Crítica literària o assaig Obres completes Altres Estudis sobre l'autor/autora

Jordi Rubió i Balaguer

1887-1982

Jordi Rubió i Balaguer (Barcelona, 1887 – 1982), historiador, bibliotecari i professor.

Considerat un dels grans referents de l’escola historiogràfica catalana, és autor d’una eminent obra d’erudició, amb manuals per a la catalogació de biblioteques, i nombrosos treballs d’investigació i estudis sobre temes d’historiografia i filologia, que abracen des de Ramon Llull fins al segle XIX, escrits en català, castellà i alemany.

Dirigeix la Biblioteca de Catalunya des de la seva fundació, el 1913, i organitza la xarxa de Biblioteques Populars. És professor de Literatura Catalana, Bibliologia i Biblioteconomia a l’Escola de Bibliotecàries, als Estudis Universitaris Catalans i a la Universitat Autònoma de Barcelona. Entre el 1968 i el 1970 presideix de l’Institut d’Estudis Catalans.

És guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1969), atorgat per primera vegada, i amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1980). L’any 1984, Publicacions de l’Abadia de Montserrat inicia la publicació de la seva Obra completa, que arriba als catorze volums i prop de cinc mil pàgines.

Va ser membre fundador de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina actualitzada per Josep Miàs per a l’AELC.
Documentació: Jordi Ferrer. Amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Catalans.
Fotografia cedida per Òmnium Cultural, © Pau Barceló.

Castellano

Pòrtic

Jordi Rubió i Balaguer (Barcelona, 1887 – 1982), historiador, bibliotecario y profesor.

Considerado un gran referente de la escuela historiográfica catalana, es autor de una eminente obra de erudición, con manuales para la catalogación de bibliotecas, y numerosos trabajos de investigación y estudios sobre temas de historiografía y filología, que abarcan desde Ramon Llull hasta el siglo XIX, escritos en catalán, castellano y alemán.

Dirige la Biblioteca de Cataluña des de su fundación, en 1913, y organiza la red de Bibliotecas Populares. Es profesor de Literatura Catalana, Bibliología y Biblioteconomía en la Escuela de Bibliotecarias, en los Estudis Universitaris Catalans y en la Universitat Autònoma de Barcelona. Entre 1968 y 1970 preside el Institut d’Estudis Catalans.

Recibe el «Premi d’Honor de les Lletres Catalanes» (1969), otorgado por primera vez, y la «Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya» (1980). En 1984, Publicacions de l’Abadia de Montserrat inicia la publicación de su Obra completa, con catorce volúmenes y cerca de cinco mil páginas en total.

Fue miembro fundador de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página actualizada por Josep Miàs para la AELC.
Documentación: Jordi Ferrer. Con la colaboración del Institut d’Estudis Catalans.
Fotografía cedida por Òmnium Cultural, © Pau Barceló.

English

pòrtic

Jordi Rubió i Balaguer (Barcelona, 1887 – 1982), Historian, Librarian and Professor.

Considered as a benchmark of the Catalan school of history, he is the author of a great cultural work, that includes library cataloging, and numerous research works and studies on Historiography and Philology, that span from Ramon Llull to the XIX century, written in Catalan, Spanish and German.

He was director of the Biblioteca de Catalunya from its foundation in 1913, and organized the network of popular libraries in Barcelona. He was professor of Catalan literature, Bibliology and Librarianship at the Escola de Bibliotecàries, at the Estudis Universitaris Catalans and at the Universitat Autònoma de Barcelona. Between 1968 and 1970 he was president of the Institut d’Estudis Catalans.

He was honored with the Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1969), in the prize’s first year, and with the Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1980). In 1984, Publicacions de l’Abadia de Montserrat began the publication of his Complete Works, fourteen volumes and near five thousand pages.

He was a founding member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC, Association of Catalan Language Writers).

Page updated by Josep Miàs for the AELC.
Documentation: Jordi Ferrer. In collaboration with the Institut d’Estudis Catalans.
Photograph from Òmnium Cultural, © Pau Barceló.
Translated by Josep Miàs.

Biografia

Jordi Rubió i Balaguer neix a Barcelona el 30 de gener de 1887. És net de l’escriptor Joaquim Rubió i Ors, conegut com lo Gaiter del Llobregat, i fill de l’historiador i intel·lectual Antoni Rubió i Lluch. Als dinou anys es llicencia en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, i als vint aconsegueix el doctorat a Madrid amb la tesi Consideraciones generales acerca de la historiografía catalana medio-eval y en particular de la crónica de Desclot. El mateix any entra a treballar de secretari a l’Institut d’Estudis Catalans. Entre 1911 i 1913 exerceix un lectorat de Filologia Hispànica a la Universitat d’Hamburg, i aprofita l’estada per iniciar unes recerques sobre els manuscrits lul·lians i per aprendre alemany.

Torna a Barcelona per dirigir la Biblioteca de Catalunya, càrrec que ocupa fins al 1919. Introdueix la classificació decimal i organitza el fons creixent de la Biblioteca, i a partir de 1915, també ho fa amb la recentment creada xarxa de Biblioteques Populars. Sobre aquesta època ens diu: «Va ésser allò que si fa bon vent, s’infla la vela. Tot va col·laborar a fer que les coses anessin bé. Quin esperit que hi havia! Arribaven llibres de pertot i la gent tenia una ànsia immensa de llegir. Treballàrem, treballàrem molt… […] Va ésser com reconquerir una part de Catalunya, això de recollir llibres d’aquí i d’allà. Sí, com el vent: quina confiança, que teníem tots, d’anar endavant!» (Serra d’Or, núm. 116, maig del 1969, p. 31-38).

Ensenya Biblioteconomia i Bibliografia a l’Escola de Bibliotecàries des de la seva fundació, l’any 1915, i el 1919 obté les càtedres de Bibliologia i de Literatura Espanyola a la Universitat de Barcelona. El 1925 succeeix el seu pare en la càtedra de Literatura Catalana dels Estudis Universitaris Catalans, un ensenyament de caràcter universitari iniciat el 1903 en resposta a la negativa de la Universitat de Barcelona a acceptar el català com a llengua docent. A partir de 1930 és director de l’Escola de Bibliotecàries i l’any següent és nomenat professor de Literatura Catalana i de Bibliologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Des del 1925 fins al 1936 dirigeix la revista Estudis Universitaris Catalans. Durant la Guerra Civil trasllada el fons de la Biblioteca de Catalunya, del Palau de la Generalitat, on era ubicada la biblioteca, a l’antic Hospital de la Santa Creu, i possiblement amb aquesta pensada salva el tresor bibliogràfic. Al mateix temps dirigeix el servei de biblioteques del front, que feia arribar llibres als soldats mitjançant una xarxa de biblioteques ambulants. Després de la guerra, el 1939, és destituït de tots els càrrecs oficials i comença a treballar a l’editorial de Santiago Salvat, on dirigeix l’Enciclopedia Salvat. També escriu els pròlegs d’edicions castellanes de Diego de San Pedro, Garcilaso de la Vega i Cervantes. El 1943 publica Vida española en la época gótica.

Durant la dictadura franquista col·labora en els esforços de redreçament cultural a Barcelona. El 1942 ingressa a l’Institut d’Estudis Catalans, concretament a la Secció Historico-arqueològica, i posteriorment s’encarrega de la càtedra de Literatura Catalana i Història de la Literatura dels Estudis Universitaris Catalans. Les classes que impartia s’organitzaven en la clandestinitat, al voltant de la taula del menjador de casa seva. El 1948 és nomenat cap de la secció catalana del Consell Superior d’Investigacions Científiques, i el 1957 ingressa a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Durant tots aquests anys publica diversos manuals de biblioteconomia, com ara Classificació decimal de Brussel·les: adaptació per a les biblioteques populars de la Mancomunitat de Catalunya (1920). També publica nombrosos estudis i monografies sobre temes d’historiografia i literatura catalana, com les grans cròniques catalanes, principalment la de Bernat Desclot, l’obra de Ramon Llull i la seva influència, la prosa de la Cancelleria Reial, l’humanisme a Catalunya, el primer teatre valencià, i d’altres temes més moderns com les causes de la «Decadència» dels segles XVI a XVIII, o els inicis de la Renaixença del XIX. Tots els seus estudis estan basats en una extensa i minuciosa recerca documental dins biblioteques i arxius catalans i europeus. Tal com ell diu, «la bibliografia és la mare de la història literària». Per aquest fet, Lola Badia el considera «un positivista amb totes les de la llei», i per això la seva obra té un especial interès per a l’estudi de la història de la cultura. Entre les obres més importants sota aquest aspecte destaquen De l’Edat mitjana al Renaixement: Figures literàries de Catalunya i València (1948), la part destinada a la literatura catalana dins la Historia de las literaturas hispánicas de Díaz-Plaja (1949-58), Documentos para la Historia de la Imprenta y Librería en Barcelona (1474-1553) (juntament amb Josep M. Madurell) (1955), els estudis que figuren en l’edició de les Obres essencials de Ramon Llull (1957-60), recollits posteriorment a Ramon Llull i el lul·lisme (1985), i La cultura catalana del Renaixement a la Decadència, un recull d’articles publicat el 1964.

Tot i el seu positivisme metodològic, sempre intenta anar més enllà del material aplegat i intenta interpretar-lo segons les circumstàncies ambientals i personals en què el text va ser escrit. En aquest sentit, Jordi Malé diu: «I és que, per a ell, els textos, essencialment els literaris, no eren simples documents de lletra morta dels quals calia fer una dissecció descriptiva, sinó que els contemplava sempre com el resultat –amb paraules seves– de ‘la síntesi vital dels impulsos interiors i de les influències de l’ambient elaborada en l’ànima [de qui els havia escrit]’ (OC, Vol. 2, p. 305). Els considerava, doncs, la confluència d’un doble joc de forces: les de la interioritat de l’autor i les de l’ambient en què es movia, la seva psicologia i les influències del context cultural i social que la determinaven.» (Revista de Catalunya, núm. 148, febrer del 2000).

L’any 1967, amb motiu del seu 75è aniversari, es publiquen dos volums d’homenatge a la revista Estudis Romànics, i el 1978, el Congrés de Cultura Catalana li’n dedica un altre, La recerca als Països Catalans. El 1969 és guardonat amb la primera edició del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, instituït per Òmnium Cultural aquell mateix any. És membre fundador i soci número 1 de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. L’any 1980 rep la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, en reconeixement de la seva trajectòria.

Jordi Rubió i Balaguer mor a Barcelona el 25 de juliol de 1982, a l’edat de 95 anys. Dos anys més tard, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, inicia la publicació de la seva Obra completa, prop de cinc mil pàgines escrites en català, castellà i alemany, que finalitza el 1999 amb la publicació del tretzè volum. L’any 2004, per celebrar el vintè aniversari de la publicació del primer volum, apareix el catorzè i últim volum, l’Índex de les obres de Jordi Rubió i Balaguer, a cura de Núria Mañé, que conté índex de matèries, toponímic, onomàstic i d’obres anònimes, que permeten consultar millor la seva obra.

Premis

  • Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1969).
  • Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1980).

    • Història i historiografia.

    «Sisè volum de les obres completes de Jordi Rubió i Balaguer, que conté tots els seus treballs sobre temes històrics. Hi destaquen les aportacions a les Cròniques catalanes –entre les quals la seva tesi doctoral, pràcticament desconeguda– i un article inèdit sobre la biblioteca reial a Poblet en temps de Pere el Cerimoniós.»

    (Extret de la nota editorial)

    Vincles

    Comentaris d'obra

    «Tota aquesta seva enorme activitat, feta amb competència i honradesa, fou realitzada amb un mètode rigorós que, amb el temps, sofrí una evolució força sensible. En efecte: Rubió, format dins els esquemes positivistes més ortodoxos, fidel sempre a la lliçó del document i de la lletra, ha estat, no pas un investigador d’idees preestablertes i d’intuïcions brillants, sinó un treballador pacient i minuciós que, només a través d’una cadena de fets tangibles, s’ha arriscat a construir grans panorames i a assentar interpretacions de llarg alè. Tanmateix, per a Rubió, sobretot després de les violències desencadenades per la Guerra Civil i les seves conseqüències, els documents d’arxiu i els textos literaris només han tingut sentit en funció dels homes, modestos o no, que els havien pensats o dels ambients, brillants o més opacs, que els havien fets possibles. Així, Rubió assolí de superar la metodologia positivista clàssica i fer-se’n, una de pròpia, segura i eficaç, que ha posat en consideració, alhora, la voluntat individual creadora i les forces sociològico-culturals més obscures.»

    (Joaquim Molas. «Un investigador honest i eficient», Serra d’Or (Barcelona), dins «Monogràfic. Homenatge a Jordi Rubió», núm. 4, abril del 1967)

    * * *

    «Seria inesgotable de contar les delicadeses del doctor Rubió. D’antuvi, com evitava de parlar del seu ostracisme. I a fe, que bé prou que se n’hauria pogut plànyer! L’home que havia laborat tant per aquella exemplar Catalunya cultural del primer terç del segle, treballava ara en una editorial, com un assalariat més, encara que hi tingués un càrrec de responsabilitat. Només hi feia al·lusions indispensables; per exemple: parlant-nos del funcionament de la Biblioteca, en un aspecte determinat, de l’època que ella n’era el director; o recordant-nos la visita d’un savi estranger, abans de 1936 (perquè així venia a tomb, en una lliçó), etc. Això anava unit a la seva il·limitada capacitat d’escoltar les dificultats d’altri, baldament fossin de la mateixa mena que les seves… Justament ací tenim la clau dels elogis amb què, generós, sadollava els altres, fins a fer-los enrojolar. I parlo per experiència. La seva modèstia, ja proverbial, li féu refusar els homenatges, àdhuc mant Doctorat Honoris Causa. I quan no podia fer-hi res, en restava ben contrariat. El 1969 li fou atorgat –n’era l’estrena– el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Jo formava part del jurat. I bé, tan bon punt anàrem a casa seva, a comunicar-li-ho (i a fer-li passar, doncs, una mala estona), la seva muller em digué quelcom així: ‘ja heu estat ben agosarats, de donar-li el Premi, coneixent-lo com el coneixeu!’. El doctor Rubió era així. Com era també mirat i escrupolós, davant la possibilitat que algú dels seus obtingués, pel seu nom, alguna distinció: la més petita insinuació en aquest sentit era rebutjada per ell amb tota energia.»

    (Antoni M. Badia i Margarit. «Ciència i Humanitat», Serra d’Or (Barcelona) dins «Monogràfic. Dos aspectes de Jordi Rubió i Balaguer», núm. 286-287, juliol-agost del 1983, p. 30)

    * * *

    «Els treballs de Rubió sobre l’obra literària lul·liana són, sense cap mena de dubte, els més notables de tots els que va dedicar al beat, entre altres coses perquè els va dur a terme en una etapa avançada de la seva carrera professional, quan la seva maduresa crítica havia adquirit el màxim grau. Els trenta anys i escaig que ens separen de la redacció d’aquests treballs amb prou feines han aconseguit de llevar-los actualitat; però, encara que això s’arribi a produir algun dia, quan fem la història del descobriment de la teoria lul·liana del literari, l’aportació de Rubió continuarà tenint el mateix valor que va tenir quan sortia de les seves mans, perquè es tracta, ni més ni menys, que d’un clàssic de la crítica.»

    (Lola Badia. «Pròleg» a RUBIÓ, J. Ramon Llull i el lul·lisme. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya / Abadia de Montserrat, vol. 2, 1985)

    * * *

    «Tots els qui hem tingut el goig, i la fortuna, d’haver-hi estat deixebles seus –els més vells, com a alumnes de la càtedra d’investigació de literatura espanyola; els més joves, ara amb un sentit purament relatiu, en la de literatura catalana, a la primera Universitat Autònoma– reviurem, sobretot amb la lectura dels quatre capítols darrerament al·ludits, l’halo enlluernador i la serena alenada del seu mestratge: el domini dels temes, l’amplitud d’horitzons i de doctrina, la clara distinció entre el que ell considerava ja segur i allò que encara queia en el camp molt més ampli de la problemàtica i del dubte, i sobretot aquella seva constant mixtió, quasi alquímica, de les lletres amb la història i la cultura generals.»

    (Miquel Batllori. «Pròleg» a RUBIÓ, J.: Humanisme i Renaixement. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya / Abadia de Montserrat, vol. 8, 1990)

    * * *

    «Si bé el doctor Rubió va ser essencialment, vocacionalment, un pedagog, un gran professor, amb uns dots i una habilitat especial per a la docència, també va ser un extraordinari bibliotecari. Com a professor i com a bibliotecari, fou un home que va saber engrescar i il·lusionar tant els seus alumnes universitaris com les bibliotecàries. Per aconseguir això –a part dels seus vastos i profunds coneixements humanístics, que el convertiren ben aviat, ja de ben jove, en un home de poderosa personalitat, respectat i alhora estimat per tots els que tinguérem la sort de tractar-lo–, va saber servir-se, a més, d’una innata predisposició per relacionar-se amb les persones i guanyar-se-les per a entusiasmar-les amb allò que els proposava o suggeria de fer –era la seva manera de manar–, tant a l’aula com a la biblioteca. Cal dir que una clau, no pas l’única, del seu èxit amb els seus col·laboradors bibliotecaris, i amb els seus alumnes a la Universitat, va ser que sempre va predicar amb l’exemple.»

    (Amadeu J. Soberanas. «Pròleg» a RUBIÓ, J.: Sobre biblioteques i biblioteconomia. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya / Abadia de Montserrat, vol. 12, 1995)

    * * *

    «És, sens dubte, el d’ambient el concepte clau del seu pensament literari: ‘un dia un amic meu em preguntava quin interès trobava jo en la revisió de folis i folis de registres dels arxius, o en la lectura de pàgines avorrides de pròlegs i censures de llibres, o bé de relacions de solemnitats públiques dels segles barrocs. «Cerco ambients», vaig contestar-li. «Llavors, va dir ell, no feu estudis de literatura sinó d’història.» Confesso que en aquest cas, tot és història per a mi’. Pot afirmar-se, així, que Rubió, més que per la ‘història de la literatura’, es decantava per la ‘història literària’ o –potser més entenedorament– la ‘història de la vida literària’.»

    (Jordi Malé. «J. Rubió i Balaguer, molt més enllà del positivisme», Revista de Catalunya (Barcelona), núm. 148, febrer del 2000)

    Entrevistes

    «LES ARRELS

    –Sou el tercer representant d’una família important, decisiva en la història moderna de Catalunya…
    –Per Déu, Porcel, acabeu! No m’agraden gens aquestes coses, gens.

    –A mi tampoc: no us ho deia com si ens haguéssim de posar a venerar relíquies, doctor Rubió, sinó com un fet de la vostra existència. No vull cap panegíric retòric, sinó les impressions, directes, quotidianes, que ara mateix se us acudeixin sobre el vostre pare, sobre el vostre avi.
    –Jo tenia dotze anys quan va morir l’avi, Rubió i Ors. Llavors fèiem l’amistat, als avis: els besàvem la mà. Sempre tenia la mà freda, ell… Jugava amb mi, m’ensenyava a tocar el timbal: deia que de soldat ho havia fet. I una vegada em renyà molt perquè tenia mala lletra. Va mostrar-me un quadern seu, del 1840, amb una perfecta lletra espanyola. Quan va morir li van portar un gran combregar. Em féu entrar i em digué: ‘Jordi, sigues per al teu pare el que ell ha estat per a mi’. Jo em vaig posar a plorar… Era un home petit, amb pera. Semblava que el vent se l’havia d’endur. Caminava una mica trontollant. I era tant vell, tant, i tenia tanta fred, que una vegada que vam anar a Montserrat li van fer com al rei David, que li ficaren una jueva al llit per a escalfar-lo: m’hi van ficar a mi… En una ocasió em feren recitar davant d’ell, en una festa familiar quan va complir vuitanta anys, i jo vaig declamar el seu

    ‘Nines dels cabells d’or…’

    Que és una imitació de la introducció als Cantos del trovador, de Zorrilla… Tinc vuitanta-dos anys, Porcel, vuitanta-dos, i em feu parlar de les coses que precisament em vénen més al cap, ara: records llunyans… No crec que puguin interessar ningú, no…

    –Discrepo, doctor Rubió, i si us sembla continuarem.
    –Feu el que vulgueu. Ja sabeu que no tenia ganes de deixar-me entrevistar. Però ara que ja som al ball, ballem…

    –Repasseu els papers seus, sovint?
    –Sí, hi treballo molt, en les seves coses. I em fa angúnia. Pateixo de dir que hi ha coses d’ell que no m’agraden… Potser aquella generació del segle XIX vivia massa preocupada per la fama. Miro papers de l’avi i veig coses que no estan bé, de vegades escrites cara a la galeria, diguem-ne, per donar una imatge que devia creure honorable… Estic encallat, davant d’ell, no sé precisar… No sé si la meva vida serà igual, això ja ho veuran els meus fills. Tingué etapes completament diferents, l’avi: la de l’engrescament per la poesia romàntica, l’etapa religiosa de la defensa del Papa, etc. I al final tornà a enllaçar amb la primera: tradueix Victor Hugo, fa versos en català a l’àvia…

    –Què me’n dieu, de la seva poesia?
    –Que no m’agrada, és clar. I a vós?

    –Pràcticament només l’he ensumada i no sento cap temptació d’acabar-m’hi d’acostar.
    –En canvi, el seu valor històric és gran. El Gaiter és el nostre primer llibre contemporani ‘gruixut’ que s’aguanta i, a més, té el pròleg, que és tot un programa d’independència literària de Catalunya. Això, aquesta idea, ha estat cabdal.

    –I del vostre pare, Antoni Rubió i Lluch, què me’n podríeu resumir?
    –A la Divina Comèdia, que vaig llegir per primera vegada tota seguida l’any 1939, quan vaig quedar sense feina en ésser tret de la Biblioteca de Catalunya, uns versos em van impressionar:

    ‘Questo che m’é a destra più vicino, frate e maestro fummi…’

    Bé: canviant la paraula ‘germà’ per la de ‘pare’, els versos del Dant poden aplicar-se a les meves relacions amb el pare… Cada dia, un cop jo ja casat, vaig anar a casa seva. Fins a l’última hora vaig estar al seu costat. Quan es moria, retut, em va agafar la mà i em va dir: ‘Jordi, que costa de morir!’.

    –De la seva obra, de la seva tasca, què en penseu?
    –Va tenir també una evolució. Vidal i Valeciano, mestre seu, li deia: ‘Toni, has d’aprendre d’escriure, que ho fas molt malament’. Això volia dir que el pare s’havia de fer allò que en deien un ‘frasario’: copiar en una llibreta frases de Saavedra Fajardo, de Calderón, etc. Quan va publicar Los catalanes en Grecia, l’Yxart va dir: ‘això està molt bé, però perquè escriu d’aquesta manera, aquest senyor?’. El meu pare li digué: ‘Yxart, teniu raó i no ho faré mai més’. Això m’ha estat molt útil, a mi. A l’hora d’escriure, sempre hi he pensat… Va fer un treball erudit que crec aprofitable, si en traiem, és clar, les parts superades per la marxa del temps. Ja us he dit que va ésser pare i mestre, per a mi. […]

    –Al·ludiu a la vostra vellesa. És com havíeu pensat?
    –Oh, no! Sempre havia cregut que seria per a mi com un repòs: llegir, escriure cartes als amics antics… I ja ho veiem: estic embolicat dins un bullit que no s’acaba, no em trec la feina del damunt i treballo sense descans… Em rodegen els fills de la segona etapa, que ja veieu com entren i surten pel meu despatx…

    –Tot això, però, us desagrada?
    –No! Ben al contrari. Visc, actuo, com si mai no m’hagués de morir.

    –Ah! una cosa: què era, el vostre besavi?
    –Un impressor i llibreter de vell, pobríssim.

    UNA IDEA DE LA CULTURA CATALANA

    –Una idea em va llegar també el meu pare i us la vull dir, malgrat que avui molta gent no la considera bé, però jo sí.

    –Expliqueu-me.
    –Que cultura catalana ha estat i és tota manifestació escrita del nostre temperament i del nostre esperit.

    –Sí, però… què voleu dir?
    –Llull va escriure una gran part de la seva obra en llatí, Vives la hi escriví tota, Piferrer ho va fer en castellà: són escriptors catalans com qualsevol altre que hagi escrit només en català. El meu pare veia la cultura com una manifestació, insisteixo, del nostre esperit, sigui en la llengua que sigui, i jo també ho veig així. Mai no ens han tirat en cara que escrivíssim en provençal: sovint no ha estat a la nostra mà, a la de cadascú, d’escollir la llengua. Va tenir també, el pare, una visió universal, general, de la cultura catalana, que veia tant aquí com en homes i manuscrits que havien habitat o eren a terres o dins biblioteques espargides arreu del món.

    –Possiblement interessa que reblem una mica més aquest concepte vostre de cultura catalana, al qual, d’altra banda, heu al·ludit diverses vegades, la darrera al vostre recent article de Serra d’Or «Poesia neoclàssica i pre-romàntica».
    –Sí. És un problema que ha estat creat per diverses persones i que per a mi no ho és. Jo escric tan bé com sé el català i el castellà, quan cal. Encara que avui estem en una època de lluita i hàgim de defensar la nostra llengua fins a l’extrem que calgui, no tenim dret a mutilar ni la nostra cultura ni de cap escriptor col·locat a segon ordre el que tingui d’escrit en castellà amb esperit català. És una posició absurda. No hem de perdre la fe en la llegua, no hem de cedir ni una passa, hem de lluitar sense por per la llengua catalana. És la nostra llengua. I us ho dic jo que he viscut el Congrés de l’any 1906, ja. No hi ha d’haver cap dubte ni error per aquest costat, que quedi clar. […]

    LA BIBLIOTECA I LA UNIVERSITAT

    –Heu estat l’home que va bastir la Biblioteca de Catalunya, actual «Biblioteca Central» o quelcom així
    –Sempre m’havien agradat tant, els llibres de petit! Era com el bibliotecari del meu pare. Entre les primeres idees que va tenir l’Institut,, hi figurava una gran biblioteca: En Ramon d’Alòs-Moner, en Martorell i Trabal, jo, guiats per l’Institut, vam començar a manegar llibres. Després va ésser comprada la biblioteca del Marià Aguiló: quants volums van entrar, Déu meu! En Massó i Torrents ens agombolava. En Pijoan, com deia l’Ors, tocava la trompeta a la Vall de Josafat. L’Ajuntament i la Diputació ens van donar subvencions… Jo vaig marxar a l’Alemanya per acabar d’aprendre l’alemany i a Hamburg em van oferir un lectorat d’espanyol. Hi vaig passar tres semestres. Allí em va escriure en Prat de la Riba per dir-me que calia ordenar tots aquells llibres i que jo era el seu candidat. Vaig acceptar.

    –I què vau fer, en fer-vos càrrec del magatzem?
    –El mateix que feu vós en escriure un article o una novel·la: mirar de fer-ho bé.

    –En rigor, no queda cap altra alternativa.
    –Us advertiré, però, que quan vaig arribar ja havien catalogat molt i que, al cap i a la fi, no hi ha cap mèrit meu, en l’assumpte d’endegar la Biblioteca. Va ésser allò que si fa bon vent, s’infla la vela. Tot va col·laborar a fer que les coses anessin bé. Quin esperit que hi havia! Arribaven llibres de pertot i la gent tenia una ànsia immensa de llegir. Treballàrem, treballàrem molt…

    –Devia produir una sensació estranya, veure créixer aquell doll de cultura…
    –Va ésser com reconquerir una part de Catalunya, això de recollir llibres d’aquí i d’allà. Sí, com el vent: quina confiança, que teníem tots, d’anar endavant! Un dels sàtrapes de l’Institut va dir: ‘Amb poc espai bastarà, només vindran els de l’Ateneu’. I la joventut se’ns hi llançà en tumult! Avui passa igual. La biblioteca com a instrument és una eina formidable, i cal que se’n vagin fent. La biblioteca-museu, però, no m’agrada gens.

    –Després, quan l’Ors l’hagué fundada, vau fer l’Escola de Bibliotecàries, eh?
    –Vingué després, sí. En Puig i Cadafalch deia que el Col·legi de França era eficaç perquè els mestres feien tertúlia amb els deixebles: la Biblioteca era una tertúlia. La Sala Blava era per als qui volien alguna cosa més que la simple lectura. Avui és el que hi fa falta, a la Biblioteca… L’Escola de Bibliotecàries va ésser una branca necessària per al creixement natural del cos. Jo i els meus amics hi vam posar molta fe, molta, en la Biblioteca de Catalunya!

    –I vingué el final…
    –Sí, va acabar la guerra i em van cessar. Vaig fer una instància de reposició, que mai no em va ésser contestada. És clar que si jo hagués fet genuflexions… Al cap de set o vuit dies d’haver-la tornat a inaugurar, vaig anar-hi com a simple lector. Durant la guerra l’havíem traslladada del Palau de la Generalitat a l’Hospital de la Santa Creu, que és on va ésser feta la inauguració. Estic content que el cor no em bategués. Va ésser un cop fort, però el vaig aguantar bé, sí.

    –Tenim, paral·lelament, el vostre exercici a la Universitat.
    –Que ha estat breu, res: fins que no em van fer professor de la Universitat Autònoma, no vaig ésser més que un professor interí. Ensenyava bibliologia i un curs d’investigació de literatura espanyola. I ajudava el meu pare als Estudis Universitaris. […]

    –I als Estudis Universitaris Catalans?
    –El meu pare en va ésser el primer professor de literatura catalana. Era un home feble de salut i a poc a poc es va anar refiant de mi. Hi havia anys bons, amb molts i excel·lents alumnes, i anys febles… Però quan un ho veu amb perspectiva, és força indulgent: va ésser un gran laboratori, allò… Després de la guerra vam continuar a casa meva, al voltant de la taula del menjador. Als setanta anys vaig plegar.

    –Per què?
    –Perquè els vells han d’estar a casa. Vulgues o no, penses distint dels nois. Als joves no se’ls ha de posar en el compromís d’haver-te de respectar pel que has significat i per la simpatia que puguis inspirar. Han de ‘creure’ en tu, o ho has de deixar córrer. […]

    –L’any 39, sense la Universitat ni la Biblioteca, vau quedar al carrer, suposo.
    –Sí, durant un temps vaig poder anar tirant amb uns diners que tenia al banc. Poca cosa, però. I les bibliotecàries, el mateix 1939, em van demanar que els fes unes classes. Suposo que ho van fer perquè sabien que no tenia feina ni res. Com que llavors llegia el Dant, com us he dit, els vaig parlar de la Divina Comèdia. Afigureu-vos! Després vam anar continuant dues vegades més la setmana, ja amb altres temes suposo que més vius. En dèiem la Catacumba, d’aquelles classes… Moralment, això i els Estudis Universitaris al voltant de la taula, van ésser un gran ajut. Encara que jo no he estat mai un pessimista, en aquest aspecte.

    –I us bastava, per a viure, això?
    –Ca! El desembre del 39 vaig entrar a can Salvat: va ésser la meva solució. Jo havia trucat ja a moltes portes per a demanar col·locació, però ningú no me’n donà. Bones paraules, en canvi, les que vulgueu. […]

    SOBRE LA DECADÈNCIA

    –És considerat important, senyor Rubió, el vostre treball sobre literatura catalana dins la Historia de las literaturas hispánicas.
    –La Biblioteca va ésser una conjunció dels polítics i dels erudits. Jo m’hi vaig trobar, només. Aquí en Díaz-Plaja em va encarregar uns capítols, que he fet tant bé com he sabut. Vivim una època d’inflació. La literatura espanyola clàssica a la mateixa obra és feta per en Valbuena: com que ell ja tenia publicacions sobre el tema, la gent n’ha parlat poc. Però com que sobre això meu a penes si hi havia res, se n’ha parlat més. Vet aquí.

    –Sigui com sigui, podem dir blat perquè ja és al sac…
    –Bé. Mireu: he fet l’Edat Mitjana fins a Bernat Metge; el XV, el XVI, el XVII i el XVIII; i ara faig el XIX, que cobreix des d’Aribau fins a Verdaguer. Però estic encallat. Hi ha tantes coses! Si tinc salut, això no obstant, aquest estiu l’acabaré.

    –Quin tipus d’encallament teniu?
    –En primer lloc, jo sóc una persona mudable. El meu fill Jordi va venir dos anys a classe amb mi. El segon any em digué: ‘Pare, aquest Ramon Llull que ens expliques ara és diferent del que ens vas presentar l’any passat’. I era cert. Les idees canvien. Un va modificant l’opinió segons transcorre i canvia la vida… A mi, a més, m’apassiona el fet humà: la vida de Ramon Llull, per exemple, m’engresca. I àdhuc, gosaria dir-vos que de Verdaguer m’interessa més el seu drama humà que no l’obra literària… […]

    –Quins són els eixos entorn dels quals us heu mogut més?
    –No ho sé, no ho sé, tinc la impressió que he anat una mica pertot sense centrar-me en res. No ho sé… El que sobretot m’ha interessat és l’evolució i l’ambient de les cultures. Segurament per influència del meu pare, he estudiat l’obra juntament amb l’autor dins la seva època. I no sols les obres d’autors literaris, sinó també les dels qui s’havien de guanyar la vida escrivint, com els secretaris dels reis, veritables ministres. Em dol que ja no tindré temps d’esbrinar-ho bé… Però d’altres en vindran… Mirant aquests papers al marge de la, diguem-ne, història literària reconeguda, aneu descobrint un món. I jo no sóc tan bon llatinista com seria desitjable per a entrar al XV, al XVI… Un món, sí, i sorprenent. Què us diré? A Messina hi havia un dels grans centres de la cultura mediterrània. Tenien monestirs on encara es parlava grec: Boccaccio n’aprengué d’un frare d’aquells. Hi havia allí una clau cabdal per a penetrar al món antic. Nosaltres, catalans, no en vam captar pràcticament res i de Sicília només vam portar blat… Penso que, almenys, he donat una visió real de les coses. […]

    L’AVUI

    –I com veieu la situació actual de la llengua?
    –Oh, anem per bon camí! Fins i tot l’ús social està força reconquerit. Si podem tenir l’escola, estem salvats. Cal, abans, que puguem formar un bon personal pedagògic, però. L’ús social, per precisar més, està pitjor que quan jo era jove, però millor que vint anys enrere.

    –I el conreu literari?
    –Podem comparar-lo amb el del temps de la Dictadura de Primo de Rivera, durant el qual hi va haver una gran revifalla. La d’ara, però, és superior. No sé si la qualitat serà excessiva, però la quantitat és fabulosa. Encara que dubto que els editors es guanyin la vida: es compra menys del que s’edita, en proporció, em penso. El que trobo a faltar és una crítica independent i preparada: la que actua a la premsa és d’un baix nivell esfereïdor, i, a més, sembla que les ressenyes es fan per quedar bé amb l’autor o amb l’editor. La crítica erudita i d’historiadors, en canvi, té gent de valor. Molts, però, es malgasten, i la Universitat no forma prou la gent. Quant a crítica especialitzada d’altura, no en tenim. Jo no sé si aquí podríem fer una revista d’idees, però ho dubto. L’escola crítica catalana encara no és feta i el meridià crític continua passant pel castellà. El que ens cal, creieu-me, és una massa compacta de lectors per sota nostre, que compri llibres i creï de mica en mica un estat d’opinió. Jo tinc confiança que ho arribarem a aconseguir, però no sóc cec davant la realitat del que posseïm.

    –Sembla que, nosaltres també, caminem cap a una societat de consum…
    –Potser és un disbarat el que ara diré: si la societat de consum ens lliga, ens endogala, fem-la petar. Si hem de sacrificar la llibertat, la independència, pel consum, destruïm-lo. Quan Ramon Llull se n’anava al Concili de Vienne va trobar un jove que també s’hi dirigia. Llull li preguntà el perquè. L’altre li va respondre: ‘Tinc un oncle bisbe que hi és i potser em farà prebendat’. Ramon s’irrità: caldria defensar la justícia abans que les prebendes, li vingué a dir. No sé quina alternativa hi ha entre la societat de consum i la socialista. Però les inflacions de la de consum, materials i espirituals, no em satisfan. Mireu ara tot el que s’ha organitzat amb aquest Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que m’han atorgat. I que agraeixo. Em desagrada, però, tot això: ho trobo excessiu. Ja sabeu, des que ens vam conèixer, fa uns anys, que m’ha agradat molt de parlar amb vós com a amic. Però que feu aquesta entrevista, em deixa descontent. És la inflació buida, absurda.»

    (Baltasar Porcel: «Jordi Rubió, entre l’erudició i la vida», Serra d’Or (Barcelona), núm. 116, maig del 1969, p. 31-38)