Frederic Pujulà

Un dels propòsits del llibre sembla que sigui tirar per terra algunes concepcions una mica líriques de la guerra que potser corrien entre alguns intel·lectuals i artistes aliadòfils del país i donar-ne una versió de primera mà més d’acord amb la realitat que ell havia percebut com a participant del conflicte bèl·lic. Així, en l’obra de Pujulà no hi ha ni heroisme èpic ni grans batalles ni desfilades victorioses, sinó homes de tota condició, poilus, que els ha tocat de passar el mal tràngol i que es troben que, a més de lluitar contra l’enemic, han de lluitar contra el fred, el cansament, la mala alimentació, la humitat i la pluja, l’embrutiment que representa la vida militar i la pròpia autodestrucció. Són homes que busquen en l’alcohol, en la droga, en el sexe ocasional, en el record de la llar perduda la manera de sobreviure a l’horror i a l’absurd; homes que fins en alguns moments arriben a dubtar si tot allò no ha estat orquestrat per dur-los a l’escorxador. Pujulà es concentra en uns quants tipus d’aquests homes, com Le-Fluhec, el brau bretó que ha fet dues vegades la volta al món i per qui sent una certa admiració, Ledoncq, el bon soldat, embrutit per la beguda i l’opi, que acaba amb la closca del cap llevada per un obús, o el parisenc Arbulant, paradigma de l’optimisme gratuït, que, a mesura que s’allarga la guerra, es va enfonsant en el pessimisme i en la desesperació. Ells i molts altres que apareixen al llibre són els autèntics herois anònims d’un cataclisme que va causar en total vuit milions de morts i sis milions d’invàlids, amb totes les conseqüències posteriors que això comportà, i només a França un milió quatre-centes mil persones entre morts i desapareguts.

A En el repòs de la trinxera Pujulà explica ben poc de si mateix, de la manera com l’afectà psicològicament i moralment la guerra. Entremig, però, de les escenes de la vida quotidiana dels soldats darrere el front de combat o de la presentació de tipus singulars dels quals parlàvem més amunt, Pujulà no s’està de donar el seu punt de vista de la guerra per si mateixa, però, sobretot, del conflicte que va haver de viure França entre el 1914 i el 1918.

(Joaquim Martí. Pròleg, dins PUJULÀ, F.: En el repòs de la trinxera. Barcelona: Edicions de 1984, 2006, p. 13-14)
 

* * *
 

Frederic Pujulà és considerat l’introductor i màxim difusor de l’esperanto a Catalunya. A partir del 1905 va escriure a la revista Joventut més de 70 articles al respecte, a La Veu de Catalunya, amb el pseudònim Tamen, diverses col·laboracions, i a part, moltes obres didàctiques com la Gramàtica raonada de la llengua esperanto, el 1906, el primer Diccionari català-esperanto, el 1909. Estava convençut dels valors paral·lels d’internacionalisme i fraternitat humana que comportava l’esperanto. El mateix any 1905 va fundar la societat Esperanto Kataluna, i va començar a fer classes d’esperanto a l’Associació Nacionalista Progrés. Va visitar a Polònia L. L. Zamenhof, creador d’aquesta llengua, de la qual Pujulà va esdevenir un gran coneixedor i un notable orador.

Van ser nombroses les seves publicacions en esperanto, obres de teatre, contes, monòlegs…, i va traduir-hi diverses obres originals catalanes. Fou col·laborador a La Revuo, destacada revista esperantista de París. Gràcies a ell, la Unió Catalanista, l’any 1905, acceptà l’esperanto per a les seves relacions amb altres moviments nacionalistes. El 1906 va representar Catalunya al II Congrés Internacional d’Esperanto de Ginebra, en el qual tingué un incident amb un militar espanyol en adreçar-s’hi en nom de la Nació Catalana.

L’any 1908 va fer un curs d’esperanto a la Sorbona de París, i el 1909 fou un dels organitzadors i va presidir el 5è. Congrés Internacional d’Esperanto de Barcelona, que va incloure uns Jocs Florals Internacionals, a imatge dels que se celebraven en llengua catalana. Durant aquest congrés va dirigir al Teatre Romea l’obra Mistero de doloro d’Adrià Gual, traduïda a l’esperanto per ell mateix. També va fer la lletra de l’himne esperantista Akcepto, amb música de J. B. Lambert.

El 1911 es féu càrrec de la direcció de la revista Kataluna Esperantisto durant tres anys. Posteriorment, va ser col·laborador de la gran obra Kataluna Antologio, recull antològic de literatura catalana, cançó popular, etc. en col·laboració amb Joan Amades, també esperantista.

(Joaquim Gelabertó Rissech i Joan Carles Gelabertó Orúe. «Frederic Pujulà i Vallès, escriptor i polític palamosí», Revista de Girona, núm. 245, 2007)
 

* * *
 

Ell fou un home de Joventut, com ho demostren no sols les més de cent cinquanta col·laboracions que hi féu durant els set anys que va durar el setmanari, sinó el fet que pràcticament totes les obres que publicà entre 1902 i 1912 aparaguessin en empreses editorials lligades a Joventut, i això vol dir que Pujulà, a més de poder-se enquadrar dins els paràmetres del Modernisme, s’ajusta del tot a la ideologia –autonomisme radical i federalisme– que destil·lava el setmanari.

De fet, Pujulà i Vallès va voler ser fonamentalment un ideòleg amb vel·leitats de pensador i de reformador social, més que no pas un escriptor tout court. Bo i partint d’una base federalista de tall piimargallià, pel que fa a l’ideari polític, i de la filosofia positivista, quant a la concepció d’una societat que té com a objectiu l’evolució i la recerca del progrés, a la qual afegeix influències de Schopenhauer i Nietzsche, Pujulà, en un to sovint mesiànic i fent servir la retòrica més típica del Modernisme (vulgus, ramats pacients i mansos, mascle, feble, fort, regeneració, etc.), desenvolupa tot un seguit de teoritzacions sobre l’individu i la societat, o millor dit, sobre la regeneració de l’individu i de la societat. […]

I la regeneració de què parla Frederic Pujulà i Vallès no és sinó l'»educació artística intel·lectiva i moral» del país ja propugnada per Jaume Brossa des de les pàgines de la revista L’Avenç l’any 1893, per tal que, temps a venir, Catalunya amb consciència plena del seu «Jo», pogués incorporar-se de ple dret en l’empresa de fer avançar la humanitat i contribuir al seu progrés.

A fi d’arribar a la consecució d’aquest ideal, que ha de dur a l’Ideal, Pujulà fa una crida a la «joventut» exhortant-la a comprometre’s per començar a preparar el camí tot destruint aquelles rèmores que posen traves a una Catalunya viva, moderna i culta.

(Joaquim Martí i Mainar. «Pujulà i Vallès: l’home i l’escriptor», dins PUJULÀ, F.: Homes artificials. Lleida: Pagès, 2009, p. 170-176)
 

* * *
 

El precedent d’Homes artificials va ser el conte «El codi de la no-llei o el radical doctor Pastetes i el sopar de la marquesa intel·lectual» que Pujulà va publicar a Joventut el 28 de gener de 1904. Al relat, el doctor explica que, havent arribat a la conclusió que la societat moderna és continuadora de l’antiga, cal anar vers una societat dessocialitzada. Observa que els animals no tenen codi social perquè van nus, i doncs inventa una càmfora que dispersada per l’aire fon tota mena de teixit i de cuiro, i la dispersa per la ciutat de Girona, prèviament aïllada. Fosos els uniformes, correjams i vestits, ningú no reconeix cap autoritat, no es pot aplicar cap llei i s’arriba a una societat igualitària i fraterna. Però passats dos mesos el doctor deixa d’escampar la càmfora, torna a arribar gent a la ciutat, els gironins es cobreixen la nuesa i tot torna a ser com abans.

A la novel·la de 1912, el llibreter Romà Pi ha adquirit la biblioteca de Joan Paradell, advocat fracassat que se n’ha anat a Austràlia, i entre els llibres hi ha el manuscrit dels fets inèdits del doctor Pericard. El segon capítol és la narració de la primera experiència del doctor, el relat de 1904 convenientment modificat, a conseqüència de la qual el doctor, aquí anomenat Pericard, conclou que és inútil intentar la reforma, sinó que cal crear una nova humanitat no contaminada.

(A. Munné-Jordà. «Cent anys de novel·la de ciència-ficció catalana», Serra d’Or, núm. 633, 2012)

En Le-Fluhec és tot un home, i això es veu, entre altres coses, en el fet que té mans. Jo entenc per tenir mans saber-se’n servir, i ell sap servir-se’n com d’un instrument meravellós. En general, tots aquests notariots, homes de negoci i petits burgesos de província que vénen amb nosaltres, es distingeixen per ésser com mancats d’aquells òrgans que caracteritzen, més que la paraula, la raça humana. Com si l’ús de les mans els fos prohibit, no se’n servirien ni per a rentar-se. Al costat d’ells, el darrer dels pagesos, el més barroer de tots, és un artista. Les mans són agraïdes i paguen que se les faci lluir, amb un refinament de l’esperit i una harmonització de les facultats lògiques i de l’enteniment. Aquells pseudointel·lectuals de província no saben posar un got sobre la taula sense vessar-ne el vi a la sopa del veí; si es cusen un botó es punxen llastimosament, i són incapaços de passar-se la navalla per la cara sense que llurs orelles se n’adonin. Han esmerçat llurs hores de lleure en un sinistre racó de llur poble, discutint de política local i dient bestieses sobre la de l’estranger. Cap esport ni cap treball manual no han vingut a desentorpir-los. Quina misèria de delicadesa, aquest estament mitjà dels pobles, que no sap podar un arbre amb simetria, ni tenir a la mà una tassa de te tot passejant-se i enraonant! És un gust, en canvi, veure les manasses dels pagesos, aquelles mans que a primera vista sembla que ni poden agitar llurs dits, com fan prodigis de delicadesa en totes les coses a les quals es dediquen. M’han fet pensar sovint com devien ésser les mans d’aquell ferrer de la vella Barcelona que s’havia especialitzat a treure volves dels ulls. I com que per oposició he pensat en les petites mans de l’Ònia Farga quan destil·len arpegis que a mi em semblen quilomètrics, sospito que les mans obren per reflex, que el que és interessant és la intel·ligència que les comanda, i, com que aquesta també obra per reflex, en dedueixo un canvi recíproc de bones politesses entre mans i cervell i entre cervell i mans. (Voldria tenir prop meu les mans dels meus fills per guardar-les de tot mal.) Recorda’t del pas dels barbres per Bèlgica. No sents indignació després d’haver sentit terror? La mà serveix, entre altres coses, per a fer camarada. No sents fàstic?

Les mans d’en Le-Fluhec fan meravelles. Que en deuen haver cosides, de veles, i que en deuen haver fets, d’estofats, i que n’han pintats, de flancs de vaixell, i que n’han fets, de nusos delicats entorn de la paleta dels hams, i que n’han bescanviades, de monedes estrangeres! Perquè, per damunt de tot, que n’ha vistes i que n’ha viscudes, de coses, el seu propietari.

Amb aquest home he passat les hores més curtes de sota terra, sovint durant bombardeigs intensos, amb l’esperit navegant per ports exòtics en el bressol de vaixells ideals! Breu nota: el nostre fil telefònic fa olor de quitrà. (…) De tant en tant les deflagracions exteriors feien trontollar la porta i dringar tots els objectes metàl·lics del nostre interior. El meu company, sense immutar-se, prosseguia les seves explicacions. Espetecs massa forts o massa pròxims ens tornaven a la realitat per un moment. Aleshores un de tots dos s’arrossegava fins a dalt, es feia càrrec de la situació, i tornava a davallar com enutjat del monòton espectacle de fora.

(Del llibre En el repòs de la trinxera. Barcelona: Edicions de 1984, 2006, p. 24-26)

* * *

Tenir-los davant meu i cuidar caure d’esquena fou tot u. En ma vida no havia vist cosa que trenqués de tal manera totes les regles de bellesa fins aleshores acceptades com a bones. Vaig fer un esforç per convèncer-me que les regles de bellesa són tan falses com totes les altres i, mercès a la meva gran força de voluntat, fins vaig trobar-los bells –bells científicament–, posseïdors d’una bellesa científica, matemàtica, les lleis de la qual encara desconec, perquè, essent-ne enemic, no vaig pas voler establir-les. No n’hi havia cap que s’assemblés a l’altre, la qual cosa em produí un gran plaer, perquè això era el primer pas vers l’individualisme; però, per la llei de simpatia al claustre matern, l’expressió de llurs cares, de llur mirada, de llurs gestos, recordava la forma i l’esperit de tots els objectes del laboratori amb els quals jo havia treballat. ¿Qui no ha observat que totes les coses tenen expressió, que les ampolles, els vasos, els llums, les cadires, ploren, riuen, fan cara estúpida o jovial; que les màquines, en funcionar, les unes sembla que ballen, les altres que fan ganyotes, aquestes fan la feina distretament, aquelles altres la fan amb posat tossut i preocupat? aquestes expressions, les deduïm per comparació amb la nostra ànima. En els meus productes, el fenomen era invers. L’un feia cara de tub d’assaig, l’altre esguardava com una ampolla de dos becs, en Kappa tenia el crani bombat com una campana de vidre, l’Alfa i en Beta tenien les orelles descomunals i rodones, amb expressió d’anses de cossi, i en Mi, petit, diminut, semblava que portés dintre seu l’atavisme de tots els micros i de totes les mil·lèsimes de mil·lèsim que s’havien passejat pels meus càlculs i per les meves equacions. Solament en la forma, doncs, eren homoides.

Però no hi feia res! Era el cervell, el que em calia observar: el fons d’aquells éssers, el que jo esperava que fos de superhome. La forma no s’havia pas de tenir en compte. Si l’espècie artificial s’estenia per tot el món, amb l’espècie s’hi estendria la seva pròpia bellesa i destronaria la de Venus! Ha de caure tot, fins la bellesa clàssica, davant de la qual ja ara un xinès o un malai resten indiferents, car no és la llei d’ells! Tots ho som, de bells! Jutgem-nos segons la nostra llei individual, i ens trobarem bells! I els meus productes també ho eren, i ho serien i la farien conèixer, llur bellesa!… I no els alabo pas perquè fossin fills meus. El meu judici sobre ells no pot pas ésser més sever del que és, com ja veureu.

Jo els anomeno fills i homes, i és clar que ho faig en un sentit específic, no en un sentit genèric, perquè, com he dit, havia lluitat per produir-los asexuals i ho havia aconseguit. No eren ni mascles ni femelles; eren neutres, amb gran alegria dels savis alemanys que ho saberen i els pogueren aplicar l’article das, aquesta vegada amb raó.

(Del llibre Homes artificials. Lleida: Pagès Editors, 2009, p. 49-50)