_0.webp)
Castellano
Licenciado en Filología y Letras por la Universitat de Barcelona, donde en 1942 empieza a ejercer la docencia, y doctor en Filología Románica por la Universidad de Madrid en 1945. En 1950 se convierte en el primer catedrático de Historia de las Literaturas Románicas y en 1965 es nombrado vicerrector. Después de impartir clases en la Universitat Autònoma de Barcelona (1970-1976), regresa a la Universitat de Barcelona, donde realiza clases hasta 1982. De 1987 a 1990 es profesor emérito de la Facultad de Filología.
Gran dinamizador de los estudios de literatura medieval, el número de sus publicaciones sobrepasa los trescientos títulos. Inicia sus investigaciones en el campo del humanismo y en el de la lírica cortesana, y pasa posteriormente al estudio de la lírica trovadoresca, la literatura del Siglo de Oro castellano, la novela caballeresca y las literaturas románica y artúrica. Parte de su obra se centra en los estudios monográficos y las numerosas ediciones de La Chanson de Roland, el Cantar de Mío Cid, el Tirant lo Blanc y el Quijote. Destacan, además, la traducción y las ediciones de clásicos catalanes, especialmente de Cerverí de Girona, Bernat Metge, Antoni Canals, Jordi de Sant Jordi y Andreu Febrer. También ha publicado varias antologías de literatura catalana, española y universal.
Miembro de muchas entidades culturales y científicas, como la Real Academia Española o la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, Martí de Riquer ha recibido numerosos galardones tanto por su obra como por su trayectoria profesional. Entre ellos, destacan los premios Ramon Llull (1970), Medalla d’Or del Ayuntamiento de Barcelona (1983), Menéndez y Pelayo (1990), Príncipe de Asturias de Ciencias Sociales (1997), Lletra d’Or (1999), Nacional de las Letras (2000) o Creu de Sant Jordi (1992).
Página elaborada por Guillem Molla para la AELC.
Fotografías: FONTDEVILA i GASCÓN, Joan Francesc: Martí de Riquer: la gran obra d’un humanista expert en literatura provençal, catalana medieval i cervantina. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca, 2003 / ©Anna Boyé, ©Pere Virgili.
English
English
Martí de Riquer i Morera (Barcelona, 1914 – 2013), is a scholar and expert on the Romance languages, specialising in medieval Catalan literature, the world of the troubadours and the Spanish Golden Age.
He has a degree in Philology and Letters from the University of Barcelona, where he began to teach in 1942. In 1945 he obtained his doctorate in Romance Philology from the University of Madrid, while in 1950 he became the first Professor of History of the Romance Languages. In 1965 he was named Deputy Vice-Chancellor of the University of Barcelona. After teaching at the Autonomous University of Barcelona (1970 – 1976), he returned to the University of Barcelona, where he taught until 1982. From 1987 to 1990, he was Emeritus Professor of its Faculty of Philology.
He has always been a dynamic influence in the field of medieval literature and has published more than three hundred titles. He began his research in the field of humanism and courtly poetry, after which he started to study troubadour poetry, the literature of the Spanish Golden Age, the chivalresque novel and Romance and Arthurian literature. Part of his work consists of monographic studies on, and numerous editions of La Chanson de Roland (The Song of Roland), the Cantar de Mío Cid (The Song of the Cid), Tirant lo Blanc and Don Quixote. Also outstanding are his translations and editions of classical Catalan writers such as Cerverí de Girona, Bernat Metge, Antoni Canals, Jordi de Sant Jordi and Andreu Febrer. He has also published several anthologies of Catalan, Spanish and universal literature.
Martí de Riquer is a member of many cultural and scientific entities such as the Royal Spanish Academy and the Royal Academy of Letters of Barcelona and he has received many prestigious awards for his writings and his professional work. Notable among these are the 1970 Ramon Llull Prize), the 1983 Gold Medal of the City Council of Barcelona, the 1990 Menéndez y Pelayo Prize, the 1997 Prince of Asturias Prize for Social Sciences, the 1999 Lletra d’Or Prize, the 2000 National Prize for Letters, and the 1992 Creu de Sant Jordi (Saint George Cross).
Web page: Guillem Molla for AELC.
Photographs: From Joan Francesc Fondevila i Gascón, 2003, Martí de Riquer: la gran obra d’un humanista expert en literatura provençal, catalana medieval i cervantina (Martí de Riquer: the Great Work of a Humanist Expert in Provençal, Catalan, Medieval and Cervantine Literature), Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca / ©Anna Boyé, ©Pere Virgili.
Translation: Julie Wark.
Biografia
En un primer moment es decanta cap a l’hel·lenisme i els clàssics, i inicia la tasca d’estudiós de la literatura catalana medieval amb la publicació, amb vint anys d’edat, de L’Humanisme català (1934) i l’edició d’obres d’Antoni Canals. Un cop finalitzada la Guerra Civil, continua els seus estudis i es llicencia en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. El 1942 n’és nomenat professor auxiliar i el 1945 es doctora en Filologia Romànica a la Universitat de Madrid amb una tesi sobre les traduccions castellanes d’Ausiàs March al segle d’or espanyol. El 1950 esdevé el primer catedràtic d’Història de les Literatures Romàniques i el 1965 és nomenat vicerector, càrrec que ocupa durant un any. Després d’exercir la docència a la Universitat Autònoma de Barcelona (1970-1976), torna a la Universitat de Barcelona, on exerceix fins al 1982. Del 1987 al 1990, any en què es retira de l’activitat docent, és professor emèrit de la Facultat de Filologia.
Gran dinamitzador dels estudis de literatura medieval, Martí de Riquer és membre de moltes entitats culturals i científiques, com ara la Real Academia Española (des de 1965), l’Institut de France, la British Academy, la Hispanic Society of America, l’Academia de Sevenze, l’Academia de Scienze e Lettere e Arti de Palerm, l’Accademia Ligure di Scienze e Lettere, la Société International Rencesvalls o la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual és president de 1963 a 1996. A més, és membre honorari de la Modern Language Association of America, cap de secció de Literaturas Romances del Consejo Superior de Investigaciones Científicas i vocal del Patronato de la Biblioteca Nacional espanyola.
El nombre de publicacions, en molts casos fruit de les classes impartides a la universitat, superen els tres-cents títols entre llibres i articles, centrats en el camp de la literatura romànica medieval (especialment catalana, castellana, francesa i provençal), de la vida cavalleresca, del Quixot i del segle d’or espanyol. Provinent de la tradició investigadora iniciada amb Milà i Fontanals i hereu de la línia positivista marcada per Antoni Rubió i Lluch, Riquer ha fet escola com a docent formant tota una generació d’investigadors. Les diverses reedicions actualitzades de moltes de les seves obres palesen el rigor lògic i la revisió constant dels propis plantejaments.
Compagina l’alta investigació amb la divulgació. A més de col·laborar en diverses revistes de llengua i literatura d’àmbit català i internacional, és autor de l’edició d’obres de Bernat Metge (1959) i de treballs sobre Ausiàs March, Boscà o Ramon Llull. En el terreny de la lírica catalana medieval, publica diversos estudis i edicions dels textos d’Andreu Febrer (1951), Gilabert de Pròixita (1954) o Jordi de Sant Jordi (1984). A partir d’aquí, fa conèixer la poesia trobadoresca provençal amb l’edició de les obres de Cerverí de Girona (1947) i de Guillem de Berguedà (1971, 1996), així com la publicació de l’antologia de referència en tres volums Los trovadores, historia literaria y textos (1975). També realitza importants estudis sobre èpica, dels quals destaquen Los cantares de gesta franceses (traduïda al francès el 1957) i els treballs sobre la Chanson de Roland i Li contes del Graal de Chrétien de Troyes.
Quant a la literatura cavalleresca, cal esmentar l’edició del Tirant lo Blanc (1979, amb nombroses reimpressions) i la seva Aproximació al Tirant lo Blanc (1990). Prevalen també diversos estudis històrics sobre l’edat mitjana, la relació entre ficció literària i realitat cavalleresca, l’heràldica catalana i castellana i els estudis dedicats a l’armament medieval, especialment L’arnès del cavaller (1968). Pel que fa a la literatura espanyola, destaquen els estudis sobre La Celestina i una gran dedicació a El Quixot, tant el cervantí com el d’Avellaneda. A més, ha col·laborat amb José Mª Valverde en una Historia de la literatura universal i és autor de Quinze generacions d’una família catalana (1979, 1998) i de la part antiga d’Història de la literatura catalana, publicada en tres volums el 1964 (avui n’abasta quatre) i continuada en la part moderna i contemporània per Antoni Comas i Joaquim Molas.
Com a reconeixement de la seva fecunda trajectòria professional, Martí de Riquer ha rebut nombrosos guardons que l’acrediten com un dels millors romanistes catalans. A més de senador per designació reial el 1977 i Doctor Honoris Causa per les universitats de La Sapienza de Roma i de Lieja, entre els premis destaquen el Ramon Llull (1970), Nacional de Literatura Catalana (1985), Michel de Montaigne (1988), Menéndez y Pelayo (1990), Nacional de Ensayo (1991), Crítica de Serra d’Or (1991), Príncep d’Astúries de Ciències Socials (1997), Lletra d’Or (1999), Nacional de las Letras (2000) o Fundació Catalana per a la Recerca (2000), així com la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona (1983) i la Creu de Sant Jordi (1992).
Martí de Riquer mor el 17 de setembre de 2013, a l’edat de noranta-nou anys.
Premis
Del provençal
Obra
Crítica literària o assaig
Teatre
- Spinoza i els gentils [comèdia en tres actes]. Barcelona: Randez, 1935 / Barcelona: Quaderns Crema, 2014.
- El triomf de la fonètica. Barcelona: El Nostre Teatre, 1936 / Barcelona: Quaderns Crema, 2014.
Traduccions realitzades per l'autor/a
Estudis sobre l'autor/autora
Vincles
Vincles
Comentaris d'obra
En una obra ingent com la seva es fa difícil de destacar tres o quatre títols que aconsegueixin l’acceptació unànime de la llarga colla de deixebles. Estic segura de no equivocar-me si afirmo que una contribució essencial és la Història de la literatura catalana, publicada l’any 1964, que constitueix un relat eminentment descriptiu dels autors i les obres de la nostra literatura medieval. És cert que Martí de Riquer comptava amb el precedent de la breu història de la literatura catalana que Jordi Rubió i Balaguer havia publicat, en castellà, dins de la Historia general de las literaturas hispánicas (1949-58), però també ho és que ell tot sol va ser capaç de bastir tres volums amb una quantitat ingent d’informació, producte de les seves lectures i de la recerca en arxius. Escrits en plena dictadura, aquests tres volums de Martí de Riquer són la gran història de la literatura catalana del segle XX. Si els poetes ens han salvat els mots, Martí de Riquer ens ha salvat la memòria dels mots.
També són imprescindibles la seva edició (1947, 1979) i estudis sobre el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell. L’actitud de Martí de Riquer davant de la gran novel·la del cavaller valencià posa de manifest dues característiques que em semblen importants de la seva personalitat, una és de caire acadèmic, l’altra mostra la seva vessant més humana. M’explicaré més bé. En la seva edició de l’obra, Martí de Riquer n’atribuïa l’autoria a Joanot Martorell i a Martí Joan de Galba. Però quan investigacions posteriors van fer veure que Galba en realitat només havia custodiat el manuscrit del Tirant, Martí de Riquer va descartar la tesi de l’autoria doble en l’Aproximació al Tirant lo Blanc (1990).
L’arnès del cavaller. Armes i armadures catalanes medievals (1968) és una altra contribució important al coneixement de la nostra història. Amb nombroses il·lustracions, l’obra ha estat reeditada l’any 2011, revisada per Isabel de Riquer. El llibre representa que és un manual terminològic de les armes ofensives i defensives utilitzades pels nostres cavallers medievals, des del segle X fins al segle XVI, però en realitat és molt més que això. Una matèria que en principi podria semblar ben àrida, explicada per Martí de Riquer es converteix en una lectura apassionant, que fa de bon empassar de cap a cap, com si fos una novel·la. La vida quotidiana dels cavallers medievals és narrada al volum titulat Caballeros andantes españoles (1967; reeditat el 2008), on també hi ha lloc per als cavallers catalans o valencians, com el pobre Esbert de Claramunt, que va morir d’accident en un pas d’armes perquè no duia l’armadura ben posada. La prosa de Martí de Riquer llisca fàcil com el corrent d’un riu. I en aquest sentit, no em puc estar de destacar la breu i deliciosa Vida i aventures de don Pero Maça, la biografia del cavaller d’origen aragonès que es va establir al regne de València publicada pels Quaderns Crema el 1984. L’intrèpid cavaller hi emergeix amb la mateixa força i atractiu que sorgeixen els personatges de les pàgines de George Duby, el gran historiador francès que també ens parla de cavallers i de dames, de reis, de sacerdots i de camperols.
(Antònia Carré. «Martí de Riquer: l’entusiasme d’un home savi», El Punt. Avui, 20 de setembre de 2013)
* * *
(Miquel Batllori. Pròleg: «Les línies mestres d’una vida fructífera», dins Joan Francesc Fondevila i Gascón: Martí de Riquer: La gran obra d’un humanista expert en literatura provençal, catalana medieval i cervantina. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca, 2003, p. 8)
* * *
(Joan Francesc Fondevila i Gascón. Martí de Riquer: La gran obra d’un humanista expert en literatura provençal, catalana medieval i cervantina. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca, 2003, p. 12)
* * *
(Lola Badia. «Martí de Riquer al canvi de mil·lenni», Serra d’Or, núm. 493, 2001, p. 47)
* * *
(Vicenç Llorca. «Martí de Riquer: Aproximació al ‘Tirant lo Blanc'», Serra d’Or, núm. 374, 1991, p. 45)
* * *
(Lola Badia. «Martí de Riquer i la literatura catalana medieval», Anthropos, núm. 92, 1989, p. 30)
(Antoni M. Badia i Margarit. «Homenatge a Martí de Riquer», dins Symposium in honorem prof. M. de Riquer. Barcelona: Universitat de Barcelona/Quaderns Crema, 1984, p. 11)
* * *
(Salvador Espriu. «El meu cordial homenatge a l’estimadíssim amic Martí de Riquer i Morera», Patio de Letras / La Rosa als llavis, núm. 7, 1984, p. 5-7)
* * *
(Helena Puigdomènech. «Nuestra Facultad sí era diferente», Patio de Letras / La Rosa als llavis, núm. 7, 1984, p. 16)
* * *
(Joan Teixidor. «Martí de Riquer, entre la ciència i la vida», Patio de Letras / La Rosa als llavis, núm. 7, 1984, p. 20-21)
* * *
(José Mª Valverde. «Martín de Riquer, a su aire», Patio de Letras / La Rosa als llavis, núm. 7, 1984, p. 22-23)
Entrevistes
—El meu entusiasme per la literatura catalana medieval ve d’un fet purament casual i anecdòtic. Quan jo devia tenir uns tretze o catorze anys, un amic de la família que s’havia subscrit per compromís a la col·lecció «Els Nostres Clàssics» me la va regalar sencera. Els meus descobriments van ser, d’una banda, Lo somni de Bernat Metge, que em va sorprendre i admirar, i de l’altra, l’edició resumida per Capdevila de Tirant lo Blanc, a la qual em vaig llançar amb entusiasme perquè, com que en aquella edat jo ja era un «vell» lector del Quixot, coneixia els grans elogis que Cervantes feia de Tirant lo Blanc. Es pot dir que des d’aquell moment tinc el costum de llegir autors catalans medievals; un costum que no he perdut mai i que practico cada dia.
—També de molt jove assistiu a les classes de grec que Joan Petit i Carles Riba donen a la Fundació Bernat Metge, a la Via Laietana. Quins records perduren del contacte amb aquells grans mestres?
—Joan Petit feia unes classes molt emotives, d’un valor extraordinari. Ensenyava a traduir d’una manera que no sol practicar-se universitàriament: la traducció de l’alumne a classe no estava orientada a demostrar els coneixements de grec, sinó a demostrar que també era capaç de traduir del grec al català d’una manera perfectament digna literàriament. Les classes de Carles Riba sempre derivaven a parlar de poesia encara que la matèria de la lliçó no hi tingués res a veure. Ell arribava a classe i ens ensenyava els versos de la tragèdia d’Èsquil que acabava de traduir i ens explicava com els havia traduït. Eren unes classes potser sense programa, però apreníem no tan sols a traduir, sinó també a escriure: apreníem «bon gust» i apreníem poesia.
Un altre gran mestre va ser per a mi Josep M. de Casacuberta. El vaig conèixer quan jo tenia uns divuit anys. Aleshores treballava en el volum d’Antoni Canals per a la col·lecció «Els Nostres Clàssics». Naturalment jo mancava d’experiència per a preparar textos. Casacuberta, director de la col·lecció, me’n va ensenyar. És un home que revisa tots els originals que publica, no com un revisor editorial, sinó com un crític textual. Ell seguia la transcripció amb els manuscrits al costat. Tot el que actualment puc saber de preparació de textos antics ho dec a Josep M. de Casacuberta.
—A l’Ateneu Barcelonès us trobàveu gairebé cada dia una colla d’amics per treballar i discutir. Quin ambient s’hi respirava, els anys trenta? Quins van ser els vostres companys més íntims?
—Ens hi reuníem un grup d’estudiants de diverses facultats. N’hi havia barrejats de Lletres, de Dret, d’Arquitectura… També hi havia joves que no eren estudiants. Recordo aquell grup que formaven l’Ignasi Agustí, en Joan Teixidor, en Josep Pratmarsó, en Joaquim Viladevall, l’Antoni de Moragas, en Josep M. Boix i Selva, en Grau Sala, en Sebastià Juan Arbó, en Xavier Montsalvatge, en Tomàs Lamarca, en Joan Vinyoli, en J.M. Font i Rius… Era un grup amb diverses tendències professionals però amb un mateix entusiasme per la literatura. Vivíem només discutint de literatura, pensant-hi. Ens trobàvem cada dia. Tots dúiem a la butxaca el segon llibre d’Estances de Carles Riba; el teníem com una mena de breviari. Riba era el poeta que més admiràvem. A més, ell rebia amb una benevolència extraordinària qualsevol jove que tingués gust literari. També érem molt amics de Salvador Espriu. Però ell, ja aleshores, era més retirat, més solitari. Tots consideràvem un gran orgull ser amics seus, perquè de tots nosaltres ell era qui ja havia publicat llibres. Tenia una gran categoria, que sempre ha mantingut, respecte a tots els altres.
[…]
—Quines satisfaccions li ha reportat la docència?
—La satisfacció més gran que pot sentir un professor és trobar antics alumnes seus que treballen en la mateixa matèria que ell, i que molt sovint hi treballen superant allò que el professor ha fet, no tan sols en la investigació i la recerca, sinó també en l’ensenyança. Si els vells sempre fossin millors que els joves, encara seríem al temps d’Aristòtil. Jo he après molt dels llibres que han publicat alguns dels meus alumnes. Dissortadament no he pogut entrar a veure com fan les classes, perquè això està molt mal vist, però m’hauria agradat molt fer-ho. D’altra banda, he de dir que actualment entre els meus millors amics hi ha antics alumnes meus. Això vol dir que jo vaig guanyar-me aquesta amistat quan eren joves.
[…]
—La vostra tasca a favor de la llengua catalana durant el franquisme va ser molt sòlida i positiva malgrat les circumstàncies polítiques adverses. Com ho vau aconseguir?
—Quan vaig començar els cursos de Literatura medieval espanyola, l’any 1943, jo, naturalment, donava literatura gallega i literatura catalana juntament amb literatura castellana. Creia que era un panorama que s’havia de conservar. Al capdavall era el mateix que havien fet Menéndez Pelayo i Milà i Fontanals. El que jo no volia era que la literatura espanyola quedés circumscrita a la literatura «en expresión castellana«. D’aquesta manera vaig poder explicar literatura catalana durant molts anys. Després, el professor Pericot va aconseguir que a la facultat de Lletres creessin dues disciplines, una de literatura catalana i una altra de lingüística catalana. Aleshores tot quedava més clar. Antoni M. Badia feia la lingüística i jo la literatura. Això va durar fins que es va crear estatalment la càtedra de literatura catalana. La primera, la va guanyar Antoni Comas, que havia estat alumne meu. Ara la té Joaquim Molas, que també va ser alumne meu. És a dir, que hi ha hagut una certa continuïtat. El que hem procurat sempre ha estat fer les coses amb naturalitat. Jo crec que si s’ha aconseguit explicar literatura catalana durant tants anys és perquè s’ha fet sense escampar-ho, sense fer-ne una bandera. Sempre he tingut interès perquè això fos una actitud científica, no una actitud de caràcter polític.
—Un dels fruits perdurables d’aquesta tasca són els tres extensos volums de la Història de la literatura catalana, oi?
—Sí, aquests volums són, de fet, els apunts de les classes de literatura catalana durant els anys que vaig ensenyar-la a la Universitat. Quan Antoni Comas va guanyar la càtedra, els vaig ordenar i es van convertir en aquesta Història de la literatura catalana.
—Com valoreu la literatura catalana medieval en el context de la literatura europea de l’edat mitjana?
—Això és molt difícil! M’obligaria a explicar tot un curs! És evident que en la nostra literatura hi ha unes figures fonamentals com ara Ausiàs March, Ramon Llull o Joanot Martorell. Però, és clar, a l’edat mitjana hi ha moltes figures d’aquest tipus. Ja m’agradaria que a la literatura catalana hi hagués un Libro del Buen Amor o un Amadís de Gaula! Hem d’estar satisfets de poder-ho llegir tot.
[…]
—El professor J.M. Valverde, comentant la vostra obra, diu: «su estética sería cabaleresca y feudal… probablemente en esa actitud hay mucho de un rarísimo ataque por la retaguarda contra el espíritu burgués«. Us manteniu realment distanciat dels valors de la burgesia per afinitat amb els valors cavallerescs?
—Quan jo parlo de la burgesia en abstracte, em refereixo a la burgesia que va fer la revolució francesa i va espatllar tantes coses. L’ataco per la reraguarda perquè jo no ataco el burgès des del proletariat, sinó que l’ataco des del món feudal. A la meva família, quan una cosa era poc elegant, dèiem que era bourgeoise. Era un terme més aviat despectiu, però des de dalt.
—Creieu que heu pogut transmetre als vostres fills els lligams afectius amb les disset generacions que els precedeixen i l’afany per conservar-ne i enriquir-ne el record escrit?
—Als meus fills, la cosa més important que els he transmès és l’afecte mutu que ens tenim. Som excel·lents amics i ens estimem molt. Quant a continuar el llibre, això tindrà sentit si de cas d’aquí a cent anys. El que sí faig és guardar a l’arxiu petiteses com poden ser un bitllet de metro, per exemple. Això ara pot semblar una futilesa, però d’aquí a dos-cents anys tindrà un valor de document.
(Zeneida Sardà: «Martí de Riquer, un senyor de muntanya a l’acadèmia», Serra d’Or (Barcelona), núm. 297, 1984, p. 19-25)
Antologia
(Quinze generacions d’una família catalana. Barcelona: Planeta, 1979, p. 17-18)
(«Catalunya i la poesia provençal», dins Martí de Riquer, Antoni Comas, Joaquim Molas: Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, vol. 1, p. 21-22)
(Llegendes històriques catalanes. Barcelona: Quaderns Crema, 2000, p. 18)
En el segle XIV, només hi hagué humanisme a Itàlia i a Catalunya. A França i a Espanya entrà mig segle més tard. Pel que fa a França, escriu Arthur Piaget: ‘És una mica exagerat parlar de deixondiment de l’humanisme i d’humanistes en el segle XIV, a França… El que mancava als ‘humanistes’ del segle XIV a França, no era ni els lleures, ni el temps favorable, ni els encoratjaments, ni els manuscrits; era la plena intel·ligència del que haurien pogut fer, el talent, i per dir-ho en un mot, el geni… La majoria esdevingueren traductors per indicació del rei, el qual es preocupava poc de l’humanisme’ (Histoire de la langue et de la littérature française, de Petit de Juleville, II, 258). Als humanistes catalan del segle XIV, no mancà certament, ni la plena intel·ligència del que feren, ni el talent, ni el geni. Arthur Piaget no hauria escrit aquestes frases si hagués comptat entre la producció francesa trecentista, un pròleg del Valter e Griselda, o, més encara, una Apologia o un Somni. Pel que es refereix a l’època de l’aparició de l’humanisme a Espanya, Menéndez i Pelayo escriví: ‘la cort d’Alfons IV és el pòrtic del nostre Renaixement, la primera escola dels humanistes espanyols’ (Historia de la poesía castellana en la Edad Media, II, 250); i més endavant, ‘el Renaixement llatí en les comarques del Llevant d’Espanya s’avançà en mig segle respecte a Castella’ (íd., 265). Aquestes dues frases no poden ésser més explícites quant a la prioritat de l’humanisme català sobre l’espanyol.»
(L’humanisme català (1388-1494). Barcelona: Barcino, 1934, p. 19-20)
Imaginem-nos un lector d’aquests dos episodis que no tingués ni la més petita informació sobre Roger de Flor i que desconegués totalment el Tirant lo Blanc i que li preguntéssim quina d’aquestes dues narracions és un relat fidel a un esdeveniment històric i quina és una ficció literària. No hi ha dubte que aquest hipotètic lector respondria que el text de Muntaner és una invenció novel·lesca i el del Tirant és el report d’un fet que realment s’esdevingué, car és més normal i corrent contreure una pulmonia, confessar-se, fer testament i morir al llit que no pas ésser acoltellat en un banquet a mans d’uns assassins. Els herois de les novel·les d’aventures moren lluitant, com Gauvain, o d’amor, com Tristany, o fent vida ermitana, com Lancelot, o en sublim santedat, com Perceval, o en gloriosa longevitat, com Amadís; i per això Miguel de Cervantes, gran lector i admirador del Tirant lo Blanc, remarcà en aquesta novel·la que ‘aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros deste género carecen’.»
(Aproximació al Tirant lo Blanc. Barcelona: Quaderns Crema, 1990, p. 9-10)