Josep Pla neix a Palafrugell (Baix Empordà), el 8 de març de 1897. És fill d’una família de petits propietaris rurals. Estudia el batxillerat a Girona, intern des del 1907 al col·legi dels germans maristes. Portat per una vocació científica, el 1913 es matricula a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, però només sis mesos més tard abandona la carrera i comença la de Dret.
La buidor que troba en el món universitari no el priva, en canvi, d’adaptar-se a un altre ambient que ha d’acabar canalitzant la desorientació intel·lectual de joventut: l’Ateneu Barcelonès, amb la seva biblioteca i, sobretot, amb les tertúlies que en aquell moment s’hi mantenen diàriament sota l’animació tàcita del doctor Joaquim Borralleras i amb personatges com ara Josep M. de Sagarra, Eugeni d’Ors o Pere Rahola. De fet, Joaquim Borralleras i Alexandre Plana seran els seus guies tant per accedir al món cultural barceloní com perquè ell mateix aclareixi el sentit i les possibilitats de la pròpia vocació literària que, cada vegada més, deixa de ser un capritx d’adolescència i es converteix en una dedicació professional.
S’incorpora a La Publicitat com a redactor anònim, però ja el 1920 és nomenat corresponsal a l’estranger. Comencen així els anys de formació literària i política. Amb Léon Daudet, Maurici Barrès i Charles Maurras, comparteix l’admiració creixent per Stendhal, que esdevé un dels seus escriptors preferits, al costat de Montaigne, Sterne, Baroja, Maupassant o Proust.
Durant els anys vint, viatja contínuament per Europa com a corresponsal. De fet, entre 1924 i 1927 es converteix en un exiliat a causa del procés militar que se li aplica per un article crític amb la política del general Primo de Rivera. Els seus escrits denoten una peculiar capacitat per reflexionar sobre la realitat. Així, el paisatge, l’art, la gastronomia o l’ésser humà del país on es troba són analitzats com a símptomes d’una manera d’estar en el món. Malgrat la seva joventut, es converteix en la màxima figura de la premsa barcelonina, amb un estil incisiu, però planer, antiretòric, allunyat del Noucentisme.
El 1927 retorna a Catalunya amb la noruega Adi Enberg, la seva companya sentimental fins al 1939. Abandona La Publicitat i s’incorpora a La Veu de Catalunya. Es relaciona estretament amb el polític de la Lliga Francesc Cambó, a qui considera hereu d’Enric Prat de la Riba.
La conflictivitat de la Guerra Civil espanyola el fan decidir-se a marxar a l’estranger. S’instal·la a Marsella, amb Adi Enberg i, contrari a la República, col·labora amb l’oficina d’informació del polític de la Lliga Josep Bertran i Musitu, a favor del bàndol franquista. A banda d’aquesta activitat política qualificada, sovint sense proves evidents, d’espionatge, visita l’escriptor Georges Simenon, amb qui comparteix la seva visió de la literatura.
De nou a Barcelona el 1939, s’adona —com havia passat anteriorment amb el feixisme italià— de la impossibilitat d’entesa amb els dirigents de la Dictadura. Després de l’intent frustrat, per falta de confiança del règim, de dirigir La Vanguardia, es retira de la vida pública, no assisteix més a les tertúlies barcelonines i retorna a l’Empordà, o l’Empordanet, com ell mateix l’anomena. Viu aleshores una mena d’exili interior complex. Abandona el posat de jove cosmopolita desarrelat i aventurer, i propaga una imatge d’home solitari i endurit, aferrat a la terra i a la vida de pagès.
De fet, però, de seguida esdevé una figura del periodisme en castellà, l’únic possible, des de les pàgines de la revista Destino (1939-1975), editada pel seu amic, i després editor seu, Josep Vergés. Tot i el règim franquista, la seva postura és força agosarada per l’època i té alguns problemes amb la censura. Durant la Segona Guerra Mundial fins i tot participa en una cadena d’ajut als soldats aliats.
En la dècada dels cinquanta i seixanta viatja novament per Europa i per Amèrica del Nord i del Sud per encàrrec de la revista Destino. A Catalunya, viu instal·lat al mas Pla de Llofriu i participa en tertúlies de taverna amb els homes de Palafrugell. Escriu en castellà i, quan se li donen els primers permisos, ho fa també en català.
Esdevé un escriptor d’èxit. Refà i amplia els seus llibres. La seva obra pren a partir d’aleshores una dimensió històrica i moral, bàsica per conèixer la vida col·lectiva catalana del segle XX, i es converteix en un testimoni de mig segle de vida catalana que reflecteix el paisatge, la gastronomia, els costums i la manera de ser de tota una època. L’obra completa de Pla té més de 45 volums i més de vint mil pàgines de prosa.
Durant la seva trajectòria, Pla obté tres vegades el Premi Crítica Serra d’Or i, dos anys abans de la seva mort, la Generalitat de Catalunya li concedeix la Medalla d’Or. Mor al Mas Pla de Llofriu, la matinada del 23 d’abril de 1981, diada de Sant Jordi. La seva obra es reedita, encara avui, constantment.
L’any 1997, amb motiu del centenari del seu naixement, s’organitza l’Any Pla, una de les commemoracions literàries de més ressò d’aquest segle, tant pel que fa a actes literaris, com editorials, acadèmics o lúdics, amb adaptacions teatrals sobre la seva persona com ara el muntatge La increïble història del Dr. Floit & Mr. Pla, creat pel director Albert Boadella, representat pels Joglars i estrenat al Teatre Romea del Centre Dramàtic.
_0.webp)
