Prosa Poesia Obres traduïdes Obres completes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora

Joan Roís de Corella

1436-1497

Joan Roís de Corella (Gandia, 1435 – València, 1497), escriptor i mestre en teologia, autor de poemes i proses mitològiques i religioses que conformen una obra variada i total, reflex d’una personalitat literària polièdrica i coherent.

Fill major d’un cavaller –Ausiàs Roís de Corella– i d’Aldonça, de la família dels Cabrera. Coetani de Joanot Martorell, Roís de Corella està involucrat en la vida social de la València del segle XV i es revela com a dinamitzador de la vida cultural i intel·lectual del moment.

Ben aviat comença a escriure proses i poemes inspirats en les obres clàssiques d’Ovidi o de Sèneca, entre d’altres, però influenciades també pels autors europeus en llengua vulgar. El seu corpus compta amb peces que han passat a la posteritat literària com ara la «Tragèdia de Caldesa», el «Trihumfo de les dones» o el poema de la «Balada de la garsa y l’esmerla», per exemple. Ordenat teòleg el 1473, Roís de Corella dedica els últims anys de la seva vida a traduir els salms bíblics i la Vita Christi de Ludolf de Saxònia.

Tot i que llargament oblidat o menystingut per la crítica literària catalana, és sens dubte un dels autors clau en la transformació de la literatura medieval a la literatura renaixentista, dotat d’un estil personal dins la valenciana prosa i amb un món propi i complex.

Pàgina elaborada per Abel Ramon Vidal per a l’AELC.
Imatge de l’autor: retrat factici de Manuel Boix reproduït a l’edició preparada per Eduard J. Verger i apareguda a l’editorial valenciana Denes amb títol Poesías l’any 2004.

Castellano

Pórtico

Joan Roís de Corella (Gandia, 1435 – Valencia, 1497), escritor y maestro en teología, autor de poemas y prosas mitológicas y religiosas que conforman una obra variada y total, reflejo de una personalidad literaria poliédrica pero coherente.

Hijo mayor de un caballero –Ausiàs Roís de Corella– y de Aldonça, de la familia de los Cabera, estaba emparentado de lejos con el conde de Cocentaina. Coetáneo de Joanot Martorell, Roís de Corella estaba involucrado en la vida social de la Valencia del siglo XV y se revela como dinamizador de la vida cultural e intelectual del momento.

Eludiendo la milicia y la diplomacia, como le habría correspondido, pronto empieza a escribir prosas y poemas inspirados en las obras clásicos de Ovidio o de Séneca, entre otros, pero influidas también por los autores europeos en lengua vulgar. Su obra cuenta con piezas que han pasado a a la posteridad literaria como la «Tragèdia de Caldesa», el «Trihumfo de les dones» o el poema de la «Balada de la garsa y l’esmerla», por ejemplo. Ordenado teólogo el 1473, Roís de Corella dedica sus últimos años de vida a traducir los Salmos bíblicos y la Vita Christi de Ludolfo de Sajonia.

Largamente olvidado o menospreciado por la crítica literaria catalana, es sin duda uno de los autores clave en la transformación de la literatura medieval a la literatura renacentista, dotado de un estilo personal en el marco de la «valenciana prosa» y con un mundo propio y complejo.

Página elaborada por Abel Ramon Vidal para la AELC.
Imagen del autor: retrato facticio de Manuel Boix reproducido en la edición preparada por Eduard J. Verger y aparecida en la editorial valenciana Denes con el título Poesías el año 2004.

English

English

Joan Roís de Corella (Gandia, 1435 – Valencia, 1497), was a medieval writer and theologian who wrote mythological and religious prose and poetry that come together in a wide-ranging oeuvre that reflects a multifaceted and coherent literary personality.

The eldest son of a knight, Ausiàs Roís de Corella, and of Aldonça, of the Cabrera family. A contemporary of Joanot Martorell, Roís de Corella was involved in fifteenth-century social and civic life in Valencia and he was also notable as a dynamic presence in the cultural and intellectual life of his times.

At an early age he began to write prose and poetry inspired in the classical works of Ovid and Seneca, inter alia, but also influenced by other European authors who used vernacular language. His literary corpus includes pieces that have passed into literary posterity, for example «Tragèdia de Caldesa» (Tragedy of Caldesa), «Trihumfo de les dones» (Triumph of Women) and the poem «Balada de la garsa y l’esmerla» (Ballad of the Magpie and the Merlin). After completing his training as a theologian in 1473, Roís de Corella devoted the last years of his life to translating the Psalms and the Vita Christi of Ludolph of Saxony.

Although he was long ignored or undervalued in the circles of Catalan literary criticism, he is unquestionably one of the key authors in the transition from medieval to renaissance literature with works endowed with his personal style within the domain of Valencian prose while also presenting their own complex world.

Web page: Abel Ramon Vidal per a AELC.
Image of the author: factitious portrait by Manuel Boix reproduced in the book Poesías (Poetic Works), edited by Eduard J. Verger and brought out by the Valencia-based publisher Denes in 2004.

Biografia

Joan Roís de Corella neix el 28 de setembre de l’any 1435 a Gandia. És el fill major d’un cavaller anomenat Ausiàs Roís de Corella, emparentat de lluny amb el comte de Cocentaina, i d’Aldonça. El matrimoni tingué quatre fills: Joan, Manuel, que es feu frare, Lluís i Dalfina.

L’autor, que comença a escriure, pel que sembla, als voltants dels 25 anys, cap al 1460, creix en un ambient intel·lectualment molt actiu. El 1453 és examinador de notaris, el 1453-54 jurat de València i entre el 1456 i el 1462 conseller de la seva ciutat. D’altra banda promou l’edició impresa d’obres anteriors mai passades encara per la impremta, com ara el Regiment de la cosa pública de Francesc Eiximenis. En definitiva, com demostra el seu text «Parlament o col·lació que s’esdevenc en casa de Berenguer Mercader», l’autor es mou en els cercles aristocràtics i cultes de la societat que el veu créixer.

Roís de Corella trenca la rígida distribució social segons la qual havia de dedicar-se a la milícia o a la diplomàcia i cap a la maduresa ingressa en l’estament eclesiàstic. Per una sèrie de documents notarials i testamentaris, datats entre 1468 i 1471, sabem que almenys als 35 anys, Joan Roís de Corella ja era mestre en teologia: «el reverend e magnífic Mossèn Joan de Corella, cavaller e mestre en sancta Teologia». La qual cosa, tal com remarca Martí de Riquer no volia dir qua ja fos sacerdot, car sembla que la intitulació de reverend i de mestre en teologia no suposaven haver estat ordenat in sacris. Des de l’any 1473 fins a la seva mort 24 anys més tard estigué casat amb Isabel Martines de Vera, amb qui té dos fills, Joan i Estefania, que acaben rebent el seu testament a través de la germana Dalfina.

Ja entre 1453 i 1456 existeix un debat epistolar amb el príncep Carles de Viana que l’acredita com a gran orador i escriptor. Aquests textos, per exemple, que bé podrien servir de poètica corelliana, en certa manera, formen part del que seria la seva primera etapa creativa, quan Joan Roís de Corella escriu obres de caire mitològic, amb gran influència de les Metamorfosis i les Heroides ovidianes. Aquesta etapa es podria tancar amb la redacció de la cèlebre Tragèdia de Caldesa, peça coneguda i celebrada per diversos crítics i escriptors. Menéndez Pidal es referia a ella com a «microscópica novelista en prosa y verso» i Espriu, per exemple, a l’entrevista que li feren l’any 1976 al programa A fondo, en citava algun vers elogiant-ne l’estil i la força. Les relacions que Roís té amb les dones, en certa manera, determinen, pel que sembla, la seva creació literària, de manera que la tal Caldesa té també alguns poemes dedicats. A banda de les mantingudes amb Caldesa, dama no identificada però que degué ser un amor de jovenesa, Joan Roís de Corella dedica escrits a Iolant Durleda.

La segona etapa de la seva creació literària es veu concentrada en el decurs dels anys 1458-1459 i 1462-1465, si hem d’atendre a les dades biogràfiques recopilades fins ara. Joan Roís de Corella, amb una prosa cada vegada més madura, escriu obres declaradament morals i amb referències directes al context temporal i espacial de producció, com explica Josep Lluís Martos al seu llibre Les proses mitològiques de Jan Roís de Corella. Entre 1463 i 1474 l’obra queda en un segon pla, i es dedica a la seva formació teològica, així com a la traducció del Psalteri i de l’obra de Ludolf de Saxònia Vita Christi, la vida de Jesucrist, apareguda en diferents edicions, algunes d’elles pòstumament.

La seva obra –escrita en vers i en prosa i de temàtica tant religiosa com profana– és molt divulgada per la València d’aleshores, coneguda en tertúlies literàries i imitada per altres autors. Els manlleus de Corella que hi ha per tot el Tirant lo Blanc –allò que Albert Hauff anomena «la connexió corelliana»–, ho demostren: Joanot Martorell sabia de memòria algunes de les seves obres. Corella també fou un innovador en el camp estricte de la poesia. Tot i seguir la tradició ausiasmarquiana del decasíl·lab, l’acosta, amb el canvi accentual de la quarta a la sisena o bé, a la quarta i vuitena síl·labes, cap a la nova musicalitat de la lírica italiana. Conrea també el virolai i se serveix de forma esparsa del vers d’art major de tradició castellana. Malgrat aquests trets prou definidors, per Corella no existia una diferència absoluta de gèneres. Sovint, en les proses curtes hi aplica determinades tècniques de la poesia lírica, bo i intercalant-hi, a més a més reeixits de la seva producció. En total, Roís de Corella és autor de 18 poemes –3 religiosos i 15 profans– i de 19 composicions narratives breus –9 proses mitològiques, 5 proses diverses i 5 religioses, de les quals 3 hagiogràfiques.

L’obra de Roís de Corella no aconsegueix la fama i el prestigi d’altres autors valencians del segle XV perquè escriu per a l’aristocràcia que comença ja a donar l’esquena al català i es decanta pel prestigi de la literatura castellana, sobretot, a partir de la guerra de les Germanies (1520-1522). De fet, fins al segle XX, l’obra de Corella no obté el valor crític que més s’ajusta al valor real de la seva obra. Antoni Rubió i Lluch o Rubió i Balaguer es fixen en l’ampul·lositat de la seva prosa i fins i tot Joan Fuster es centra, com destaca Jordi Carbonell, en aspectes referents a la seva –suposada– biografia real com a element, per bé que fa un estudi acurat i elogiós del seu estil. La qüestió és, si més no, ara per ara, una vegada que s’ha editat ja de manera crítica, en més d’una ocasió, l’obra de l’escriptor valencià, podem valorar-ne l’impacte adequadament.

Mor als seixanta-dos anys d’edat el dia 6 d’octubre del 1497 a València. Amb una personalitat i un sistema de referències complexos, una vida activa en la societat valenciana del segle XV, una vida sentimental agitada o en qualsevol cas capaç de crear ficcions sentimentals de gran interès literari, mestre en teologia, predicador i traductor minuciós, els darrers anys de la seva vida, Joan Roís de Corella constitueix un dels escriptors importants des del punt de vista de la història de la literatura catalana i sens dubte un dels intel·lectuals cabdals de la Catalunya del segle XV, en una societat en transició entre l’edat mitjana i l’humanisme renaixentista.

Les proses mitològiques de Joan Roís de Corella

Aquest volum, magníficament editat per Josep Lluís Martos, inclou les 9 proses mitològiques que deixà escrites Joan Roís de Corella. Amb un estudi preliminar de més de cent pàgines i amb un aparell crític de més de cent cinquanta, que enumera vers a vers les alternatives grafològiques segons la procedència del text, aquest volum constitueix una de les aportacions modernes més valuoses al corpus hermenèutic corellià.

Vincles

Comentaris d'obra

I queda dit amb això, per tant, que no podeu esperar de mi una exposició doctoral o tècnica, sinó, senzillament, a tot estirar, l’esquema d’una divagació, més aviat irresponsable i de dubtosa utilitat. M’han suggerit el tema Corella. Potser, en última instància, serà gràcies al tema que no perdrem del tot el temps. Dels nostres grans escriptors del XV, Joan Roís de Corella és el més desassistit d’exegesi i d’indagació: no ha tingut sort entre els especialistes del ram. En termes generals, la seva posteritat ha estat molt prima, i una mica reservada, quan no reticent. Miquel i Planas va denunciar el ràpid i llarg oblit en què caigué el nom de Corella a partir de la segona desena del segle XVI. En l’edició del Procés de les olives del 1561, l'»epístola proemial» d’Onofre Almudéver, que evoca els literats valencians més il·lustres de la centúria anterior, ja no cita el seu nom, i la mateixa indiferència o ignorància es repeteix en tots els llocs on la menció fóra previsible, fins al segle XVIII. Els bibliògrafs setcentistes exhumen la notícia de Corella, però d’aleshores ençà tampoc no ens hem afanyat a tributar-li la justícia que es mereix. Si exceptuem la contribució editorial i de comentari de Ramon Miquel i Planas i alguna nota escadussera de Pasqual Boronat i de Salvador Guinot, les primeres aportacions serioses, d’estudi monogràfic, són les de Jordi Carbonell, i encara no tan extenses i completes com ell ens havia promès. Naturalment, en totes les històries de la literatura catalana antiga, Corella hi té dedicat un espai més o menys generós: en la de Jordi Rubió, per exemple, un parell de pàgines; en la de Martí de Riquer, una cinquantena. Però, tot plegat, s’hi adverteix una mena de desgana o d’insensibilitat davant els escrits corellians. […]

Seria interessant d’aclarir a què és deguda aquesta «mala fortuna» literària que acaça Joan Roís de Corella. No crec que sigui gens fàcil d’explicar, però. Pel que fa concretament a l’època moderna, és probable que hi hagi influït un cert disgust estètic davant les distorsions retòriques de la seva prosa i l’escàs atractiu d’una temàtica tan poc original com són els episodis extrets d’Ovidi, de la Bíblia o dels repertoris hagiogràfics més tronats. El Corella poeta, sí, ha gaudit de tota consideració, per bé que tres o quatre poemes excel·lents no han bastat a estimular un treball minuciós de crític o d’erudit, ni una fama segura. Si he de ser sincer, confessaré que jo mateix tampoc no he sentit mai un entusiasme excessiu per les narracions corellianes: llegir-les constitueix una operació fatigosa, i cal tenir molt bona fe per a emprendre-la. L’ampul·lositat de dicció, la sintaxi torturada, l’espinguet sentimental permanent que s’hi percep, la truculència lacrimògena de les escenes, són trets capaços d’impacientar el lector més resignat. I tanmateix, Corella és un gran escriptor: a escala nacional, una figura de primera fila. En sabia, d’escriure, aquell home, i la seva obra representa o encarna ben gràficament una singular cruïlla de la nostra història cultural, el trànsit de l’Edat Mitjana al Renaixement, en la qual trobem una inesgotable matèria d’anàlisi i de reflexió. No sé si això fóra suficient per a temptar, ni que només sigui per un instant, la curiositat del públic profà no expert, dels nostres dies: sospito que no. Com a màxim, una breu antologia, posat que fos elaborada cautelosament, potser aconseguiria de fer-l’hi suportable. Continuo pensant en les seves proses, no cal dir-ho. Els versos, vull insistir-hi, tenen l’admiració garantida. Però el Corella prosista no escapa al destí fatal de tants i tants «clàssics» –especialment, dels nostres–: el de ja no ser sinó pura arqueologia, tan seductora i egrègia com vulguem, però arqueologia.

(Joan Fuster. «Lectura de Joan Roís de Corella», dins Obres completes, I. Barcelona: Edicions 62, 1968, p. 286-289)

* * *

Analitzant l’obra de Corella, hom constata clarament un fet: l’absència de l’esperit cavalleresc que, no solament impregna obres com el Tirant i el Curial, sinó que s’entrelluca en alguns aspectes de la poesia de qualsevol dels escriptors citats més amunt i té uns reflexos més o menys colpidors en llur vida. L’actitud humana i l’obra literària de Corella són l’encarnació de la crisi de l’esperit cavalleresc. En tota la producció, variada i abundant, del nostre escriptor no hi ha una sola obra de tema guerrer, ni tan sols la Sepultura de mossèn Franci Aguilar, dedicada a un militar que morí durant la guerra de Granada. Si hi trobem una al·lusió a la lluita, aquesta és «la no sangonosa, mas plaent e delitosa batalla de Venus». Si alguna escassíssima metàfora de tema guerrer, és referida a la conquesta amorosa. Entre els personatges de què Corella tracta n’hi ha de guerrers: Àiax i Ulisses, Jasó, Aquil·les, Paris. De cap no n’explica accions de guerra: en general, s’ocupa de llurs problemes d’amor; només el Raonament de Telamó e d’Ulises se’n separa i encara és per a demostrar la superioritat de la intel·ligència, fins tenyida de covardia (Ulisses), damunt la força i la valentia (Àiax Telamoní).

Encara més: les rares al·lusions als fets d’armes comporten sovint un blasme. […] L’estil d’aquesta obra [Triümfo de les dones] no és pas el de la darrera època i cal, doncs, descartar aquesta possibilitat. De fet, és molt més que la censura d’una obra: és l’anatema de tot un codi de conducta. Hem subratllat deliberadament en un text anterior les dues referències a la raó. Al costat de l’autoritat de Jesús, l’escriptor valencià retreu, i per partida doble, l’argument racional. Això ens acosta a les noves actituds que l’humanisme anava desvetllant, les quals eren compartides per Corella. I parlo d’actituds i no de corrents filosòfics, perquè, fet i fet, Corella no era un filòsof, encara que arribés a mestre en Teologia.

Un exemple ben clar d’aquestes noves actituds el tenim en la posició davant l’amor. L’amor és el gran centre de la vida real i de la literatura de Roís de Corella. De l’aspecte literari en parlarem més endavant. De moment, el que ens interessa és que, també en aquest cas, ens trobem en una actitud del tot allunyada del codi cavalleresc. Joan Fuster ha escrit les pàgines més suggestives aparegudes fins avui sobre l’amor en l’obra de Corella. Un detall, tanmateix, crec que cal precisar. «Corella escriu sobre l'»amor» com pertocava a un aristòcrata», escriu Fuster. És cert, però fins a un cert punt. No hi ha dubte que la literatura corelliana és aristòcrata en el seu sentit general: és una literatura d’élite adreçada a l’alta societat. Però el concepte de l’amor cortès hi ha fet crisi. Pensem en la reacció del Tirant quan sospita que Carmesina l’enganya amb el jardiner negre. Martorell l’explica amb una expressivitat i una contundència que fan escruixir: després de tres hores de desfici, «ixqué tot sol de la cambra ab la gran ira que ab si portava; tot despressat anà-se’n a la porta de l’hort, tan ecret com pogué, e trobà dins l’hort, que poc havia que era vengut, lo negre hortolà, e véu-lo a la porta de la cambra sua, que estava calçant-se unes calces vermelles. Tirant que el véu, mirà a totes parts e no véu negú, pres-lo per los cabells e posà’l dins la cambra e degollà’l» (Cap. CCLXXXVI). Aquesta era la reacció del cavaller Tirant ofès. Com el desafiament havia estat la reacció del cavaller Martorell davant l’ofensa a sa germana Isabel. Res més allunyat del món interior de Corella davant un fet semblant. La seva reacció a la infidelitat de Caldesa, explicada a la Tragèdia, ens ho palesa en la justificació amb què es clou l’obra: «Ab diversitat de tan impossibles pensaments me partí de la cambra o sepulcre a on tanta pena sofert havia. Aceptant la ploma, que sovint greus mals descansa, la present ab ma pròpia sang pinte, perquè la color de la tinta ab a dolor que raona se conforme». Joan Fuster ha subratllat l’interès dels quatre mots indicats en cursiva en la cita anterior, reveladors d’una nova funció –l’alleujament– del fet d’escriure. És un dels diversos aspectes en què Roís de Corella ens apareix tan nou i tan allunyat dels seus contemporanis medievalitzants. Ara ens interessa de remarcar la diferència –i la gran novetat literària i humana– entre el «Corella cornut», «el que encara pot atreure’ns» –són mots de Fuster– i el cavaller Tirant –o el cavaller Martorell. Si avui ens sembla nova aquesta actitud, tant en l’aspecte literari com en l’humà, ¡de quina manera no havia de semblar-ho a mitjan segle XV, en una València bigarrada i cosmopolita, on coincidien els mercaders enriquits i els cavallers que s’intercanviaven lletres de batalla, els menestrals i els moriscs, i on, en el terreny literari, encara perdurava l’Edat Mitjana! No solament els aspectes formals són nous en Corella. Ho són més encara els humans, la penetració d’una nova realitat, d’un nou esperit vital, que fecundaria la literatura i tota la vida europea amb el Renaixement. Era, doncs, la crisi de l’esperit de la cavalleria en la persona d’un cavaller.

(Jordi Carbonell. «Estudi preliminar», dins Joan Roís de Corella: Obra profana. València: Edicions 3 i 4, 1983, p. 12-15)

* * *

Joan Roís de Corella, partint d’aquesta doble tradició humanista ovidiana i bocacciana, crea un nou estil literari en la nostra llengua. D’una banda, escull la línia literària que s’adiu més amb les seves característiques personals i de classe social que hem esmentat més amunt. No inventa grans arguments: els treu, bé de la tradició literària esmentada, bé de les anècdotes de la seva vida personal. Els aplica una tècnica literària nova en la nostra literatura, procedent en part dels seus models -Ovidi, Boccaccio-, en part de la seva pròpia capacitat de creador. I els dóna una forma estilística que, partint del model boccaccià, evoluciona cap a solucions lingüístiques originals, les quals, sense violentar la llengua més enllà de les seves possibilitats estructurals, arriba al grau màxim de desenvolupament de la nostra prosa humanística. Corella no arriba a crear cap obra del gruix del Tirant o de l’Espill. Però el conjunt de la seva producció en prosa és un bloc imposant, d’una gran qualitat literària i amb algunes peces excepcionals.

(Jordi Carbonell. «Estudi preliminar», dins Joan Roís de Corella: Obra profana. València: Edicions 3i4, 1983, p. 27)

* * *

Fora de categories culturals, rebudes per la tradició, però escassament actives, Corella cerca la seva via moral i literària d’expressió. En la seva obra, i al contrari d’allò que sempre s’ha dit, hi ha tan poca autobiografia que ell no serà mai l’heroi –ni disfressat– dels seus drames i de les seves anàlisis interiors, i sentirà tan poc la necessitat de ser original que trobarà, potser, la realització més completa de la seva feina traduint la més alta mostra d’autoanàlisi íntima i religiosa del cristianisme: el Salteri. «Amor hi caritat sien plomes que la carrega de mos treballs facen laugera» escriu al pròleg de la seva traducció de la Vita Christi.

Com espero que quedi ulteriorment confirmat per aquesta anàlisi, Corella va ser un home d’idees molt rígides i ben coherents tot al llarg de la seva vida, encara que Jordi Rubió i Balaguer pensés que es tractava d’un «cas típic de dissociació interior». Allò que ha anat canviant, en la seva producció, és el tipus de registre i de gènere literari, que emprà sempre, però, des d’una perspectiva molt rigorista i medieval, malgrat l’afalac enlluernador de les seves proses d’argument mitològic –i les etiquetes d’humanista i renaixentista que encara avui dia se li enganxen com si així es pogués vendre a millor preu. Tota la seva atenció i esforç van ser dedicats a compaginar l’exercici literari amb la severitat moral, en constant oposició a diferents i «modernes» tendències culturals de la seva època, tot i saber-ne aprofitar estímuls i suggeriments.

L’obra de Corella ens revela les tensions espirituals d’un escriptor, i no pas els patiments d’un cavaller frustrat o el desengany d’un amant cornut. Tot això ens ajuda, i molt, a entreveure què es movia per l’intel·lecte de Corella, però ens deixa per sempre més a les fosques en allò que feia el Corella històric. Si se’ns faria difícil escriure la «història d’una ànima», encara ens costaria més de compondre una ‘biografia’ de Corella.

(Stefano M. Cingolani. Joan Roís de Corella. La importància de dir-se honest. València: Edicions 3i4, 1997, p. 52-53)

* * *

Un aspecto en especial importante de la obra de Roís de Corella es su estilo. Su léxico, si exceptuamos unos cuantos arcaísmos más propios de la época que de una voluntad consciente de creatividad léxica, resulta bastante estándar incluso desde la perspectiva de la lengua catalana actual. Del léxico de Roís de Corella podemos decir buena parte de lo mismo que podemos decir del de Ausiàs March o de Joanot Martorell o de sor Isabel de Villena… Es en la morfosintaxis -la clave de la trabazón textil de un discurso- donde debemos buscar la marca de la casa de Roís de Corella: extensos períodos, con verbo principal al final, anacolutos, cuñas del narrador, aposiciones que constituyen ellas mismas pequeños textos; aclaraciones que podrían, en una primera y apresurada ojeada, parecer todo lo contrario; remisiones anafóricas constantes; exclamaciones y preguntas retóricas; patetismo; entrelazamiento de estilo directo e indirecto sin solución de continuidad; combinación de las voces narradora, del autor y de los personajes; juego con las descripciones de las realia, siempre impresionistas, con el sentido trascendente desde el punto de vista moral, de las fabulas que narra; etc… Todo un concierto en el que la hipotaxis señorea y en el que un magistral uso de los conectores lato sensu junto con el dominio del concepto de coherencia textual en su más amplia expresión (concordancias temporal, de persona, de número y de género) constituyen más que nunca las claves para no sólo no perderse en tan intrincada red, sino poder seguir con seguridad las peripecias de los personajes mitológicos y, lo que más interesaba a Roís de Corella, la lección moral que pretendía que se sacase de ello.

La crítica ha destacado siempre el hecho de su concepción de la narrativa como poética ficción, es decir, como producto de la poesía, en su sentido etimológico clásico de […], esto es, ‘creación’. Por ello, a varias de sus obras narrativas Roís de Corella les asigna el membrete de «poètiques ficcions» [‘poéticas ficciones’]. Ello nos debe hacer pensar, por un lado, en lo intensa y extensa que debe ser la base libresca clásica de la producción literaria de Roís de Corella y que, por otro lado, no conviene en absoluto disociar conceptualmente su lírica y su prosa, puesto que en él forman dos dimensiones de un mismo hecho: la mímesis en el sentido horaciano, la creación literaria.

Así, llama la atención que en su poesía recoge a tradición de Ausiàs March y de los poetas valencianos del siglo XV. Roís de Corella suelta el lastre occitanizante y del uso del decasílabo, que tan inflacionado estaba en poetas como Jordi de Sant Jordi o en el mismo Ausiàs March. Su lírica es la que más visos de modernidad presenta en el siglo XV literario catalán, y por ello podemos hablar de ciertos rasgos renacentistas que coinciden en su obra. Roís de Corella es el poeta más moderno de su tiempo, pero su modernidad e incluso su renacentismo se deben contraponer con la lectura profundamente e intensamente moralizadora de sus obras y con la temática y la textura de traducciones suyas como las de la obra de Landolfo de Sajonia o en poesías como La vida de la sacratíssima verge Maria o la Oració, que conforman un conjunto que no tiene mucho de renacentista.

(Vicent Martines Peres. «Introducción», dins Joan Rois de Corella: Prosa profana. Madrid: Gredos, 2001, p. 19-20)

* * *

Corella va tenir un paper fonamental en les lletres valencianes del segle XV, les va influenciar i va intentar ser-ne àrbitre, tot i així no va conrear cap dels gèneres més «normals». A més, en tant que home de religió, no es va dedicar, sinó molt abans en els anys, a la producció religiosa. Les seves proses mitològiques, amb l’apèndix/clau de lectura representat per la Tragèdia de Caldesa, només per parlar de textos presents al Tast, poder induir certa perplexitat si hom se’n demana el perquè, què volen dir. No escriu de cavallers, fins i tot és antimilitarista; tot i escriure poemes, no desenvolupa un discurs líric coherent i de temàtica amorosa, però sí que sempre parla d’amor; és un misogin, com tot bon medieval, tot i així al centre dels seus textos els herois són dones, també quan, com en el cas de Caldesa, semblin antiheroïnes; és un home profundament cristià, i poc tolerant amb allò que no ho sigui, així com amb una idea de la literatura senzillament com a plaer i evasió, tot i així escriu contes i d’argument pagà.

La seva elecció és per una literatura d’heroisme moral, un heroisme, doncs, de la interioritat i del drama psicològic, no pas de l’acció, i per això es feia necessari privilegiar els personatges femenins. A més, perquè són elles que s’han d’enfrontar amb coratge i adolorida humanitat a la insensatesa dels somnis de glòria i a la sangonosa violència dels homes. Però, perquè hi pogués haver narració i descripció psicològica, drama i exemplar redempció a través del dolor, en suma, perquè pogués fer literatura, havia de sortir del temps i l’espai cristià, perquè hi ha havia d’haver dubte i possibilitat d’elecció moral, mentre en una dimensió cristiana l’home, amb la fe, té molt clar el camí a seguir. Per això va ambientar les seves històries en l’antiguitat pagana, en absència de Déu i de veritat. L’home, millor la dona, estava sol amb la seva consciència, sense l’empara de la religió, i és aquesta fragilitat, aquesta manca de models certs que sempre genera el drama, les decisions equivocades, l’autoanàlisi i la possibilitat de servir d’exemple als altres, en un acte d’expiació i catarsi.

Així mateix, Corella ho té clar, i vol que ho tinguin igual de clar els lectors: això és literatura, és ficció, i no s’ha de confondre amb la realitat. O això que passa és que es veu una cortesana amb els ulls de l’amor idealitzat, i no s’entén res de la vida. A tal punt, que també la cortesana, Caldesa, assoleix una dignitat moral molt superior a la de l’home autoenganyat, tant prompte a l’elogi desmesurat com a l’insult ignorant.

(Stefano Maria Cingolani. «Llegir Corella avui», Lletres, núm. 62, febrer-març de 2014)

Antologia

PLANT D’AMOR

Mos ulls, tancats perquè altra no mire,
si els obre mai, la mort suplic los tanque;
l’aigua de plor, puix no es pot fer s’estanque
un poc espai pendrà per on espire.
Sol pel desert, fugint la primavera,
en ram florit no pendré mai posada
ab plorós cant; en aigua reposada
nunca beuré, en font ni en ribera.

Flor d’honestat, estarà en la bandera,
sobre el meu vas, un mot de lletres negres:
«Corella és mort, qui en dies poc alegres
sempre vixqué, per amar ab espera.»

(Dins Obra profana. València: Edicions 3 i 4, 1983, p. 47)

* * *

COBLA [DE DOS SENYS]

que llegint-la per llarg diu contentament, e llegint-la per mitat diu descontentament

De béns e plaer tostemps abundós
sempre freturós de dol e tristor
no estic desitjós de veure dolor
de pendre muller ben cobdiciós
solaç ab cantar io prenc en repòs
del tot vull fugir pensar en la mort
ni em plau gens oir res que em desconhort
lo riure i ballar tinc per mon espòs.

(Dins Obra profana. València: Edicions 3 i 4, 1983, p. 47)

* * *

A CALDESA

Si el ferro cald refreda la mà casta,
calfar l’heu vós, encara que fred sia;
si tot lo foc en lo món se perdia,
pendrien-ne de vós, que en sou molt basta;
si en algun temps cremant la terra es gasta,
no perreu vós, vivint com salamandra,
ni perdreu l’ús de bona haca d’Irlanda
perquè us deixeu de vostra gentil casta.

Casta serà la vostra, no poc bella,
sens que jamés serà orfa de pares;
no crec lo món vos baste a compares
si gens pariu; segons vostra querella,
en dubte estic que fósseu mai donzella;
dot sens escreix demana la llei vostra,
e tot lo món de vostre cos té mostra:
fels e infels, e los de la Llei vella.

En flames grans fón verd la gavarrera,
e vós, sens foc, teniu calor que us crema;
pendran gran llum, si s’acosten ab tema
de batre en vós com en la pedrenyera;
per vós se dix la dona baratera,
que portau foc davall les vostres faldes,
del qual tothom, puix no el tancau ab baldes,
pendre’n porà com d’una gran foguera.

Calda cremant, més que el foc en l’esfera,
per a dir «no» feu-vos serrar les dents,
que no es pot dir algú dels requirents
en negun temps oís de vós espera.

(Dins Obra profana. València: Edicions 3 i 4, 1983, p. 52)

* * *

REQUESTA D’AMOR

Una sou vós, lo remei de ma vida,
sola en lo món que mon voler adora,
on mos desigs esperen fi complida.
La gran amor me força i em convida
a vós servir i pendre per senyora.
Del que volent vós servir no reposa,
ço és, sens ventura espera la fi;
lo que és prest a vós servir,
lo nom no us fretura a dir,
cos de què vós sou la vida.
A dos repartir, units d’un voler,
no hi basta poder, sinó lo morir;
lo que podeu entendre
sens paraules compendre.
Ma llibertat vers vostres peus se llança,
l’enteniment del qual
jamai de vós se parteix.
O cor, i bé em vols mal,
que em fas passar pena mortal!
Pena pas, no menys del que vós sabeu.
Feu-me socors e no us enutgeu,
que, ans del temps, vós e io serem
ensems, e parlarem
del que ara dir no gose
com serem en lloc que nengú no ens oja.

(Dins Obra profana. València: Edicions 3 i 4, 1983, p. 60)

* * *

«No fon tan gran dels jueus la temor
quan «Ego sum» dix lo Fill de Maria,
ni els covards grecs, si Hèctor combatia,
temien tant quant jo, per gran amor,
perd lo record si us veig ab fellonia:
sens mal obrar, temor me porta culpa;
mon gest pauruc, mirant a vós, m’enculpa;
mostre’m confés de culpa que no és mia.

Del jorn que us viu, d’altra gens no em pot plaure
sinó de vós, a qui prenc per senyora:
ab ferm voler ma pensa en vós adora,
e de mon cap absència no us pot raure.
O, folls jueus, bé mereixquéreu caure,
adorant déus de fust sens tal bellea!
Mas qui bé us veu, quítia de lletgea,
d’adorar vós és foll si es pot retraure.

Si us he fallit, ma gran amor ho causa,
que em tol lo seny e em fa errar, si us erre;
mas, si voleu d’aquest món jo em desterre,
manau-m’ho vós, que no hi faré gran pausa.
Però pensau si poreu fer, lleona,
que per grans crits ressusciteu ma vida;
si no, diran: «Per què sou homecida
del qui per vós lo viure abandona?»

Sola sou vós la tan singular dona
a qui amant ma voluntat no peca;
vós me fés cec com si miràs la Meca,
d’on me roman la vista no prou bona.»

(Poema sense títol, dins Poesías (edició bilingüe a càrrec d’Eduard J. Verger). València: Denes, 2004, p. 148-149)

* * *

ORACIO A LA SACRATISSIMA VERGE MARIA, TENINT SON FILL, DEU JHESUS, EN LA FALDA, DAUALLAT DE LA CREU

Ab plor tan gran – que nostres pits abeura,
E greu dolor – que nostre cor esquinça,
Venim a Vos, – Filla de Deu e Mare:
Que nostra carn – dels ossos se arranqua
Yl esperit -desig lesser perdre,
Penssant que, mort -per nostres greus delictes,
Ver Deu e hom, -lo Fill de Deu e vostre
Jau tot estes – en vostres castes faldes.

Ab fonts de sanch – regua lo verge strado
Hon, chich infant, – lo bolcas ab rrialles;
Yls uostres vlls – estillen tan gran aygua,
Que pot lauar – les sues cruels nafres,
Ffent ab la sanch – un enguent e colliri
Dinfinit preu, – per leuar nos les taques
Quel primer hom, – com a vassall rebetle,
Nos ha causat, – ensemps ab nostra culpa.

Lo vostre cor – partit ab fort escarpre,
de gran dolor – nos mostra tan gran planyer,
Quels serafins – ensemps ab tots los angels,
Mirant a Vos – planyent, aprenen dolre.
Plany se lo mon – cubert daspre sçeliçi,
Crida lo sol – plorant ab cabells negres,
E tots los çels – uestits de negra sargua
Porten acorts – al plant de vostra lengua:

Quen lo dur Pal – hauen hoyt lo ladre.
Puix no voleu – que de present yo muyra,
Estigua ab Uos – tancada en lo sepuclre;
Yo us acolli – en lo meu verge ventre,
Ara vos, Fill, – rebeume dins la tomba;
Que nos pot fer – entrels vius yo conuersse,
Puix que, Uos mort, – es ja ma vida morta.

En maior loch – no pensseu yom estengua
Del que vos, Fill, – pendreu dins en la pedra.
Giten a mi – primera en la fossa,
Que no us es nou – dormir en los meus brassos!
Cobrir uos ha – lo mantell que a mi cobre,
E si no us par – uos baste tal mortalla,
La mia carn – que viu haueu vestida,
No us sia greu – que, mort, encara us cobra.

Mare de Deu, -humil tostemps e verge,
Lum daquest mon, – del Çel luent caruoncle:
Mirra portam – de nostra uida amargua,
Dolent nos fort – com hauem fet ofenssa
Al uostre Fill, – Deu e senor benigne.
Ensens tenim – que nostre cor perfuma,
Que som contents – se faça sacrefiçi
De nostra carn, – sil vostre Fill ho mana.

Ffi

E no gosam – les nostres mans estendre
Per a vntar – de vostre Fill insigne
Lo Cos sagrat; – mas preneu aquest balssem:
Que sens temor – nostra lengual confessa
Redemptor Deu, – a Deu plaent oferta,
Qui, al terç jorn, – trahent del fondo carçre
Los sants catius, – lo veureu dins la cambra
Mes clarejant – quel sol alt en lo çercle.

(Dins Obres. (ed. Ramon Miquel y Planas). Barcelona: Editorial Catalana, 1913, p. 409-411)

* * *

XXIX

DESENGANY

Los qui amau, – preneu aquesta çendra
Sobre lo cap, – que no perdau larbitre:
Amor es tal, – que sius obre la porta,
Tart se sdeue – que pels altres la tanque.
La part del mur – quel fort enemich trenqua.
Mostra cami – per hon se pugua vençre;
E som tan folls – los ferits desta fleixa,
Que tots penssam – tenir vn esmaragde
Ab tal virtut, – quens fa trobar la senda,
Vedant apres – algun altre noy passe.

Ama Narçis – a si mateix, en laygua;
Pigmaleon – volch be vna ymatge
Quell, ab ses mans, – esculpi en lo marbre;
Aquests dos sols -nols calia gens tembre
De lurs amants – altri nagues trihunfo.
Pero yo viu – mon luminos caruoncle,
Ab gran repos, – en mas del qui amaua,
Fferli present – de festa tan ben colta,
Que noy romas – damor vna çentilla
No sacabas, – venint al darrer terme.

Ffi

E nous pensseu que parle gens en sompnis;
Que no es tan clar – lo sol alt en lo çercle,
Com yo viu clar – aquest tan gran oprobri;
E, del recort, – tan gran dolor massombra,
Quel meu cor trist – en quatre parts vol rompre.

(Dins Obres (ed. Ramon Miquel y Planas). Barcelona: Editorial Catalana, 1913, p. 426)

«A tan alt grau l’extrem de ma dolor ateny, que de present me dolc en algun temps sia ver ma tristor finir puga; en açò passe los infernats, que l’esser trist me delita, e só content ma dolor eternament coldre. E si a ma dolorida pensa alguna hora la mort se presenta, refuse acceptar, per lo delit que la pèrdua de ma vida em porta. Com, doncs, serà causa de tanta dolor escriure’s puga? Quin paper soferrà ésser tint de lletgea de tant crim? Consentrà l’aire que veu se conforme, per a que tanta culpa clarament sia llesta? Obra’s l’infern, esperits immundes sobreïca; tornen los elements en la confusió primera; mostren-se clar dels damnats les penes, perquè lo món, en terror convertit, alegria no celebre. Estiguen los rius segurs e los monts cuitats córreguen; bullint la mar, los piexos a la riba llance; repose lo sol davall l’habitable terra, e nunca jamés en nostra vista los seus cabells daurats entrega; no es compten pus de l’any los dotze mesos, e sola una nit l’esdevenidor temps comprenga.
Mas, per què vull ab llarguea de paraules encarir crim de tant sobreabundant lletgea, la qual, planament raonada, fereda de tan espantable maravella ab si porta que és impossible los oints sens gran alteració les orelles a tan profanes paraules abandonen?

En la part del món a la qual encara de present de la gentil filla d’Agènor propi nom li resta, en la feroçe bel·licosa província d’Espanya, en lo delitós ameníssim regne de València, dins los murs de la sua major ciutat, regnant aquell que a l’animós troià ha succeït en egual ànimo rei don Joan, una ínclita donella, en bellea sens par, en avisament passant totes les altres, ab gràcia e singularitat tan extrema que seria foll qui en sa presència alguna altra lloàs en estima de tanta vàlua, delliberà, aprés que son servir molt temps de mon adolorit viure després tenia, los meus cansats pensaments, ensems ab ma persona, en lo desitjat estrado de la sua falda descansassen.»

(Del text «Tragèia de Caldesa. Raonant un cas afortunat que ab una dama li esdevenc», dins Obra profana. València: Edicions 3 i 4, 1983, p. 66-67)

* * *

«Així anaua lesforçat infant a la designada mort, deixant la trista mare, la cara guardant lo cel, estesa en la dura terra, emblant a verdadera morta; la boca de la qual, ja freda, piadosament besant, pres per la ma a Vilxes, en semblança que ell a la mort lo portas.
Los ayres escurit retornauen lo sol; de color de sanch se vestia la terra; murmurant, en amples cauernes obrint reclamaua; e tot lo vniuers, per estrem dol, general decahiment en breu prometia; e la cara del fill de Ector nos mudaua. Ab dolorosos ciscles, que en los darrers cels clarament se hoyen, tots plorauen, sino aquell sol per qui tots ploren.

Moltes, quasi infinides, vegades he asagat la mort, cruel e feroçe, de aquesta net meu e de Priam escriure, e james lo paper ha pogut comportar tanta crueldat, escrita, als qui apres vendran se presente; ans, la tinta negra, començant a scriure lo caure de la an alta torre, conuertint se en abundosa sanch axi lo blanch paper tenyint abeuraua, que mera forçat dexarme de tant dolorosa escriptura; quen altres cartes la mort d’aquest fill del animos Echtor no consent ser escrita, sino en les dures roques, sobre les quals cahent lo seu delicat cos partit, troçejat e delaçerat, de la real sanch ha tintes, en recordaçio perpetua del trahiment de Eneas, de la cruel falsa uictoria dels grechs, de la misera aduerssa fortuna dels animosos troyans.»

(Del text «Plant dolorós de la Reyna Ecuba», dins Obres (ed. Ramón Miquel y Planas). Barcelona: Editorial Catalana, 1913, p. 27)

* * *

«E ab tot que innumerables exemples, vera mostra de nostra perfeccio, a la mia memoria se presenten, dels quals tenyir lo paper deixe, tement prolixitat que, souint, a gentil estil es enemigua; mas, ¿qui pora tenir la ploma no pinte la casta honestat de Susanna; lo fort virtuos animo de Judich; lo zel de la fe de la martir, dels Machabeus mare; e, sobre totes en la ley perfeta, aquella Magdalena, les lagrimes de la qual aromatitzants, tan abundants de les fonts dels seus vlls corrien, que pogueren lauar los polsosos peus de aquell Deu e hom, qui, per la erra de nostres culpes, descalç calçigana lo mon? Lo qual, de no res creat, hauia basta encarala odorifera licor de tant destillants lagremes, lauar la sua contrita anima, en grau de bellea tan alta, quen la çelestial posada li perçeheix sola aquella, del mon, dels çels, dels angels Reyna, a la qual no li desplau, per semblança de homilitat, de semblant nom se nomene; y encara, en aquest mon viuint, mereixque tenir aduocat aquell Deu infinit, a qui afectadament ella seruia, ab rahons, inpossibles a resposta, fent callar als qui lassajauen rependre, com ha enamorat espos de la sua enbellida anima, responent a la germana Marta, el enuejos fariseu, al auar ladre dexeble. [···]

Si algun enuejos home, ab molestia de tanta perfeccio nostra, a nostres escrites rahons assajaua responre: que en alguna dona, moltes vegades, pus abundants se troben tots los mals, dels quals en la present als homes enculpe, major crueldat de animo, mes gran feroçitat, estrem de gran superbia, bandeig de tota vergonya, y en exces altres mals, que a la femenil condicio no conuenen; aquestes paraules atorgant, no volem ignorar en estrem es pijor quel mal home, la no virtuosa dona. E aço esser senyal denostra major perfeccio mostra, com aquell naturalment sia millor, que, mal obrant, pot esser pus mal; e axi langel, en legea de abominable peccat ha pres major cayguda, per que, sobre les creatures, en mes alta perfeccio era sobiranament creat; car lo mal, per si no tenint esser, tant es mes gran com de major be es abssencia, que si, per inpossible, Deu mal se trobaua, la sua maliçia en infinit les altres sobrepujaria. Donchs, si axi es que la maliçia de les no virtuoses dones a la dels homens auança, que lur natural perfeccio sia mes perfeta clarament se mostra.
Es encara de nostra gran exçellençia manifest senyal, quels pochs mals a nosaltres mes enlegeixen, e de major infamia dignes nos mostres; e les erres que als homes no ensutzien, a nosaltres en fort manera infamen. Que la ingularitat e bellea de nostra natural condiçio, fa nostres taques mes esser mirades; per que es propietat dels contraris que, ensemps posats, pus clarament se manifesten; e vna pocha negror, enlegint la bellea de vna gentil e neta vestidura, als vlls dels que la miren abominable sens tarda se presenta; la qual, sobre uil roba posada, sense esser vista moltes vegades passa.»

(Del text «Trihunfo de les dones», dins Obres (ed. Ramon Miquel y Planas). Barcelona: Editorial Catalana, 1913, p. 142-144)

* * *

«Per que paregua menor la erra de les dones que, per sobres gran amor, han passat los estrets limits de castedat, acçeptelo treball de la ploma, fent palesa la senyoria que amor sobremi ha tengut, atenyent per darrer guardo trista mort. No hajen a mal les enamorades, obedients a Venus, per mi a sos enamorats en menys preu de honestat donar, puix deute de germandat nou veda.

Yo, Biblis, mes que altra desauenturada, he amat mon germa Cauno, de major amor de germa; crehent esser cosa justa, que la mia boca se acostats a la sua mes que a la de algun altre. E vent los seus muscles mes honrats dels meus braços que dels de algunaltra dona, axi, ab ombra de piadosa amistat, ses ençes en mi aquell foch de desordenat voler, que limits ab si no porta, essent me ja odios lo nom de germana, ans eram mes alegre esser dita per ell Biblis; e ja en la sua presençia me paria pocha la mia bellea, e no gosaua esperar la sua vista, sil fiat espill no feya testimoni a la industria de mes mans; possehint terrible oy, acompanyat de molta enueja, si alguna de mis deya pus bella. E pariam que nom de germa no deya prou la senyoria quel amat Cauno sobre mi tenia, e per ço, nomenant lo, la mia lengua aldre de senyor dir no sabia.
Mas, per que la gran estima de les coses molt desigades causa duptoses esperançes, de mon poder treballaua apartar de ma penssa lo desordre de tanta amor; e apres, enujada de tant estrem treball, desigaua soledat, puix ab tals penssaments no era sola; e axi, prengui posada en lo estrado de ma cambra, havent a mal que en lo fret lit, desacompanyatda de Cauno, degues reposar la bellea de ma persona. Pero, vençuda e mes abandonada, per terrible son, la mia ma esquerra, en loch de coxi sostingue la mia freda e banyada de enamorades lagrimes; axi lo plaent dormir algun descans conssenti a ma tribulada penssa, e pareguem reposar en los bells braços de Cauno, tenint tant prop la mia boca de la sua, que no tenia poder de dir li la estrema pena que fins en aquella hora sofert hauia.
Pero lo sompni, envejos de tanta gloria mia, essent mes breu del que yo volguera, abssenta de mi la possesio de tan gran benauentura, fent me report de tanta dolor, que a la de infern la comparaua.

(Del text «Lamentació de Biblis», dins Obres (ed. Ramon Miquel y Planas). Barcelona: Editorial Catalana, 1913, p. 193-194)