«En Ramon ha tret el seu llit al pati i el ruixa amb aigua bullent, com acostuma a fer almenys un cop cada setmana per matar les xinxes.
–Teniu res per canviar per un pollastre?–
El Ramon es tomba. A la porta del pati que dóna al camp hi ha un negre, vell i esparracat, que duu tres pollastres.
–Voleu una camisa?
–No; necessito unes calces o unes sabates.–
El minyó entra a la cambra i agafa uns pantalons vells que hi ha llençats sobre les maletes. Surt i els dóna al vell; aquest li allarga un pollastre, però el Ramon s’adona que és el més petit i el rebutja i n’agafa un altre; el que a cop d’ull li ha semblat més gras.
Deixa el pollastre, lligat per les potes, a terra; plega el llit i entra a l’habitació.
‘Duré l’animal a la Rosa –pensa– perquè el faci amb arròs.’
Es canvia els pantalons, es pentina i es posa el gec.
Mentre es vesteix pensa en el que ha de fer aquell matí. La primera cosa, anar al Hollywood a veure el Quimet, el maître, que li ha ofert un parell de jornals de cambrer en dos banquets que han de servir.
‘M’hauré d’espavilar a trobar un gec blanc.’
Ja llest, surt, tanca la porta, recull el pollastre i se’n va.
Va avinguda Mella enllà; en arribar a l’avinguda Trujillo Valdés tira amunt i passat el cinema Travieso s’atura enfront d’una casa de planta baixa, de ciment, que té un petit jardí al davant. Allí viu el matrimoni Saumell. Entra al jardí i crida:
–Rosa!
–Hola.
–Té: et deixo aquest pollastre. Vols fer-lo amb arròs i vindré a dinar amb vosaltres?
–Sí, home! A quina hora vols dinar?
–M’és igual. A l’hora que us vingui bé a vosaltres.
–A dos quarts d’una?
–Bé.–
Se’n va cap al Hollywood.
‘Potser el mateix Quimet em podrà deixar un gec blanc.’
És d’hora i no té pressa. S’atura a badar davant les fotografies del cinema Travieso. Guaita passar un camió que porta uns presos amb els seus vestits de ratlles. Un transeunt saluda un dels presos, que li contesta cerimoniosament, amb un somriure amable.
–¿Qué fue?–
–Ya tú ves.–
El Ramon travessa l’avinguda Mella, passa entre unes barraques de fusta, atrotinades i miserables, i surt al carrer Hostos.
Al Hollywood només hi ha el Bori. El Quimet encara no ha arribat.
–Mentre l’espero, esmorzaré.–
El Bori li serveix un cafè-amb-llet amb torrades, i li demana:
–Ja saps que ha arribat un vaixell francès amb immigrants?
–El Cuba! hi vénen dos amics meus.–
S’empassa ràpidament el desdejuni, deixa unes monedes sobre la taula i se’n va.
–Digues al Quimet que passaré a veure’l més tard.–
Marxa cap al port. En passar el Palau del Govern, quan davalla cap a la Puerta de Colón, ja veu els pals i les xemeneies del dipòsit del port. Travessa la Puerta i veu la multitud que s’atapeeix davant del vaixell.
S’hi barreja. Guàrdies i duaners priven que la gent arribi fins a la vora del moll, per tal de facilitar la descàrrega de es mercaderies i el desembarc dels passatgers, dels quals en baixen dos o tres cada cinc minuts, a mesura que els funcionaris del Departament d’Immigració els enllesteixen els documents. De proa a popa conversen a crits amb els que hi ha a terra. […]»
(Del llibre Tots tres surten per l’Ozama)
* * *
«El jove obre la porta del restaurant, s’atura a l’entrada i dóna una ullada a tota la sala. És un minyó d’estatura mitjana, prim, gravat, pàl·lid. Duu els cabells, negres i llisos, partits per una clenxa a l’esquerra; un xic llargs; li’n cau un ble sobre la templa dreta. Aixeca el braç i se’l tira enrera. S’adona que barra el pas a uns clients que surten i s’aparta dues passes de la porta; després de resseguir amb l’esguard totes les taules ocupades, va de dret cap a una de les poques que hi ha lliures i s’hi instal·la. Quan se li acosta un mosso, fa un gest amb la mà indicant espera, deixa el menú al costat del plat i es posa a llegir un llibre: un volum de la col·lecció Tauchnitz. Pocs minuts després, algú diu, al seu costat:
–Què hi ha, Bel?
El jove alça el cap, allarga la mà i sense aixecar-se fa:
–Hola, Mur.
Mur és un jove alt, prim, però d’ossada atlètica. Té la pell bruna, aparentment cremada pel sol, i els cabells negres, lleugerament ondulats. Va ben vestit i duu les sabates enllustrades. Posa damunt una cadira la seva cartera de cuir i s’asseu davant Bel. Somriu amb la boca i els ulls.
–Feia dies que no ens vèiem.
Bel mou el cap en un gest afirmatiu, però no diu res. Mur guaita el carrer, a través de la finestra, i diu:
–Quin sol! Res de pel maig cada dia un raig. Vinc del Club de Natació. Fa una mar plana plana…
Què llegeixes? Ah, teatre de Somerset Maugham. És divertit. Ja ho saps, suposo, que ha deixat d’escriure’n perquè considera que les seves comèdies no s’adiuen amb el teatre d’ara.
Sense esperar resposta de Bel, Mur encadena:
–Has triat els plats?
Bel fa un gest negatiu i consulta el menú. Mur fa el mateix i, després d’uns comentaris breus i ràpids, criden el mosso i encarreguen el dinar. Mentre esperen que els serveixin, Mur parla de la situació política. Diu que, si a Madrid anul·len la llei de contractes de conreu per incompetència del Parlament català, es crearà una situació de tibantor entre el Govern de Madrid i el de la Generalitat. Bel opina que la Lliga no hauria de dur la qüestió a Madrid i Mur diu alguns mots sobre les diverses tendències que lluiten per imposar-se en la direcció de l’Esquerra: Dencàs, recolzat en Estat Català, propugna un catalanisme radical i una actitud bel·licosa… Bel somriu i fa:
–Qui hauria de dir-ho! ¿Te’n recordes, d’aquella primera reunió del Dencàs, l’any vint-i-nou, a Sant Andreu, amb els nois d’Estat Català? El van tractar amb recel i amb hostilitat.
–Me’n recordo.
Els serveixen el primer plat i comencen a menjar.
–No és –diu Mur– la força d’Estat Català, únicament, el que dóna pes al Dencàs, sinó l’ajut d’algunes patums del partit, per hostilitat contra el president.
Tot menjant, Mur diu que l’elecció de Companys a la presidència de la Generalitat va ser laboriosa, que hi havia altres aspirants d’antecedents catalanistes que Companys no tenia i que Companys cedeix en alguns casos a la pressió de Dencàs perquè no sigui discutida la seva catalanitat. Bel guaita el rellotge de paret, consulta el seu i interromp Mur, aprofitant una pausa, per dir:
–T’he demanat de veure’ns perquè t’haig de fer una proposició. Un dia vas dir-me que estaves cansat de la dispensa on vius. Jo em trobo en una situació semblant. Tinc l’oportunitat de llogar un pis que ja està moblat, però fóra massa car, per a mi sol; i massa gran. He pensat que ens el podríem quedar entre tots dos.
–Explica’t.
–Un parent meu, que fa poc que es va casar, deixa el pis, al carrer de la Princesa, sobtadament, perquè li han fet una bona oferta per anar a treballar a Buenos Aires.
Es tracta d’un pis ben agençat, diu el Bel, amb dutxa i wàter modern, que els aniria molt bé per a fer-hi una vida independent. L’un podria instal·lar-se a la banda del davant i l’altre a la del darrera. És clar que Mur no té problemes, amb Blanca Jaumar; però, ¿no s’ha perdut ocasions quan la dona no era prou despreocupada per anar en un hotel? Agafat aquest fil, Bel pondera amb eloqüència els avantatges del pis, fins que Mur esclata a riure i fa:
–Mai no t’havia sentit parlar tant d’una tirada, Ramon. S’ho deu valer, quest pis. Podem veure’l demà. Avui jo no podria anar-hi. En acabar de dinar haig d’anar a fer un interviu a la Isabel Granada i després… […]»
(Del llibre Fes memòria, Bel)
* * *
«Mai no m’he explicat com tu, Palmira Vern, has anat a raure en aqueixa oficina municipal controlada per regidors i funcionaris socialistes. No sé quines influències, mediacions, motius i aptituds t’hi poden haver dut. Ets d’una família que havia estat rica –encara alguns dels teus oncles ho són. El teu pare va fer una fallida fraudulenta i, en lloc de suïcidar-se o d’anar-se’n a Grècia –on no hi ha extradició–, que són sortides freqüents, se’n va anar a l’Argentina. Us va deixar soles, tu i la teva mare. Els oncles us van ajudar algun temps, però aviat se’n van desentendre, de vosaltres. A mesura que es precisava la quantia del que el teu pare havia fet perdre a la família, augmentava la irritació dels oncles. I vosaltres en pagàveu les conseqüències, perquè els semblava excessiu que a més de quedar estafats pel teu pare encara li haguéssin de mantenir la dona i la filla. Quan els negocis del teu pare van començar d’anar a mal borràs, els oncles hi van abocar diners, convençuts que es refaria; i van resultar una mena de bóta de sant Ferriol. L’empresa es va ensorrar, però el teu pare no se’n va anar de buit.
Es va saber, passat algun temps, que a l’Argentina, amb un nom fals, havia aixecat un negoci nou aparentment pròsper. S’hauria pogut demanar l’extradició, però per salvar el bon nom de la família –quin escàndol, un procés Vern, a Barcelona!–, els oncles van liquidar els creditors més perillosos i van deixar penjats els altres.
Quan tu vas trobar la solució per a la vostra subsistència, la teva mare va plorar uns dies, però et va deixar fer. Això sí, li ha quedat una tristor encomanadissa. No va arribar a conèixer el Pere Miró, el farinaire, que et va instal·lar un pis al carrer de Balmes, i el maleirà tota la seva vida. No parleu mai d’on treus els diners i ella en rep de les teves mans com abans en rebia de les mans del marit, sense preguntar d’on vénen, com si l’arribada de diners a les seves mans estés regulada d’una manera natural per les mateixes lleis que mouen els astres. Potser els oncles van ser egoistes i cruels, quan us van deixar desamparades –ells s’excusaven dient pertot que el teu pare els havia robats–, i és possible que sentissin un rau-rau a la consciència, però quan es va saber que t’havies prostituït, ja van tenir una raó d’ordre moral per a ignorar la vostra existència. Fa quatre anys que passes d’unes mans a les altres. T’han tingut, attitrée, el Pere Miró, el Moro Muça i, ara, el Vicente Lobo, però és lleig, quasi impotent i insuportable pel seu mal caràcter. Cal molta paciència, per continuar amb aqueix home. Va ser un bon agent del sàtrapa del seu oncle en els negocis internacionals i, quan plaçava diners a Europa, el dictador feia el sord si algú li deia que el nebot arrodonia la seva part, negoci darrera negoci. […]»
(Del llibre Això aviat farà figa)
* * *
«En baixar de l’avió de Sabena, Miquel Jonquer i la seva muller miren al seu voltant amb sorpresa. L’aparell ha aterrat lluny de les construccions de l’aeroport, enmig de les planures de les pistes. Una empleada que parla amb accent andalús els invita a pujar en un vehicle on s’instal·len ja els altres passatgers. El cel és net de núvols i el sol brilla amb l’esclat dels estius mediterranis; però bufa el vent i no fa calor. Miquel i Pilar es guaiten l’un a l’altre, somriuen i pugen, els darrers, al vehicle que els duu a les oficines de l’aeroport. Quan hi arriben, Miquel diu, en veu baixa:
–Es veu pobre, tot això.
Pilar observa que també les construccions de l’aeroport de Brussel·les els van produir mala impressió en veure-les des de l’escala de l’avió i que després havien passat per unes sales insospitades, espaioses, netes, de construcció moderna… Tot parlant han arribat al taulell dels duaners, on una vista obre en un gest simbòlic una maleta del primer passatger de la fila, la tanca sense ni mirar res i, picant de mans, diu, en castellà i amb accent andalús, com la noia que ha rebut els passatgers en baixar de l’avió:
–No més maletes! A la sortida trobaran els equipatges.
Tota la fila passa pel registre de passaports i finalment tots es troben a la sortida de l’edifici, on hi ha escampats els equipatges. Cada passatger agafa el seu. Els uns se’n van en cotxes de parents o d’amics que han vingut a esperar-los; d’altres agafen l’autobús que els durà a la plaça d’Espanya. Allí cal fer altra vegada tria de les maletes, amb la cooperació desordenada d’uns empleats amb més bona voluntat que eficiència.
Miquel i Pilar agafen un taxi i es fan dur a l’hotel on, fa dos mesos, van escriure i es van fer reservar una cambra. Pilar es fica de seguida a la cambra de bany, i Miquel, assegut al llit, agafa el telèfon i marca un número. Mentre espera que li contestin, consulta el rellotge. Es redreça sobtadament i fa:
–Podria parlar amb el senyor Xammar?
Escolta i diu:
–Sóc un amic seu… Acabo d’arribar de Mèxic. Pot dir-me el telèfon del seu despatx? On puc trucar-li?
Tot parlant es treu un llapis de la butxaca i es disposa a escriure en un bloc que hi ha a sobre la tauleta de nit.
–Un amic… Amb qui parlo?
Miquel, que s’havia deixat caure d’esquena sobre el coixí, es torna a redreçar, ara d’una manera més brusca.
–Miquel Jonquer… Tu no em coneixes. Puc parlar amb la teva mare?
Mentre escolta, la mirada de Miquel reflecteix sorpresa i torbació.
–Perdona’m, nena, no ho sabia… Ho sento molt. Pots donar-me el número de telèfon del teu pare?
Miquel escriu i abans de penjar l’aparell diu:
–Ara li parlaré. Ja ens veurem i tindré el gust de conèixer-te.
En aquest moment, Pilar surt del bany i el mira. Miquel s’aixeca a poc a poc i fa unes passes, cap cot, per la cambra. S’atura al davant de Pilar i diu:
–He telefonat a ca l’Oriol.
–Amb qui has parlat?
–Amb la seva filla… Ho sabies, tu, que la Laura va morir?
Pilar fa un gest afirmatiu.
–Des de quan?
–Des de fa un temps.
–Per què no m’ho havies dit?
Pilar s’arronsa d’espatlles i Miquel torna a fer unes passes amb el cap baix, mirant a terra, amb el paper on ha anotat el número de telèfon als dits. S’atura altra vegada al davant de Pilar i fa:
–Estas d’acord que li triqui per convidar-lo a sopar amb nosaltres?
–És el que, a l’avió, m’has dit que faries, no?
Miquel la guaita amb un punt de tristor a l’esguard.
–Sí, és clar, ho he dit… Però la situació no és la que jo suposava. Si durant anys vas creure que tenies algun motiu per a no fer-me saber que la Laura era morta, podies haver-m’ho dit a l’avió o bé ara, a l’hotel, abans que no telefonés.
–Tens raó. Perdona’m… M’era penós dir-t’ho. He tingut de sobte una sensació de culpabilitat, quan m’he adonat que no ho sabies, per haver-t’ho amagat durant tants d’anys, i no sabia com dir-t’ho.
–Deus saber, també, l’edat de la filla.
–Vint anys.
–Li diré que vingui amb la noia, és clar. […]”
(Del llibre Amb permís de l’enterramorts)
* * *
«Quan el pare –trigarà gaire a deixar de pensar-hi com a pare seu?– s’ha explicat, Miquel Dac ja ha decidit marxar de casa avui mateix. No esperarà a tenir parada la cambra al carrer d’Aribau per anar-se’n. Aquella cambra no estarà lliure fins a fi de mes i Miquel pensa que la situació és insuportable. La mare, inclinada sobre la taula del menjador, amb la cara damunt dels braços, plora silenciosament, Ferran Viader es prem el mentó entre el polze i l’índex de la mà dreta, i parpalleja. I Miquel no diu res. No pot. Per més que reculi en els seus records, Miquel no pot evocar ni una escena, a casa, en la qual el pare o la mare s’hagin mostrat afectuosos. És veritat que tampoc no han estat violents…
Oh, no! Sempre eixuts de paraules i de qualsevol acció que pogués demostrar benvoler o interès de l’un per l’altre, entre els tres. Però sense violència. El pare és un home sorrut, de poques paraules. I la mare, igualment retreta. Els darrers temps d’anar a l’escola, Miquel va sentir parlar d’una guerra. Els seus companys xerraven d’una guerra en la qual els pares havien combatut. Tots n’havien sortit més o menys perjudicats. I Miquel va adonar-se que n’havia sentit enraonar sempre, de la guerra. El que era nou era que hi posés atenció, que hi pensés com d’un esdeveniment que potser havia afectat també la seva família; i que se li revelés que a casa seva no se n’havia parlat mai. N’havia sentit enraonar sempre, però no a casa. No va preguntar res als pares. Com havia de preguntar-los-hi, si no hi havia conversa, entre ells? Es deien els mots indispensables per a la vegetació en comú i cap més. De primer no hi donà importància. Potser el pare no hi havia tingut res a veure, amb la guerra. Però després… Era diferent, doncs, dels pares dels seus companys? I va comprendre que sí, que era diferent. I si era diferent, no fóra estrany que la guerra no l’hagués afectat com als altres. El subconscient havia registrat uns neguits que trigarien a passar a la consciència. Han passat uns quants anys. Quatre o cinc.
Miquel Dac és esquerp i no té amics. Va sempre sol. Avui, en plegar del despatx, ha trobat dos companys de l’escola que l’han obligat a anar amb ells en un cafè. És la primera vegada que hi ha anat. Els altres s’han esplaiat alegrement evocant records de l’escola; de quatre o cinc anys enrere… Dac intervenia parcament en la conversa. Audava a la seva cohibició la mirada d’un home d’una cinquantena d’anys que seia a la taula veïna i l’observava amb insistència molesta. Miquel se sentia incòmode. A la fi, quan un company li ha dit: ‘Tu, Dac…’, l’home s’ha inclinat cap a ell i ha fet: ‘Perdona, noi, no ets pas el fill de l’Antoni Dac? Excusa la pregunta, però t’assembles molt a un amic meu que es diu Antoni Dac.’ Sorpès, Miquel ha dit que el seu pare es diu Antoni, però que ell creu que no s’assemblen. L’home ha somrigut i ha insistit: ‘Ets clavat a ell quan tenia la teva edat.’ Els companys, trencat el doll de les seves expansions, s’han adonat que era tard i han marxat. En quedar-se sols, l’home ha parlat sense reserves. Es diu Ferran Viader. Va fer la guerra amb Antoni Dac. En plena retirada, dispersa la seva unitat van passar per Manresa. Ell havia decidit quedar-se i li semblava que Antoni Dac volia fer el mateix. Era un home esquiu… Miquel ha fet una capcinada afirmativa. ‘Tenia una actitud política, és clar… Però més aviat passiva. No em semblava que haguessin de demanar-li comptes de res. Bé, també va semblar-me que no me n’havien de demanar a mi i la meva confiança m’ha costat quinze anys de presó.’ Miquel hauria volgut preguntar a Viader si feia gaire que n’era fora, però els mots no li han sortit i Viader ha continuat: ‘Aquells dies el teu pare s’havia lligat molt amb el Josep Llosa, un home d’acció, emprenedor i resolut, molt diferent d’ell. El teu pare es deixava influir molt pels altres. No t’ho prenguis com un blasme. Era així, senzillament. En Llosa tenia motius per voler marxar a França i quan ens vam separar, en sortir de Manresa, jo estava convençut que el teu pare se n’aniria a França amb el Llosa.’ Miquel ha fet un gest negatiu amb el cap. Després, Viader, s’ha entossudit a venir a casa a saludar el pare i Miquel no ha sabut dissuadir-l’en. Hauria volgut dir-li que no vingués, però no se li ha acudit cap raó per oposar-li. Ha estat temptat de plantar-lo al mig del carrer, de posar-se a córrer i perdre’l de vista, però no s’hi hauria vist amb cor. Han vingut a peu perquè hi ha vaga d’usuaris de tramvies, i han fet una gran marrada. Miquel volia allunyar, com fos, l’arribada al pis. Ja era tard, els pares deurien estar estranyats i presentar-se amb aquest home… Bé, eren amics i es veia ben clar que Viader sentia una franca simpatia pel pare. En arribar al replà, Miquel ha titubejat. Obrirà, com de costum, la porta amb la seva clau? Sentirien que entrava amb una altra persona, s’aixecarien, sorpresos, i ell hauria de dir alguna cosa. Si trucava, qui obrís, el pare o la mare, es trobaria cara a cara amb Viader i l’home ja diria el que calgués. Miquel ha premut el timbre i ha sentit les passes del pare. Quan s’ha obert la porta, els dos homes han quedat bocabadats i de moment no s’han dit res. Durant els pocs segons d’espera al replà, Viader somreia i els ulls li guspirejaven alegrement. Anticipava l’alegria de retrobar l’amic. En veure’l, el somriure se li ha glaçat. Els dos homes s’han guaitat amb sorpresa dissimulada i no han dit ni un mot. El pare ha mirat de reüll Miquel i, a la fi, ha fet un signe. Han entrat. Al menjador, la presentació ha estat seca: ‘En Ferran Viader.’ La mare i Viader s’han estret la mà i de seguida la dona ha invitat tothom a asseure’s. […]»
(«Sempre eixuts, els Dacs», del llibre Georgette i altres contes)
* * *
_0.webp)
