CANARIS
«Anna té dos canaris a una gàbia de barretes d’or. Un canari és de color groc de cadmi, i l’altre una mica verdós. Anna els cuida amorosament, els parla i els fa xiulets que ells, ben sovint, contesten. La gàbia sempre està neta, i les xicres de l’aigua i del menjar sempre netes i mai buides. Els canaris coneixen la nena i li refilen salutacions explicant-li, quan fa bon dia, que voldrien sortir al balcó i contemplar el cel blau i prendre una mica el sol. La nena els atèn i, abans d’anar a col·legi, quan fa bo i no és un dia cru d’hivern, posa la gàbia on ells li demanen. Quan els deixa, sempre gira el cap per veure’ls una vegada més, tot i que tornarà a estar amb ells al migdia.
Fa uns quants dies que el canari groc està empiocat, silenciós i amb el capet sota l’ala. No puja a les barretes travesseres com el seu company i tan sols es mou per anar a beure aigua. Anna l’agafa suaument, l’acarona i li dóna menjar verd a la boca, que l’ocellet, avui, rebutja. L’Anna el torna a deixar amorosament al raconet que ell prefereix, després de col·locar-li unes fines filagarses que ha tallat d’unes robes velles. Un raig de sol s’ha escapat del cel nuvolós i ha enfilat la gàbia d’or. El canari groc ha alçat el capet, ha minvat el seu estarrufament, i ha volgut cantar, com si cantés l’arribada de la primavera, però, pobret, la seva veu, avui, sona trencada.
El canari groc, després d’un mes de tristesa, ha mort. Anna l’ha trobat estirat, ert, aquest matí. I ha plorat silenciosament. L’ha agafat amb cura i l’ha embolicat amb un mocador. Demà, diumenge, l’enterrarà al jardí dels avis, al costat del gran roser, a la vora del margalló. I pensa que potser, qui sap, quan arribi la primavera intuirà que l’ànima de l’ocellet surt del cor d’una rosa, amb un cant de canari vibrant en l’aire perfumat. I que, potser, en aquell mateix aire fragant d’un dia, se sentirà fressa d’ales invisibles entonant refilades secretes, potser dels seus germanets que, com ell, van viure tancats en gàbies d’or, i que cantaran, aquell dia, la llibertat guanyada quan s’adormien per sempre…»
(De la novel·la Anna, una dona bona)
* * *
«En arquitectura hi ha conceptes essencials i idees secundàries. I mai la idea secundària no hauria de voler fer-se dominant. És a dir: mai una idea no hauria de fer oblidar que en arquitectura el més important de tot és construir edificis sòlids i durables…»
(Del llibre Cascarrulles, quaranta anys d’arquitecte)
* * *
«Els pensaments no vénen si no es cultiva l’intel·lecte. El científic no pot investigar si no es tanca a investigar. Ni l’artista pot fer art si no es concentra per a fer-ne. El tancament ha de ser de portes, i ambiental. Pensar implica concentració: una concentració adient a la tasca que hom desitja desenvolupar. És per això que sempre ha interessat tant als governs, sobretot als governs dictatorials –reals o dissimulats– que els circs i els estadis fossin plens…»
(Del llibre Històries d’En Lluís Serrallac)
* * *
«Haig d’observar el món, els trucs que serveixen per a pujar i per aconseguir el que es desitja. Aprendre, i aprofitar els ensenyaments… Sense escrúpols, les conseqüències dels quals ja he conegut en la pròpia pell.
Virtuts? Pecats? A la merda…»
(Del llibre La difícil perfecció)
* * *
«Les malalties són tristes, oi Esteve? No ens adonem del preciosa que és la salut fins que la perdem. La gent pensa i repensa en coses petites, cavil·la i cavil·la fent una muntanya del no res, com si una mena de boira els ofusqués l’enteniment. La gent hauria de mirar més la boniquesa de la llum del sol i enquimerar-se menys per coses banals com he fet jo tota la vida… No et sembla. Esteve?…»
Ho diu GINACARLA (al conte «Tens raó, vida»)
(Del llibre Contes, faules i relats)
* * *
«Ja tinc molts anys, si voleu saber-ho. Però amb corda per estona, vull creure. Que hi ha dues coses importants a la nostra vida per seguir visquent-la bé: la primera és una creença subconscient en la nostra pseudo-immortalitat a la terra; i la segona, viure amb il·lusions. Les il·lusions són fonamentals per a donar sentit a la vida, tant que, si no en teniu, n’heu de cercar, perquè la vida, aquesta meravellosa cosa que se’ns ha donat, no té cap mena de significat si nosaltres no li donem, creant, treballant, és a dir realitzant quelcom que implica pensar…»
(De la novel·la Àzig)
* * *
«La felicitat… No em facis somriure… En aquest món els únics éssers que poden aconseguir la felicitat són els que la busquen en el més enllà, els que volen arribar al nirvana… La felicitat, en tot cas, l’aconseguiran cercant-la, allunyant-se beatíficament dels mals d’aquest món…»
(De la novel·la Blanca)
_0.webp)
