La concepció d’Incerta glòria és ben probable que comencés quan Joan Sales tot just tornava de l’exili mexicà: a Barcelona l’esperava el plec de cartes que ell havia anat escrivint des del front a Màrius Torres, i que aquest li havia llegat en morir. El retrobament amb les cartes i amb el soldat de poc més de vint anys que s’hi expressa –amb aquest jove que Sales ja havia deixat de ser– constitueix un fet capital si busquem l’origen d’una novel·la que té per protagonista l’Instant fugaç. En tot cas, Joan Sales presentà la primera versió d’Incerta glòria al Joanot Martorell del 1955 i en publicà la darrera el 1971. Un quart de segle entre aquests dos moments… i quatre variants diferents, des del volum primigeni de 335 pàgines fins al volum final de 910.
Que els lectors el veiessin com l’autor d’una sola novel·la el posava de mal humor, i no s’estava de reivindicar que cada part d’Incerta glòria venia a ser «com una novel·la»; però mai no va ser conseqüent amb aquest argument. Pitjor: va condemnar la seva obra poètica, Viatge d’un moribund, a ser un apèndix de l’epistolari amb Mercè Figueres i Màrius Torres, publicat el 1976. Per això es tendeix a pensar fins avui que Incerta glòria i Cartes a Màrius Torres són les dues cares d’una sola moneda, ficció d’una banda i testimoniatge de l’altra; el metall: la guerra.
Tanmateix, un lector privilegiat va instar Joan Sales a revisar la concepció que es feia de la seva obra. Carles Pujol, escriptor, poeta i crític, traductor d’Incerta glòria al castellà, va ser potser l’únic que actuà amb Joan Sales com un editor. D’ell va venir la recomanació de considerar les «Últimes notícies», la part final d’Incerta glòria, com una altra novel·la; no pas només perquè la vintena de pàgines de la primera edició s’hagués transformat en 260 a la darrera, sinó perquè el tema principal, la intenció, el llenguatge, la representació de les coses, hi prenen tot un altre camí. «Potser el pitjor de la guerra és que després ve la pau…», diu el protagonista d’El vent de la nit, el mateix Cruells d’Incerta glòria, trenta anys més tard: «això fa –parlo, ai de mi, per experiència– que un mateix home sigui dos personatges ben distints», n’escrivia Joan Sales. I és que el Sales que havia escrit Incerta glòria amb la pròpia vivència de la guerra ha donat pas al Sales intèrpret d’una altra veu solitària, la d’un home que emmalalteix en la pau de l’Estat totalitari. El primer Sales parlava, el segon escolta: la confrontació amb la immediata postguerra, que no ha viscut perquè era a l’exili, la sistematitza l’any 1966 quan va tot sovint a l’hemeroteca de Barcelona a treballar «ara seguit i de debò» en la versió definitiva de la seva obra.
Aquesta versió, no va poder publicar-la fins l’any 1971, i encara hi introduí un darrer canvi en forma de portadeta el 1981, dos anys abans de morir: «’El vent de la nit’, novel·la», avisava abans d’entrar en el que ell mateix descrivia com «la història d’una ment malalta a causa de l’immens escàndol del ‘nacional-catolicisme’». La celebració del centenari ens permet a nosaltres fer el pas que Joan Sales no s’havia atrevit a fer, en una època en què política i història sembla que anaven renyides i en què fer memòria no estava precisament en voga: avui publiquem en volums separats aquestes dues novel·les que tenen entre elles un vincle quasi bé d’oposició. Marcar una interrupció, crear un altre espai físic en forma de volum és necessari perquè s’il·luminin mútuament. Perquè aquella obra arraulida al final d’Incerta glòria, aquella altra novel·la bessona que és El vent de la nit, concentra tot el que els hereus ‘malgré nous’ del franquisme no volem acabar de mirar: rere la ‘incerta glòria d’un dia d’abril’, la corrupció de l’ideal.
(Maria Bohigas. «Edició del centenari de Joan Sales», Vilaweb, 1 de juny de 2012)
* * *
Els joves que descobreixen Sales i s’adonen de la seva qualitat no s’expliquen que no hagi estat un autor més popular, al costat dels que a Catalunya han tingut més nom i projecció. No hi ha cap misteri: Sales va blasmar literàriament i indistintament els feixistes de Franco, els anarquistes de la FAI i els comunistes del PSUC, a més de ser un catòlic i un home d’Unió, i aquestes coses no podien fer goig a ningú, i quan diem ningú volem dir ningú, en l’època de la resistència antifranquista i posteriorment. El seu moment és ara i és bo que ara Sales sigui descobert perquè vol dir que els nostres joves creixen sense les nostres maniesi la nostra llana al clatell. Fantàstic.
De Joan Sales es pondera molt la novel·la Incerta glòria, considerada una de les més grans del segle XX català, però jo em quedo, i els en recomano la lectura si no l’han feta, amb les Cartes a Màrius Torres. Resulta que la gran i més alta literatura en català va ser feta al segle XX per un jove de vint-i-cinc, vint-i-sis anys, primer al front i després al primer exili, en forma epistolar. Hi parla de la guerra, de la política, de la dissortada Catalunya, però també de l’amor, de l’amistat, dels camps i de les flors, tot amb un català clar, perfecte i gens enfaristolat, un català d’aquell que fan enveja, amb un entusiasme juvenil tocat per l’humor, la ironia i, com és propi dels anys trenta, d’un cert impuls surrealista. Jo no sé que al món hi hagi un cas semblant, i per tant Sales no hauria de ser només descobert pels nostres joves sinó per tothom que sap llegir i escriure, aquí i a fora.
(Manuel Cuyàs. «La resurrecció de Joan Sales», Avui, 8 d’abril de 2012, p. 2)
* * *
Joan Sales, a més d’un gran admirador de Tirant lo Blanc, era un gran lluitador per la represa de la Renaixença. Per a ell era ben clar que no hi hauria represa viva de la Renaixença si no n’hi havia de l’esperit de renaixença, i que aquest, en el camp de les lletres, implicava un trencament amb la tradició alienadora i decadent que tant havia inspirat el Vallfogonisme com l’Orsisme, i reclamava un nou entroncament amb la gran tradició pròpia, la clàssica i la renaixent. Per una i altra cosa voldrà popularitzar Tirant lo Blanc, i encara més fer-lo reviure.
(Núria Folch de Sales. Pròleg a Tirant a Grècia o Qui mana a can Ribot. Barcelona: Club Editor, 1990)
* * *
[A Catalunya] és sobretot «El Club dels Novel·listes» el que presentarà programàticament la novel.la catòlica. […] Com a tal, havia nascut de la confluència d’interessos religiosos i literaris: els religiosos, perquè la novel.la ofereix una possibilitat real d’incidir sobre la consciència moral i religiosa de la societat per part dels sectors intel·lectuals catòlics; els literaris, perquè veien en el catolicisme –o, en general, en el fet religió– una via de superació del naturalisme vuitcentista i, doncs, la possibilitat de penetrar en els espais morals de la personalitat humana que escapen a l’observació positivista.
[…] Sales va ser un editor polèmic perquè imposava els seus criteris, literaris o lingüístics, als autors que publicava: retocava els textos o, com en el cas de Bearn, de Villalonga, en presentava una edició incompleta. Amb criteris precisos sobre quina havia de ser la llengua literària […]. Sales es va convertir en una peça important dins del panorama editorial de postguerra.
(Maria Campillo; Jordi Castellanos. «La novel·la catòlica», dins Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, vol. 11, 1988, p. 71 i 76)
* * *
Si el món, ens diu la figura de Soleràs [a Incerta Glòria], no té un sentit que el transcendeix, és un joc d’absurds. I el personatge malda per mostrar-ho, no des de la possessió segura del sentit, sinó des de l’experiència radical del buit, des de la negació al maquillatge protector de l’aparent harmonia de la vida. I per això aquest personatge dostoievskià, tendre i sensible, opta provocadorament per exhibir l’obscenitat a què redueix la transmissió d’una vida sense sentit o a subratllar que la mort –i l’heroisme de la guerra– no va més enllà d’un gest macabre. És per això que Soleràs busca el fracàs.
(Ramon Pla. «L’obra literària de Joan Sales», Avui, 23 de novembre de 1983)
* * *
«Els personatges d’Incerta glòria són els elements principals de la novel·la i els que, de fet, la conformen: es tracta d’unes figures inicialment joves, però que, en abraçar la novel·la uns vint anys de llur vida –els vint anys que comportà la redacció de l’obra–, voregen la vellesa a la part final. Tanmateix, el moment més esplendorós de llurs vides és la joventut, una joventut de la qual semblen no poder-se desfer ja mai més, i que topà amb la guerra; es tracta d’una guerra que, juntament amb l’amor («l’amor i el macabre» de què tant es parla a l’obra), representà l’únic moment de glòria de llur vida, una glòria, però, incerta.
(Carme Arnau. Pròleg a Incerta Glòria. Barcelona: Edicions 62, 1982)
* * *
Incerta Glòria, en tant que és «seva», de Joan Sales, té molt de poema líric. Per dir-ho d’alguna forma: d’objectivació verbal, apassionada, d’unes obsessions ideològiques. La novel·la, per a Sales, és un instrument dialèctic. El pas de la poesia a la novel.la, en ell, va per aquest cantó: pel de la «configuració» humanitzada d’uns fantasmes metafísics […] que encarnen perplexitats, ires, remordiments, esperances. El «poema» obligaria l’escriptor a pronunciar-se a través d’un «jo» resolutiu; la novel·la li permet d’alliberar-se’n mitjançant l’antagonisme dels protagonistes.
(Joan Fuster. Literatura catalana contemporània. Barcelona: Curial, 1971, p. 377)
* * *
En Viatge d’un moribund són descrites com en un sol poema, dens i patètic, la història i les accions d’un contemplatiu, donant, és clar, al mot contemplació el mateix sentit que correspon a l’actitud, d’un abat Oliba o d’un coronel Lawrence. En ells l’acció sempre és contemplada: no és cercada com un mitjà per al guany i per al repòs. […] No hi trobareu [en aquest llibre] l’estúpida banalitat ni el sentimentalisme pairalista; l’anomenada «ironia» ni l’elegància arbitrària que caracteritzen certs moments lamentables de la lírica menys lírica i menys catalana. Us plaurà com la clàssica penombra rica dels elegíacs: però, aquest, a més, us parla del nostre temps, sense cercar-hi, amb tot, filosofies noves, sinó revivint un Lucreci, acostant-se –més que mai al nostre país– a Baudelaire i a tota la plenitud sagrada dels simbolistes, amb la seva disciplina lírica. Això, tot eludint el joc verbal i qualsevol mena de gratuïtat.
(Joan Triadú. «Viatge d’un moribund, de Joan Sales», dins La literatura catalana i el poble. Barcelona: Selecta, 1961, p. 107-111)
_0.webp)
