De la lectura correlativa de tot plegat es dedueix un itinerari creatiu que avança cap a l’essencialització del poema, una aventura literària tan apassionada com intel·ligent que pren messions per l’axioma minimalista del «menys és més», i que evidencia un esforç molt intens en favor del despullament retòric com a estratègia per obtenir un màxim d’eficàcia, d’exigència i de rendiment expressiu. Igualment és fàcil constatar una certa inclinació envers el pensament poètic que sorgeix, en la modernitat, del romanticisme (el poema com a íntima realitat , com a hàbitat de construcció pròpia i deslligada del món immediat), i que després es manté en vigor mitjançant el simbolisme i les avantguardes, tot i que els interessos de Guillem, com pertoca a qualsevol poeta fill dels nostres dies convulsos, es mantenen receptius a una diversitat d’estímuls que l’obliguen a caminar, basculant –però en el seu cas, amb la seguredat que es desprèn d’un ofici ben après–, damunt la corda fluixa i fina que s’estén en el límit del classicisme i de la subversió de la racionalitat. Què voleu que més us digui? Un llibre ple de poemes ben escrits; una manera esporgada i fiable de conèixer (o reconèixer) un bon poeta català modern; una obra ben feta que s’explica apassionadament a ella mateixa.
(Sebastià Alzamora. Avui)
* * *
Ramon Guillem: l’ofici de seductor de la paraula
L’ofici de seduir les ombres, l’ofici de rescatar de la mort, de la insuportable inconsistència de l’experiència viscuda, els records boirosos que fan el solatge de la vida. Així concep R. Guillem l’ofici del poeta. Talment com la tradició li l’assigna a Orfeu en fer-lo baixar a l’Infern a la recerca d’Eurídice. Talment com el que reedita Rilke en dotar la paraula de l’única força capaç de salvar –en anomenar-los– les coses. Amb aquests dos mestres, no podia eixir-li, a R. Guillem, un poemari qualsevol. Havia d’eixir-li la lucidesa, la identitat, la serenitat que fa respirar en cada poema de Les ombres seduïdes, probablement el llibre més redó de l’actual collita poètica en les nostres terres.
Perfectament estructurat en dues parts, en la primera se’ns fa mirar i remirar les ombres en què va diluint-se tot allò que un dia ens va semblar adorable o, simplement, ens va ajudar a ser: la cambra plena de vida, el vaixell del somni, la remor de l’arbreda, la gràcia dels animals, la boja il·lusió invencible, el diàleg de la música i, com a culminació, en un llarg poema d’alé sostingut, la consciència de la pròpia mortalitat convertida ara en exigència íntima de rescat pòstum.
I és en la segona part on, mitjançant la paraula invocada –els tendres decasíl·labs–, s’acompleix la salvació: en les catorze admirables variacions de prosa poètica, que, encadenades en una gran fuga, evoquen la pura música barroca. Potser l’Orfeu de Monteverdi.
(Antoni Ferrer
* * *
L’autèntic vi dels déus
L’íntima realitat (antologia 1981-1996) ens resumeix quinze anys de l’obra poètica de Ramon Guillem, un dels poetes més rellevants de la poesia catalana actual. Són quinze anys de bona poesia, d’acarar amb constància i destresa el riu cruel de l’art on s’ofeguen els mediocres, on pocs saben trobar el fust que els manté a la superfície. Són quinze anys, és clar, de progressió lenta riu amunt, d’anar millorant a mesura que s’assumeix més encara la responsabilitat que tot artista ha de servar davant l’art. I és aquest compromís, aquesta obsessió perfeccionista, el que ens fa pensar que Guillem encara no ens ha ensenyat totes les cartes de la jugada: com si la seua poesia fos un repòquer d’asos amb només un trio descobert.
Ara bé, des del primer llibre, D’on gran desig s’engendra (1985), fins al darrer, Terra d’aigua (1993), i els poemes inèdits que recull l’antologia, els més recents, s’ha acomplert un petit somni de perfecció. La contenció metafòrica i estructural de la darrera poesia de Guillem, en què els poemes semblen rodons –en general, no hi sobra ni hi manca res– i ens colpeixen com «l’esclafit del martell contra l’enclusa», encara era un balbuceig, estèticament bell, a D’on gran desig s’engendra. És clar que abans ha hagut de passar per L’hivern remot (1987) i Les ombres seduïdes (1990), dos llibres més discursius (el primer més transparent, i el segon d’una gran intensificació metafòrica) en què, al meu entendre, es produeix la maduració del poeta. És en aquests dos llibres que Guillem comença a tenir clara, si això és possible, la seua concepció de la poesia. No debades, L’hivern remot, a més de ser el llibre més experiencial de l’autor, és el que més reflexiona sobre el fet poètic mateix.
I quina és aquesta concepció poètica de Guillem? Diguem-ne, resumint, que el poeta fa seua aquesta tradició simbolista que, del Romanticisme ençà, ha volgut fer de les paraules un recer de bellesa, el mirall d’un ritme interior harmònic (tots els seus poemes posseixen un ritme treballadíssim) que vol elevar-se per damunt de la realitat més tangible. El seu concepte de poesia, doncs, tot i que no arriba a ser ni pur ni idealitzat, sí que es fonamenta en un ideal de bellesa que es ruboritza davant el caos de la matèria. En definitiva, pulcritud i emoció controlada, valentia metafòrica però no pas desvergonyiment, misteri i sorpresa i també redempció: com si la poesia fos en realitat l’autèntic vi dels déus.
(Ramon Ramon)
_0.webp)
