Tots els protagonistes rierians es revolten, com prescriu, la novel·la de la condició humana. Els de la primera etapa [Fuita i martiri de Sant Andreu Milà, Morir quan cal, L’endemà de mai i Panorama amb dona] reaccionen contra l’estat de la guerra permanent en la convivència malmesa de la societat que els envolta, i protesten contra la manca d’amor, l’animalització i l’instint assassí. Els de la segona [Els déus inaccessibles i Illa Flaubert] orienten la seva revolució cap a altres aspectes més relacionats amb la condició metafísica de l’individu. Tots ells, però, es caracteritzen per dur a terme una acció radical, irrevocable, totalitzadora. Actuen, com hem vist, des del dolorós assoliment d’una veritat interior que implica, en molts casos, donar la vida. Morir per amor, vet aquí la difícil decisió dels personatges inicials de la tetralogia Milà: Andreu i el seu cosí.
(Vicenç Llorca. Salvar-se en la paraula. La novel·lística de Miquel Àngel Riera. Barcelona: Edicions 62, 1995)
* * *
Morir quan cal planteja la descoberta del món per part d’un adolescent –de qui mai no es dirà el nom– en l’escenari implícit de la guerra civil a Mallorca. Un aspecte que destaca d’entrada és la contundència amb què l’autor aborda el tema de la guerra des de la peripècia de l’individu, d’un individu incardinat, a més, en una societat i en una concreció històrica de les quals no pot fugir. […] Amb aquesta novel·la, Riera dimensiona socialment la seva reflexió sobre el gènere humà. I ho fa a partir de l’experiència de la guerra, de l’anàlisi de l’instint de destrucció innat en l’home.
(Vicenç Llorca. Salvar-se en la paraula. La novel·lística de Miquel Àngel Riera. Barcelona: Edicions 62, 1995).
* * *
[Els déus inaccessibles] apareix com una clau de volta en la qual conflueixen diverses constants de la seva escriptura. En efecte, hi figuren la seva passió per l’home, la bellesa com a experiència d’humanització, la preocupació per la felicitat amb els altres. […] Els déus inaccessibles, la nova paràbola de Miquel Àngel Riera, en conclusió, grata ben endins en el desig universal i secular de l’home de posseir la felicitat, malgrat els riscs de l’intent. És una novel·la complexa i plena de matisos, que hem de llegir sense prejudicis. Però ho paga.
(Gabriel Seguí Trobat. «Els déus inaccessibles. Notes de lectura», Lletra de Canvi, núm. 27, 1990)
* * *
En la novel·lística rieriana, hi ha una justícia en el temps, per la qual la realitat, tard o d’hora, acaba imposant-se, provocant, irremissiblement, la «catàstrofe», en un joc temporal pel qual els personatges «el passat els esgarrifa, el present els espanta i el futur, que saben inexorable, bé endevinen que serà fosc». El record no és, en Riera, una via d’evasió, ans, ben al contrari, una eina de coneixement, en retornar l’home a la seva nuesa primigènia, a la seva genuïna condició humana. La memòria recobra, així, des d’un humanisme integral, dellà la tendència recent a la reducció de la seva funció literària al tòpic retorn nostàlgic al paradís perdut de la infantesa, el seu sentit clàssic: «la intervenció subtil i imponderable de l’experiència fins i tot en l’expressió dels afectes més contemporanis».
(Francesc Xavier Vall i Solaz. «La memòria en el cicle novel·lístic de Miquel Àngel Riera», Els Marges, núm. 35, 1986)
* * *
[La protagonista de Panorama amb dona] esdevé una figura emblemàtica, carregada d’una força gairebé tel·lúrica i ancestral, sobretot quan, muntada en la seva bicicleta, es desplaça d’una banda a l’altra, a la recerca de la seva veritat. Aquesta força poderosa de la protagonista encomana un gran dinamisme a l’univers de ficció i fa que, de totes les novel·les de Riera, aquesta sigui, malgrat el rerafons de la tragèdia, la més esperançada.
(Carme Arnau. «Panorama amb dona, de Miquel Àngel Riera», Serra d’Or, gener de 1984)
* * *
L’endemà de mai ens aporta la veu profunda i plena del novel·lista però revestida d’una insistent autoritat: damunt el curs narratiu, al ritme de l’encavallament de les reflexions, i en la creixença segura de tots els valors de l’anàlisi. És una veu (més que no una ploma) destinada a dir-se ella mateixa amb gravetat el que pensa de la conducta humana. Però és un escriptor, amb la base ja segura d’un gran escriptor, que sap esperar que el tema «prengui», com un foc o com una pasta que treballada puja, i aleshores damunt i més enllà d’aquest tema en creixença en projecta una veu inconfusible que ens parla, amb aquest llibre admirable, de la pietat entre horrors que hi ha al si de l’home.
(Joan Triadú. «Miquel Àngel Riera: matèria de Mallorca», Avui, 21 de gener de 1979)
_0.webp)
