Narrativa infantil i juvenil Crítica literària o assaig Altres Estudis sobre l'autor/autora

Vicent Pitarch

Vicent Pitarch (Vila-real, Plana Baixa, 1942). Sociolingüista i assagista.

Des del 1985 és membre de l’Institut d’Estudis Catalans (Secció Filològica). Promotor i membre fundador de la Fundació Carles Salvador, també és membre del patronat de la Fundació Huguet i és el delegat de presidència a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, a Castelló de la Plana. El 1969 funda i dirigeix el programa radiofònic Nosaltres els valencians de Ràdio Popular i l’any 1975 és cofundador del parvulari El Rotgle, la primera escola en català a Castelló.

Vicent Pitarch és autor de treballs de sociolingüística, sobre la cultura catalana al País Valencià contemporani, entre els quals hi ha Defensa de l’idioma (1972), Curs de llengua catalana (1977), Reflexió crítica sobre la llei d’ús i ensenyament del valencià (1984), Fets i ficcions. Llenguatge i desequilibris socials (1988), L’eix castellonenc de la cultura contemporània (1995), Control lingüístic o caos (1996, Premi d’Assaig dels Escriptors Valencians 1997), Converses amb J. Simon, E. Valor i R.Súria. Homenatge a les Normes de Castelló (2002), Les Normes de Castelló. Textos i contextos (2002), Pompeu Fabra, l’autoritat admirada pel valencianisme (2011) i Les Normes de Castelló als cent anys de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans (2013). També és autor dels títols sobre senderisme De camí a Fisterra (2003, IV Premi Ulisses de narrativa 2002) i La Via de la Plata: de Sevilla a Fisterra passant per Sant Jaume de Compostel·la (2005). Entre les diverses distincions que ha obtingut compta amb el Premi d’Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla (1983) i el I Premi Socarrat Major, de l’AC Socarrats (1994). També ha rebut la Distinció Cívica de l’Associació Cultural Alambor (2000), el Premi Enric Soler i Godes a la Innovació Educativa (2003) de la Fundació Càtedra Soler i Godes, i el Miquelet d’Honor de la Societat Coral El Micalet (2006).

És soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

 

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Documentació: Vicent Pitarch.
Fotografies: Arxiu personal de l’autor.

Castellano

Castellano

Vicent Pitarch (Vila-real, Plana Baixa, 1942). Sociolingüista y ensayista.

Desde 1985 es miembro del Institut d’Estudis Catalans (sección filológica). Promotor y miembro fundador de la fundación Carles Salvador, también es miembro del patronato de la fundación Huguet y es el delegado de presidencia en la sede del Institut d’Estudis Catalans, en Castelló de la Plana. En 1969 funda y dirige el programa radiofónico Nosaltres els valencians de Radio Popular y en 1975 es cofundador del parvulario El Rotgle, la primera escuela en catalán en Castelló.

Vicent Pitarch es autor de trabajos de sociolingüística, sobre la cultura catalana en el País Valenciano contemporáneo, como Defensa de l’idioma (1972), Curs de llengua catalana (1977), Reflexió crítica sobre la llei d’ús i ensenyament del valencià (1984), Fets i ficcions. Llenguatge i desequilibris socials (1988), L’eix castellonenc de la cultura contemporània (1995), Control lingüístic o caos (1996, Premi d’Assaig dels Escriptors Valencians 1997), Converses amb J. Simon, E. Valor i R.Súria. Homenatge a les Normes de Castelló (2002), Les Normes de Castelló. Textos i contextos (2002), Pompeu Fabra, l’autoritat admirada pel valencianisme (2011) y Les Normes de Castelló als cent anys de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans (2013). También es autor de los títulos sobre senderismo De camí a Fisterra (2003, IV Premio Ulisses de narrativa 2002) y La Via de la Plata: de Sevilla a Fisterra passant per Sant Jaume de Compostel·la (2005). Entre las diversas distinciones que ha obtenido hay el premio de Actuación Cívica de la Fundación Lluís Carulla (1983) y el I premio Socarrat Major, de la AC Socarrats (1994). También ha recibido la Distinción Cívica de la Associación Cultural Alambor (2000), el Premio Enric Soler i Godes a la Innovación Educativa (2003) de la Fundación Càtedra Soler i Godes, y el Miquelet de Honor de la Societat Coral El Micalet (2006).

Es socio de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

 

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC.
Documentación: Vicent Pitarch.
Fotografías: Archivo personal del autor.

English

Vicent Pitarch English

Vicent Pitarch (Vila-real, Plana Baixa, 1942) is a sociolinguist and essayist.

A member of the Philological Section of the institute for Catalan Studies since 1985, he is a promoter and founding member of the Carles Salvador Foundation, a member of the Huguet Foundation and also Delegate of the Presidency in the Institute for Catalan Studies branch of Castelló de la Plana. In 1969 he founded and was director of the Ràdio Popular programme Nosaltres els valencians (We the Valencians) and, in 1975, he was co-founder of the El Rotgle pre-school, the first Catalan-language school in Castelló de la Plana.

Vicent Pitarch has written studies in sociolinguistics and on Catalan culture in Valencia today, notable amongst which are Defensa de l’idioma (1972), Curs de llengua catalana (1977), Reflexió crítica sobre la llei d’ús i ensenyament del valencià (1984), Fets i ficcions. Llenguatge i desequilibris socials (1988), L’eix castellonenc de la cultura contemporània (1995), Control lingüístic o caos (1996), winner of the 1997 Valencian Writers’ Essay Prize, Converses amb J. Simon, E. Valor i R. Súria. Homenatge a les Normes de Castelló (2002), Les Normes de Castelló. Textos i contextos (2002), Pompeu Fabra, l’autoritat admirada pel valencianisme (2011) and Les Normes de Castelló als cent anys de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans (2013). He has also written the walkers’ books, De camí a Fisterra (2003), winner of the Fourth Ulysses Prize for Fiction in 2002, and La Via de la Plata: de Sevilla a Fisterra passant per Sant Jaume de Compostel·la (2005). He has received several awards for his work including the 1983 Lluís Carulla Foundation Prize for Civic Action, the First “Socarrat Major” Prize of the Socarrats Cultural Association in 1994, the 2000 Civic Distinction Award from the Alambor Cultural Association, the 2003 Enric Soler i Godes Prize of the Soler i Godes Chair Foundation for Innovation in Education, and the “Miquelet of Honour” award of the El Micalet cultural centre in 2006.

Vicent Pitarch is an honorary member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC, Association of Catalan Language Writers).

 

Web page: Toni Terrades for AELC.
Documentation: Vicent Pitarch.
Photographs: Author’s personal files.
Translated by Julie Wark.

Biografia

Vicent Pitarch i Almela neix a Vila-real (Plana Baixa) l’any 1942, fill d’una família de llauradors assalariats. Estudia el batxillerat al col·legi dels carmelites del seu poble i la carrera de Filosofia i Lletres (especialitats de Filologia Romànica i Filosofia) a les universitats de València i Barcelona; en aquesta darrera es doctora en Filologia Catalana. Ha estat catedràtic de batxillerat, professor associat a la Universitat Jaume I de Castelló i és membre de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i de la Societat Catalana de Sociolingüística (antic Grup Català de Sociolingüística, del qual fou cofundador).

L’any 1979 forma part del tribunal de les primeres oposicions a catedràtics de llengua i literatura catalanes, de batxillerat. Participa en l’organització dels cursos de català de l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE) de la Universitat de València. Des del 1985 és membre de l’Institut d’Estudis Catalans (Secció Filològica). Promotor i membre fundador de la Fundació Carles Salvador, és així mateix membre del patronat de la Fundació Huguet. És el delegat de presidència a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, a Castelló de la Plana, d’ençà de la seua inauguració (2001).

Funda (1969), i dirigeix a Vila-real el programa radiofònic Nosaltres els valencians de Ràdio Popular; l’any 1975 és cofundador del parvulari El Rotgle, la primera escola en català a Castelló de la Plana. Entre 1974-75 col·labora amb Vicent Ventura en la constitució del Partit Socialista del País Valencià a les comarques del nord del País Valencià. Arran de la dissolució d’aquest partit dins del PSPV-PSOE, es dedica a la consolidació del moviment veïnal (forma part del grup promotor de l’associació de veïns El Raval, de Castelló de la Plana) i a l’activitat sindical, al si del STE-PV. A les eleccions municipals de 1979 encapçala la llista Esquerra Independent de Castelló (EIC), dins la qual és elegit el primer regidor nacionalista de la ciutat. Com a dirigent d’EIC contribueix a fundar, l’any 1981, Esquerra Unida del País Valencià, una de les organitzacions que participa en la coalició electoral, el 1982, Unitat del Poble Valencià, que esdevé partit polític l’any 1983, del qual Pitarch n’és un dels portaveus. És autor de l’espai web «Normes de Castelló», a la Universitat Jaume I.

Col·laborador assidu en la premsa periòdica, ha recorregut en diverses ocasions els Països Catalans per dictar-hi conferències. És autor de llibres de text de llengua i literatura catalanes i ha publicat treballs de sociolingüística, sobre la cultura catalana al País Valencià contemporani (especialment sobre les Normes de Castelló, Carles Salvador i Gaetà Huguet) i sobre senderisme, entre els quals hi ha Defensa de l’idioma (1972), Curs de llengua catalana (1977), Reflexió crítica sobre la llei d’ús i ensenyament del valencià (1984), Fets i ficcions. Llenguatge i desequilibris socials (1988), L’eix castellonenc de la cultura contemporània (1995), Control lingüístic o caos (1996), Discripción succinta de la noble y antigua Universidad de Catí (2000), de Gabriel Verdú i amb introducció i edició crítica de Vicent Pitarch, Llengua i església durant el barroc valencià (2001), Converses amb J. Simon, E. Valor i R.Súria. Homenatge a les Normes de Castelló (2002), Les Normes de Castelló. Textos i contextos (2002), De camí a Fisterra (2003), Els valencians de secà. Estampes velles del Maestrat, de Gaetà Huguet i amb presentació i edició de Vicent Pitarch, La Via de la Plata: de Sevilla a Fisterra passant per Sant Jaume de Compostel·la (2005), Pompeu Fabra, l’autoritat admirada pel valencianisme (2011) i Les Normes de Castelló als cent anys de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans (2013). També ha publicat, en col·laboració, Penyagolosa. Llengua i cultura del País Valencià (1981-1982), i El combat per la premsa. Al Vent i Nosaltres els Valencians (2009).

El 1983 rep el Premi d’Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla i el 1994 el I Premi Socarrat Major, de l’AC Socarrats, guardó que en el temps ha compartit amb Raimon (2003), Enric Valor (1997), Isabel Clara Simó (2001), la Universitat Jaume I (1999), el propi Institut d’Estudis Catalans (2008), Jaume Cabré (2013) i Joan F. Mira (2015). Ha rebut la Distinció Cívica de l’Associació Cultural Alambor (1999), el Premi Enric Soler i Godes a la Innovació Educativa (2003) de la Fundació Càtedra Soler i Godes, i el Miquelet d’Honor (2006) de la Societat Coral El Micalet. També és Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians d’assaig 1997, per Control lingüístic o caos i el IV Premi Ulisses (2002) de narrativa per De camí a Fisterra.

Presentació del llibre Pompeu Fabra, l'autoritat admirada pel valencianisme. Institut d'Estudis Catalans, 19 de gener de 2012.
Presentació del llibre Pompeu Fabra, l'autoritat admirada pel valencianisme. Institut d'Estudis Catalans, 19 de gener de 2012.
nauguració de l'Aula Museu Carles Salvador, a Benassal (Alt Maestrat), el 7 de juny del 2008. D'esquerra a dreta, Immaculada Salvador, Pere-Enric Barreda, Salvador Giner, Vicent Pitarch i Carles Salvador Sales.
nauguració de l'Aula Museu Carles Salvador, a Benassal (Alt Maestrat), el 7 de juny del 2008. D'esquerra a dreta, Immaculada Salvador, Pere-Enric Barreda, Salvador Giner, Vicent Pitarch i Carles Salvador Sales.
Presentació de l'exposició
Presentació de l'exposició
Vicent Pitarch al jardí Mercè Rodoreda de l'Institut d'Estudis Catalans.
Vicent Pitarch al jardí Mercè Rodoreda de l'Institut d'Estudis Catalans.

Premis

  • Premi d’Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla (1983).

  • I Premi Socarrat Major de l’Associació Cultural Socarrats (1994).

  • Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians d’assaig (1997): Control lingüístic o caos.

  • Distinció Cívica de la Societat Cultural Alambor de Benicarló (1999).

  • IV Premi Ulisses de narrativa (2002): De camí a Fisterra.

  • Premi Enric Soler i Godes a la Innovació Educativa de la Fundació Càtedra Soler i Godes (2003).

  • Miquelet d’Honor de la Societat Coral El Micalet de València (2006).

  • Bloc d’or, del Bloc Nacionalista Valencià (2009).

  • Honor Societat 2010, de l’Associació Josep Climent (2010).

  • Homenatge dels Premis de la Crítica de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (2012).

  • Guardó Extraordinari d’Escola Valenciana (2013).

  • Distinció d’Honor de la Universitat Jaume I (2021).

  • Medalla d’Honor de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (2024).

Articles [selecció]

  • «Toni Mollà, una projecció fusteriana» (27 febrer), Caràcters, núm. 74, hivern 2016, p. 27.

  • «Vells oficis», dins Vila-real a rajaploma. Vila-real: Ajuntament, 2016, p. 148.

  • «El primer fabrista valencià», Saó, núm. 404, maig de 2015, p. 29-31.

  • «1945: Una visita emotiva a Bernat Artola», Serra d’Or (Barcelona), núm. 667-668, juliol-agost de 2015, p. 33-35.

  • «El ciberespai, un àmbit encoratjador per al català», Serra d’Or (Barcelona), núm. 660, desembre del 2014, p. 91-92.

  • «La Fundació Carles Salvador, de Benassal», Caràcters (València), núm. 66, hivern del 2014, p. 36.

  • «Teodor Llorente, recuperat», Serra d’Or (Barcelona), núm. 653, maig del 2014, p. 75-76.

  • «Vítol, l’exclamació símbol del Castelló actual», dins Rosa Agost & Lluís Gimeno (ed.): Homenatge a Germà Colón Domènech. Castelló: Universitat Jaume I, p. 203-213, 2014.

  • «La dedicació de Pere-Enric Barreda a l’estudi i la vindicació de Carles Salvador», dins Anuari de Filologia. Antiqua et Mediaevalia, Universitat de Barcelona, núm. 4, 2014, p. 277-295.

  • «El diagnòstic de Despuig continua vigent», El Temps (València), núm. 1518, 16 de juliol del 2013, p. 41-42.

  • «Gaetà Huguet i Segarra, mecenes dels Cursos», dins Santi Cortés (cur.): Ensenyar valencià en temps difícils. Benassal: Fundació Carles Salvador/Institut d’Estudis Catalans, 2013, p. 41-47.

  • «Sanchis Guarner, l’impuls renovador de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans», dins V. Pitarch & B. Montoya (Ed.): Jornades de la Secció Filològica a València i Alcoi. Barcelona-València-Alcoi: IEC, 2013, p. 97-115.

  • «Les «Normes de Castelló», la via valenciana de la reforma fabriana», Serra d’Or (Barcelona), núm. 639, març del 2013, p. 22-25.

  • «El valencianisme polític a la Plana de l’Arc», dins Actes de les XV Jornades Culturals a la Plana de l’Arc. La Serra d’en Galceran: Ajuntament, 2012, p. 137-161.

  • «Emili Rodríguez-Bernabeu, el nostre homenot del sud», Serra d’Or (Barcelona), núm. 626, febrer del 2012, p. 36-37.

  • «Una llengua políticament incorrecta (L’ús del català al País Valencià)», dins Actes del I Simposi Internacional sobre Situació i Perspectives del Plurilingüisme a Europa. València, 2008. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2011, versió CD.

  • «Xarxa Teatre, Valencià de l’any», Serra d’Or (Barcelona), núm. 602, febrer del 2010, p. 42-43.

  • «75è aniversari de les Normes de Castelló: una commemoració oportuna», Estudis Romànics, Vol. 31, 2009, p. 577-580.

  • «Un valencianista extraordinari», El País. Quadern (València), núm. 493, 12 de novembre del 2009, p. 1-2.

  • «Mira, activista per la llengua», dins El món i l’obra de Joan Francesc Mira [cur. Casanova, E.; Hauf, A.; Meseguer, L.]. València: Editorial Denes, 2008, p. 220-221.

  • «Dinàmica emergent de pobles submergits», El País. Quadern (València), núm. 450, 16 d’octubre del 2008, p. 2.

  • «Les Normes de Castelló, una premissa de la modernització valenciana», Lluc (Palma), núm. 858, juliol – agost del 2007, p. 3-4.

  • «L’idioma en mans de l’il·lusionisme polític», Caràcters (València), núm. 30, gener del 2005, p. 3-4.

  • «Castelló de la Plana, referent de catalanitat», Serra d’Or (Barcelona), núm. 547-548, juliol – agost del 2005, p. 53-54.

  • «L’Escola Valenciana, a l’avantguarda del moviment cívic», Serra d’Or (Barcelona), núm. 535-536, juliol – agost del 2004, p. 44-45.

  • «Joan Garí, l’home és estil», Serra d’Or (Barcelona), núm. 522, juny del 2003, p. 72-73.

  • «Fidelitat mútua entre Carles Salvador i Benassal: la Fundació Carles Salvador», Serra d’Or (Barcelona), núm. 509, maig del 2002, p. 24-25.

  • «La paraula fa la gent», Caràcters (València), núm. 21, octubre del 2002, p. 35.

  • «Benassal–Carles Salvador, un binomi clau al segle XX valencià», dins Segon cicle de conferències al nord del País Valencià. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2001, p. 89-114.

  • «Ésser i estar», La Vanguardia. Libros (Barcelona), 4 de maig del 2001, p. 6.

  • «El Rotgle, vint-i-cinc anys d’escola catalana», Serra d’Or (Barcelona), núm. 504, desembre del 2001, p. 33-35.

  • «IEC, benvingut a casa», Serra d’Or (Barcelona), núm. 485, maig del 2002, p. 26-27.

  • «La planificació del corpus», dins Miquel Àngel Pradilla (ed.): Ecosistema comunicatiu. Llengua i variació. Benicarló: Ed. Alambor, 1998, p. 162-182.

  • «Repensar Fuster. Renegar-lo», Serra d’Or (Barcelona), núm. 450, juny del 1997, p. 36-37.

  • «Carles Salvador, l’autoritat gramatical», Caplletra (València), núm. 16, primavera del 1994, p. 33-48.

  • «Carles Salvador, idioma i pàtria», Saó (València), núm. 166, setembre del 1993, p. 36-37.

  • «La catalanitat de Carles Salvador», Escola catalana (Barcelona), núm. 303, octubre del 1993, p. 17-18.

  • «El reclam del pacte lingüístic», Revista de Catalunya (Barcelona), núm. 59, gener del 1992, p. 3-5.

  • «Què en fem, del català?», Revista de Catalunya (Barcelona), núm. 42, juny del 1990, p. 3-5.

  • «El català a l’ensenyament. País Valencià», Crònica d’Ensenyament (Barcelona), núm. 6, juliol-agost, 1988, p. 6.

  • «El català al País Valencià: retracció i resistència», Caplletra (València), núm. 1, 1986, p. 75-88.

  • «L’estàndard català: entrebancs i peremptorietat», dins Joan Fuster & alii: Els Països Catalans: un debat obert. València: E. Climent Editor, 1984, p. 181-198.

  • «Un cas singular de conflicte lingüístic: la situació actual del País Valencià», Treballs de sociolingüística catalana, núm. 5, 1983, p. 41-51.

  • «Reflexions a propòsit del Col·loqui Internacional de Sociolingüística: «Les situacions de diglòssia»», L’Espill (València), núm. 12, hivern del 1981, p. 107-115.

  • «Carles Salvador, pioner de la normativització valenciana», dins E. Casanova i J. D. Climent, (eds.): Carles Salvador (1893-1955). Escriptor, gramàtic, mestre. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2016, p. 277-308.

  • «Antoni M. Badia i Margarit, sociolingüista», dins Antoni M. Badia i Margarit. Sessió en memòria. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2016, p. 59-67. 

  • «Jordi Carbonell i de Ballester: viure per la nació», Llengua & Literatura, núm. 27, 2017, p. 226-229.

Vincles

Comentaris d'obra

Formalment, doncs, ens ocupem d’un llibre que diuen de viatges. Del Viatge, es podria argüir, no debades la via que acapara el protagonisme —la xacobea— ha estat el camí europeu per excel·lència, una ruta tan sols comparable a d’altres tan notables com la de la Seda o la d’Amèrica i no de menor importància. En tot cas, l’única d’elles que es feia preferentment a peu, com ara l’ha feta l’autor, la ruta que ha vertebrat durant molts segles Europa, una via de divulgació científica i cultural de primera magnitud. Parlem, per tant, d’un llibre sobre un dels viatges a peu més atractius que es poden emprendre, així que tot plegat resulta ben lògic: Vicent Pitarch és un caminant apassionat, d’aquells que no falten mai en les principals fites de l’excursionisme pedestre. No podia passar-li, doncs, per alt la gran cita dels senderistes, versió nova dels antics pelegrins medievals, potser més laica, però igualment devota, si no de Déu i del Sant a qui honora la ruta, almenys de la pròpia passió que alimenta el camí. No podia deixar de caminar la ruta xacobea, Vicent Pitarch, i potser perquè és d’aquells que saben que un viatge, com un llibre, si no et modifica poc o molt el punt de vista amb què encares la vida, és que no ha valgut la pena el temps que hi has esmerçat; potser per això, perquè la ruta de Sant Jaume, amb la càrrega històrica, mitològica, patrimonial, fins i tot mística que atresora, no podia deixar de marcar-li l’esperit amb una empremta ben profunda; potser per tot això, a més de recórrer-lo, Vicent Pitarch es va decidir a compartir-lo.

(Vicent Usó: «La perspectiva del món», Caràcters (València), núm. 25, octubre del 2003, p. 15-16)

* * *

Indagar en el passat lingüístic exigeix a parts iguals un minuciós escorcoll documental i un sòlid gruix teòric, que permeta d’extraure una adequada interpretació dels textos. L’estudi de Vicent Pitarch reuneix totes dues condicions. Escrit, malgrat l’aparent especialització temàtica, amb precisió i desimboltura, evidencia les preocupacions de l’autor, el qual, com ha posat de manifest en la seua acreditada trajectòria intel·lectual, entén el coneixement com una forma de praxi. En aquest sentit, el lector trobarà que les contradiccions del període, estudiades per Pitarch en el seu context vital, tenen molts vincles amb els debats contemporanis. Aquest és un dels grans mèrits del llibre. Perquè, en definitiva, fer història és parlar del present amb arguments del passat.

(Miquel Nicolás: «Parlar (i callar) des de la trona», Caràcters (València), núm. 17, octubre del 2001, p. 27)

* * *

Vicent Pitarch no hi simpatitza: ho viu. Sense crosses estilístiques ni naftalina renaixentista: a mans plenes, a cor obert, amb la sinceritat directa de qui parla entre els seus. Deixeu-me dir-ho: com Josep Pla, com Joan Fuster. Com els millors: com només ho fan aquells que formen part del país d’una manera indestriable, aquells compatriotes universals que són capaços d’emocionar-se amb la santantonada del Forcall i amb els peregrins de les Useres. Però que viuen atents a la punta del pensament d’avantguarda i que «reivindiquen, per damunt de tot, un país obert i ben sincronitzat amb els moviments més creatius, ideològics i tecnològics, polítics i culturals, de l’Europa d’avui i de demà».

No sabríem amagar-ho: el comportament –com a lliterat i com a ciutadà– de Vicent Pitarch esberla l’internacionalisme provincià i el jupisme acrític i acomodatici que s’ha instal·lat de manera alarmant en la nostra societat –panxacontenta fins a la temeritat. La fidelitat lingüística i la lleialtat als principis progressistes de la catalanitat del país són, en aquest context, els perns sobre els quals s’assenta una trajectòria exemplar. Desgraciadament, Vicent Pitarch és encara una rara avis al País Valencià. Però la seua originalitat s’estronca, vull insistir-hi, en la tradició intel·lectualment més innovadora i civilment més productiva: la tradició que va iniciar la vida i l’obra –solatge inequívoc dels escrits de Pitarch– del seu malaguanyat amic Joan Fuster, allà a la primeria dels anys seixanta.

(Toni Mollà: «Ressenya a Vicent Pitarch: Aventura valenciana«. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993. Levante-El Mercantil Valenciano, València, 1993. Reproduït en Escrits contra el silenci. València: Altriam Media & Events, 2017, p. 70-72)

Entrevistes

—Amb les dues obres sobre el 70è aniversari de les Normes de Castelló, pretenia aportar alguna cosa? Potser recuperar l’esperit de concòrdia i d’acord que va inspirar la creació d’aquelles Normes?
—Ignore si alguna raó biològica em suscita una atracció especial envers les Normes de Castelló. En tot cas, és evident que el meu compromís civil em fa veure en les Normes el símbol de la vella aspiració d’aquesta societat per normalitzar-se i, en contrapartida, el blanc de maniobres pertorbadores. El cas és que les meues primeres recerques a l’entorn de les Normes daten de força abans del 1982. I el 70è aniversari ens arribava amb motivacions afegides: el funcionament de l’Acadèmia i les càrregues en profunditat, originàries de la més alta instància de la Conselleria del ram, llançades contra el nivell de flotació de les Normes.

—No creu que l’esperit conciliador s’ha trencat a l’AVL?
—Aquesta ruptura no és pas d’ara; ve de l’any 78, afavorida per la tríada Attard – Abril Martorell – Broseta, els quals sens dubte haurien beneït avui l’AVL. Per recuperar la racionalitat i la concòrdia, vaig considerar que el 70è aniversari hi podia constituir una oportunitat favorable. És en aquesta direcció que vam promoure el debat civil al voltant de l’actualitat de les Normes, un debat que vam estendre des d’Elx fins a Benicarló, amb participació d’universitats i d’ajuntaments, d’Escola Valenciana i del STE-PV, per exemple, i en el qual va exercir un protagonisme nítid la seu castellonenca de l’Institut d’Estudis Catalans.

(Juli Capilla: «El capteniment de l’AVL m’ha semblat fins i tot patètic», Caràcters, núm. 23, abril de 2003, p. 5-6)

* * *

—I Joan Fuster, quin paper juga en la situació lingüística actual?
—Joan Fuster, un dels pensadors més sòlids de l’Europa del seu temps, va fer de la situació social de la llengua catalana un dels eixos del seu pensament. Ben aviat la reflexió fusteriana va esdevenir el revulsiu més intens de les consciències que ha conegut aquest país durant la història moderna i contemporània. La funció de l’anàlisi i les propostes fusterianes no és sols l’estímul, l’ajuda, la desmitificació…, és la transgressió radical de la ideologia establerta. Som munió els que considerem que hi ha una història de la percepció de la llengua (com a element vertebrador social i de reconscienciació d’un país) anterior a Fuster i una altra de posterior a Fuster. En aquest sentit el seu paper és clau, irrepetible. Vicent Ventura descrivia el fenomen mitjançant l’expressió que Joan Fuster havia estat una xamba genètica. 

—Què hi dieu en relació amb aquells que el posen en dubte?
—Per damunt de tot, Fuster també era humà i dins la seua condició humana hi havia limitacions tals com la de no ser economista, ni historiador acadèmic. En les seues anàlisis de la realitat valenciana, per exemple, havia de partir d’unes bases documentals molt primitives. Tanmateix damunt aquella mena de desert intel·lectual va ser capaç de fer una lectura lúcida, genial, del País Valencià. És lògic que en la tal lectura s’escolaren imprecisions i errades que reclamen de ser revisades, sempre. Precisament, cal que l’obra fusteriana (Fuster és l’antidogma) siga rellegida i revisada, constantment, com a clàssic que és. Ara, hi ha el revisionisme fusterià que, des d’un posicionament espanyol, més o menys implícit, combat frontalment el projecte de la nació catalana, el cos doctrinal que va elaborar el geni de Sueca i que constitueix un dels seus llegats impagables, incomparables. En qualsevol cas, considere una iniquitat que els antifusterians responsabilitzen Fuster de les excrescències d’extrema dreta, bel·ligerants tenebroses contra la llengua nacional dels valencians, que identifiquem com a blaverisme. […]

—I l’Acadèmia Valenciana de la Llengua?
—L’Acadèmia Valenciana de la Llengua va nàixer com a una operació política, susceptible, doncs, de ser vista amb reticències, si més no. Disposa d’un marge d’actuació –la promoció de la recerca adreçada fonamentalment a l’àmbit filològic i literari valencià– en el qual pot assolir rèdits formidables, i de fet compta amb publicacions valuoses. En la mesura, però, que no renuncie a generar normativa lingüística divergent de la que dicta l’Institut d’Estudis Catalans no podrà estalviar-se d’alimentar les suspicàcies més preocupants. De fet, neguiteja que no acabe de deslliurar-se dels vincles que la lliguen als poders polítics, precisament els que ara mateix despleguen una política de persecució oberta de la llengua del país, tant a l’ensenyament com als mitjans de comunicació (el tancament de Canal 9, el segrest de TV3 i Catalunya Ràdio són violacions dels drets humans, pròximes al genocidi cultural) alhora que aquests poders promouen el secessionisme lingüístic, davant els nassos de la “seua” Acadèmia, que viu sota l’amenaça de veure’s retallada en una part dels seus membres.

(Agnès Toda i Bonet: «Vicent Pitarch: quan l’esperança és l’últim que crema», Llengua Nacional, núm. 87, II trimestre de 2014, p. 37-40)

Antologia

D’entrada, hem de constatar que tenim ben datada la nostra fotografia; exactament, fou feta el 22 de gener (festa de sant Vicent màrtir, el patró de la ciutat de València) de 1945. Així mateix el lloc el reconeixem a primera vista: l’apartament en què buscava refugi Bernat Artola, al carrer de Catalunya, núm. 17, de Castelló, i que ell acabava de convertir en la pròpia “turris eburnea” on rebia les visites, tal com anota el seu estudiós el professor Lluís Meseguer. Ben mirat, era “ma cova solitària”, en expressió del mateix poeta, en la qual consumia el propi exili interior.

Com és sabut, Bernat Artola i Tomàs (Castelló de la Plana, 1904 – Madrid, 1958), personatge polifacètic, pintor i crític d’art, fou un dels poetes rellevants de la generació de 1930, autor d’una extensa obra en català, que ha publicat completa el profesor Lluís Meseguer. Participant actiu en bona part de les iniciatives culturals que va dur a terme la seua ciutat, ha esdevingut un dels castellonencs emblemàtics del segle XX. Sens dubte, Artola i el seu gran amic Carles Salvador són els dos grans poetes valencians del seu temps.

Tots dos, sobretot Artola, ocupen la centralitat de la fotografia, que escenifica l’acte emotiu, d’admiració i suport, que li ret una colla d’amics. Hauria d’esperar un parell d’anys a ser objecte d’homenatges diversos, precisament arran d’haver obtingut la flor natural, l’any 1947, a les festes majors de la Magdalena, en les quals, per cert, hi deixà una empremta com més va més viva, en el seu «pregó» i en el disseny dels actes simbòlics de la festa. D’altres homenatges públics, més o menys oficials, li va retre la seua ciutat els anys 1949 i 1950.

Ara, la imatge, corresponent, tal com avançava més amunt, al gener de l’any 1945, constitueix el testimoni impagable d’una visita que feien a Artola uns amics, castellonencs els uns i procedents de València els altres. I bé, els tenim identificats els quinze, tret en tot cas del dubte que mantinc respecte de Monfort Tena. Així doncs, integren la fila superior de la imatge, tots drets, d’esquerra a dreta, els dotze personatges següents, per aquest ordre: Francesc Almela i Vives, Josep Simón Hernández, Ricard Sanmartí Bargues, Manuel Segarra Ribés, Francesc Soriano Bueso, Francesc Esteve i Genovés, Carles Salvador, Antoni Monfort Tena (?), Antoni Senent Micó, Miquel Aparicio Bernat, Eduard Codina Armengot i Agustí Alaman i Rodrigo. Els tres asseguts, d’esquerra a dreta, són Josep Ma. Mira i Orduña Bas, Bernat Artola i Àngel Sánchez Gozalbo.

(«1945: Una visita emotiva a Bernat Artola», a Serra d’Or, núm. 667-668, juliol-agost de 2015, p. 33-35)

* * *

La història de l’abadia benedictina de Samos s’enfonsa en l’Alta Edat Mitjana, potser sota el regnat sueu de Galícia; és, doncs, la més antiga del país i segurament la més famosa, un mèrit que pretén de discutir-li el monestir d’Oseira. Dreçada en la vall del riu Ouribio, exercí jurisdicció damunt unes dues-centes possessions, entre viles i monestirs. Naturalment, l’abadia fou un pol d’atracció dels pelegrinatges vers Sant Jaume i hagué de disposar d’alberg; aquest, però, era reservat en exclusiva als pelegrins de la noblesa; la resta havia d’allotjar-se fora del clos monàstic.

A un centenar de metres del monestir hi ha la venerable capella del xiprer, coetània de l’església d’O Cebreiro, humil, commovedora, custodiada pel xiprer, inseparable seu potser al llarg de la seua història profunda.

Tornem a travesssar l’Ouribio, per entrar a Sarria, una altra vila medieval bastida damunt un antic castrum, que també creix a la vora del Camí. I és al seu recer que s’hi dreçaren les esglésies de Santa María i del Salvador, el convent de la Magdalena i l’hospital de San António. Finalment, baixant de Sarria, creuem el riu Celeiro per la Ponte Áspera, un encant de pontet medieval d’un sol ull.

(De camí a Fisterra. València: Tàndem Edicions, 2003, p. 117)