Salvador, que en certa mesura és un centaure de lingüista i crític literari, ens ofereix reflexions esmolades sobre l’estil de Fuster o sobre el propòsit final de les seus traduccions de l’italià i del francès. Sobre Estellés, un altre dels seus temes de recerca durant anys, trau a la llum no pocs replecs de la seua cultura literària i del seu laboratori idiomàtic, tan sucós. Escomet també l’anàlisi de la novel·lística valoriana més ambiciosa, la trilogia de Cassana, i de la primorosa obreta de Carmelina Sánchez Cutillas, Matèria de Bretanya. […]
En síntesi, Figures i esbossos és un convit a la degustació literària: un convit fet des de la consciència lingüística, ideològica i educacional de l’autor.
(Manuel Pérez Saldanya: «Figures i esbossos. Estudis sobre literatura valenciana contemporània», Saó, núm. 376, novembre de 2012)
* * *
El títol, tal i com l’autor assenyala al pròleg, ens remet a alguns dels escriptors més rellevants de la literatura valenciana contemporània: «Esbossos de figures, uns esbossos interessadament parcials, forçosament provisionals, reivindicadament subjectius». Parcialitat, provisionalitat i subjectivitat que, unides a un estil suculent, ens situa dintre del territori de l’assaig. O potser en la frontera –per seguir amb el terme abans apuntat– entre l’assaig i l’estudi literari. […]
Resulta especialment rellevant el capítol que incideix en la devaluació de la qualitat en les lectures de secundària –«lectures de plàstic», les anomena Vicent Salvador–, que en alguns casos han arribat a expulsar els autors canònics. És una conseqüència més de la pèrdua d’influència de la literatura en la societat actual. Caldria afegir que els perjudicis d’aquesta banalització arriben també als alumnes universitaris, als quals cada vegada els costa més entendre els grans autors. Llibres com aquest ajuden a posar les coses en el seu lloc i a escurçar les distàncies entre els clàssics contemporanis i els seus lectors.
(Ximo Espinós: «Fuster, Estellés i la resta», Información. Arte & Letras, 30 de maig de 2013)
* * *
Cal destacar la base essencial de la metaforització i les associacions d’idees en l’obra de Salvador: la sinestèsia. I, sobre aquest fonament, s’hi revelen quatre preferències d’estil:
(a) La metonímia o l’esquema metafòric A de B o B de A és a dir, no sempre amb la inversió semàntica B de A emprada per la «generación del 27» o Riba i Foix en català): «saba de llum» (Argiles, p. 60), «creixement de l’aire» (p. 70), «agulla de cosir afirmacions» (Ritual de cendra, p. 39), «balcó del temps» (p. 59), «neguit de colomins» (Calabruix, p. 25), «infant de fum» (p. 37), «dies-iraes d’estany» (p. 41), «Marràqueix de terra» (Mercat de la sal, p. 23), «els ulls sagrats dels lliris» (p. 47). L’autor hi empra les dues possibilitats: element metaforitzador + element metaforitzat o a l’inrevés: hi declara una certa llibertat de trànsit semàntic entre tots dos elements.
(b) La paradoxa, el contrast, l’antítesi, sovint rere els mateixos esquemes esmentats, de tradició del Barroc i d’autors conceptistes com Espriu en català: «a l’ombra d’un llavi tot llum», «duríssimes tendrors» (Ritual de cendra, p. 7). Una variant n’és l’adjunció metafòrica N i N: «terra i cendra […] ombra i molsa» (Argiles, p. 73), «vaixell i nafra, vela i àncora» (Ritual de cendra, p. 55). L’efecte habitual és el de deixar la sintaxi en un segon pla: la sintaxi mínima per a una major complexitat semàntica. (c) La hipàl·lage o l’adjectivació inversa o metonímica: «silenci ullat» (Argiles, p. 61), «salat desig» (p. 72), «esguard amarinat» (Ritual de cendra, p. 7), «argiles apagades» (Calabruix, p. 59), «l’ara s’estira i s’estira, elàstic, olímpic, tibant» (Mercat de la sal, p. 22). L’adjectivació és, possiblement, una de les recialles estilístiques més preuades de propostes de la prosa catalana: de Pla, de Fuster…
(d) La metaforització narrativa, o l’al·legoria formada no damunt metàfores d’un camp semàntic sinó damunt la suma de metàfores dels altres tipus anteriors relacionades a través de verbs també sotmesos a la pressió retòrica: «Magrana de clarors a l’horabaixa / amaga pulcrament els seus palaus» (Calabruix, p.15), «Com cavall malferit / un veler de bambú / travessa l’aigua negra del teu somni» (p. 45).
Hi ha un indicatiu retòric creixent al llarg dels llibres de Salvador: la ironia, que esclata com una garantia enunciativa de la sinceritat i la versemblança, alhora càustica i estoica. En general, la projecció de l’eix irònic i satíric s’adreça a la realitat del jo més que no a condicionar la visió de l’exterior; i no deixa d’acompanyar el to confessional i la boutade ostentosa, especialment a Mercat de la sal, amb narrativitzacions i teatralitzacions absurdes, oníriques i carnavalesques. Així, es demana: «¿Hi ha res més trist que un Nadal sense oli?» (p. 26). Els llavis que han tastat el vi ardent «busquen or, i faran les amèriques si cal amb un tramvia» (p. 27). Al sonet en què el jo es confessa al «germà de pluja, abril incestuós», recorda: «vaig cometre un amor com una casa, / com una catedral de fosca gàrgola», cosa que s’acorda «als qui no som escassos de semen ni coratge» (p. 44).
(Lluís Meseguer: «Poesia i pensament de Vicent Salvador», L’Aiguadolç, núm. 27, 2002)
_0.webp)
