En la poesia d’Isabel Robles brillen, amb versemblança, les influències angloamericanes —no debades fou professora als Estats Units del 1970 al 1977 i ha traduït clàssics contemporanis com Anne Sexton i E. E. Cummings. Dic amb versemblança perquè hi ha, en català, certa poesia de l’experiència, confessional o de circumstàncies, que entén la tradició literària anglosaxona com un lluentó discursiu, com un daurat superficial d’ètica consumista, adobat amb referències costumistes de ciutats emblemàtiques com Nova York o Londres —sense reparar que, de turisme literari, en podem fer fins i tot amb saragüells. La poesia d’Isabel Robles, ara descriptiva ara conversacional, presenta una perspectiva ontològica des de la senzillesa del llenguatge viscut, un discurs que sona simple perquè és experimentat a fons, un rolling stone.
(Ramon Ramon: “Maduren millor els poetes o les poetes?”, Núvol, 8 de gener de 2015. En línia)
* * *
“Tot el que dura costa de guanyar; / tot allò que roman deixa solatge”. Aquests versos pertanyen al poema “Paisatge càrstic” de la segona part, Més que literaris, del llibre que ressenyem (Les sabates i altres poemes) i podrien funcionar com a divisa per entendre com Isabel Robles concep la seua escriptura, o l’escriptura en general, en tant que procés i com a punt d’arribada, com a aconseguiment i fixació. Per molt que el poema citat evoca unes lectures públiques de poemes a l’interior de les coves d’Arrikrutz i Vilenica, casos particulars i ben concrets, com sol passar en la poesia de la nostra autora la maniobra poètica rau precisament a elevar a categoria i generalitzar certes anècdotes i experiències vitals, sovint recreades amb tot luxe de detalls en els poemes. […]
Llegiu amb atenció en especial aquestes peces mestres que són poemes com “El primer vol”, “Sabates a la vora del Danubi”, “Les sabates al metro” o “Reminiscències”. Hi tenim solatge dens per fruir bona cosa i una veu que guanya en precisió i potència a cada nou lliurament poètic.
(Manel Rodríguez-Castelló: “Allò que roman”, Saó (València), núm. 409, novembre de 2015)
* * *
El poema que inaugurava L’Espiral (1993) evocava la mare Virginia com a sibil·la que transmet una pauta d’escriptura, i altra, de sibil·la, que cantava: “A més cos, més escriptura”. La poeta, que havia ignorat aquests oracles perquè no comptaven ni amb la ràbia passada ni amb el cos present, albirava, aleshores, un nou punt des del qual començar a escriure. […]
Així, la primera part del llibre (Les sabates i altres poemes, 2014) “Aquest gènere que no és un” revisita la tòpica feminista, hi apareixen el cos i l’escriptura; la dona i l’home, la parella; la casa, la bellesa; la violència, el silenci, l’alliberament. Sembla que l’autora hi entra des de la pròpia vida, que codifica la intimitat amb les fórmules de la poesia, i, tanmateix, ho fa despulladament, de manera que mostra la complexitat de les vivències del pas del temps, de l’amor, del desig, de l’exercici de la llibertat personal i de la projecció de la pròpia veu amb la claredat i la llum de les paraules familiars i quotidianes, que conversen, d’una banda, amb les veus d’altres autors com ara Gertrude Stein, Solveig von Schultz, Wallace Stevens, Adrienne Rich, els quals signifiquen des de les citacions que precedeixen els poemes, i, d’altra banda, amb símbols com el de l’Alice, de Carroll o el mite de la medusa.
(Laura Santacruz: “El peu que les calça”, Caràcters (València), núm. 71, primavera, de 2015, p. 19)
* * *
La poesia de Robles no és espectacular des del punt de vista imatgístic sinó que és d’una “velada bellesa”. L’autora sembla més partidària del símil que de la metàfora. Entre el treball del símil vos recomanem l’ausiasmarquià i emotiu homenatge a Manel Marí anomenat “L’ombra en el mirall”. Quant al treball metafòric, vos remetem al poema “La llum de la primavera”.
De vegades Robles treballa les imatges casolanes, la “imatge petita”, com en el seu llibre anterior, Les sabates i altres poemes; en Han tornat les roselles trobem els textos “Tres maneres de posar-se una bufanda” i sobretot el ja explícit títol “L’amor com a blíster”, deliciós i brillant poema, que copiem. Aquest poema apareix dins d’una sèrie de quatre bons poemes de moralitats: “La calma”, “Troballes”, “Roselles” i “L’amor com a blíster”.
L’amor com a blíster
“Un amor sens conrear
és un blíster de píndoles
oblidat a la tauleta de nit.
No hi farà cap curació
però avança, sens remei,
vers la caducitat.”
(Pere Ciscar: “A favor de la poesia de circumstàncies”, Sonograma, 23 d’abril de 2024. En línia)
.webp)
