A La finestra de Vermeer se’ns mostren dos àmbits: el privat i el públic. El privat no cau en I’exhibicionisme i el narcisisme: “l’escriptura personal no necessita mirar-se el melic en el mirall” –hi trobem consignat. La privadesa s’exposa i es projecta a voluntat de l’autor, que al capdavall n’és l’amo. Però un cop arriba al lector, el seu interès rau en el fet que aquesta li és útil en la mesura que l’experiència íntima transcendeix els límits personals i esdevé apta i aprofitable. L’espai públic, I’observat des de la finestra cap a l’exterior, hi entra perquè l’autor l’ha mirat, el sent, el pensa, el filtra –tria uns motius i no uns altres– i, en darrera instància, perquè vol. Aquesta mirada, diguem-ne analítica i sentimental, li provoca estats diversos que donen diferents tons: estupefacció, preocupació, admiració, nostàlgia, humor, elegia… Aquests i altres ens arriben temperats per una actitud vital privilegiada i en una llengua precisa, matisada i rica. L’autor és evident que ha fet una feina d’esporga i els temes són, com els tons, variats i diversos. Hi apareixen equilibradament, sense excessos i sense aclaparar; allò tractat adquireix una importància vinculant: ens és cornú, té rellevància social i personal. És, s’ho hagi proposat o no, un generador d’opinió i un ressort de consciències de la mateixa manera que un difusor de les opinions alienes, des de I’acord o el dissentiment i no s’està de rebatre tòpics i prejudicis. Escriu també des de l’emprenyament i des de la mala llet raonats. Reparteix certa dosi d’estopa que sempre va precedida d’alguna atzagaiada del personatge en qüestió que Rovira considera imperdonable i que –en qualsevol cas– l’autor argumenta. Hi apareixen sentències pròpies o d’altres, màximes, preguntes retòriques. Es moralitza, es pontifica: sobre els polítics, I’ensenyament, la universitat, el món editorial, les capelletes diverses. Pertanyen a l’àmbit personal la quotidianitat, la parella, la família, els records íntims i familiars, els amics i coneguts, “persones que hagin entrat i sortit de la nostra vida”, el que Pere Rovira anomena “les conseqüències benèfiques d’envellir”, “els dolors físics”, la vellesa pròpia. Hi ha els moments per a la revisió i de passar comptes de com s’ha gestionat la pròpia vida, els moments en què s’estira el fil de la memòria. Parla de la seua feina. Hi llegim poemes propis, textos d’altres, es fan glosses i comentaris poètics. Es parla de poetes i escriptors admirats, de I’escriptura, del descrèdit dels llibres, opinió sobre la lectura i el llenguatge. La música i el cinema hi tenen una presència determinants. Apareixen reflexions sobre els grans temes: la mort, l’amor i I’erotisme, la por, la vanitat, la soledat, els diners, la guerra, el futbol… Les efemèrides apareixen en dies assenyalats i amb aquestes tornen els records. L’actualitat immediata s’exposa i analitza críticament. Els canvis estacionals i meteorològics, els apunts descriptius i poètics del paisatge i la naturalesa són delicats, tendres i colpidors. Bellíssims. Són citats i compartits llocs estimats i visitats. El llibre és un festí per als lectors amb una llengua dúctil i ben guarnida, capaç de l’apunt líric més esborronador, la invectiva més demolidora o la reflexió profunda i argumentada que a ningú pot deixar indiferent.
Glòria Tomàs Nus. “La finestra de Vermeer”, de Pere Rovira, a Segre, 17 d’abril de 2016. En línia.
***
Ara [Pere Rovira] ha publicat, d’una sola tacada, dos llibres. El primer es titula Jardí francès i I’ha publicat Pagès, en una bella edició amb un títol amb els colors de la bandera francesa i un dibuix manuscrit de Verlaine a la coberta. Són versions de poesia francesa de tots els temps, des de l’edat mitjana fins a Rimbaud, en una tria que ja ho diu tot del traductor, que com sabem és el primer lector i el darrer interpretador d’allò que té entre mans. Els poemes elegits aquí, doncs, ens serveixen també, a banda de lliçó moral extraordinària, per gaudir de la naturalesa reveladora de la poesia quan la poesia està ben pensada, ben portada i ben rematada. Un poema traduït amb certesa és un poema memorable, que sempre pot acompanyar-nos i que, a més, pot recrear una idea de bellesa generalment esquiva en un món hostil per a ella. I aquestes traduccions, per als que no sabem francès, són un regal, perquè això és el que fa qui tradueix perquè vol: un gest de generositat. També trobarem en aquestes pàgines l’essència de Pere Rovira, una elecció i uns ritmes que parlen, com si assistíssim a un concert de clàssica, de la veu salvatge, rebel, intensa, lluminosa i il·luminadora que et parla des d’una suavitat enganyosa, de colors clars i precisos.
La naturalitat, i la intel·ligència, sens dubte són dues de les principals característiques de la literatura de Pere Rovira, que les exhibeix a doll en el segon llibre que acaba de publicar, a Proa, La finestra de Vermeer, un dietari on s’exposen circumstàncies, reflexions i lectures particulars amb dimensió universal i que està a l’abast de molt pocs escriptors. Llegir-lo és, sens dubte, un acte de reconciliació. Cal haver viscut, escrit, sentit i pensat molt per arribar a aquesta excel·lència. Rovira hi diu que escrivim perquè no sabem qui som. Mentre ho esbrinem podrem llegir-lo i pensar que se’ns impregna una mica de saviesa, un mica d’aquest baf de vida plena.
Txema Martínez. “Dos de Pere Rovira”, a Segre, 9 de febrer de 2016. En línia.
***
Acabo de llegir l’última novel·la de Pere Rovira, Les guerres del pare (Proa, 2013), i he de confessar que, arribat a la darrera pàgina, m’han vingut ganes d’aixecar-me i dedicar una llarga i sonora ovació a l’autor. És una novel·la que val la pena!
Com quan escriu poesia, Rovira ha buscat la matèria primera literària en la pròpia experiència viscuda. S’ha desplaçat fins a la seva pàtria infantil i ens ha regalat un peculiar llibre de memòries que, en forma de novel·la, retrata la infantesa del protagonista innominat, que creix durant els anys cinquanta, i del seu pare, el Baster, que deixa la joventut enrere al mateix temps que el seu fill es fa gran. Rovira no ha escrit la novel·la decorativa que algú podria preveure en un poeta. Les guerres del pare manté, de cap a cap, la solidesa narrativa pròpia d’un narrador consolidat. És cert que hi ha profundes reflexions sobre el pas del temps, sobre la llibertat i sobre la vida en general, però sempre integrades en la vivesa d’un relat que flueix amb una empenta admirable, sense decaure gens ni mica. Un relat, cuinat a foc lent, per on, a banda dels dos protagonistes, desfilen un seguit de personatges de la més variada condició (el quixotesc Panotxa, l’abrandat Joanet Cantó, l’elegant jugador de cartes Josep Ramon Foix o el caporal de la guàrdia civil de Riba-seca, entre molts altres), i amb qui els protagonistes viuen situacions que, tot sovint, es mouen a cavall entre la tendresa i l’humor. L’autor confessa, a través del narrador, que “no he volgut que en aquest llibre hi hagués verí, el qual, al capdavall, només explica de la vida el ressentiment o la debilitat disfressada de fortalesa; he procurat seguir en això l’exemple del Baster, que va saber envellir cap a la comprensió, si calia, dels assumptes pitjors”.
Les guerres del pare també és la història de com la corrupció urbanística va arribar als pobles de la costa i com això va canviar la relació entre els habitants, com va enfrontar-los entre si i com, en el cas de Riba-seca (nom darrere el qual s’amaga la Vila-seca de Rovira), amb l’excusa de qui preferia un metge i qui se n’estimava més un altre, va dividir el poble en “chamacos” i “patacons”, dos bàndols (qui sap si latents) que a partir d’aleshores esdevenen irreconciliables. Perquè Riba-seca toca el mar a Soliu (és a dir, Salou), una “llarguíssima platja que havia d’acabar sent la riquesa i la ruïna del poblat”.
Pere Rovira ha bastit un impressionant homenatge al passat, a un pare honest i a l’etapa d’aprenentatge d’un nen de la postguerra. I ho ha fet gràcies al poder evocador de la paraula i al filtre sempre eficaç de la ironia. Al capdavall, “les hores són úniques, rares, si han estat nostres”, i un Rovira honest comparteix les seves amb el lector.
Llorenç Capdevila. “Les hores de Pere Rovira”, a Segre, 9 de juny de 2013. En línia.
***
En el nou poemari de Pere Rovira (Vila-seca de Solcina, 1947), guardonat amb el premi Carles Riba 2002, la mort hi té una presència tenaç. “No ha estat de manera deliberada. Mentre escrivia, fets tràgics i desagradables m’han colpit sobremanera”, confessa el poeta. En els últims anys la mort de persones pròximes ha sacsejat la vida del poeta. “La mort es fa més íntima”, escriu. D’altra banda, Rovira, professor de la Universitat de Lleida i col·laborador de l’Avui, aprofita el poemari per carregar-se, amb dosis d’ironia, la pretenciositat amb què certs poetes han fet seva la facultat exclusiva de sentir. “Els poetes són persones com els altres. El que passa és que fabriquen versos, com hi ha qui fabrica cotxes o cadires”, assevera. Així mateix, tot reivindicant la figura de Baudelaire, posa en dubte certs estudiosos acadèmics de la universitat, entestats a fer de la poesia un objecte d’estudi. “La poesia es fa per a la gent, no per ser estudiada”, puntualitza, alhora que afirma la importància de la mentida en la composició poètica. “Per molta veritat que hi hagi en un poema, moltes vegades hi ha d’haver un component de mentida que el faci més veritable”, assegura l’autor.
La memòria i l’enyor són altres eixos del poemari de Rovira. “Està bé recordar, però no és tan important. Ara bé, no hem d’oblidar que sempre estem condicionats pels records i per les esperances. És una punyeta”. Una altra de les idees que destil·la l’autor en els versos és que l’home és dolent per naturalesa, però “gràcies a la vida anem millorant com a éssers”, apunta. Rovira és del parer que l’amor –un altre dels referents cabdals del llibre– no necessita versos. “El que necessita és sexe. L’amor sense sexe seria insuportable. Ja de vegades és emprenyador amb sexe. Imagina’t sense sexe! Ara bé, la poesia pot ajudar-nos a entendre l’amor”, remarca. Així mateix, Rovira desmitifica la imatge del paradís. “Els vehicles que condueixen cap al paradís –i el vi és un d’ells– tenen el seu infern. L’embriaguesa és magnífica, però la ressaca és terrible”, afirma. L’autor admet que escriu per continuar apostant per la vida. “Malgrat que hi ha tantes coses que maten, la vida val la pena viure-la”, declara en un acte de fe. La vellesa és també un dels temes tractats en el poemari. I és que, segons Rovira, dels vells se’n parla poc. “La soledat dels vells ha de ser tremenda”, reflexiona. Aprofita la proximitat de la mort per a la gent gran per desmitificar la creença que la mort és un son etern. “És mentida. La mort és no dormir mai més”, etziba. Aquell que mor “està sol a la platja més fosca de la mar”, escriu. Malgrat tots els versos escrits, i encara que sembli una paradoxa, Rovira confessa que “la poesia no recupera res. És una ingenuïtat pensar que amb un poema recuperaràs alguna cosa. Però m’agrada pensar això, cosa que demostra que la vida és més potent que la poesia”, conclou, tot anhelant que “ningú no hagi mai d’enyorar res. Qui enyora vol dir que no té allò que desitjaria”.
Ramon Palomeras. “Pere Rovira: ‘La poesia és mentida’”, a Avui, 18 de març de 2003. En línia.
_0.webp)
