Joan Ramis i Ramis

La qualitat literària de la Lucrècia menorquina es palesa ben clarament, primer, si se la sotmet a la comparació amb les innombrables versions que n’existeixen —les de Tit Livi, Ovidi, sant Agustí, Christine de Pizan, William Shakespeare, Nicolás Fernández de Moratín, Benjamin Britten, etc.— o amb la seva transposició escultòrica catalana, deguda a Damià Campeny i Estrany (Mataró, 1771-1855). Segon, si s’aprecien els esforços esmerçats per Ramis a l’hora de consolidar una llengua literària, apta per a l’alta cultura, sense disposar d’una tradició precedent —una circumstància que explica l’ús de lèxic castellà o francès—. I, tercer, si es constata com la seva trilogia —completada per Arminda (1771) i Rosaura o el més constant amor (1783)— dibuixa el primer tram de l’evolució general del teatre europeu, modern i culte, que va des de la tragèdia neoclàssica en vers, estereotipada i convencional, a la comèdia sentimental en prosa, a la recerca d’una expressió cada cop més dúctil i menys magnificent; una fita assolida, a bastament, pel seu deixeble, Vicenç Albertí i Vidal (Maó, 1786-1859).

(Jaume Gomila. Pròleg a RAMIS, J.: Lucrècia o Roma libre. Barcelona: Proa, 2004, p. 10)

* * *

Joan Ramis començà a conèixer i estimar els clàssics de la mà del seu pare i dels mestres que tingué a Mallorca. El pòsit d’aquells primers aprenentatges va convertir-se en fonament sòlid i definitiu sobre el qual bastiria més tard una notable obra literària, en la qual, d’una manera o d’una altra, els clàssics sempre hi foren presents.

Com a jove llatinista, Ramis realitzà nombrosos exercicis poètics seguint les pautes que les convencions marcaven i imitant aquells grans autors —Virgili, Ovidi, Ciceró— que li havien esdevingut tan familiars. Després, essent ja madur, el mateix llatí donà ales a l’expressió del seu dolor en una bella i sincera elegia, d’innegable qualitat literària.

Els déus i els herois clàssics foren el tema d’unes faules que Ramis escriví en castellà, com un «divertimento», en la seva època d’estudiant, tot posant en vers els resums que contenien els diccionaris mitològics destinats a la joventut. Més tard, gairebé al final de la seva vida, prendria Virgili com a guia en el poema èpic de La Alonsíada.

I el seu opus magnum, la Lucrècia, que recrea un episodi determinant de la història de Roma, ens remet, en els moments clau, a les paraules de Livi, als versos d’Ovidi i de Virgili. De manera similar, Catul és present en els seus poemes que tracten l’amor i la quotidianitat. Així, doncs, és indiscutible que ens trobem davant d’un home del seu temps, bon coneixedor del llatí, lector intel·ligent de la cultura clàssica, en una paraula: un il·lustrat que pagà el preu de la història. Per a ell, les paraules d’Ovidi: Durat opus vatum.

(Maria Paredes: «Les reminiscències dels clàssics llatins en l’obra literària de Joan Ramis i Ramis», dins DD. AA.: Joan Ramis i Josep M. Quadrado: de la Il·lustració al Romanticisme. Maó: Institut Menorquí d’Estudis/Palma de Mallorca: Universitat de les Illes Balears/Barcelona: Abadia de Montserrat, 1999, p. 146-147)

* * *

L’eufòria menorquina proporciona a la nostra literatura un teatre i una poesia neoclàssics, inexistents a la resta del territori. El nivell de l’ambient teatral, fruit del progrés econòmic i del contacte amb Europa, és el més elevat de l’època. Mentre a les terres peninsulars i a Mallorca només es produïa teatre vulgar, d’incidència quotidiana, sense qualitat literària, el teatre neoclàssic menorquí dóna to a la literatura catalana de l’època.

La figura sobresortint, probablement el dramaturg català més important anterior a la Renaixença, és el maonès Joan Ramis i Ramis (1746-1819). Educat a Mallorca i a Avinyó, relacionat amb personalitats d’Europa i d’Amèrica, és un home influent: la Societat Maonesa té el domicili a casa seva. La producció de Ramis té dues èpoques molt marcades: La primera època és predominantment literària i les seves obres són en català, llevat moltes de les escrites d’estudiant a Mallorca. Entre les poesies destaca l’ègloga dialogada Tirsis i Philis (1783). Però la importància excepcional de Ramis es deu a les seves obres dramàtiques, malgrat ésser escrites en una llengua plena de barbarismes: Lucrècia o Roma lliure (1769), que és la seva millor obra i probablement la tragèdia més important escrita en la nostra llengua abans de Guimerà, Arminda (1775) i Rosaura o el més constant amor (1783). La segona època té un to radicalment distint: de tema històric o científic, és escrita pràcticament tota en castellà, car Joan Ramis és un dels primers intel·lectuals menorquins a seguir el procés de castellanització de l’aristocràcia catalana en general.

(Jordi Carbonell: «La cultura a Menorca», Serra d’Or, núm. 11, novembre de 1964, p. 15-17)

ESCENA 3

(Sexto Tarquino, Col·latino, Brutus, Manlius, Lucrècia, Junia, acompanyament.)

LUCRÈCIA
Il·lustres cavallers,
de la vinguda vostra a los rumors primers,
plena de lo que deu mon cor a los humans,
abrasant en amor de Roma, dels romans,
vénc amb sol·licitud.

TARQUINO
Fiats en la bondat
del vostro noble cor, havem aquí arribat.
Descansar solament, senyora, desitjam;
d’Ardea som vinguts, a Roma caminam.

LUCRÈCIA
D’Ardea?

TARQUINO
En este instant.

LUCRÈCIA
En fin, menos altiva,
en poder dels romans se mira ja cautiva?
O encara se mantén, intrèpida, obstinada,
i de nostres legions s’atroba sitiada?

TARQUINO
Un furor jamai vist, qui los ardeans domina,
senyora, en resistir a los romans s’obstina.
I, aunque de los soldats la fúria venjativa
contra los sitiats amb més rigors aviva
i s’aumenta cruelment l’estrago, lo carnatge,
res no pot subjectar son rabiós coratge.
Però, per més que Ardea inténtia resistir,
el valor dels romans la forçarà a cedir:
ja tots los cavallers de Roma, de l’estat,
a les ordes del rei al camp s’han convocat.

LUCRÈCIA
Sí, i entre ells, mon espòs.

TARQUINO
Ardent, ple de valor,
Roma ha trobat en ell un digne defensor.
Son braç determinat, infatigable, fort,
l’espant porta pertot, pertot porta la mort,
i son nom victoriós fa a Ardea tremolar.

LUCRÈCIA
Ah, grans déus! Guardau-lo, si no em voleu matar!

TARQUINO
Los déus, qui per majors haçanyes lo reserven,
enmig de los perills la vida li conserven.
Un succés prodigiós lo va manifestant:
dels habitants d’Ardea un esquadró volant,
revestit de valor, de venjança impacient,
sobre de los romans caigué improvisament;
i ja nostres legions, vençudes, subjectades,
al furor dels ardeans estaven entregades.
Col·latino, però, qui, ausent de la pelea,
s’atrobava emboscat no molt distant d’Ardea,
al veure de los seus l’estrago, la ruïna,
a assistir-los o amb ells a perder-se camina;
a penes ha arribat, del susto recobrats,
a l’hèroe dels romans se cinyeixen los soldats.
Ell los diu: «De la pàtria insignes defensors,
fins aquí no vençuts, sí sempre vencedors,
no vos intimideu, mirau que anau perdent
de més de dos-cents anys la glòria en un moment.
Seguiu-me, que en Roma, fael i vertader,
per Roma, per mon rei, jo moriré el primer:
mon cor estima més l’honor d’així morir
que als cruels inimics haver-me de rendir.»
Així diu i, a l’instant, un nou combat presenta:
el coratge passat dels ardeans s’ausenta;
la sort los va deixant i els vencedors, vençuts,
als peus de los romans se miren abatuts.
Mes un dels ardeans, oh déus, i què maldat!,
s’acosta a Col·latino amb pas dissimulat
i, a sa espasa fatal, furiós, posant la mà,
al nostro defensor per dar la mort està.
Col·latino lo veu i al mateix temps la vida,
abrasant en furor, arranca a l’homicida.
Però, què és lo que mir! Per què este nou horror
de vostra hermosa cara altera lo color?
Qual pena, qual turment llàgrimes tantes causa?
Com de los vostros ulls estan corrent sens pausa?
Parlau, explicau ja: qual és vostro dolor?

(Lucrècia o Roma libre, en l’edició de Barcelona: Proa, 2004)

* * *

ESCENA I
Rosaura, Sílvia. 

SÍLVIA: En aquest dia ditxós,
en aquest dia immortal,
vós, Rosaura, ab pena tal?
Ab tanta tristesa vós?
Vós, del rei tan estimada
que en son palàcio viviu,
tan grave dolor sentiu?
Estau tan desconsolada?
Quan vostro amant en Lisbona
don Enric, vui és entrat,
dels trofeos coronat
que la victòria li dóna?
Quan, content i satisfet,
el rei li fa tant d’honor
que, per premiar son valor,
conde aquest dia l’ha fet?
Què més estau desitjant?
Què més, Rosaura, voleu
quan dins un instant veureu
a vostros peus vostro amant?
Ah! Deixau, doncs, el dolor,
deixau la melancolia
i mudau en alegria
vostra excessiva tristor.
Des de vui ha d’acabar
la crescuda pena vostra,
pues la sort tal se demostra
qual la podeu desitjar.
Vagen fora los rigors,
fora les melancolies,
i sien les alegries
més grans que vostros dolors.
Olvidau trists pensaments
i dolors imaginats.

ROSAURA: Ah, Sílvia! Los desditxats
no esperen sinó turments.
¿De què, Sílvia, em servirà
aquest tan alegre dia
si en tristesa ma alegria
sens dubte es convertirà?
Tot me diu, en veritat,
la mia poca ventura;
tot m’indica, m’assegura,
alguna calamidat.
Dies ha que, quan la nit
la terra ab sombres cobreix,
aleshores més sofreix,
més pena, Sílvia, mon pit.
Mil sombres plenes d’horror
van pertorbant mos sentits
i causen mals infinits
a mon cor ple de temor.
Cels! Què és aquest nou succés?
Què és esta cruel mudança,
que, quan tot el món descansa.
Rosaura patesca més?
Ja m’apareix que la sort,
qui em tracta ab tal crueldat,
a don Enric ha posat
en los braços de la mort.
Ja a mos ulls lo representa
olvidat de mon amor
i aleshores mon dolor
és, Sílvia, quan més aumenta.
No cregues, no, Sílvia mia
que, conduïda la nit,
puga reposar mon pit
ab la vinguda del dia.
Estes idees horribles,
a mon esperit presents,
van aumentant mos turments,
fan mes penes més terribles.
Jo, és ver, fins aquí l’ignor,
fins aquí jo no sé res,
mes, Sílvia mia, això és
lo que passa dins mon cor.

(Rosaura o el més constant amor, en l’edició de Teatre Barroc i Neoclàssic. Barcelona: Edicions 62, 1982)