Poesia Crítica literària o assaig Obres traduïdes Altres Estudis sobre l'autor/autora

Jaume Pont

1947-2026

Jaume Pont (Lleida, 1947-2026). Poeta i professor de literatura a l’Estudi General de Lleida. La seva activitat assagística gira també al voltant de la poesia, amb punts d’interès molt diversos, des de la poesia postista fins a l’estudi de les noves generacions poètiques catalanes. La seva antologia La nova poesia catalana, feta amb Joaquim Marco, es converteix en la punta de llança de la seva pròpia promoció literària, la generació dels 80. També s’interessa per la narrativa del XIX, en especial per les formes breus, sobre les quals ha publicat diversos llibres i estudis.

Tot i aquesta tasca com a estudiós de la literatura, l’obra de Jaume Pont pren bona part de la seva força de la poesia. El 1976 ja havia publicat el seu primer llibre, Límit(s), i veurien la llum uns quants més fins al 1990, data de la publicació de la seva obra completa fins aleshores: Raó d’atzar. Poesia 1974-1989. Més tard, amb Vol de cendres, assoleix un dels reculls més intensos de la literatura catalana. Dedicat a la figura paterna, Pont s’hi enfronta al dolor des de la poesia i arriba a sobtar-nos per la profunditat dels seus plantejaments.

Ja el 2000 publica una antologia de poetes apòcrifs aràbigo-lleidatans, El llibre de la frontera, que és fins ara el seu darrer llibre de poesia. Tots aquells reculls li han valgut diversos premis, entre ells el Serra d’Or de la Crítica, dues vegades, i el Premi de la Crítica de Poesia Catalana amb el títol susdit. Ha estat també promotor de diverses iniciatives editorials i col·labora habitualment en premsa i en revistes literàries.

Fou soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Xulio Ricardo Trigo per a l’AELC.
Fotografies: Arxiu personal de l’autor.

Castellano

Castellano Pont

Jaume Pont (Lleida, 1947-2026). Poeta y profesor de literatura al Estudi General de Lleida. Su actividad ensayística gira también alrededor de la poesía, con puntos de interés muy diversos, des de la poesía postista hasta el estudio de las nuevas generaciones poéticas catalanas. Su antología La nova poesia catalana, escrita con Joaquím Marco, se convirtió en la punta de lanza de su propia promoción literaria, la generación de los 80. También se ha interesado por la narrativa del XIX, en especial por las formas breves, sobre las cuales ha publicado diversos libros y estudios.

A pesar de su interesante actividad como estudioso de la literatura, la obra de Jaume Pont recibe buena parte de su fuerza de la poesía. El 1976 ya había publicado su primer libro, Límit(s), y verían la luz unos cuantos más hasta 1990, fecha de la publicación de su obra completa hasta entonces: Raó d’atzar. Poesia 1974-1989. Más tarde, con Vol de cendres, conseguiría uno de los libros más intensos de la literatura catalana. Dedicado a la figura paterna, Pont se enfrenta al dolor desde la poesía y llega a sorprendernos por la profundidad de sus planteamientos.

Ya en el año 2000 publicó una antología de poetas apócrifos arábigo-leridanos, El llibre de la frontera, que es hasta ahora su último libro de poesía. Todos estos títulos le han valido diversos premios, entre otros el Serra d’Or de la Crítica, dos veces, y el Premio de la Crítica de Poesía Catalana con éste último libro. Ha sido también promotor de diversas iniciativas editoriales y colabora habitualmente en prensa y en revistas literarias.

Fue socio de la Associació d’escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Xulio Ricardo Trigo para AELC. 
Fotografías: Archivo personal del autor. 
 

English

English

Jaume Pont (Lleida, 1947). Poet and he teaches Literature at the Estudi General (University) of Lleida. His essays deal mainly with poetry, covering a very wide range of its aspects, from the “postista” (a Madrid-based avant-garde movement of the 1940s) poets through to his studies of new generations of Catalan poets. His anthology La nova poesia catalana (New Catalan Poetry), co-authored with Joaquim Marco, would became the spearhead of his own literary group, the 1980s generation. He has also worked on 19th-century narrative, especially short forms, and he has published several books and studies in this field.

For all his work in literary studies, the most important part of Jaume Pont’s work is his poetry. By 1976 he had published his first book Limit(s), which was to be followed by several more volumes of poetry, all of which would be published in 1990 as his Complete Works under the title of Raó d’atzar. Poesia 1974 -1989 (The Rightness of Chance. Poetry 1974 – 1989). With his subsequent collection Vol de cendres (Flight of Ashes), he would achieve one of the most intense poetic works in Catalan literature. In this book, which is dedicated to his deceased father, Pont confronts pain through his poetry, surprising the reader with the profundity of his writing.

In 2000 he published an anthology of apocryphal poets from the Arab period of Lleida, El llibre de la frontera (The Frontier Book), his most recent collection of poems. All of his collections have been awarded a range of prizes, among them the Serra d’Or Critics’ Prize (twice) and the Critics’ Prize for Catalan Poetry (for the latter title). He has also worked in different publishing initiatives and frequently writes for the press and literary reviews.

He was a member of AELC.

Web page: Xulio Ricardo Trigo.
Photographs: Author’s personal files.
Translation: Julie Wark.
 

Biografia

Jaume Pont i Ibáñez neix a Lleida el 24 de març del 1947. És poeta i professor universitari. Va cursar estudis de Filosofia i Lletres i actualment exerceix a l’Estudi General de Lleida, però també ha fet classes a les universitats de Nàpols, Poitiers, Illinois i Mar del Plata. La seva activitat literària es centra en la poesia, tant en la creació pròpia com en l’estudi de la tradició i les formes poètiques. El seu primer llibre, Límit(s), va veure la llum el 1976 a la desapareguda editorial El Mall. Des d’aleshores es converteix en una de les veus més autoritzades de la generació dels 70, amb llibres com Els vels de l’eclipsi (1980), Jardí bàrbar (1981) o Divan (1982), amb aquest últim guanya el premi Vicent Andrés Estellés dels premis Octubre de València. Però amb Divan també clou un cicle de la seva poesia.

Fins al 1990 no ofereix un altre recull poètic als seus lectors i serà dins de Raó d’atzar (1990), un aplec de llibres ja publicats que també inclou, sota el mateix nom, els poemes inèdits escrits entre 1983 i 1989. Aquest volum d’obra reunida, tota la seva producció entre 1974 i 1989, mereix el premi Serra d’Or de la crítica en la modalitat de poesia. Des d’aleshores, ha publicat només dos llibres, Vol de cendres (1996) i Llibre de la frontera (2000), aquest últim una original antologia de poetes aràbigo-lleidatans del tot apòcrifs. Tots dos li han suposat nous premis de la crítica, respectivament el Serra d’Or (1997) i el de la Crítica de poesia catalana (2000).

La seva faceta com a assagista i estudiós de la poesia comença el 1980 amb La nova poesia catalana: estudi i antologia. Escrita i elaborada amb J. Marco, és potser la més completa i rigorosa antologia que s’ha fet sobre la poesia dels anys vuitanta. Però al llarg de la seva carrera ha demostrat que els seus interessos són molt més plurals. S’ha de recordar l’estudi sobre El postismo (1987) o El corrent G.V.: l’obra poètica de Guillem Viladot (1986), una excel·lent aproximació a un autor de gran calibre, i també les seves opinions sobre la Narrativa fantàstica en el s. XIX (1997). En altres llibres s’interessa per la poesia de José Ángel Valente, Villiers de l’Isle-Adam i Carlos Edmundo de Ory.

Desenvolupa una intensa tasca com a promotor de publicacions literàries, com ara els Quaderns de Ponent o la revista universitària Scriptura, de la qual és director. Així mateix han estat habituals les seves col·laboracions en premsa, a mitjans com l’Avui, Serra d’Or, La Vanguardia o Destino, entre molts altres.

Jaume Pont i Ibáñez mor a Lleida el 22 d’octubre de 2026 a l’edat de setanta-nou anys.
 

Premis

  • Vicent Andrés Estellés de poesia (1982): Divan.
  • Premi de la Crítica Serra d’Or de poesia (1991): Raó d’atzar.
  • Premi de la Crítica Serra d’Or de poesia (1997): Vol de cendres.
  • Premi de la Crítica Catalana de poesia (2001): Llibre de la frontera: de Musa Ibn-Al-Tubbi.
  • Premi Carles Riba (2006): Enlloc.
  • Premi Especial de Poesia Jesús Serra (2024) a la trajectòria.

    •  

A l’èuscar

  • Galeusca. Poesia antologia (1920-2003). Iruña: Pamiela/AELG, EIE, AELC, 2004.

    • Vincles

    Comentaris d'obra

    En tots els poemes que aquest volum aplega és relativament fàcil de veure-hi una unitat d’interessos i de preocupacions que sobten especialment perquè no encaixen totalment amb les poètiques més a l’ús. Per a Jaume Pont, la poesia és un terreny a explorar, una mena de construcció temptativa i provisional que es basteix i trontolla a cada nou poema, a cada nou mot escrit damunt el paper. Des d’aquesta categoria d’apreciació poètica és fàcil comprendre que els seus objectius no passen per la producció poètica emmotllada a models més clàssics, on la comunicació o, en qualsevol cas, l’entitat del poema com a obra independent però susceptible de comunicar al lector uns determinats continguts o experiències sensorials o morals tenen una absoluta primacia. L’obra poètica de Jaume Pont té un interès excepcional justament perquè les seves intencions són tan palesament diverses d’allò que acostumem a reconèixer com més «a l’ús» (tot i que, ai!, tan poc sovint reeixit). El present volum proporciona, doncs, una avinentesa excepcional per jutjar quins han estat els èxits de la temptativa solitària que és la poesia de Jaume Pont. Ara toca a cada lector de jutjar per ell mateix si la «grandesa i la més infinita misèria de l’home i de l’artista», que formen part integral de les conviccions poètiques de Pont, ens arriben amb la força i el desassossec abatidor que el mateix poeta postula.

    (Francesc Parcerisas: «Pròleg», dins Raó d’atzar. Barcelona: Edicions 62, p. 15)

    * * *

    Fa molts anys que els lectors de poesia esperem els llibres de Jaume Pont amb l’ansietat de qui espera la recompensa merescuda a una estranya passió. Cal dir que fins ara no ens hi hem sentit decebuts. Pont ha donat a cada nou llibre la mesura del pols actual de les lletres catalanes, amb magnífics poetes que han pres un ritme de pedaleig adequat a les difícils rampes que presenta el gènere.

    Però si Pont ha sabut aprofundir en la seva idea de la poesia, en el seu gust per la metàfora, en la línia del vers d’intensitat estètica sense descuidar-ne el sentit; si ha pogut donar-nos una enorme qualitat en cada llibre, també és cert que la seva ambició necessitava d’un canvi que es fa palès al Llibre de la Frontera. Perquè el poeta fa un exercici extrem de saviesa i de coneixement de la pròpia tradició oferint-nos una antologia de poetes del districte àrab de Lleida durant els segles X, XI i XII. La sorpresa no és que els susdits poetes siguin una invenció, idea que ha sovintejat entre els que fan versos, sinó l’extraordinària justificació que troba: una història de papers retrobats digna del millor narrador.

    No content amb això, Pont ens explica la vida de cada poeta, els situa històricament i, la qual cosa augmenta encara més l’encert i l’interès del volum, assatja estils singulars, treballa el poema curt —sens dubte una de les seves facetes més admirables— sense abaixar als llargs i, tot plegat, ens transmet la impressió que si no hi van existir aquests poetes va ser perquè Lleida esperava encara un creador amb l’autenticitat de Jaume Pont. Una joia.

    (Xulio Ricardo Trigo: «La impostura feta art», El Temps (València), 2000)

    Antologia

    Jemmaa El-Fna

    Her terrace was the sand
    And the palms and the twiligth
                            Wallace Stevens

    Aquí regna el somni de Fitzcarraldo.

    Marràqueix:
    damunt les algues, la duna.

    Com una nau varada al mig del desert.
    Com un abisme que s’obre al llindar
    del silenci.
    Quina hora és aquesta? 
    Quin rostre aplega el cel i la deriva
    del sol?
    La veu d’un ocell sense nom?

    Brian Sweenie Fitzgerald i tot el somni
    de la febre vermella, l’arbre del cautxú
    o la palmera on ressona l’altiva bellesa
    d’Enrico Caruso.
    Selva o desert,
    la muntanya final. Aquí, el sol, 
    insomne, aspira el seu aire i s’assossega.
    És el refugi que origina la fi,
    barca de fòsfor
    sobre una platja de palmeres.

    Vermells, el temps i l’argila dels murs.

    Oscades totes les naus, els viatges
    són grocs com les guixeres del camí,
    arrels que davallen vers els sots més profunds.

    No miris endarrere. 
    Calla i canta 
    ben endins, palpeja tot el rovell de l’ànima.
    Perquè aquesta és l’altra terra, 
    l’altra 
    plaça que també és la teva, la terra
    de la bardissa que aombra el foc sense 
    cremar-se.
    A l’ull fosc de l’aiguader batega
    la duna, la por i la fam de tots els dies.
    A l’ull de la serp, fred com el mercuri,
    l’inassolible que repta amb la llengua
    clavada a l’espiral llunyana de la mort.

    Atura’t.
    El record aquí no troba fura
    que furgui les entranyes del seu cau.
    La fura és morta i el record ho sap.
    Tot penja de l’arbre que va plantar 
    la vida.
    Debades et perds, camines,
    temptes la corda fluixa del no-res.
    Debades, desarborada la llengua
    i el paladar feixuc com una pedra. 
    Sota la veu et creix la set sense saber-ho.

    Clara, sense treva, esclata la dansa
    al cor de la plaça. 
    Es fon el temps.
    Sota els fanalets de gas, l’enramada
    de taronges espesseix el fum agredolç

    de la tarda.
    Llisquen els cossos, 
    llisquen
    música i paraules entre les dents corcades 
    del domador de contes.
    I tot d’una 
    gira el cel, la baldufa al mig del buit,
    la nit que remunta el ponent i el bressoleig
    de les sements als coves del mercat.
    I tot d’una, quan cau la nit i tot es lleva,
    el cec et diu: 
    «Tens una taca blava als ulls».

    Llavors, només llavors, en aturat paratge,
    immòbil, el cor es clivella a la memòria
    com una magrana.
    I tot es mou.
    Fins i tot aquesta nau varada al mig 
    del desert es mou.
    Puja-hi. 
    Res no et serà 
    estrany.
    Aquí regna el somni de Fitzcarraldo.

    (Enlloc. Barcelona: Proa, 2007) 

    * * *

    DESPRÉS DE LA MUDESA

    Has emmudit.

    El cel
    és una glopada
    de llet calenta

    on el meu plor
    retroba
    el coragre de Déu
    l’amor i el seu
    silenci.

    BATEC

    Sanglota la nit
    al tombant de la pèrdua.

    Tu, el meu batec
    tothora esmaperdut.
    Tu, la dent que esqueixa
    el crit i la carnassa
    que no vol ningú.
    Tu, ventura certa
    de la meva illa
    secreta a la deriva.

    S’aferra la vida
    al gran fanal del món.

    Sols resplendeix la llum
    feixuga d’una llàgrima
    apegalosa i blanca,
    agra com la llet
    de la nit tallada.

    (De Llibre de la frontera, 2000)

    QUAN TE’N VAGIS

    Quan te’n vagis,
    i la sal dels teus ossos
    s’esborri com els núvols,

    ombra i aire
    cobriran la ferida
    amb gotes de rosada.

    I tornarà el llinatge
    del dolor
    a la música antiga,

    aigües entumides
    on desoven
    el temps i els peixos grocs
    de la malenconia.

    VOL DE CENDRES

    Llàgrima o esperma

    la sola claror 
    on crema
    l’illa perduda

    dels mapes.
     

    ZAYNAB BINT YUSUF (Lleida, 994-1072)

    La calma d’amor és la fatiga
    (a propòsit d’un vers d’Ibn al-Farid)

    Si algun cop la meva llengua 
    cau de mort rendida,
    serà tot just per a cridar-te.

    Si em crides tu,
    el càlid tornaveu del teu alè
    segellarà amb el meu la teva boca.

    És tard perquè gosis contradir-me.
    Borda el gos llebrer
    i la calma d’amor és la fatiga.

    (Llibre de la frontera: de Musa Ibn-Al-Tubbi. Barcelona: Proa, 2000)

    * * *

    RAONS D’ATZAR

    I

    sota el ventre corromput del cel
    els clars reialmes de l’altura

    núvols que passen

    el primer il·lumina la follia
    el segon és el riure dels penjats
    com un rot àcid de porc el tercer

    del quart no en diuen res els llibres

    porta el meu cap sagnant
    damunt d’una safata de plata

    II

    i brollant-li un riu del fons dels ulls digué:
    convertir-se en aigua és la mort per a les ànimes
    com per a l’aigua és la mort convertir-se en terra

    de la terra neix l’aigua i de l’aigua l’ànima

    (Raó d’atzar: (poesia 1974-1989). Barcelona: Edicions 62, 1990)

    * * *

    JARDÍ BÀRBAR

    I

    Guaita el temps,
    vell senyor de falconeria,
    com recull i atresora la carnassa
    amb què ha d’alimentar els jorns
    que la mort preserva i fixa,
    amb quina força llença al cel l’objecte
    màgic de l’amor.

    Com la palpitació de la causa primera.
    En la nuesa de tot allò que no té nom.

    Sempre el mateix gest: 
    ell posseir, tu ésser posseït.

    II

    Direm amor.
    I en la paraula
    cega que ens anomena l’ombra
    dibuixarem el somiar dels cossos.

    La carn transfigurada.
    Nua.
    Talment aquella llum que precipita
    l’esclat de foc i febre
    als ulls devastats del moribund.
    Sense saber on comença l’amor
    i on s’acaba el tret de la follia.

    III

    Deixa que la llum de l’alba arribi
    al lloc on tot l’espai és un incendi.
    Habitaràs l’estança, el jardí bàrbar,
    l’ull i la veritat humida del seu centre.
    Com aquest alè animal que busca
    la consumació del crit en el silenci.

    (Jardí bàrbar. Barcelona: El Mall, 1981)