Poesia Crítica literària o assaig Teatre Obres completes Narrativa Estudis sobre l'autor/autora

Carles Salvador

1893-1955

Carles Salvador (València, 1893 – 1955). Poeta, prosista, assagista i gramàtic.

Als divuit anys obté el títol de mestre i ocupa una plaça com a interí a Aielo de Malferit (La Vall d’Albaida). L’any 1915 guanya les oposicions i el 1916 obté la plaça de mestre de Benassal, a l’Alt Maestrat, on exercirà fins a l’any 1934. Aquest any és traslladat a Benimaclet, on resideix fins a la seva mort, el 1955. Contrau matrimoni amb Sofia Monferrer i Beltran i té dos fills, Carles i Sofia. A Benassal, Carles Salvador desenvolupa una important tasca com a defensor de la llengua i els drets nacionals i crea l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana. Aquest paper com a activista nacionalista, l’autor el desenvolupa en tots els àmbits de la seva vida, tant a nivell literari, com polític i cultural. Mostra d’aquesta activitat constant són els càrrecs que ocupa com a president de la Secció de Llengua i Literatura del Centre de Cultura Valenciana, president de la Secció de Literatura i Filologia de Lo Rat-Penat, professor de la Càtedra de Valencià de l’Institut d’Idiomes de la Universitat de València, col·laborador de l’Institut d’Estudis Catalans i membre de la Comissió Patrocinadora per a l’edició del Diccionari Català-Valencià-Balear, d’Alcover-Moll.

És autor d’una vasta obra literària i gramatical. Com a poeta, cal citar títols com Plàstic (1923), El bes als llavis (1934) o El fang i l’esperit (premi de la Diputació de València de l’any 1951). La seva obra en prosa conté obres com La dragomana dels Déus (1920), Elogi del xiprer (1928), Elogi del camp (1930) i els assaigs dedicats a Benassal El Llibre de Rúbriques de Benassal (1951) i Les Festes de Benassal (1952). Finalment, com a gramàtic i difusor de la llengua, publica obres com Ortografia Valenciana (1934), Morfologia Valenciana (1935) i la Gramàtica Valenciana (1951).

 

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Documentació: Fundació Carles Salvador.
Fotografies: © Carles Salvador, una vida en imatges, de Pere-Enric Barreda i Edo. Benassal: Fundació Carles Salvador – Publicacions de la Fundació Carles Salvador, 1, 2009.

Castellano

Castellano

Carles Salvador (Valencia, 1893 – 1955). Poeta, prosista, ensayista y gramático.

A los dieciocho años de edad obtiene el título de maestro y ocupa una plaza como interino en Aielo de Malferit (La Vall d’Albaida). En el año 1915 gana las oposiciones y en 1916 obtiene la plaza de maestro de Benassal, en el Alt Maestrat, donde ejercirá hasta 1934. Este año se traslada a Benimaclet, donde residirá hasta su muerte, en 1955. Contrae matrimonio con Sofia Monferrer i Beltran y tiene dos hijos, Carles y Sofia. En Benassal, Carles Salvador desarrolla una importante tarea como defensor de la lengua y los derechos nacionales y crea la Asociación Protectora de la Enseñanza Valenciana. Este papel como activista nacionalista, el autor lo desarrolla en todos los ámbitos de su vida, tanto a nivel literario, como político y cultural. Muestra de esta constante actividad son los cargos que ocupa como presidente de la Sección de Lengua y Literatura del Centro de Cultura Valenciana, presidente de la Sección de Literatura y Filología de Lo Rat-Penat, profesor de la Cátedra de Valenciano del Instituto de Idiomas de la Universitad de Valencia, colaborador del Instituto de Estudios Catalanes y miembro de la Comisión Patrocinadora para la edición del Diccionario Catalán-Valenciano-Balear, de Alcover-Moll.

Es autor de una vasta obra literaria y gramatical. Como poeta, hay que mencionar títulos como Plàstic (1923), El bes als llavis (1934) o El fang i l’esperit (premio de la Diputación de Valencia del año 1951). Su obra en prosa contiene obras como La dragomana dels Déus (1920), Elogi del xiprer (1928), Elogi del camp (1930) y los ensayos dedicados a Benassal El Llibre de Rúbriques de Benassal (1951) y Les Festes de Benassal (1952). Finalmente, como gramático y difusor de la lengua, publica obras como Ortografia Valenciana (1934), Morfologia Valenciana (1935) y la Gramàtica Valenciana (1951).

 

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC.
Documentación: Fundación Carles Salvador.
Fotografias: © Carles Salvador, una vida en imatges, de Pere-Enric Barreda i Edo. Benassal: Fundación Carles Salvador – Publicaciones de la Fundación Carles Salvador, 1, 2009.

English

English

Carles Salvador (Valencia, 1893 – 1955) was a poet, prose writer, essayist and grammarian. 

At the age of eighteen he qualified as a teacher and worked as a substitute in a school of Aielo de Malferit (La Vall d’Albaida). In 1916, after passing the public service examination the previous year, he was appointed as a teacher in Benassal in the Alt Maestrat region. He remained here until 1934 when he was transferred to Benimaclet where he was to reside until his death in 1955. He married Sofia Monferrer i Beltran and had two children, Carles and Sofia. In Benassal, Carles Salvador threw himself into a major project of defending the Catalan language and national rights, this including establishing the Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana (Association for the Protection of Valencian Language Teaching). He was to continue working as a nationalist activist throughout his life at the literary as well as political and cultural levels. Evidencing this constant activity are the positions he held as President of the Language and Literature Section of the Centre de Cultura Valenciana (Centre for Valencian Culture), as President of the Literature and Philology Section of Lo Rat-Penat cultural society, as a teacher in the Valencian Language Chair of the University of Valencia Language Institute, his work for the Institute of Catalan Studies, and as a member of the Sponsorship Commission for the publication of Alcover-Moll’s Diccionari Català-Valencià-Balear (Catalan-Valencian-Balearic Dictionary).

He produced a vast corpus of literary and grammatical works. Noteworthy among his titles as a poet are Plàstic (1923), El bes als llavis (Kiss on the Lips, 1934) and El fang i l’esperit (Mud and Spirit), which was awarded the Provincial Government of Valencia Prize in 1951. His prose works include La dragomana dels Déus (Dragowoman of the Gods, 1920), Elogi del xiprer (In Praise of the Cypress, 1928), Elogi del camp (In Praise of the Land, 1930) and essays devoted to Benassal El Llibre de Rúbriques de Benassal (Benassal Book of Rubrics, 1951) and Les Festes de Benassal (The Festive Days in Benassal, 1952). Finally, as a grammarian and propagator of the language, he published works such as Ortografia Valenciana (Valencian Orthography, 1934), Morfologia Valenciana (Valencian Morphology, 1935) and la Gramàtica Valenciana (Valencian Grammar, 1951).

 

Web page: Toni Terrades for AELC. 
Documentation: Fundació Carles Salvador. 
Translation: Julie Wark.
Photographs: © Carles Salvador, una vida en imatges (Carles Salvador, a Life in Images) by Pere-Enric Barreda i Edo, Benassal: Fundació Carles Salvador – Publicacions de la Fundació Carles Salvador, 1, 2009.

Biografia

Carles Salvador i Gimeno neix a València el dia 20 de gener de 1893.

El pare, Ramon Salvador i Orenga, provenia d’una família de fusters de Vistabella, a L’Alcalatén, que s’estableix a València i continua amb l’ofici familiar. Tot i que Carles, el quart de cinc fills, també semblava destinat a realitzar aquesta feina, la fractura d’un colze que mai recupera completament, fa que s’incorpori a l’Escola Normal de València i que acabi preparant la carrera de mestre. A aquesta vessant intel·lectual, cal sumar-hi la causa nacionalista, que l’autor defensa activament a partir de l’any 1907, quan se celebra l’Assemblea Regionalista Valenciana. L’any 1911, amb divuit anys i ja amb el títol de mestre, ocupa una plaça com a interí a Aielo de Malferit (La Vall d’Albaida). Hi està fins al 1915, any en què guanya les oposicions i el 1916 obté el càrrec de mestre de Benassal, a l’Alt Maestrat, on exercirà fins l’any 1934. Aquest any és traslladat a Benimaclet, on resideix fins a la seva mort.

Els més de vint anys que Carles Salvador passa a Benassal creen un vincle inesborrable entre la localitat i l’autor. Així, durant aquests anys contrau matrimoni amb Sofia Monferrer i Beltran i té dos fills, Carles i Sofia. D’altra banda, desenvolupa una important tasca com a defensor dels drets nacionals tant a nivell cívic, com polític i cultural. Crea l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana i en publica l’opuscle explicatiu l’any 1921.

L’important paper que Carles Salvador desenvolupa com a activista cultural valencianista queda palès en els nombrosos i, en casos, rellevants càrrecs que ocupa. Així, és director de número i president de la Secció de Llengua i Literatura del Centre de Cultura Valenciana, president de la Secció de Literatura i Filologia de Lo Rat-Penat, professor de la Càtedra de Valencià de l’Institut d’Idiomes de la Universitat de València, col·laborador de l’Institut d’Estudis Catalans i membre de la Comissió Patrocinadora per a l’edició del Diccionari Català-Valencià-Balear, d’Alcover-Moll.

A nivell literari, la seva obra, extensa, ocupa els terrenys de la poesia –el camp on més reïx–, la narrativa i l’assaig i el teatre. De la primera etapa poètica de l’autor en destaquen les obres Plàstic (1923), Vermell en to major (1929), Rosa dels vents (1930) i El bes als llavis (1934). I dels títols apareguts després de la guerra són remarcables Nadal flor cordial (1943) i El fang i l’esperit, obra que obtingué el premi de la Diputació de València l’any 1951. L’any 2018, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en publica l’Obra poètica completa, a cura de Lluís Meseguer, fent accessible la poesia de Carles Salvador al lector actual. De l’obra en prosa cal destacar-ne títols de narrativa com La dragomana dels Déus (1920), L’artista de la Valltorta (1921), Elogi del xiprer (1928), Elogi del camp, Barbaflorida, professor (1930) o Elogi de la vagància (1937), així com els llibres d’assaig dedicats a Benassal: El Llibre de Rúbriques de Benassal i Les Festes de Benassal, apareguts els anys 1951 i 1952 respectivament.

Va ser creador, encara, d’un seguit de peces teatrals -potser menors dins de la seva completa faceta com a escriptor- com són La senda del amor (1919), Un negoci com un altre (1922), L’amor camí del cel (1928) o Amb el títul que vullgau (1929), publicades en diferents números de volums valencians com El Cuento del Dumenche, Nostre Teatro o Taula de Lletres Valencianes.

Una de les tasques més importants que realitza Carles Salvador és la que desenvolupa com a gramàtic i com a defensor i difusor de la llengua. En realitat, tota la seva creació sempre està al servei, a banda de la pulsió estrictament artística, de la militància lingüística i nacionalista. En aquest sentit, és autor d’obres importants a nivell lingüístic i educatiu com són el Vocabulari Ortogràfic Valencià. Precedit d’una Declaració i Normes Ortogràfiques, de 1933, l’Ortografia Valenciana i la Morfologia Valenciana, dels anys 1934 i 1935. L’any 1951 apareix la Gramàtica Valenciana, obra que publica per als alumnes dels cursos de Llengua i Literatura Valenciana de Lo Rat Penat.

Carles Salvador mor a València el dia 7 de juliol de 1955.

Carles Salvador en obtenir el títol de mestre, el juliol de 1911. Poc després de fer els divuit anys rebia el títol de Mestre Superior.
Carles Salvador en obtenir el títol de mestre, el juliol de 1911. Poc després de fer els divuit anys rebia el títol de Mestre Superior.
La família Salvador al complet (1930). D'esquerra a dreta i de dalt a baix hi ha Carles Salvador, Sofia Monferrer, els fills Sofia Salvador i Carles Salvador, i els pares Maria Gimeno i Ramon Salvador.
La família Salvador al complet (1930). D'esquerra a dreta i de dalt a baix hi ha Carles Salvador, Sofia Monferrer, els fills Sofia Salvador i Carles Salvador, i els pares Maria Gimeno i Ramon Salvador.
Carles Salvador al seu despatx de casa, l'any 1954.
Carles Salvador al seu despatx de casa, l'any 1954.
Recitació a les noces d'argent de la "Rondalla València" de Benimaclet, el 4 de març de 1951.
Recitació a les noces d'argent de la "Rondalla València" de Benimaclet, el 4 de març de 1951.

Premis

  • Englantina d’Or als Jocs Florals Vicentins de Godella (1919): amb la poesia «Cant a la Pàtria».

  • Segon premi del concurs de la revista Nostre Teatro (1921): Un negoci com un altre.

  • Premi als II Jocs Florals de Godella (1921).

  • Primer premi de teatre als Jocs Florals de València (1925): La pau dels pobles.

  • Premi d’en Gaetà Huguet als Jocs Florals de Lo Rat Penat (1926).

  • Flor Natural als Jocs Florals de Lo Rat Penat (1929): Botànica.

  • Menció especial als Jocs Florals de Lo Rat Penat (1929): Renovar-se o morir.

  • Primer accèssit a la Flor Natural del Jocs Florals de Lo Rat Penat (1933): «Elogi del taronger».

  • Premi al llibre de caràcter no històric de la Festa del llibre de València (1935): El bes als llavis.

  • II premi del V Concurs de Llibrets de Miracles del Patronat de la Joventut Obrera de València: «La boja del Catí».

  • Premi als Jocs Florals Vicentins d’Agullent (1951).

  • Premi de la Diputació de València (1951): El fang i l’esperit.

  • Premi especial de Salvador Fontcuberta al I Certamen Literari de Benicarló (1952): Les veus de la terra.

  • Flor Natural al II Certamen Literari de Benicarló (1953): «El poema infinit».

  • Flor Natural al XI Certamen Literari de Castelló de la Plana (1955): Dins l’aire net.

  • Premi de la Festa del llibre de València al millor llibre en vers de caràcter no històric (1955): Cistell de fruita.

  • Premi als Jocs Florals de la Coronació del Crist de la Fe de la barriada de Sagunt (1955).

  • Certamen literari Vicentí del V Centenari de la Canonització de Sant Vicent (1955): «Romancer vicentí».

  • Premi al llibre en vers de caràcter no històric de la Festa del Llibre de València de 1956 (1956, pòstum): Antologia. Vers i Prosa.

Estudis

  • BADIA i MARGARIT, Antoni M.: «Jocs de signes gràfics, subtileses de l’esperit : Dues notes a poesies de Carles Salvador», Miscel·lània Germà Colón-6. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1996, p. 141-155.

  • BADIA i MARGARIT, Antoni M.: «Usos alternants de procediments gràfics en la poesia de Carles Salvador», A Sol Post (Alcoi), 1998, núm. 4, p. 25-37.

  • MESEGUER, Lluís: Estudi introductori dins SALVADOR, Carles: Obra poètica completa. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2018.

  • PÉREZ i Moragón, Francesc: «Carles Salvador i la reivindicació de l’ús social de la llengua catalana», Caplletra [Simposi Carles Salvador] (València), núm. 16, primavera de 1994, p. 225-237.

  • PITARCH, Vicent: «Carles Salvador, l’autoritat gramatical», Caplletra [Simposi Carles Salvador] (València), núm. 16, primavera de 1994, p. 33-48.

  • ROSSELLÓ, Ramon: «La contribució de Carles Salvador al teatre valencià», Caplletra [Simposi Carles Salvador] (València), núm. 16, primavera de 1994, p. 199-209.

  • SIMBOR Roig, Vicent: Carles Salvador i Gimeno: una obra decisiva. València: Diputació, 1983.

  • SIMBOR Roig, Vicent: Carles Salvador: política i nacionalisme. València: Tres i Quatre, 1983.

  • SIMBOR Roig, Vicent: «Introducció» a l’Antologia poètica. València: Consell Valencià de Cultura – Els Quatre Vents, 1993.

  • SIMBOR Roig, Vicent: Carles Salvador. Papers de premsa. València: Alfons el Magnànim, 2000.

  • SAN ABDON, Josep Manuel: «L’Aspecte pedagògic de Carles Salvador», Caplletra [Simposi Carles Salvador] (València), núm. 16, primavera de 1994, p. 239-247.

  • SOLÉ i Camardons, Jordi: «El Discurs sociolingüístic de Carles Salvador», Caplletra [Simposi Carles Salvador] (València), núm. 16, primavera de 1994, p. 211-224.

Vincles

Comentaris d'obra

Són múltiples les facetes que podem destacar de la producció intel·lectual de Carles Salvador; com ara una important obra assagística i periodística, amb la publicació de nombrosos articles als més destacats diaris i setmanaris valencians, la major part d’ells sobre temes d’ensenyament, de llengua o de reflexions nacionalistes. Altrament podem destacar una discreta obra narrativa i teatral, amb la publicació de diverses narracions breus i un grapat d’obres teatrals, la major part d’elles aparegudes abans dels anys trenta. Però on destacarà fonamentalment serà en la important obra poètica que hi publicà i en la magnífica tasca gramatical que dugué a terme al llarg de la seua vida.

És aquest aspecte de gramàtic i de defensor de l’ensenyament del valencià, el que més està present encara hui entre nosaltres. No hem d’oblidar que, des de 1951 fins a 1978, la Gramàtica valenciana de Carles Salvador fou el text on milers de valencians i valencianes apregueren a llegir i escriure en valencià als cursos de llengua i literatura organitzats per Lo Rat Penat. Però tampoc hem d’oblidar el paper fonamental que tingué el mestre benassalenc en la fundació definitiva de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana el 1934, o en l’aprovació de les Normes ortogràfiques de Castelló el 1932, i sobretot en la seua difusió amb la publicació dels cursos d’ortografia i morfologia per correspondència al setmanari El Camí o de diversos opuscles gramaticals. De fet, gran part de la seua activitat cultural i literària s’ha d’entendre en funció de les necessitats de difusió de la llengua entre els diversos sectors del poble valencià, des de la seua obra periodística, a través de la qual donarà a conéixer els seus plantejaments valencianistes, com ara la defensa de la unitat de la llengua catalana, la seua tasca com a mestre, fent palés la necessitat d’ensenyar als xiquets i xiquetes valencians en la llengua pròpia, o l’etapa com a poeta avantguardista que no fou sinó l’intent de modernitzar la poesia valenciana. En aquest sentit hem de recordar que el 1930 afirmava que publicava els seus poemes «per exemplaritat propagandística, d’acció. Sóc un polític de l’idioma».

Carles Salvador formà part d’aquell primer estol de valencians que podem considerar com a «polítics de l’idioma», entre els quals podem també ressenyar Enric Valor, Manuel Sanchis Guarner, Enric Soler i Godes, Nicolau Primitiu o Adolf Pizcueta, entre molts altres, conscients com eren que la defensa de la llengua era el pas indispensable i previ al recobrament de la personalitat valenciana i a la construcció d’una societat més lliure.

(Josep Daniel Climent: «Memòria de Carles Salvador», Levante-emv, 1 de juliol de 2005)

* * *

Dos eren els pilars bàsics de la ideologia de Carles Salvador: el liberalisme i el nacionalisme. Al llarg dels articles i declaracions públiques se’ns apareix com un convençut defensor d’un liberalisme demòcrata-cristià i alhora com un nacionalista d’inquebrantable convicció. Unes conviccions que el conduïren a una pregona defensa del sistema republicà.

Tant des de Benassal com des de València exercí una incansable activitat cívico-política en defensa dels drets nacionals a tots els àmbits. Dins el camp més estrictament cívic i cultural és obligat recordar la creació absolutament personal de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, l’opuscle explicatiu de la qual va publicar l’any 1921, mentre que l’Oficina d’Acció començava a funcionar el 1923, precisament quan la instauració de la Dictadura de Primo de Rivera tallà en sec les expectatives creades. Una altra activitat que mereix ser destacada com a decisiva fou l’acomplerta com a president de la Secció de Literatura i Filologia, de Lo Rat-Penat, des de la qual organitzà a partir de 1949 (als treballadors de Levante) i 1950 (a tots els interessats) els cursos de llengua orals i per correspondència, d’importància cabdal per a la consolidació de la normativa aprovada a l’Acord de Castelló de la Plana de l’any 1932 i per a l’alfabetització en la llengua pròpia dels valencians en els anys de la Postguerra. Precisament des de 1951 fins a entrada la dècada dels anys setanta (el 1976 van se apartats els professors «catalanistes», que fundaren aquest any mateix els Cursos Carles Salvador) aquests cursos de Lo Rat-Penat utilitzaren com a llibre de text la seua obra Lliçons de Gramàtica Valenciana amb exercicis pràctics, revisada i ampliada pels seus col·laboradors Vicent Ferrís, Francesc Ferrer i Pastor i Enric Valor en la tercera edició (1955) i quarta (1966), esdevinguda definitiva.
Del seu activisme polític només cal recordar que, malgrat els vint-i-tres anys viscuts a les comarques, allunyat de València, centre neuràlgic del valencianisme polític, Carles Salvador mai no va deixar de militar en els partits i organitzacions nacionalistes des de la primerenca Joventut Valencianista fins a l’Agrupació Valencianista Republicana, nascuda l’any 1930.

(Vicent Simbor: «Introducció» a l’Antologia poètica. València: Consell Valencià de Cultura – Els Quatre Vents, 1993)

Antologia

POEMA DE TU I JO

Dins l’amagatall del cor
hi ha una galta pàl·lida,
la tebior d’un bes molt fi
i una paraula punxaguda
que tu mai no vas dir-me.

Dins l’amagatall del llavi
hi ha desiguals petjades
d’unes dents amorosides:
—Tot el somni d’un Amor
dorm, caut, al trébol dels llavis—.

Dins l’amagatall dels ulls
nia la teua mirada
ben farcida de guspires
com el cel replé d’estrelles… 

El teu llavi s’esbadella.
Tremola al vent del desig, el teu cor…
I l’Amor, nu i fredolic,
cus i recús, per cobrir-se,
les sedes dels nostres records;

(la primera rosa que vas prendre’m,
el primer bes que et vaig collir,
tota la primera nit de noces
i aquell plor de primala que va fer,
en nàixer, el nostre fill).

(El bes als llavis. Castelló de la Plana: Biblioteca de Contemporanis, núm. IX – Societat Castellonenca de Cultura, 1934)

* * *

SOMNIS I ROSES

Ara que al cel esclata la clarícia
de les estreles múltiples de plata
que esporuguides mostren les dentetes
fetes de vidre encès; ara que els àngels 
fan escampall de núvoles grisenques
i els bells fistons vermells porten a ròssec
vers l’horitzó blavenc de les muntanyes;
ara que els llums elèctrics se somriuen
amb claroretes mítiques
i la vesprada es tomba neguitosa
contra el fullam malèfic de les roses…
…Ara es carrega l’hora amb delectances
totes impures, caldes i propícies
a l’amorosa empresa,
puix que del cel devalla l’ansiosa,
tendra remor de besos.

(El fang i l’esperit. València: Institució Alfons el Magnànim, 1952, p. 11)

* * *

ELEGIA

Res no em fa goig del que al món no és perenne;
tot el caduc em fa por i tristícia;
tan sols la mort i el bon Déu que tot ho ompli
tenen ressò dins mon cor fet tenebra.

Veig lluny de mi la claror del migdia
i aquells afanys que em donaven victòries;
ni l’alta amor, ni el desig de ventura
són prou daler per sostindre’m les ànsies.

¿Per què ha fugit del meu llavi el somriure
i del meu cor la floreta olorosa?
¿Per què la llum de les hores de l’alba
ara és la fulla d’acer que em traspassa?

¿Quines cançons em podrien fer moure
llargues o curtes tonades antigues?
¿Quins ulls de dona podrien donar-me
un bri de vida que no em fóra amarga?

No hi ha resposta plausible, ni en falta,
ja que, transit, el meu cor res no enyora.
Ni la paraula desitge que diguen
puix que també és moridora la verba.

Tot moridor! Entre el cel i la terra
tot és ben ple de despulles i espectres.
Res ja no és ver sinó Déu immensíssim.
i aquesta Dama, a la Mort, que s’atansa.

Ja res d’humà, terrenal, no demane,
puix que Natura és un fals espectacle.
Mon ideal és la Mort, la drecera
que conduix al bon Déu que perdona.

Vinga’m la Mort i bon Déu; que s’espolsen
les meues cendres mortals, massa eixutes,
i que s’esborre del món la memòria
d’aquest il·lús que va creure en la Vida.

(Elegia. Barcelona: Edició particular, 1944, p. 3-5)

* * *

II

EL XIPRER

Aquest arbre, aquest xiprer que tenim nosaltres vora del cap pensador, vist des d’on som, no sembla xiprer. Ara no sabem on comença ni on acaba. Tronc amunt potser es fique al cel foradant-lo i, encara més, el passe lluint el vèrtex més a dalt del cel infinit. Tronc avall potser no termine vora el nostre cerebel sino que seguixca davallant eternament fins un caos sense termini. Així, aquest xiprer serà exposició, més que símbol, de l’eternitat.
Aquesta idea d’aquesta imatge no és renyida amb la sapiència que diu: la matèria no fina mai.
Aquest arbre, però, és fet de matèria.
Vegeu com venim a pensar que el xiprer és etern; és a dir, que la matèria vívida és eterna, contradint la sabiduria quan ensenya: tot mor!
Oh, les rares idees que naixen quan hom pren l’horitzontalitat!

III

LA VIDA I LA MORT

Però no capim nosaltres com s’ha deixat dir tantes vegades que el xiprer és el símbol de la mort essent així que amb tanta facilitat havem trobat que més que símbol és exposició de la vida.
La follia dels homes ho haurà pogut fer! Aquesta follia els ha dut a sembrar xiprers vora els cementiris i encara a dins dels tancats. Els que no som alienats hauríem de segar els xiprers dels cementiris per llur impròpia localització.
I ara ens acut que en segar-los els mataríem i que es voria contradita la nostra filosofia. 
No; no ho podem fer. Fóra una follia. No obstant sembla de judici.
El sí i el no! Els dilemes, eternament! La mort i la vida!
I ací terminaríem si no fórem audaços.

(Elogi del xiprer (1929), dins Antologia. Vers i prosa. València: Lletres Valencianes, 1955, p. 91-92)