—Sou un escriptor amb molta obra publicada, força part de la qual, per cert, no es troba habitualment. Sou també un parlamentari incisiu. Us considereu, per aquesta doble condició, una «rara avis» dins del Parlament?
—No, en absolut, hi ha d’altres parlamentaris que es dediquen, com jo, a la ploma: Antoni Dalmau, Vinyet Panyella, Josep Bargalló, Carod-Rovira i d’altres.
Jo he anat escrivint perquè m’agrada intervenir, però no em valoro gens. Penso que algun dia em dedicaré a escriure… i ho dic sincerament. L’únic que em diferencia de les altres persones és que, el que veig, ho verbalitzo.
—La vostra obra –assaig, novel·la, contes– és una literatura d’orador? És a dir, obeeix més a la necessitat d’explicar en veu alta, a una voluntat d’extraversió?
—Ho he dit més d’una vegada: si jo m’hagués de definir, em definiria com a escriptor oral. En general, em quedo més satisfet de la peça literària dita, si se’m permet el joc de paraules, que de la peça literària escrita. A la pràctica, m’agrada més xerrar que no escriure. A partir de Lletra de batalla –llibre necessari per a mi per tal d’explicar certes claus del que havia estat la meva vida– m’han vingut unes certes ganes de desenvolupar en forma de novel·la llarga alguns dels arguments que més m’interessen. Tinc la sensació que encara no he fet la novel·la que vull, potser perquè fins ara he escrit bastant sota el signe de la voluntat d’intervenir, més que no per la voluntat de fer creació literària, com és el cas del recent llibre Contes de la ràdio.
—Darrere els contes, o comentaris irònics, sempre hi ha una referència social, però, a més, segons que dieu, l’escriptura ha tingut o encara té per a vós efectes terapèutics.
—A mi, escriure m’ha anat molt bé per a ordenar-me. Visc una vida molt extravertida i, alhora, molt introvertida. Tinc molt blindada la intimitat, perquè crec que cadascú ha de tenir una certa privacitat. Hi ha narracions, però, en què surto d’aquesta intimitat però hi torno a entrar. Al llibre Natàlia i altres contes n’hi ha un, no sé si dir-ne d’amor, que fa referència a una relació que vaig tenir i que, quan es va acabar, em va deixar bastant afectat, tot i que, externament, no es feia manifest. Quan vaig haver escrit aquest relat, vaig quedar molt tranquil; va tenir, en aquest sentit, un efecte terapèutic.
—La ironia, tan present a la vostra obra, compleix l’efecte distanciador de la realitat, o en el vostre cas és un recurs que utilitzeu en no poder dir les coses tan grosses com voldríeu.
—En part, és això que dius. A part, però, acostumo a mirar les coses amb una certa distància. La realitat em provoca aquesta certa distància irònica; no cal forçar la màquina, en aquest sentit.
—Fóreu, encara, més crític que no sou?
—Segurament, sí. Jo sospito que, de vells, serem més estripats. En part, el fet de tenir càrrec polític em porta a tenir una certa moderació, és a dir, no em vull aprofitar del fet de ser diputat per poder dir certes coses. Si hagués de dir una cosa molt grossa, primer faria la carta de dimissió de diputat i, després, la diria. Ara, hi ha moments que m’agradaria tenir nassos per a capgirar-ho tot.
—Una de les coses que es noten, llegint la vostra obra, és una determinada relació amb la feminitat. Hi apareixen punts de vista femenins, perspectives femenines, que demostren una sensibilitat especial envers la dona. Positiva, en principi, malgrat que en un llibre la feu al forn (amb cebes)…
—És que una de les meves obsessions és que m’agradaria molt entendre les dones des de dins. A estones he pensat que, sense sentir-me «transvestit», m’agradaria ser dona. M’agradaria entendre el món des d’una òptica femenina. I no faig teatre!
—M’agradaria que ens parléssiu dels personatges que, ja sigui en el terreny literari –com és el cas de Joan Oliver, el vostre oncle– o en l’hitoricopolític, us hagin influït més al llarg dels anys. Podríeu parlar de Comín, de Candel…?
—Mira, des del punt de vista literari, és evident la influència de Joan Oliver, «Pere Quart», en el sentit que, el fet de tenir un escriptor a la família, et fa llegir les coses d’una altra manera. Però també m’influí molt el pare, impressor, i la mare, per la capacitat que tenia d’explicar històries. Des del punt de vista vital, m’influeixen persones com Comín i, molt decisivament, el fet d’anar a viure a Cornellà com a conseqüència de l’estat d’excepció; hi descobreixo una Catalunya més ampla. Hi vaig anar, al començament, com qui va a les missions a convertir ateus, però al cap de quatre dies penso que, el que he de fer, és viure-hi de ple i entro en una realitat molt diferent de la que tenia al meu barri de Vallcarca, de Barcelona. M’influeixen, és clar, personatges com Candel, García-Nieto… i també personalitats com la Montserrat Roig, amb qui, és clar, vam tenir un tracte de col·legues.
—Continueu escrivint les notes tan personals, al Parlament?
—No paro, em passo la vida escrivint. Però són petites notes, iròniques, a tall de conya, com, per exemple, «aquí passa com al Barça, només falla el president i l’entrenador».
—De quina comissió formeu part, ara?
—Sóc de la comissió de Justícia, en el tema Sida i presó.
(Marta Nadal: «Ignasi Riera: La veu d’un lletra de batalla», Serra d’Or (Barcelona), núm. 449, maig 1997, p. 33-38)
_0.webp)
