El sol, dalt un cel sense núvols, flamejava. El rostoll, ressec, les figueres del voltant de les cases, els abatzers del camí, tot cruixia com un incendi; les cigales cantaven fins a morir; se sentia fins el crec-crec dels llagosts al botar i estendre les ales, i en la tanca de l’era de Son Abatzer no hi havia un dit d’ombra ni alè de vent hi corria.
L’amo en Biel, el parcer, com sempre, anant d’estims i barates de bestiar i altres qüestions de son ofici, era a vila, ont hi solia fer fins hora-baixa, aficat dins converses que no acabaven mai, i fent tassetes de nisseti. Aquell home era un advocat entre la braceria, i si com era xerraire hagués sigut treballador, i si com entès en les coses del camp, no li hagués agradat tant el trotxar per vila i d’una possessió a l’altra, si tenia sis hauria tingut dotze. L’esser tan lletraferit li havia causat molts perjudicis: «el llegir», com a tants d’altres, «li havia fet perdre l’escriure».
(Del cor de la terra. Barcelona: Llibreria Catalònia, 1928, p. 13-14)
* * *
Tots es pobles del món tenen un nom, i qualcun dos; però que en tenguin tres, jo no en sé altre que es meu poble. Oficialment li diuen Villacarlos, contracció de la Villa de San Carlos, com abans els anglesos l’anomenaven George’s Town. Però amb es nom d’es meu poble succeeix com amb es noms d’es carrers: s’Ajuntament els pot dir lo que vulgui i posar-lis ròtuls a cada cantó: passaran segles i tothom seguirà anomenant-los com els anomenaven en primer.
Es meu poble, emperò, té dos noms populars: un, qui es va perdent, és S’Arraval Nova, i s’altre, es qui sura i es perpetua, és Es Castell, de manera que de cada cent paisans meus ane qui demaneu d’on són i què són, noranta-vuit us respondran: «D’es Castell: castellans»; un altre dirà que és de S’Arraval Nova, i sols es qui faci cent —es més lletraferit sens dubte— us dirà que és de Villacarlos. Amb lo qual tot aquell qui estigui un poc untat d’història de Menorca, hi trobarà sa confirmació que lo més mal d’arrabassar de ses entranyes d’un poble són ses arrels veies. Perquè aquell poble va esser, primer de tot, Es Castell, és a dir es poble que es va alçar en es voltants d’es famós Castell de Sant Felip d’es port de Maó, i castellans eren i castellans van esser i castellans seran, diguin lo que vulguin ses històries i es documents oficials.
(Per fer gana. Palma: Impremta Mossèn Alcover, 1946, p. 17-19)
* * *
Si ara fóssem al temps de la cavalleria,
quan el cop de la llança era l’alta raó,
armat de totes armes, jo seria campió
de la Nostra Senyora, de la Verge Maria.
Al pitral i a l’escut son Nom hi portaria
i mon lema seria sa sublim Concepció;
tots los llors que guanyàs amb aquesta faisó,
al peu del Pilar Sant llavors los hi duria.
Mes si per ma dissort o si per ma feblesa
vençut caigués un jorn amb lo cor traspassat,
mos llavis sostindrien de la seva puresa
el misteri augustíssim, i amb mon darrer esguard
i la mà sobre el pit, de ma sang abeurat,
amb mon últim sospir li faria escomesa.
(«Sonet», Obres completes. Barcelona: Selecta, 1961, p. 206)
* * *
Tots aquells qui se dediquen a estudiar ses qüestions qui mouen sa Societat —no solament sa des seu entorn, sinó també sa de més enllà de ses mitgeres de sa pròpia terra— preveien, ja fa temps, que una de ses qüestions polítiques de més volada, que, més prest o més tard s’havien de resoldre a Espanya, era sa des Regionalisme, qüestió qui sempre ha romàs viva, de vegades fent flamada, de vegades covant, com es caliu davall sa cendra, a algunes regions espanyoles.
Sa importància d’aquesta qüestió, ja molt gran antes de sa guerra cubana, ha arribat a esser tanta, després de sa guerra entre Espanya i Nord-Amèrica, que en parlen ja i se n’umplen sa boca de descentralisació i regionalisme, no solsament es qui no n’havien parlat mai ni sabien lo que açò vol dir; no solsament es més retrets d’aquestes coses que uns prenien per novelles i ets altres per antigoies, sinó fins i tot ets enimics declarats de tot lo qui tingués color de protesta contra s’absurdíssim règimen polític d’avui dia.
És a dir, que es Regionalisme s’ha imposat a tothom, i de tal manera, que es mateixos qui van arrabassar de ses entranyes des poble biscaí fins ses rels des seus furs i ses llibertats adorades; es mateixos qui van fer trossos es darrers fulls de sa sàvia i ben estimada llegislació catalana; es mateixos qui van donar es toc mortal de sa massa centralisadora a aquella hermosa i antiga institució municipal, que el món sencer mos envejava, ells mateixos comencen a fer promeses, més o manco clares i concretes, de descentralisació política i econòmica.
Veritat és que és sa força; veritat és que és sa por de desastres més terribles que es que han succeït just ara, lo que els hi ha fet esglaiar ets ulls; però s’exemple d’un poble qui acaba de conquistar sa independència quan manco la mereixia, ha fet que pensassin en quant major seria es desastre, es dia que ses regions qui ben guanyada la tenen, demanassin amb veu alta sa pròpia autonomia. Perquè fixau-vos bé amb una circumstància que per si sola val per un discurs: ses dues regions qui més sospiren per es règim autonòmic són, cabalment, ses dues regions més riques, més industrioses, més treballadores i fins i tot més guerreres d’Espanya: Bascònia i Catalunya.
(«Discursos», Obres completes. Barcelona: Selecta, 1961, p. 169-170)
_0.webp)
