Baltasar Porcel

Una de les claus bàsiques del món narratiu porcel·lià són, evidentment, les històries, el desenllaç de les quals, tant quan és intuït pel lector, com quan el sobta per la seva contundència o el seu exotisme, és sempre atractiu. D’altra banda, ens són sempre presentades amb una completa mesura de descripcions. Porcel crea els ambients, el clímax adequat a cada història per tal que el lector s’immergeixi en la seva proposta fluctuant entre la realitat i la fantasia. En tot aquest procés té una funció destacada l’adjectivació. Seguint els grans mestres de la literatura contemporània —Flaubert, Baroja i Pla, per posar només tres noms especialment valorats per l’autor mallorquí—, l’adjectiu que determina, situa, especifica, descriu, individualitza fins a crear una especial atracció o repulsió per allò que està tractant, és en mans de Porcel un delicat estilet que ens proporciona fragments literàriament antològics.

(Llorenç Soldevila: «Estudi introductori» a El misteri de l’alzinar i altres contes. Barcelona: Edicions 62, 1982)

* * *

L’actitud de Porcel a l’hora de contar històries és essencialment la mateixa, perquè l’autor fa, sobretot, de narrador, de cronista —un cronista de ficció, imaginatiu—, tant del passat immediat, el món d’Andratx, com d’aquell més remot, el món xinès, l’antiguitat grega… Aquest passat, que recupera de l’oblit gràcies a la paraula, el presentarà amb una òptica bàsicament humana i, per tant, amb la voluntat de fer-lo intel·ligible, viu i, en definitiva, proper: lleument mitificat el més immediat, desmitificat el més remot, fins a situar-se en un mateix nivell.

(Carme Arnau: «Pròleg» a Tots els contes. Barcelona: Destino – Edicions 62, 16, 1984)

* * *

Per a Porcel, que va haver d’emigrar no per motius polítics, sinó professionals i que, en molts aspectes, és el veritable hereu de Villalonga i de Pla, Andratx no solament constitueix un paradís perdut, el de la infantesa i l’adolescència, sinó que, a més és la síntesi d’unes determinades formes de vida. Un objecte capaç de ser transformat en obra d’art. I, sobretot, és un refugi moral. Segons Porcel, la realitat i, més exactament, la terra i l’home que lluita per canviar-la són un fet històric, és a dir, el resultat d’un esforç i d’un destí. I, al mateix temps, és un joc d’aparences. O, almenys, d’ambigüitats.

(Joaquim Molas: «Baltasar Porcel, entre la reflexió moral i la mitificació», dins Creació i Crítica en la Literatura Catalana. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1991)

* * *

Porcel és un narrador d’una gran sensualitat. És distingeix pel tremp narratiu, l’habilitat descriptiva del paisatge, descripcions en les quals combina notes gairebé líriques amb una reproducció de gran detall realista, i per una potent sensualitat per a reflectir les passions humanes.

(Enric Bou: «Baltasar Porcel: revolta i integració», dins Literatura catalana contemporània. Barcelona: UOC- Proa, 1999)

* * *

És una veritable delícia deixar-se emportar per la capacitat fabulatòria de Porcel. Una capacitat torrencial davant de la qual no hi ha cap trava formal que se li pugui resistir. Així doncs, a L’emperador o l’ull del vent hi trobem fragments manllevats de la més pura novel·la romàntica, fragments on predomina el diàleg, literatura epistolar i, sobretot, unes imatges magistralment descrites de la guerra i de la vida dels desterrats a Cabrera. Poques vegades podem veure, sentir, olorar i tastar el sabor aspre de la misèria humana i de la mort com en les descripcions que Porcel fa en parlar de les batalles d’Austerlitz i de Bailèn, o de les escenes de la fugida de les tropes franceses després de la seva rendició. O, sobretot, de la vida dels presoners a Cabrera. Són moments de gran intensitat que més d’un lector trobarà que el remeten al món tenebrós de Goya.

(Joan Josep Isern: «Porcel: la bona ratxa continua…», Avui, 29 de març de 2001)

* * *

L’Emperador o L’ull del vent palesa la versatilitat de Porcel com a narrador: monòlegs, cartes, diàlegs, informes, etc. són les peces d’un mosaic, que no arriba a concloure’s definitivament, però que ens demostra el domini narratiu de l’autor. Fins i tot, ens sobta com incorpora a la història la llegenda del drac de na Coca, en un episodi tangencial però important per a la conclusió final del llibre. Sobretot, L’Emperador o L’ull del vent conté aquella força expressiva que sempre ha caracteritzat l’escriptor d’Andratx, tant per la seva capacitat de descripció, amb moments d’un elevat lirisme, com per la intensitat dels episodis narratius, que sovint sobten per la brutalitat inhumana.

(Pere Rosselló Bover: «Baltasar Porcel: L’Emperador o L’ull del vent«, El Mirall, núm. 128, desembre 2001, p. 54-55)

Però no va ésser aquell matí d’agost que tia Amàlia va aconduir-me al passat del meu pare, sinó prop d’un quart de segle més tard, aquella darrera vegada que vaig anar a Andratx, també a la tardor, i tant per aclarir papers d’herències —la de l’àvia, llunyana; la del vicari, relativament recent— com per remenar encara més arxius i buscar els fils, per prims que ja fossin, del pare i d’altres fantasmes.

L’anar a Son Farriol ho vaig decidir el sol acabat de pondre’s, una tarda. El camí de la finca era recte, flanquejat de magraners. Em vaig aturar a tocar una magrana, rabent de vermellor granada, mineral. Em va semblar com si acomplís accions realitzades ja altres vegades, repetidament, quan només aquell dia estiuenc havia posat jo els peus a Son Vadell. Però potser el record d’aquelles hores, d’aquella realitat tan precisa i encesa, a força d’ésser rememorada havia vençut l’ordre del temps, convertint-se en sonàmbulica, com ingressant en un espai fix i funeral sempitern.

De l’hort, del garbuix de planters travats amb canyes, començava a desprendre’s un tènue baf d’humitat. La terra del camí, però, era calenta, impregnada encara del sol de la tarda, que inesperadament havia estat d’una intensa calentor, com si rodés més baix que de costum. Pareixia que pel camí hi hagués passat una bèstia descomunal, deixant un rastre càlid: per un moment vaig pensar que podria haver estat el gran drac de la rondalla, esbufegant, amb el seu alè de foc, que als penyalars perduts de l’altra vorera del riu guarda el jardí de L’Amor de les Tres Taronges… De la rondalla que em contava el pare, just abans de partir.

Al voltant de la casa, els magnolis ja havien perdut gairebé tota la fulla. Obscurs davant la façana, s’alçaven mig pelats, amb una insòlita severitat. Hi quedava alguna magnòlia tardana, flonja, d’una blancor tumefacta i trista, com signe d’un dol exòtic. Ningú no es veia per enlloc. A la gran escalinata no hi havia ja cap planta: només els escalons i els murs, torrada la pedra, rònegues i gratalloses nueses. Vaig entrar: la casa en silenci, polsegosa, la sala aclaparada per l’abandó… No sé si va ésser el perfum, arribant-me embafador, el que em va fer adonar de la presència de tia Amàlia abans de veure-la.

(Cavalls cap a la fosca. Barcelona: Edicions 62, 1975, p. 73-74)

* * *

—¿Excessiu? El fotut dels pobres és que no és únicament pobra la seva panxa, sinó també el seu esperit. ¿I saps com es manifesta? Doncs que el pobre està segur que té raó en tot el que pensa, confon la ignorància amb la fermesa. Potser és una necessitat psicològica paradoxal, però és encara més una momificació. Mira la seva mare: n’és la manifestació exacta.

Elianor menjava sense aturall, ni escoltava el seu fill. Olympia prosseguia argumentant:

—No obstant això, existeixen les arrels, l’ecologia, una lògica que el món actual compta sense excusa, hi ha Porto Alegre, l’antiglobalització, i aquí pel que dius hauria d’actuar sense excusa perquè…

—Oblida-ho —la va interrompre Sinibald—. Hem comès el disbarat més gros i ni ens n’hem adonat: fins hem venut els morts.

Marika estava estupefacte:

—¡I ara què t’empatolles!

Elianor es va embarbussar, entre les paraules i la boca plena d’ametlles:

—Qui parla sí que és una mortalla.

Sinibald, ¿es trobava inspirat, l’estirava el seu espectre ideal que tan soterrat tenia i que de sobte se li havia estimulat confusament? ¿I això era per efecte d’aquella dona esplendorosa que havia arribat, de la seva escalfada emanació corporal, dels seus ulls fondos i de la seva saliva pastosa? Aquella amargor reculada de Sinibald, ja consubstancial, a vegades en rebre una inesperada injecció d’anhels disparava antigues percepcions, punyents decepcions d’ambicions, i la mescla bullia, provocava un combat instantani i afuat de dialèctiques, d’intuïcions era el Sinibald que no havia estat.

—Ho vaig viure i veure de jove —parlava capficat—, aquí a Sant Telm i a Andratx, els anys cinquanta. A Palma consideraven només el guany econòmic en cada tros de terreny de l’illa que es venia, en cada hotel que s’edificava en una platja, en cada casa adquirida per un estranger. La ciutat de la gent que la pintava era com una gran botiga. Però als pobles, que era allà on la transacció en veritat s’efectuava, quan algú es desprenia així d’una propietat aviat sentia una mena de manca d’ubicació, malgrat que no se’n sabia aclarir: era que amb la venda també havia mercadejat els seus morts.

—Penso que t’entenc… —Olympia arrugava lleument les celles.

(Olympia a mitjanit. Barcelona: Planeta, 2004, p. 258-260)