L’intent d’homicidi no sols creava dubtes al jutge, també Renata Torelli estava confosa. Absolutament. Per què Paola havia comès aquella follia? Què l’hauria pertorbada tant? Aquella mateixa nit va fer de parlar amb Grimalt per telèfon, però aquest li va dir que no es trobava en condicions de mantenir una conversa. Renata insistí, però ell la va tallar. «Deixa’m si us plau, deixa’m si més no una temporada. Ara no et puc veure, i tampoc vull parlar amb tu.»
La soprano penjà el telèfon plorant desconsolada perquè el rebuig que acabava de rebre li semblà una bufetada molt gran. No era ja prou terrible el dolor que sentia per l’absurd despropòsit que la seva filla havia dut a terme? Per què doncs Grimalt s’entestava encara a fer-lo més gran?
Renata Torelli era, sens dubte, una de les grans cantants del moment. Molt dotada per a l’escena i amb una veu que la crítica havia lloat de manera unànime quan arribà a Barcelona el 1914 per interpretar Madama Butterfly al Gran Teatre del Liceu, la seva presència havia despertat molt d’interès entre els aficionats a l’òpera, delerosos d’escoltar «una veu excepcional, amb totes les virtuts que requereix el rol d’aquesta jove i dissortada heroïna que ha concebut l’innovador —i aquest cop orientalitzat— Giacomo Puccini, el compositor italià més universal del moment», segons es podia llegir a una crònica que havia publicat el diari La Veu de Catalunya.
(Fragment del llibre La noia que va sortir d’un quadre de Botticelli. Lleida: Pagès Editors, 2017, p. 13-14)
* * *
Vaig arribar a Pregonda en el vaixell correu de Barcelona un matí fred del mes de febrer. I recordo que l’entrada a aquell port després de cinc mesos d’absència em va semblar d’una bellesa indescriptible. Una volta enfilada la bocana, sobre els espadats que s’aixecaven a estribord vaig veure els edificis de la presó que tant de protagonisme havia tingut en aquells dies llunyans del 1936, i sobre la història dels quals ben segur retornaria si continuava indagant. Un cop el vaixell va acostar-se als molls, vaig veure el pare i la mare que m’esperaven. Ell, amb un vestit gris, impol·lut, de franel·la, la inevitable corbata i el capell de feltre, continuava essent aquell home elegant i fred que havia deixat feia només cinc mesos. Al seu costat hi havia la mare, alta i bella, abillada amb un vestit jaqueta que cobria amb un abric fosc. Feia fresca en aquella hora del matí encara que s’endevinava un dia clar un cop la broma escampés i el sol prengués força. El pare amb prou feines es movia i, en veure’m, només va fer un gest amb la mà. La mare, en canvi, gesticulava amb els dos braços i se li veia la cara amb un somriure de felicitat que jo podia observar perfectament encara que ella estigués lluny de mi.
(Les revolucions perdudes. Barcelona: Proa, 2008, p. 58-59)
* * *
Els fets que es conten en aquest llibre comencen una nit fresca i tranquil·la del mes de febrer quan, al port de Liorna, com retallades sobre un cel absolutament clar, s’endevinaven nítidament totes aquelles constel·lacions que Iorgos Nikolaidis havia conegut de petit, sota el guiatge del seu pare, dret a la borda del Dimitra, un pinc de petites dimensions amb el qual el vell Athanasios Nikolaidis feia el comerç per la Mediterrània oriental. Podríem dir que Iorgos Nikolaidis havia nascut en un vaixell, encara que, en realitat, havia arribat al món a l’illa de Cefalònia, a l’entrada mateixa del golf de Patres, ben a la vora dels blaus verdosos d’una mar Jònica que ell havia contemplat, primer, des de la seva casa paterna situada al port mateix d’Argostólion, la capital, però que va conèixer a fons quan va embarcar-se en el Dimitra, a les ordres del seu pare, que n’era capità. De fet, fou amb aquest vaixell que va penetrar en els secrets de la vida al mar, i fou també sobre la borda que va adonar-se que el món era patrimoni dels intrèpids, només d’aquells que eren capaços d’arriscar i de vèncer les dificultats.
Quan Iorgos va néixer, a l’hivern de l’any 1727, Cefalònia es trobava sota el protectorat de Venècia que, des de finals del segle xv, l’havia integrada en el ducat de Corfú. I fou navegant sota pavelló del dux que va recórrer la Mediterrània d’un cantó a l’altre fent el comerç. Primer a les ordres del seu pare i, després, al timó de la seva pròpia nau. Cap als vint anys, no travessava només la mar Jònica, ans penetrava sovint en la mar Tirrena des d’on, resseguint la costa italiana, arribava fins a Liorna, capital de la Toscana, que en aquell temps estava també integrada en el protectorat venecià.
Iorgos tenia, doncs, vint anys quan, precisament a Liorna, va conèixer una jove de mirada tendra i de rostre bru que era filla d’un comerciant de gra. I ell, que feia el seu primer viatge al front de la seva pròpia nau, va acostar-se-li amb tanta desimboltura que la jove italiana va restar d’immediat captivada pel fort atractiu del novell capità. Laura, que així es deia la jove, era filla de Nicola Graciano, un ric comerciant d’origen grec que mantenia de feia molts anys relacions comercials amb els Nikolaidis, el qual no va veure amb mals ulls aquell matrimoni que, seguint les tradicions familiars, s’hauria de celebrar segons el ritu ortodox. El jove Iorgos no era un home ric, evidentment, però Graciano va veure aviat en aquells ulls transparents que brillaven sota els rínxols d’un cabell ros molt agitat el fons d’una ànima immensa, i només amb una mirada va saber que donar la seva filla al jove Nikolaidis no resultaria una mala inversió.
(Els Nikolaidis. Barcelona: Proa, 2006, p. 11-12)
_0.webp)
