En el Recull d’articles de Francesc Pujols, aparegut l’agost darrer, n’hi ha un, data 1903, que resta destacat dels altres a una distància de nou anys. Porta el títol Impressió dels quadres d’En Pidelaserra exposats a l’Ateneu Barcelonès.
Tot l’estil característic de Francesc Pujols hi és en germen. Més ben dit, en la seva primera naixença. El lector que s’hi acosta amb uns certs hàbits de lectura adquirits –de lectura de Francesc Pujols, entengui’s bé– es troba sorprès sota un martelleig de frases curtes i ràpides. Curtes però no nervioses, ràpides però no lleugeres: és a dir, el temps singular d’aquell estil no revela un temperament immediat, total i operant, ni un esforç pur i tenaç de simplificació que hagi reeixit en la gràcia; la sensibilitat més esmussa hi coneix de seguida un deliberat efectisme, i més aviat una peresa en els procediments. Una segona impressió és la d’estar davant el període pujolià d’avui, accidentat i inacabable, que l’haguessin picat maliciosament al tallador. Però aquesta impressió tampoc no dura. Hom acaba convencent-se que es tracta de les dues fases extremes d’una evolució, la qual, contra tota aparença, no ha tingut pas lloc a l’inrevés; perquè, en suma, s’és produïda del complicat cap al senzill, de l’obscur cap al clar, del pedant cap al natural i encara si es vol del natural cap al cínic. […]
Pujols s’afilia, en 1903, a la retòrica de la frase curta, precisament perquè les impressions i idees que vol comunicar se li han donat (o vol ell donar-les, no ens hi faríem forts), com a veritats místiques, necessàries, que per elles mateixes s’imposen, que cal creure, però que no es demostrarien. Entre ell i els seus oients no hi ha sinó la diferència que a ell li són il·luminades abans; però es fa valer aquest privilegi i administra la seva revelació amb totes les reserves imaginables a favor seu. Hi ha petulància de neòfit i hi ha humorisme, l’una no sempre destriable de l’altra, però el resultat objectiu és sempre el mateix: desharmonia, irracionalitat, fosquedat i exageració grotesca.
(Carles Riba. «L’estil de Francesc Pujols», Obres completes, II. Crítica, Barcelona: Edicions 62, 1985, vol. 1, p. 269-270. Fragment extret de la sèrie d’articles publicats per Carles Riba, amb el pseudònim de Jordi March, a La Veu de Catalunya, entre el 3 de juny de 1922 i el 16 de febrer de 1923)
* * *
Pujols ha publicado, en dos gruesos tomos de más de trescientas páginas, su última producción: Història de l’Hegemonia Catalana en la Política Espanyola. Y se le ha hecho, en torno, el vacío más absoluto. En vano algún incondicional o amigo íntimo del autor intentó cuanto pudo para poner de relieve la publicación de la obra, abultar su estallido y darle una extraordinaria resonancia, mediante interviews sensacionales (o que aspiraban a serlo), divulgadas por Cataluña o incluso transmitidas a la prensa de Madrid. Todo ha sido inútil. La obra no ha provocado casi nada más que desvíos, murmuraciones y censuras. Así como antes, a la menor boutade de Pujols, se echaban las campanas al vuelo, alborotando al vecindario, ahora parece como si el santo y seña de las peñas un tiempo adictas fuese este. «¡Chitón!». […]
Si quisieran escucharme, cosa que reputo imposible, yo les diría ahora a los ex partidarios de Pujols: ¿Acaso creéis que sus últimas paradojas son malas? Pues son las mismas de siempre, las mismas que antes pasaban por ocurrencias sublimes. ¿Quizás se juzga imposible la lectura de unas 700 páginas en ese estilo enrevesado? Pero ese estilo es idéntico al que hasta ahora no hace mucho parecía el colmo de la originalidad. ¿Achacaréis al autor sus extravegancias? No obstante, son hermanas gemelas de las que le jaleasteis; y nadie ha contribuido tanto como vosotros mismos, con vuestros aplausos de un día, a que el autor desarrollara esa vena suya que ahora juzgáis intolerable. ¿Os contraría que, precisamente, en los actuales momentos, Pujols sostenga que Cataluña viene ejerciendo desde el siglo XVII una hegemonía efectiva sobre España entera, en el orden político, hasta el punto que el golpe de Estado del general Primo de Rivera, en 13 de septiembre de 1923, no fue más, según el autor afirma, que el triunfo definitivo de los ideales de la Liga Regionalista? Pero, ¿no eran esas afirmaciones estupendas u otras semejantes, lo que antes os hacían desternillaros de risa y proclamar el humour de Pujols como algo delicioso, inaudito? ¿Os molesta, en fin, todo lo que hasta hoy os había gustado tanto? En todo caso, la culpa es vuestra, no de Pujols. Él sigue siendo el de siempre, y no ha habido más cambio que el de vuestra veleidad.
(Gaziel, Agustí Calvet. «Un destronamiento», La Vanguardia, 15 d’octubre de 1926)
* * *
L’adjectiu que esqueia a Pujols era el d’implacable. Implacable en l’acudit i en la facècia; fins a destruir les fibres més elementals de la caritat i de l’amistat; implacable en el goig estètic, fins a engolir la bellesa, xuclar-li el gust i trinxar-la entre les dents com si fos una cirera de cor de colom; implacable en el coneixement fins a rebentar tots els pisos rebentables, per veure si sota el llit més de mala mort trobava la veritat despullada i esquerpa. I aquesta golafreria intel·lectual no li donava cap mena de febre aparent ni semblava producte de cap malaltia; era natural en ell, com és natural el gep d’un dromedari.
(Josep Maria de Sagarra. Memòries, Barcelona: Edicions 62, 1981, vol. 2, p. 90)
* * *
L’estil de Pujols és una instrumentació intel·lectual i una estratègia expressiva. En l’àmbit escrit, Carles Riba el batejà d’humorístic: egoista fins l’exacerbació, recreador arbitrari de la realitat i, alhora, irònicament conscient que la recreació no destrueix la realitat. Aquest dualisme conscient, que sembla caracteritzar la personalitat multifacètica de Pujols, i la barroca desimboltura amb què llança enfora les seves idees, expliquen que el nostre personatge faci permanentment l’efecte de portar una màscara i, també, que el seu humorisme, en comptes de ser tingut per una virtut irònica, es vengui al preu d’una anecdotologia que conté poca cosa, sovint, del Pujols anecdòtic autèntic. Perquè situar-lo al costat de Pitarra, Aulés, Llanas, Rusiñol o Gener no és pas injust, però sí exageradament reductiu: la cristal·lització anecdòtica es produeix en un context cultural més construït, i demana més deliberació i refinament, més intel·ligència del moviment general de la cultura. La generació d’anecdòtics que encapçalen Eugeni d’Ors i el propi Pujols sembla fascinada per la disciplina de concreció i pel poder definidor, gairebé diríem axiològic, de l’anècdota.
L’aventura intel·lectual de Pujols no provarem de compendiar-la aquí: poeta maragallià, abandonat aviat per la poesia; intèrpret, sobre els pilars de Llull i de Sibiuda, de la tradició filosòfica catalana; teoritzador polític de l’hegemonia de Catalunya sobre Espanya; humorista d’ofici; crític panegirista del grup de Les Arts i Els Artistes; el seu triomf no es mesura pel llegat que deixa i fins ara ha quedat restringit a un temps i uns homes i, potser, a una literatura que permeabilitza el seu influx.
(Enric Cassany. «Presentació», dins PUJOLS, Francesc: Articles. Barcelona: Quaderns Crema, 1983, p. 9-12)
* * *
L’obra poètica de Francesc Pujols es redueix a un volum que porta el títol Llibre que conté les poesies d’en Francesc Pujols, amb un pròleg d’en Joan Maragall, publicat el 1904. La selecció dels poemes, segons explicava ell mateix, era obra de Maragall […]
Riba creu que el maragallianisme del jove Pujols, de tan ultrat, pot ser qualificat de paròdic i Josep Pla afirma, també, que «malícia i l’astúcia se l’emporten sense parar». I, certament, aquestes característiques les trobem fins i tot en aquells poemes que Maragall creia que eren els més personals perquè estaven escrits amb «un cert desgarbo graciós, d’il·luminat, i una certa sensualitat innocent». Si el llegim en relació amb la literatura que s’estava produint al seu voltant, aquest element mig paròdic, mig maliciós, sembla indubtable.
Al costat de molts poemes que, per la seva temàtica i el seu tractament, revelen el mestratge maragallià de manera clara (com Les muntanyes, La flor de la ginesta i L’esposa, entre molts d’altres), l’obra de Pujols abasta dues grans direccions, la poesia classicitzant i la poesia popular. Maragall, que interpreta Pujols fonamentalment pel segon d’aquests aspectes, considerava que el primer, el caient classicitzant, era «molt característic dels poetes populars quan se posen a fer poesia senyora». Tanmateix, sembla que Pujols sabia molt bé què feia: adopta el metre i la intencionalitat del mateix Maragall traductor de les Elegies romanes de Goethe: el decasíl·lab blanc i la plasticitat realista dins un marc de vida quotidiana. […]
Més d’interès presenta l’altra cara de Pujols, la de poeta ingenu, que Maragall creia que responia a la seva autèntica personalitat. I és cert que, sigui quina sigui la intenció de Pujols, s’abeura de manera molt directa i viva en la poesia tradicional i n’extreu motius i pretextos que combina amb una impressionant desimboltura. La gràcia dels poemes prové de la manera directa i franca com es construeixen, incloses les solucions barroeres o falses, que agradaven tant a Maragall perquè hi veia l’autenticitat del mestratge popular.
(Jordi Castellanos. «Francesc Pujols», dins RIQUER, M. de, COMAS, A. i MOLAS, J.: Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, vol. 8, 1986, p. 286-288)
* * *
Al marge de la línia filosoficoreligiosa, la producció escrita de Francesc Pujols, si sumem la lírica, la literària creativa en general i la crítica en diferents camps de l’activitat literària i artística, és més vasta del que sembla. […]
En conjunt, i a part de l’interès que els opuscles i els articles tinguin pel tema en ell mateix, o en el que depengui de la perspectiva valorativa d’un moment o d’un grup determinat, s’hi pot destacar un centre principal d’atenció: l’estil com a forma d’expressió de les idees. En un article de 1982, l’any del centenari del naixement de Pujols, Ruiz Simon destacava la presència constant d’idees (que, per altra banda, són considerades impossibles o absurdes, segurament per similitud amb les de Llull) en la prosa de Pujols. Hi ha qui ha parlat de trivialització de l’expressió a través de la «reflexió ampul·losa», i d’altres s’han referit a l’estil de Pujols com una manifestació de l’esperit profund del seu pensament. En tot cas, l’estil de Pujols és una creació conscient i volguda, considerada per ell mateix tant una conseqüència de l’observació i reproducció de les paradoxes de la realitat natural, que era sovint humorística, com una translació a l’escriptura de la construcció discursiva de la música de Wagner o de l’estil arquitectonicodecoratiu de Gaudí, en el qual, al costat de Maragall, Pijoan, Nonell, Casas i altres escriptors i artistes modernistes, més que amb el seus estrictes coetanis noucentistes (Carner, Bofill i Mates, Sunyer, Torres-Garcia, etc.), troba el punt de referència més adequat.
(Manuel Jorba. «Francesc Pujols, esperit (creatiu) de contradicció», Els marges, núm. 50, juny de 1994)
_0.webp)
