Novel·la Narrativa infantil i juvenil Crítica literària o assaig Obres traduïdes Narrativa

Josep Maria Puigjaner i Matas

1937-2016

Josep Maria Puigjaner i Matas (Barcelona, 1937 – 2016). Assagista, periodista i narrador.

Després d’unes infantesa i adolescència marcades per la Guerra Civil, a disset anys ingressa a la Companyia de Jesús, on cursa estudis de teologia i filosofia i lletres. Posteriorment, marxa a Madrid a estudiar periodisme. Enllestits els estudis i ordenat sacerdot a Catalunya, és cridat pels jesuïtes a Madrid per dirigir la revista Mundo social. Ho fa entre el 1969 i el 1976, any en què abandona l’orde. Un any després, el 1977, torna a Catalunya i es converteix en el director de les publicacions d’Edicions d’Oriflama.

Aquesta tasca la combina amb la publicació d’assaigs, tant filosòfics i de divulgació com de qüestions d’actualitat. Centra les seves reflexions en el catalanisme, el cristianisme, la política i les desigualtats socials. Després del tancament d’Oriflama, treballa per l’editorial Blume i, ben aviat, treballa per la Generalitat de Catalunya, on redacta llibres de divulgació sobre el nostre país que, després, són traduïts a diversos idiomes.

Combina la feina d’editor i de gestor amb la d’escriptor, que enceta el 1979 amb la publicació de Lletres apassionades a l’hora de l’alba, a la qual seguiran Ser catalán, ¿Qué es eso? (1984), Visions del navegant (1984), Ideologies i corrupció. Bisbes, polítics, ciutadans (1994), Nosaltres no ens donem per vençuts (1995) o Teilhard de Chardin, l’apassionat combat d’un evolucionista total (2013), entre altres.

Aquesta activitat intel·lectual el duu a escriure una vintena de llibres i a col·laborar en la premsa diària, a més d’escriure per a revistes d’índole científica i cultural. Publica més d’un centenar d’articles a mitjans com l’Avui, La Vanguardia, El País, La Razón, Catalunya Cristiana, El Matí, Revista de Catalunya, Projecció exterior, El Europeo, Signo, Razón y Fe, Reseña o Presència, entre altres.

Tant pel seu vessant d’articulista com de narrador rep premis com l’Avui de periodisme (1975 i 1982), el Salvador Espriu (1992) per Novel·la d’Andrea i altres relats no del tot històrics o el premi Serra i Moret (1990) pels seus articles periodístics.

Va ser soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Pàgina elaborada per Roger Font per a l’AELC.
Fotografia: © Carme Esteve / AELC. 

Castellano

Pòrtic Josep Maria Puigjaner castellà

Josep Maria Puigjaner i Matas (Barcelona, 1937 – 2016). Ensayista, periodista y narrador.

Tras una infancia y adolescencia marcadas por la Guerra Civil, a los diecisiete años ingresa en la Compañía de Jesús, donde cursa estudios de teología, filosofía y letras. Posteriormente, se va a Madrid a estudiar periodismo. Finalizados los estudios y ordenado sacerdote en Cataluña, es llamado a Madrid por los jesuitas para dirigir la revista Mundo social. Lo hace entre 1969 y 1976, año en que abandona la orden. Un año después, en 1977, vuelve a Cataluña y se convierte en el director de las publicaciones de Edicions Oriflama.

Combina este trabajo con la publicación de ensayos, tanto filosóficos y de divulgación, como sobre temas de actualidad. Centra sus reflexiones en el catalanismo, el cristianismo, la política y las desigualdades sociales. Tras el cierre de Oriflama, trabaja para la editorial Blume y, transcurrido poco tiempo, trabaja para la Generalitat de Catalunya, donde redacta libros de divulgación sobre nuestro país que, más tarde, se traducen a varios idiomas.

Combina el trabajo de editor y de gestor con el de escritor, que empieza en 1979 con la publicación de Lletres apassionades a l’hora de l’alba, a la que seguirán Ser catalán, ¿Qué es eso? (1984), Visions del navegant (1984), Ideologies i corrupció. Bisbes, polítics, ciutadans (1994), Nosaltres no ens donem per vençuts (1995) o Teilhard de Chardin, l’apassionat combat d’un evolucionista total (2013), entre otras.

Esta actividad intelectual lo lleva a escribir una veintena de libros y colaborar en la prensa periódica, además de escribir para revistas de índole científica y cultural. Publica más de un centenar de artículos en medios como el Avui, La Vanguardia, El País, La Razón, Catalunya Cristiana, El Matí, Revista de Catalunya, Projecció exterior, El Europeo, Signo, Razón y Fe, Reseña o Presència, entre otros.

Tanto por su faceta de articulista como de narrador recibe premios como el Avui de periodismo (1975 y 1982), el Salvador Espriu (1992) por Novel·la d’Andrea i altres relats no del tot històrics o el premio Serra i Moret (1990) por sus artículos periodísticos. 

Fue socio de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

 

Página elaborada por Roger Font para la AELC.
Fotografía: © Carme Esteve / AELC. 

English

Pòrtic Josep Maria Puigjaner anglès

Josep Maria Puigjaner i Matas (Barcelona, 1937 – 2016). Essayist, journalist, and chronicler.

After a childhood and adolescence marked by the Spanish Civil War, he joined the Jesuit Order, where he studied Theology, Philosophy, and Literature, after which he went to Madrid where he studied Journalism. With his studies completed, and after being ordained in Barcelona, the Jesuits called him back to Madrid to edit the magazine Mundo social, which he did from 1969 to 1976, when he left the order. A year later, he returned to Catalonia where he became director of the publishing house Edicions d’Oriflama.

He combined this work with writing and publishing philosophical and educational essays on current issues of the day, with a focus on Catalan nationalism, Christianity, politics, and social inequalities. After Oriflama closed, he worked for the publishing house Blume and, shortly after that, for the Generalitat (Government) of Catalonia, editing educational books about Catalonia, which were later translated into several languages.

While working as an editor and manager, he also wrote, starting in 1979 with the publication of Lletres apassionades a l’hora de l’alba, which was followed by Ser catalán, ¿Qué es eso? (1984), Visions del navegant (1984), Ideologies i corrupció. Bisbes, polítics, ciutadans (1994), Nosaltres no ens donem per vençuts (1995), and Teilhard de Chardin, l’apassionat combat d’un evolucionista total (2013), and other titles.

The result of this intellectual activity was twenty books, as well as more than a hundred articles for the press and scientific and cultural magazines, among them Avui, La Vanguardia, El País, La Razón, Catalunya Cristiana, El Matí, Revista de Catalunya, Projecció exterior, El Europeo, Signo, Razón y Fe, Reseña, and Presència.

As a columnist and also fiction writer, he received prizes including the Avui Award for Journalism (in 1975 and 1982), the 1992 Salvador Espriu Prize for the short story collection Novel·la d’Andrea i altres relats no del tot històrics and the 1990 Serra i Moret Prize for his journalism.

He was an Honorary member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC – Association of Catalan language Writers).

 

Web page: Roger Font for AELC.
Photograph: © Carme Esteve / AELC.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Josep Maria Puigjaner i Matas neix a Barcelona el 9 d’octubre de 1937, en plena Guerra Civil espanyola. Fill d’una família acomodada i benestant, viu la postguerra com una època austera, sense alegries extraordinàries però sense passar mai gana. El seu avi és un els fundadors de la Cerveseria Damm i, el seu pare, un enginyer industrial que, després d’anys en una fàbrica tèxtil d’Olesa de Montserrat, entra a treballar a la cervesera a Barcelona.

És educat fins al 1954 als Jesuïtes del carrer Casp, on estudia batxillerat. Alhora, practica un catolicisme molt actiu i forma part de la congregació mariana, una tasca que el porta a fer catequesi als barris més pobres. A disset anys entra al noviciat dels jesuïtes i hi estudia humanitats, filosofia, teologia i, als vint-i-cinc, periodisme a Madrid. És allà, a la Universitat de Madrid, on aprofita els tres anys de la diplomatura per convalidar els estudis de Filosofia Eclesiàstica i treure’s la llicenciatura en Filosofia i Lletres, en l’especialitat de Filosofia Pura.

Enllestida l’estada a la capital espanyola, torna a Catalunya a estudiar Teologia i ordenar-se capellà. Poc després, però, viatja a Madrid perquè els jesuïtes li proposen ser el director de la revista Mundo social, una publicació centrada en qüestions socials, econòmiques i polítiques, propera al Concili II del Vaticà i incòmoda pel franquisme pel seu esperit renovador. N’és director entre el 1969 i el 1976, anys en què accentua la seva consciència política i se situa a la primera fila dels lluitadors contra el règim franquista.

Amb la mort de Franco, la publicació perd la seva funció i els jesuïtes consideren que s’ha de substituir. Puigjaner plega com a director, decideix deixar la Companyia de Jesús i, posteriorment, secularitzar-se.

Les acaballes de la revista coincideixen amb la corresponsalia de l’Avui a Madrid i amb el seu casament. És el 1977 que torna a Barcelona per ser el director de publicacions d’Edicions Oriflama, empresa editora del setmanari Oriflama. Alhora, col·labora amb Presència, l’altre setmanari català del moment. Però l’aventura s’acaba el mateix any, quan el seu propietari, Anton Canyelles, decideix tancar perquè el projecte no se sosté econòmicament.

És llavors quan enceta una nova etapa com a editor. Concretament a Blume, una editorial que fins al moment publica pràcticament només en castellà i que el crida per portar les edicions en llengua catalana. Els seus dos anys a Blume coincideixen amb la publicació del seu primer llibre, Lletres apassionades a l’hora de l’alba (1979), unes missives en què recorda l’impacte del franquisme pels catalans catalanistes.

A aquesta primera publicació la segueixen, per exemple, Ser catalán, ¿Qué es eso? (1984), Visions del navegant (1984), Ideologies i corrupció. Bisbes, polítics, ciutadans (1994), Estimada pàtria. Tenim el deure de sobreviure (2003) o Proses per a la llibertat de la nació. Dietari del camí a Ítaca (2013). Són, sobretot, obres d’assaig, reflexió i divulgació que se sumen a les seves col·laboracions en mitjans de la premsa escrita i revistes científiques com La Vanguardia, El País, La Razón, Catalunya Cristiana, El Matí, Revista de Catalunya, Projecció exterior, El Europeo, Signo, Razón y Fe, Reseña, El Ciervo o El Pregó, entre altres.

Entre 1980 i 2005 és l’etapa més productiva, i la compagina amb una feina a la Generalitat de Catalunya. Albert Manent, director general del primer govern de Jordi Pujol, li proposa fer les obres que consideren necessàries per al conjunt de la institució. Són llibres com Catalunya: un país mil·lenari (1989), Viure Catalunya (1990) o Conèixer Catalunya (1998), entre altres, i que apareixen en cinc llengües alhora.

Una de les figures que més el marca intel·lectualment i personal és el jesuïta francès evolucionista Teilhard de Chardin, de qui en tradueix diverses obres i el 2013 publica Teilhard de Chardin, l’apassionat combat d’un evolucionista total, obra que després tindrà la seva versió teatral.

I també cultiva la ficció. Comença amb narrativa curta i publica Visions del navegant el 1984 o Novel·la d’Andrea i altres relats no del tot històrics, el 1992, a més de la novel·la juvenil Elisenda, escriu-me, amb Ricard Lobo, el 1996 o la infantil Petita història de Charlie Rivel, amb il·lustracions de Pilarín Bayés, el 2015.

Tant pel seu vessant d’articulista com de narrador ha rebut premis com l’Avui de periodisme (1975 i 1982), el Salvador Espriu (1992) per Novel·la d’Andrea i altres relats no del tot històrics o el premi Serra i Moret (1990) pels seus articles periodístics.

Fou soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Josep Maria Puigjaner i Matas mor el 20 d’abril de 2016 a l’edat de setanta-vuit anys.

L'autor en una lectura organitzada per l'AELC a La Setmana (© Carme Esteve / AELC - 2015).
L'autor en una lectura organitzada per l'AELC a La Setmana (© Carme Esteve / AELC - 2015).

Premis

  • Premi Avui de Periodisme (1975; 1982).

  • Premi de reportatges del diari El Periódico (1983).

  • Premi Josep Sol (1984): Visions del navegant.

  • Premi Serra i Moret (1990) d’articles periodístics.

  • Premi Recvll d’assaig (1990): La paraula cristiana (1925-1936). Crònica d’onze anys d’història.

  • Premi Salvador Espriu (1992): Novel·la d’Andrea i altres relats no del tot històrics.

A l’alemany

  • Das Profil Kataloniens [Perfil de Catalunya] Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2004. (traducció: Volker Glab)
  • Katalonien Kennenlernen [Conèixer Catalunya]. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions, 1991. (traducció: Martin B. Fischer)

Vincles

Comentaris d'obra

Ara que fa un any que hi ha un papa jesuïta i ens comencem a acostumar a veure una jerarquia eclesial una mica més oberta de mires paga la pena recuperar l’obra dramàtica escrita pel periodista i teòleg Josep Maria Puigjaner Teilhard de Chardin. L’apassionant combat d’un evolucionista total, sobre el pensament del jesuïta francès evolucionista nascut el 1881 i mort el 1955, que va ser censurat pel Vaticà per les seves teories revolucionaries a principis del segle XX. […] És un llibre interessant en què el pensament d’aquest intel·lectual t’ha deixat atrapat.

Mireia Rourera. El Punt Avui, 28 març 2014. En línia.

* * *

Carpe diem. Acompanyat dels clàssics és una acumulació de reflexions relacionades amb els pensaments de grans mestres de la filosofia i les lletres, i suscitades per situacions quotidianes i contemporànies. La notícia o l’anècdota del dia li serveix a l’autor per recordar-nos petites peces de saviesa acumulada al llarg dels segles en el fons de la nostra memòria col·lectiva. Puigjaner ens convida, d’aquesta manera, a una passejada amena per la filosofia i la literatura, que sovint creiem allunyades del nostre dia a dia.

Eva Serra. L’Avenç, p. 50, abril 2010. En línia.

* * *

Al teu llibre: Catalunya-Espanya: ficció i realitat, benvolgut Josep Maria Puigjaner, tens el coratge de plantejar en veu alta un problema que tots compartim però davant del qual la majoria preferim el silenci o el camí trampós dels eufemismes o dels circumloquis buits. Usem la paraula «el país» o fins i tot l’adjectiu «nacional» d’una manera ambigua, sense comprometre’ns a res, sense jugar a favor de la claredat. El primer mèrit del teu llibre és que hi hagi algú a Catalunya disposat a tornar-se a mullar, en un tema tan carregat de vidres. I ho fas amb la legitimitat doble dels teus onze anys de residència a Madrid i els no-sé-quants anys de vida en comú amb la teva dona, Adriana López, amb qui vàreu fer aquell llibre tan didàctic que es diu: Ser catalàn, ¿qué es eso? Insisteixes al llarg del llibre nou en el caràcter «transpolític» del teu escrit. Seria el meu primer punt de desacord. Crec que el teu llibre només és explicable des d’un discurs polític sòlid, ben estructurat, sabut i sentit amb tot el cor. Miraré de demostrar-t’ho. Abans deixa’m que et digui que el llibre és amè, ben escrit, sense pedanteries i, en canvi, amb una clara voluntat didàctica. He tingut la impressió, Josep Maria, que hauries de practicar més i més la glossa periodística (en diaris o en emissores de ràdio) perquè, en un país de pedants, obsedits per enlluernar l’interlocutor, sobta que hi hagi gent que digui les coses amb elegància, irònica a vegades, respectuosa sempre. Amb una elegància que neix de la saviesa ben mesurada, ben païda.

Ignasi Riera. Serra d’Or. Juliol-agost, 1988. En línia.

* * *

Novel·la d’Andrea i altres relats no del tot històrics obtingué el Premi Salvador Espriu de narrativa 1992 i consta de deu narracions, la primera de les quals i la més extensa dona nom al llibre, amb el títol complet i més descriptiu de «Primera lliçó de Novel·la d’Andrea». Es tracta, en efecte, de la primera lliçó de Filosofia, a la Universitat de Bolonya, de la professora d’aquest nom, un dia de febrer de l’any 1249. De cap a cap del llibre les dates són precises també, en un recorregut escollit —per força molt escollit— per la història, només en part, doncs, imaginària i com una imatge fotogràfica que s’emmarca en un moment d’una vida i d’una gent, sempre únic, irrepetible. La mirada al passat, si no és superficial, sempre és dolorosa. Des de la nostra condició d’homes arrelats a una cultura mil·lenària, la història forma part, un dia o altre de la nostra vida, de la imaginació personal, en un replec o altre del viure interior quotidià. La història és com un passat múltiple que uns altres han viscut per compte de nosaltres i no ens en podem desprendre de cap manera. Ja fa massa temps, més o menys des que ens diem moderns, que l’humanisme no consisteix només a traslladar i comenta Plató, com fa la bella Novel·la d’Andrea davant d’una munió d’alumnes expectants i fascinats; consisteix més encara a descobrir la modernitat que hi ha a cada temps, a cada moment del passat que algú hauria volgut «fer etern».

Joan Triadú. Serra d’Or. Octubre, 1992. En línia. 

Entrevistes

—Expliques que quan eres jove estaves ple d’esperança. Es pot ser igual d’optimista als 20 que als 70 i uns quants anys?
—Sempre ho he estat i precisament en la línia de Teilhard de Chardin. Ell creu que la humanitat millora i ha augmentat en la seva consciència i en el seu psiquisme. La globalització li està donant la raó: ara sabem més què passa al món.

—Ostres, però això sí que és ser optimista! Precisament, amb el panorama d’ara, és difícil creure que hàgim millorat gaire.
—Teilhard diu que malgrat les giragonses, el conjunt del psiquisme del món avança. La raó de l’home té la capacitat per reprendre el fil i avançar per damunt dels seus fracassos. Teilhard m’ha ajudat a viure perquè veu el cristianisme com la religió de l’evolució i del futur. A Roma ni li van deixar publicar cap de les seves obres. Al llarg de la seva vida va tenir tres amistats femenines molt fortes i això, segons on siguis, està mal vist. Ell ja deia que res no s’ha desenvolupat intel·lectualment que no hagi estat sota l’influx femení del món.

—Però aquesta concepció evolucionista del món és molt difícil d’entomar. Llegint aquests textos clàssics de Carpe diem ja veiem que les preocupacions dels grecs i dels romans eren exactament les mateixes que les que tenim nosaltres.
—Sí, la humanitat avança, però el fons de la persona i la seva problemàtica respecte als altres són constants. Quan parla un clàssic, et fa exclamar: “Si això és actualíssim!”. Hi ha un fil conductor de l’ètica que és el mateix en totes les cultures: no voler als altres el que no vols que et facin a tu.

—Cites Sèneca, que diu que la saviesa és per compartir-la. Aquest llibre té també una voluntat pedagògica…
—Sí, volia que fos útil, que el lector en tragués alguna cosa. Llàstima que aquest tipus de llibres arribin a un grup de lectors molt reduït. Si en col·loquem 600, ja podem fer un bot d’alegria.

—I mira que és una feinada!
—Ja ho pots ben dir! La gènesi d’això és que el meu avi va començar a fer la col·lecció Bernat Metge i jo la vaig heretar del meu pare. Al tenir-los a mà i mantenir la formació humanística que dec a la Companyia de Jesús, vaig creure que podia fer alguna cosa.

—Una actuació oportuna, si tenim en compte que l’humanisme s’està bandejant del sistema educatiu.
—Això és un error molt gros. Com deia Triadú, s’ha d’ensenyar a llegir i a escriure, en el sentit més profund de la paraula. Vaja, això que fan els francesos, que tothom redacta bé. Ensenyar a expressar-se és bàsic.

—Al pròleg del llibre, el professor Norbert Bilbeny et defineix com a “catalanista i catòlic” –això és claríssim– i també com a “filosòficament personalista”.
—Sí, perquè la meva formació està basada en el pensament d’uns noms que m’han ajudat. Vaig dedicar un llibre a vuit humanistes que admiro. És Contra la crueltat del món i, naturalment, no hi falta Teilhard de Chardin, però també hi són Albert Camus, Karl Popper, Edgar Morin…Tots aquests influxos són vàlids i no em dono per vençut.

—S’està molt sol en aquesta lluita? Molt sol, fins i tot, dins de l’Església catòlica?
—No em sento un solitari de la praderia. Sé que hi ha un gruix de gent que segueix els meus articles i això els dóna un sentit. La meva relació amb l’Església és crítica. Em considero un crític de bona fe, no sanguinari. Comprenc moltes de les actituds de l’Església institucional i jeràrquica, però intento empènyer cap endavant perquè si no és una institució petrificada.

Ada Castells. «Un tros de conversa amb Josep M. Puigjaner», a El Punt Avui (17 març 2011). En línia. 

***

—Carpe Diem. Però per als joves d’avui, llegir els clàssics no és aprofitar el dia.
—Potser no, però estan equivocats. Val la pena tenir en compte els clàssics grecs i romans, que parlen del més profund de la naturalesa humana.

—Era la mateixa naturalesa d’avui?
—Cada època té la seva saviesa, però n’hi ha d’eterna i immutable. L’ensenyament dels clàssics hauria de ser obligatori des dels primers temps de la formació escolar.

—Segons el seu admirat Horaci només és lliure qui sap dominar les passions. Quines ha hagut de dominar vostè?
—Potser la mandra. Una passió bastant estesa que afecta també les més altes jerarquies, fins i tot de l’església catòlica, penso ara en la mandra de pensar, de reflexionar, sobre el pas del temps.

—Un altre clàssic, Plató, creia que allà on el manar és cobdiciat i disputat no hi pot haver bon govern.
—Crec que és un mal habitual als governs. Però tampoc no podem negar que molta gent és a l’administració per esperit de servei.

[…]

—Tem la vellesa, perquè mai ve sola», va dir Plató. Amb què ve?
—Sovint amb la pèrdua de facultats. Però té aspectes positius, com per exemple pensar i assumir que la vida és finita i per tant cal aprofitar el dia.

—Hedonisme pur?
—He, he. Em refereixo a aprofitar el dia fins al final, en benefici dels altres: del teu país, de la teva família, de tots els que et segueixen.

[…]

—Sí que en deu tenir alguna per resumir la seva vida.
He tractat de viure amb honestedat i he tractat de servir el meu país dins de les meves petites possibilitats i capacitats, cosa que seguiré fent. I com a cristià militant, vull continuar buscant nous camins de presència del cristianisme a la societat.

Albert Soler. «Josep Mª Puigjaner: ‘Als catalans ja se’ns ha acabat la paciència'». Diari de Girona. 5 d’abril 2011. En línia. 

Antologia

El problema del sentit —el sentit de la realitat, el de l’home, el del món— és un dels problemes essencials, i el més inquietant, de tota la història de la filosofia, és a dir, de la humanitat. Imagino que, a l’hora de la posta del sol i després d’haver picat molta pedra, l’home del Paleolític ja devia concloure, com Dostoievski a Els germans Karamàzov, que «el problema cabdal de l’existència humana no és viure sinó conèixer el perquè de les coses». Després, al llarg del temps, hi ha hagut una preocupació constant, inquieta, sempre anguniosa, a totes les èpoques, a totes les civilitzacions i cultures, per trobar el sentit de la realitat, i potser més encara, per donar-li sentit —que és una faceta del mateix problema.

Ideologies i corrupció. Bisbes, polítics, ciutadans. Editorial Mediterrània, 1994. p. 106.

***

De seguida vam comprendre que el pensament de Teilhard aportava un registre per a nosaltres, fins aleshores, desconegut. Provocava una vibració nova que ens feia copsar, potser per primera vegada, la coherència de l’Univers i la necessitat de sentir-nos-hi integrats. I, de retop, ens abocava cap a una nova percepció de la transcendència. De la Transcendència en majúscula, com a idea i com a apel·lació a considerar un més enllà.  I de la transcendència en minúscula, aquella que desitjàvem experimentar en nosaltres mateixos.

Nosaltres no ens donem per vençuts. Editorial Claret, 1995. p. 67

***

Aquesta esperança que brolla de les capes més profundes i valuoses de la persona, adopta diverses expressions. Per una banda, és esperança en la intel·ligència humana. No podem acceptar el pessimisme radical dels que diuen que l’home està condemnat a no sortir-se’n. La història de l’home sobre la Terra demostra que la vida té una energia inexhaurible, i que arrossega la intel·ligència dels humans cap a noves fites en el domini, cada cop més complex però també més estimulant, de la naturalesa i de la convivència entre civilitzacions, cultures i nacions. Tenim la ferma esperança que la intel·ligència anirà trobant —com de fet trobà en temps pretèrits— camins de superació de les contínues i inevitables contradiccions, conflictes i antagonismes que els homes mateixos anem generant.

Nosaltres no ens donem per vençuts. Editorial Claret, 1995. p. 102