l’edat de vuitanta-nou anys.

Premis

  • Premi Carles Riba (1963): L’home i el límit.

  • Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de la Llengua Catalana de Ginebra (1972).

  • Premi President Macià-Amsterdam (1974): Poemes il·lícits.

  • Recull Maria Ribas i Carreras de poesia (1975): Poemes de baixa freqUència.

  • Premi Ciutat de València Jordi de Sant Jordi de poesia (1982): Samsara.

  • Premis Literaris de Girona Miquel de Palol de poesia (1984): Llibre de les inauguracions.

  • Premi de la Institució de les Lletres Catalanes de poesia (1998): Demiúrgia.

  • Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1999).

  • Premi Crítica Serra d’Or de poesia (2001): Subllum.

  • Premi de la Crítica catalana de poesia (2002): Les imminències.

  • Premi Laureà Mela (2003): Jerarquies.

  • Premi Nacional de Cultura de literatura (2003): Les imminències.

  • Premi Ciutat de Barcelona (2003): Les imminències.

  • Premi Cadaqués a Quima Jaume (2009): Altres presències.

  • Premi Jaume Fuster dels escriptors en llengua catalana (2010).

  • Premi de la Crítica Catalana de poesia (2015): Ningú més i l’ombra.

  • Premi Singladura d’Òmnium Cultural del Barcelonès Nord (2016): per la seva trajectòria.

  • Premi Cavall Verd Josep M. Llompart de poesia (2016): L’esfera insomne.

  • Premi Lletra d’Or (2016): L’esfera insomne.

Pandemònium, o la dansa del si mateix.

«Aquest és un llibre curosament, amorosament apedaçat, tal com l’hauria confegit el savi doctor Frankestein per tal d’animar la seva criatura, aquella mena de configuració i suma d’afegits, ja ben morts encara que vivents, oh miracle! És a dir, un monstre. Ara bé, aquí ningú no es troba en presència d’un individu malvat, d’un organisme agressiu: cap monstre, pobret, no és pervers sinó dissortat i, per tant, irresponsable. D’aital esguerro, tan fràgil, només en podem esperar el cruixit. No es tracta, doncs, d’introduir una justificació preliminar; ans al contrari, de formular una afirmació contundent. El llibre, escrit al llarg de vint-i-cinc anys o més, m’ha depassat; ara mateix no ho sabria dir, de tots els inclosos, quins són, cronològicament, els primers i els últims textos escrits, ni quina mena de realitats proposen que no siguin inquietants, sofístiques o suggeridores d’altres realitats capcioses o inesperades. Confús, profundament superficial, superficialment infernal, Pandemònium, o la dansa del si mateix, no pretén altra cosa que trepitjar, a les fosques i sense voler, la cua del gat negre propi de les bruixes i els bruixots, tot ballant a l’interior d’un castell misteriós. Pel que fa al Misteri, tant al particular d’aquestes pàgines reunides com al general de totes les pàgines disperses arreu dels universos, són paraules, només paraules, però les primeres, les d’abans d’aprendre a llegir, sobretot les no dites mai.»

(Extret de la contraportada)

Vincles

Comentaris d'obra

Escriure poesia (parlem de la poesia que val la pena rellegir) exigeix un acarament radical de l’autor amb el material poètic bàsic (la llengua i la pròpia existència), amb el flux de la tradició literària i, encara, amb el moment intemporal de silenci en què floten la nostra consciència i la nostra mirada en tant que éssers humans. Màrius Sampere coneix la llengua catalana i la treballa tibant-la com un arc, sense concessions a cap mena de deliqüescència rimaire. Ha fet, a més, un llarg aprenentatge de discreció en la vida intensament viscuda (i, de vegades, patida) d’un artista autodidacte. Ha llegit sense títol universitari però amb ànsia de lector. I, sobretot, s’ha anat acostumant a mirar i a interrogar de fit a fit, sense parpellejos, el silenci de l’Absolut.

La poesia de Màrius Sampere és obsessiva i tumultuosa. Parteix d’un seguit de motius recurrents (el naixement i la mort, les figures del jo i el seu Altre, de la mare, de Déu i el Diable), es construeix en espiral al voltant de la paradoxa («No sóc res, però aquesta és la meva consciència») o d’una lògica als límits de la lògica poètica convencional («Sóc un punt en el qual s’ha instal·lat una línia»), amuntega temes i situacions, pren una forma esqueixada més semblant al balbuceig que no a la confiada gramàtica postsimbolista, i mira de dir (d’invocar) una realitat inabastable amb paraules, però que això no obstant les paraules apamen i basteixen alhora. Perquè per a Sampere la poesia és, sobretot, invocació. El poeta escriu il·luminat, embriagat, des del centre d’un secret que ell mateix no acaba de copsar però que transporta i cosifica (ell és el torsimany, el nabí dels hebreus en una versió molt personal i, doncs, apòcrifa): «La veritable veu, potser no meva / sinó del qui m’habita sense límit».

(Jaume Subirana: «Invocació del mitjancer. Sobre la poesia de Màrius Sampere», Si no fos en secret. Barcelona: Proa, 1999)

* * *

Al pròleg a Les imminències, Sampere explica dos punts clau de la seva obra: la seva visió del món i el seu concepte de poesia. Quant a la primera, se sustenta sobre la vella idea que la unió dels contraris és l’essència del món, i així, en el poema que obre el llibre assistim a la creació d’aquest, ço és, la separació de la unitat primordial (‘designares públicament el zero pur, / balma i esqueix / del teu amor, la prova / d’haver-te dividit en sexes’); mentre que a l’últim poema de Jerarquies es preveu el retorn final del món a aquella unitat.

Pel que fa al concepte de poesia, el poeta és presentat com a intermediari entre ‘l’arcà’ superior i aquest ‘fons del pou’ (Les imminències, ‘Esquema’) en què vivim: ‘Què més imminent que la caiguda d’un llamp?’, ‘el llamp no és ocasional: el llamp és per sempre. Igual que els poemes, que no es generen espontàniament sinó que vénen de lluny […] es congrien a dalt, es desplomen perquè no podien suportar tant de pes –l’acumulació del sentit– i davallen fugint del poder creador. I ens pensem que en som els autors. I no, simplement vénen de lluny, cauen de dalt’ (Les imminències, p. 11). Les imminències són, doncs, els poemes, que arriben al poeta en forma de ‘Revelacions’, títol de la primera part del llibre en què també assistim a la creació del poeta.

(Jordi Marrugat: «Màrius Sampere. Les imminències«, Els Marges (Barcelona), núm. 73, primavera de 2004)

* * *

Si ja pensàvem, com a lectors de la seva obra, que co­neixíem la seva poètica i que li teníem el peu al coll: obli­deu-vos-en. A L’esfera insomne –ens– fa el triple salt amb tirabuixó i en Màrius Sampere aconsegueix anar més enllà de Sam­pere. Una mena de Sampere al cub. I, per tant, com a lectors seus, també de nosaltres mateixos. De la seva veu poètica. I de la nostra.

Amb el gran regal de poder tenir també l’oportunitat de tenir la veu del poeta en un CD que acompanya el llibre. Llegir els poemes que recita ja és un plaer del plaer de la seva lectura. I sí, podem comprovar com en Sampere també és un dels no molts poetes que diuen la seva obra tal i com l’escriuen. De fet, aquesta sensació que mentre està recitant el poema sembla que l’estigui escrivint, l’he vist també en pocs autors d’aquesta envergadura.

Amb 86 anys, i després d’haver escrit gairebé una tren­tena de llibres, s’inventa una altra mena de poètica, jugant amb els seus asos de mestre i gegant de la literatura –no catalana– universal.

Quina sort que escrigui en la nostra llengua!! Quina sort poder parlar d’un autor català que podria haver nascut i enriquit altres literatures «nacionals» –petites o grans, però al cap i a la fi, «locals»– i, en canvi, des «d’aquesta llengua que diuen que es mor», va il·luminant les lletres universals –i a nosaltres, aquells que exigim també lectures d’escriptors «no petitets», «no locals», sinó de mides XL.

Quina sort –però quina!– poder parlar d’un autor des d’aquesta perspectiva!

I quina sort poder llegir-lo en majúscules, tal com raja. Per tant, la mala notícia és que no, no és un autor «nostre». És el preu de tenir un autor universal. Tenim un Nobel a casa, sí. És el premi que el reconeixeria, per fi, com el que és.

(Mireia Vidal-Conte: «El poeta insomne», Caràcters, núm. 73, tardor de 2015, p. 33)

Coberta del llibre de Vicenç Llorca, <i>L'obra poètica de Màrius Sampere</i>.
Coberta del llibre de Vicenç Llorca, L'obra poètica de Màrius Sampere.

Entrevistes

—Pel que se’n pot deduir, un dels temes centrals del seu nou llibre serà la mort.
—La mort sempre m’ha afectat d’una forma més aviat benèfica i gens obsessiva. És una realitat que sé que he d’assumir perquè forma part de la roda de la vida. L’amor, la mort, Déu, la vida o el temps són conceptes que entren directament en els meus poemes. Però això no vol dir que estigui preocupat per la idea de la mort. De fet, m’agradaria morir una estona i tornar a néixer per poder conèixer aquest canvi i explicar-lo. El que sí que m’amoïna és el dolor i el patiment. Encara no he entès el dolor i, en canvi, sí que entenc el procés de la mort. Molts cops tinc la sensació de no haver nascut mai. En cap moment he deixat d’adonar-me que era jo. No recordo cap moment en què jo no hi fos. Ja sé que això gairebé és un absurd, però tinc una sensació de continuïtat, d’eternitat. Com si els meus assumptes mai no haguessin començat i no haguessin d’acabar mai.

—Això ho viu de manera positiva o com un neguit?
—Una persona del tot equilibrada i mentalment sana no escriurà mai cap poema. L’art és només per als desgraciats. No és que jo sigui desgraciat, però potser sóc una mica eixelebrat i un pèl estrany. […]

—A la seva poesia hi ha una convivència perfecta entre metafísica i quotidianitat.
—És la convivència inevitable. Nosaltres mateixos som persones de carn i os, però som transcendents. Formem part d’un univers que és transcendent. Tota cosa d’aquest món té la mateixa destinació i ha de tenir el mateix tractament. En qualsevol acte que fem i en qualsevol cosa que mirem, hi podem trobar una transcendència fent poesia, la trobaré a tot arreu: en una flor, en una dona, en una taula, al camp, a la ciutat…

—També acostuma a anar fins al límit i a expressar-se amb virulència. Per què?
—Jo no busco mai l’agressivitat, sinó que molts cops la matèria m’hi porta. Però sí que sóc contrari a la correcció fingida pels polítics i per les persones públiques. Estic en contra de l’ús de l’eufemisme. Si hagi de dir un cec, dic un cec i no un invident. I si haig de dir un esguerrat, no diré un minusvàlid. Jo sóc fill del meu temps i arrossego tota la meva cultura. Quan jo era petit, es deia un cec, un tísic, un esguerrat, un geperut… Ahir vaig rebre una carta ridícula tota plena d’expressions del tipus «els/les» i coses per l’estil. No home, no. Si és necessari, diré l’home, la persona, o la humanitat. La gent d’avui dia no té gaire gust ni sentit de l’estètica. […]

—Per què serveix la poesia? O, en tot cas, per què li serveix a vostè?
—La poesia és una forma d’expressió d’un mateix, d’un ésser que viu i que busca solucions fent preguntes. Els meus poemes, més que afirmacions són dubtes i preguntes. De tot això, se’n pot deduir que la poesia és una recerca de la veritat. Crec que la finalitat de la poesia no és ser entesa, sinó ser sentida. Un bon poema t’ha de posar la pell de gallina. La poesia no és un intel·lectualisme total. Més aviat és una emoció.

(Marta Ciércoles: «Màrius Sampere: Molts cops, tinc la sensació de no haver nascut mai», Avui. Cultura, 3 de juny de 1999)

* * *

—En el llibre guardonat fa poc, Ningú més i l’ombra, s’enfronta amb més duresa que de costum a Déu…
—Sí? Pobre. El meu costum és enfrontar-m’hi, i no ben bé amb Déu personalment, sinó amb la seva obra, el seu propòsit general, la seva creació, que tot plegat és molt discutible. Els poemes hi fan referència i em quedo tan ample després d’haver escrit un poema que pugui ser comprometedor amb mi mateix.

—En Déu, hi creu o no?
—En Déu tant és creure-hi com no creure-hi. Si Déu existeix, tots som fills de Déu. I si Déu no existeix, tots som fills de Déu. És que és igual. No altera la realitat. De fet, més aviat nosaltres hem creat Déu que no pas Déu ens ha creat.

—A hores d’ara se sent un poeta revoltat?
—Considero el món, l’estudio, me l’estimo, a la meva manera, però com amb tota persona que et relaciones i que estimes, hi discuteixes, hi estàs d’acord a estones, i en unes altres, no.

—Un altre aspecte recurrent en la seva obra és la infantesa. Quin paper té per a vostè?
—És allà d’on partim. Com que és la primera constatació que vius, et marca. Per les meves circumstàncies personals, amb els pares, sobretot amb la mare, això és inesborrable. A partir d’aquesta palanca, d’aquest alçaprem, m’he projectat a la vida. Tot és un ressò ampliat dels primers anys. La infantesa és el meu big-bang.

—De fet, sovint sembla que no deixi mai de jugar.
—Sempre jugo. La vida és jugar. I si no ens inventem nosaltres el joc, ja ens l’imposen. Entre Déu, els polítics i les circumstàncies diàries ens condemnen a aquesta aposta constant per les coses per les quals vivim.

—La ironia, que és molt present en els seus versos, és una manera de jugar?
—Exacte. Com que és un joc, jo responc amb ironia. No és cap cosa absoluta, és un joc, una postura relativa. La nostra relació amb la vida és juganera, és voler, no voler, apostar, no apostar, etcètera.

(Anna Ballbona: «Màrius Sampere: «La infantesa és el meu big-bang»», El Temps, 10 de maig de 2015)

Antologia

Pròleg

Sols un lleuger, deshabitat perfum
d’albada amb aigües per a despertar,
i el son ja és terra i la terra es fa
insomni petri, vet aquí el volum.

Aparegut de mi, sense resum
al pensament, estigmes a la mà,
truco -no te’n recordes?- a l’envà
que em guarda dona conservada amb llum.

I llavors m’investeixo d’espectacle,
prenc amb els llavis fosos un bocí
de cervell fresc, quasi sortit d’estable,

sento un gust de paraula sense dir,
em llanço, caçador, cap a la fi
i excito l’interès d’un vell diable.

(El fred que tu dius, escrit entre 1980 i 1985, recollit a La ciutat submergida. Antologia. Port de Pollença: Edicions del Salobre, 2010.)

* * *

Apocatàstasi

Veniu i enterrem-ho tot:
Giovanni amb una pala, tu amb una altra
i, qui no en tingui, amb les mans.
Quan l’últim cabell desaparegui
–lladruc dissolt en la foscor–
sota un noble terròs de sofre,
esdevindrem més nets que el blau del blanc.

¿Què m’anaves dient dels cors oblics,
del nostre pensament, corba asimtòtica
llançada a l’infinit com un coet
inexhaurible?
Ens han batut al pols ocells dramàtics,
i ara ens omple la claror de llurs fugides:
tota la raó que hem guanyat.

Dediquem-nos a enterrar;
Giovanni amb una pala, tu amb una altra,
jo també amb una pala i, qui no en tingui,
amb les mans!

(L’home i el límit. Barcelona: Aymá, 1968)

* * *

Conclusió

Haurem plorat la volva
de l’aeroplà
necessàriament introduïda
al nostre ull curiós;
haurem perdut la juguesca
del qui crida més fort,
en sentir-nos malament repetits;
haurem crescut pels estrips de la roba,
fins a dubtar de la prima elegància;
haurem compartit la idea amarga
de no estimar-nos sinó per Nadal;
haurem tingut la colossal paciència
de comptar tots els astres i deixar-nos-en quatre;
haurem sofert la doble esgarrinxada
de morir de viu en viu i massa d’hora
i,
llavors,
un qualsevol,
tu, per exemple,
t’eixugaràs el front, i serà el meu!

(L’home i el límit. Barcelona: Aymá, 1968)

* * *

Tota la paraula

Tota paraula, amic, és teològica.
¿De què podríem parlar més
que no fos de l’alba que ens separa,
de la nit que ens reuneix?

Àrbitre dels dos únics colors,
l’amor és tot cor i no té cor:
si parles d’ell, amic, no parles d’ell?
I si no en parles, llavors de qui no parles?

I, encara, dolçament abandonat
de tu mateix a l’ombra,
si no és teva la veu quan emmudeixes,
de qui és el silenci? ¿De quin monstre
benigne, com un déu
reduït a paraula?

(L’ocell que udola. Barcelona: Columna, 1990)

* * *

Cercles

Jorn circular, temps circular,
femelles rodonenques, nines d’ulls
aparellades, ventres, capcirons,
perles, medalles, places amb menuts
i ancians fent rotllana, cuques
en repòs espiral, botons, bombetes,
monedes fredes i vivents… Jo també giro
perquè el món no s’aturi.

Estimo el meu error concèntric,
la voluntat que em llança al meu davant,
em para i em retorna
per fer-me roda prenys, la gàbia
de l’ocell tropical, el disc del sol
sanguini i fart, el pleniluni
del qual vaig descendir llop cargolat
amb una bola de cristall, la ment.

Irrompible peixera! ¿Com fugir-ne
si el destí és ou d’amfibi i jo medito
encimbellant corones sense testa
i bombolles de plom, i duc un anell d’or,
fidel al meu amor sense sortida?

(La cançó de la metamorfosi. Barcelona: Columna, 1995)

* * *

Algú té por

Algú té por i, sinuosa,
apareix la realitat.
I penso
que estimar,
sigui qui sigui l’altre,
és protegir-lo de Déu.
Aquesta és la idea
que l’alè minvant proposa, la pregunta
suspesa: quan falta perquè arribin
els aprenents d’enterramorts?
I una altra més: com fer l’amor
si el temps no té salut?, si enlloc no hi ha
espai per posar-hi el llit
en compte de l’insomni?

(Ningú més i l’ombra. Barcelona: Proa, 2013)

* * *

Encara han de venir més estúpids

Encara han de venir més estúpids,
tants com repartidors de gasos
hilarants. Les dones, submises,
senten tocar campanes i surten
amb garrafes i criatures obeses.
Quan es fa de nit i, per tant,
els estúpids es multipliquen
en l’obscuritat, i els morts aparents
fan rotllana al voltant, per exemple,
de la foguera de Sant Joan,
i quan la rotllana es desfà
per les quatre puntes i esperem
novament el messies sense fil
ni agulla ni didal,
i quan ens criden
pel nostre nom i no,
era el nom d’un altre
que no figurava a la llista, llavors,
encara han de venir més estúpids.

(Ningú més i l’ombra. Barcelona: Proa, 2013)

Veus literàries

La col·lecció «Veus literàries» de l'AELC dona a conèixer algunes de les veus literàries més emblemàtiques de la literatura catalana contemporània. És un projecte que es va dur entre 2005 i 2010 en DVD i que l'Associació recupera ara al seu canal de YouTube. Enregistra què pensen i què han viscut, quines són les seves passions i com han construït la seva obra. Presenta cada autor en el seu entorn personal i literari i els objectes i el món en què viuen.