En parlar de l’obra literària de B. Rosselló-Pòrcel és fàcil de caure en la temptació de presentar-lo com un poeta singular, excepcional, que té pocs punts de contacte amb la resta d’escriptors del seu moment, els quals, en la majoria dels casos, el sobreviuen amb escreix. Sens dubte, la seva mort prematura i la brillantor dels seus versos, molt personals i cristal·litzats en un estil marcat per uns recursos expressius que repeteix amb insistència, faciliten aquesta operació. És curiós, però, poder comprovar que aquest mateix tractament s’ha aplicat a altres poetes de la seva generació: també ha estat fàcil d’aïllar-los i de creure que la seva obra, sovint escrita a remolc de les crisis col·lectives i àdhuc personals tan pròpies del període històric en què es produeix, té poc a veure amb cap altra experiència lírica contemporània. […]
De fet, quan Rosselló-Pòrcel s’instal·la a Barcelona el 1931, per tal de cursar els seus estudis universitaris, inicia una etapa de creació que té poques coses a veure amb els poemes escrits amb anterioritat. Rosselló aleshores es converteix en un personatge força inquiet que s’apassiona amb la vida cultural que li presenta la ciutat comtal i que, a partir del 1935, encara pot ampliar amb l’estada a Madrid per tal de fer-hi el doctorat i on du a terme les seves primeres experiències en el camp de l’ensenyament. Els Nou poemes (1933), el Quadern de sonets (1934) i la Imitació del foc (1938) s’han de relacionar, per damunt de qualsevol altra consideració, amb influències que rep en aquests ambients i, per tant, no compten tant com a rèplica de cap escola insular de poesia, en el cas més aviat dubtós que aquesta rèplica existís, que com a una mostra més de la intensa activitat literària dels joves que, sobretot de Barcelona estant, coincidien en una mateixa ambició poètica.
(Joan Mas i Vives. Domini fosc. (Assaigs sobre poesia. Barcelona: Abadia de Montserrat-Consell de Mallorca, 2003, p. 14-15)
* * *
Per a Espriu la primera part d‘Imitació del foc simbolitza la presència dels altres –la multitud, entre els quals el propi jo–, que formen una roda il·luminada –les vides– que gira i gira –en el fons una versió més de dansa de la mort– amb aparença de felicitat que els miralls multipliquen i que no passa de ser una grotesca representació d’una humanitat que s’aferra a l’alegria per tal d’oblidar que, d’un moment a l’altre, la fira pararà l’engranatge i s’apagaran les petites vides, els llumets tristos. […]
El mite Rosselló abasta dos camps simbòlics diferents. D’una banda, la incorporació que Espriu fa de Rosselló dins la seva pròpia obra; d’altra, l’assumpció que d’ell fan les generacions universitàries a la immediata postguerra, necessitades d’un líder que les aglutini. Rosselló encarna l’heroi d’aquesta veritat, com ell mateix s’havia autoqualificat a El captiu. […]
Per què Rosselló va ser paragonat a una víctima sacrificial per les generacions de la postguerra, ell que no havia anat al front i que va morir tuberculós al llit d’un sanatori? Potser perquè eren molts els que tampoc no havien anat al front i van necessitar crear-se un heroi que els redimís. Malgrat ser una mort natural i sotmesa a les lleis de la ciència, donades les circumstàncies del final de la guerra, pren caràcter d’una acció. Tota passió es refugia en aquesta mort que, pel que significa de truncament, equival a la situació que viu la cultura catalana en aquells moments.
(Rosa Maria Delor i Muns. La mort com a intercanvi simbòlic / Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Salvador Espriu: diàleg intertextual (1934-1984). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993, p. 29, 41, 42, 45, 131, 132)
***
Quan sabem que el poema pertany a un jove que morí poc abans de fer els vint-i-cinc anys, sense veure publicat el llibre que li donaria fama pòstuma, resulta temptador de veure-hi una autèntica premonició. Encara més quan ell mateix ens parla de les ‘arts de les bruixes’, de la capacitat de conjurar els fets a través de la paraula, i quan tota una àmplia franja de la tradició poètica contemporània ha etiquetat el poeta de visionari. […]
Si la joventut de l’autor, entesa com a estadi de la vida que no permet gaires filigranes intel·lectuals, ha estat una dada clau en les interpretacions de la seva obra, n’hi ha una altra que, en la mesura que pot corroborar la primera, ha estat més determinant: la diversitat i la proximitat a uns models de reconeguda vàlua de les fórmules adoptades a Imitació del foc. Tota aquesta suma d’aparents influències, en la poesia d’un autor jove, té fàcil conclusió: fou alumne avantatjat d’una generació que la guerra, pels diversos mecanismes que desencadenà, gairebé va liquidar.
(Josep M. Balaguer. «Introducció-estudi preliminar», dins Imitació del foc. Barcelona: Edicions 62, 1991)
***
Riba destacà la maduresa d’aquest recull [Imitació del foc], que porta, segons ell, un dels títols més bells de la poesia, perquè va de fet a la seva essència i no és merament descriptiu com els dos anteriors […]. Rosselló dóna una de les versions més pures de la poètica simbolista i, més en concret, de la figura del poeta: «El captiu» n’és un bon exemple. I, per realitzar-les, parteix de Riba, i del grup castellà del 27: Guillén, García Lorca, Salinas. […] Però hi ha altres components que fan de la seva poesia una obra vigorosament incisiva i avançada: el surrealisme, en alguns poemes, i certs aspectes de l’escola mallorquina. Aquest conjunt, que denota una decidida curiositat i una voluntat de renovació i superació cultural, féu que l’obra de Rosselló-Pòrcel es convertís ben aviat en un símbol, que contribuïren a nodrir, entre d’altres, Salvador Espriu, el qual assenyalà que amb Rosselló ‘la llengua catalana arribà potser a uns últims extrems de nitidesa i de cristal·lina subtilitat’, i Josep Palau i Fabre, que, amb apunts i esborranys seus, compongué una Imitació de Rosselló-Pòrcel–
(«Notes introductòries biogràfiques de Salvat-Papasseit, Rosselló-Pòrcel i Màrius Torres», dins Poesia / Joan Salvat-Papasseit / Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Màrius Torres. Barcelona: Edicions 62 – La Caixa, 1982)
***
Austera eixutesa i eliminació conscient d’efectismes, heus ací la característica fonamental d’aquest poeta. Rosselló ha defugit les fàcils postures gracioses i passa a través del llibre, sòlid, segur d’ell mateix, sense concessions de cap mena, sacrificant a la pregona veritat de la inspiració possibles temeritats enlluernadores. Tipus de poeta, però, no exclusivament intel·lectualista. Trobareu, de tant en tant, fines deus d’emoció continguda.
(Salvador Espriu. «Presentació de Nou poemes«, La Publicitat, 2 d’agost de 1933)
_0.webp)
