Narrativa breu Crítica literària o assaig Altres Estudis sobre l'autor/autora

Paulina Pi de la Serra i Joly

1906-1991

Paulina Pi de la Serra i Joly (Terrassa, 1906-1991) és activista cultural, política, professora, escriptora i col·laboradora de ràdio.

El 1933, esdevé presidenta de la secció femenina de la delegació de Terrassa de la Lliga Regionalista i forma part del Consell de redacció del setmanari del partit, Després. L’any següent, al setembre, és delegada de la Lliga a l’assemblea anual del Congrés dels Grups Nacionals Europeus, a Berna. Paulina Pi de la Serra està especialment dotada per l’oratòria i per això li posen el malnom de «rossinyol de la Lliga».

Quan esclata la Guerra Civil, Pi de la Serra, que es troba a Ginebra a un curs d’estiu de la Societat de les Nacions, va a Roma, després a Perpinyà i finalment es trasllada a París, on treballa durant uns anys com a traductora i professora, i en diferents activitats a l’Oficina de Propaganda.

El 1945, s’instal·la definitivament a Terrassa i s’immergeix en la vida cultural de la ciutat. Prova del seu compromís amb la ciutat, és que, el 1978, veu la llum la seva crònica L’ambient cultural a Terrassa, 1877-1977. Als anys setanta col·labora amb Ràdio Terrassa i amb Cadena Catalana. Una selecció de les seves intervencions es recull al casset A corre-cuita (1983). El 1982, publica la seva única obra de creació literària, Quatre narracions, que aplega relats escrits en diferents èpoques, dos dels quals apareguts anteriorment en revistes.

Pàgina elaborada per Irene Zurrón Servera per a l’AELC.
Fotografies: Arxiu Municipal de Terrassa.

Castellano

Castellano Paulina Pi de la Serra

Paulina Pi de la Serra i Joly (Terrassa, 1906-1991) es activista cultural, política, profesora, escritora y colaboradora de radio.

En 1933, se convierte en presidenta de la sección femenina de la delegación de Terrassa de la Lliga Regionalista y forma parte del Consejo de redacción del semanario del partido, Després. Al año siguiente, en septiembre, es delegada de la Lliga en la asamblea anual del Congreso de los Grupos Nacionales Europeos, en Berna. Paulina Pi de la Serra está especialmente dotada para la oratoria y por eso le ponen el mote de «rossinyol de la Lliga».

Cuando estalla la Guerra Civil, Pi de la Serra, que se encuentra en Ginebra en un curso de verano de la Sociedad de las Naciones, va a Roma, después a Perpiñán y finalmente se traslada a París, donde trabaja durante unos años como traductora y profesora, y en diferentes actividades en la Oficina de Propaganda.

En 1945, se instala definitivamente en Terrassa y se sumerge en la vida cultural de la ciudad. Prueba de su compromiso con la ciudad, es que, en 1978, ve la luz su crónica L’ambient cultural a Terrassa, 1877-1977. En los años setenta colabora con Ràdio Terrassa y con Cadena Catalana. Una selección de sus intervenciones se recoge en el casete A corre-cuita (1983). En 1982, publica su única obra de creación literaria, Quatre narracions, que reúne relatos escritos en diferentes épocas, dos de ellos aparecidos anteriormente en revistas.

Página elaborada por Irene Zurrón Servera para la AELC.
Fotografías: Arxiu Municipal de Terrassa.

English

Paulina Pi de la Serra English

Paulina Pi de la Serra i Joly (Terrassa, 1906-1991) was a cultural activist, politician, teacher, writer, and radio broadcaster.

In 1933, she was named president of the Terrassa delegation to the Regionalist League of Catalonia political party and was a member of the editorial board of its weekly publication, Després. The following year she was the League delegate to the Congress of Organised European National Groups in Berne. Paulina Pi de la Serra was an especially gifted orator, which earned her the nickname “nightingale of the League”.

When the Civil War broke out, Pi de la Serra, who was in Geneva attending a League of Nations summer course, went to Rome, then to Perpignan, and finally moved to Paris, where she worked for several years as a translator and teacher, and in various areas of the Francoist Propaganda and Press Office.

In 1945, she settled in Terrassa, where she became involved in the city’s cultural life. Her commitment to the city is clearly expressed in her chronicle L’ambient cultural a Terrassa, 1877-1977, which was published in 1978. In the 1970s, she worked with the radio stations Ràdio Terrassa and Cadena Catalana, and a selection of her broadcasts is collected in the cassette A corre-cuita (1983). In 1982, she published her only literary work, Quatre narracions, which brings together stories written at different times of her life, two of which had previously been published in magazines.

Web page: Irene Zurrón Servera for AELC (Association of Catalan Language Writers).
Photographs: Terrassa Municipal Archive.
Translated by Julie Wark.

Biografia

Paulina Pi de la Serra i Joly neix a Terrassa el 21 de juliol del 1906, en una família culta, benestant i conservadora. Filla de Francesc Pi de la Serra, membre fundador dels Amics de les Arts de Terrassa i del Gremi d’Artistes, i Mary Joly i Amat, d’origen anglosaxó, passa una infantesa afable al casal familiar del Raval de Montserrat. Com que la mare havia nascut a Esmirna, les nenes de l’escola es refereixen a Paulina amb el malnom de «la turca». El 1918, va interna al col·legi Jesús Maria de Sant Gervasi per fer el batxillerat.

Als divuit anys, és una jove amb ideals i ambicions. En paraules seves: «jo era ingènuament pedant, suficient, cosa pròpia d’aquesta edat. No hi havia res que m’ofegués tant com que no se’m considerés una dona feta i dreta quan sols era un esbós de majoritat. La política ja m’agradava. I si bé en aquells temps era inimaginable demanar el vot als 18 anys, em rebel·lava contra allò que jo considerava una injustícia, que de fet ho era: que les dones no tinguessin vot» (citat per Bernat Puigtobella, 2018). És en aquesta edat que es casa amb l’empresari barceloní Carles Feliu Oller, que set anys després es trasllada a Mèxic perquè el seu negoci ha fet fallida.

El 1933, esdevé presidenta de la secció femenina de la delegació de Terrassa de la Lliga Regionalista i forma part del Consell de redacció del setmanari del partit, Després. L’any següent, al setembre, és delegada de la Lliga a l’assemblea anual del Congrés dels Grups Nacionals Europeus, a Berna. Paulina Pi de la Serra està especialment dotada per l’oratòria i per això li posen el malnom de «rossinyol de la Lliga». És a l’entorn del partit que coneix Joan Estelrich, amb qui al novembre, a Ginebra, té una filla, Maria Helena, a qui mantenen sempre en secret i decideixen deixar-la amb una família d’acollida de Gràcia. El 1935, el marit de Pi de la Serra, que encara es troba a Mèxic, mor d’un accident de cotxe.

Quan esclata la Guerra Civil, Pi de la Serra, que es troba a Ginebra a un curs d’estiu de la Societat de les Nacions, va a Roma, després a Perpinyà i finalment es trasllada a París, on treballa durant uns anys com a traductora i professora, i en diferents activitats a l’Oficina de Propaganda.

El 1945, s’instal·la definitivament a Terrassa i s’immergeix en la vida cultural de la ciutat. Participa als Amics de les Arts o a la tertúlia Colla dels Ximples, entre d’altres. Imparteix cursos i conferències, i fa amistat amb escriptors com Carles Riba i Salvador Espriu. Als anys seixanta, és un referent per al Grup de Terrassa, integrat per artistes com Antoni Padrós, Marc Molins o Marta Pessarrodona. Quan es crea la delegació d’Òmnium Cultural a Terrassa, el 1967, forma part de la direcció. Prova del seu compromís amb la ciutat, és que el 1978 veu la llum la seva crònica L’ambient cultural a Terrassa, 1877-1977.

Als anys setanta col·labora amb Ràdio Terrassa i amb Cadena Catalana. Una selecció de les seves intervencions es recull al casset A corre-cuita (1983).

El 1982, publica la seva única obra de creació literària, Quatre narracions, que aplega relats escrits en diferents èpoques, dos dels quals apareguts anteriorment en revistes. El llenguatge literari pel qual es decanta Pi de la Serra pren l’aparença de la llengua oral, és directe i àgil, i les històries ficcionen anècdotes quotidianes i viscudes amb alguna incursió d’elements fantàstics.

Paulina Pi de la Serra mor el 22 de març de 1991.

Retrat de Paulina Pi de la Serra fet per un artista de carrer a París, el 24 de desembre de 1936.
Retrat de Paulina Pi de la Serra fet per un artista de carrer a París, el 24 de desembre de 1936.
L'autora impartint classes de català a la Biblioteca Salvador Cardús, el 1960. © Arxiu Municipal de Terrassa
L'autora impartint classes de català a la Biblioteca Salvador Cardús, el 1960. © Arxiu Municipal de Terrassa
L'autora impartint classes de català a la Biblioteca Salvador Cardús, el 1960. © Arxiu Municipal de Terrassa
L'autora impartint classes de català a la Biblioteca Salvador Cardús, el 1960. © Arxiu Municipal de Terrassa
L'autora a Ràdio Terrassa, amb representants polítics, el 1979 © Francino / Arxiu Municipal de Terrassa
L'autora a Ràdio Terrassa, amb representants polítics, el 1979 © Francino / Arxiu Municipal de Terrassa

Premis

  • Premi Quixot de l’Agrupació de Corresponsals de Premsa, Ràdio i Televisió per la seva feina als mitjans de comunicació (1981).
  • Medalla d’Argent de la Ciutat de Terrassa (1983).
Paulina Pi de la Serra rep la Medalla d'Argent de la Ciutat de Terrassa, el 14 de gener de 1983. © Francino / Arxiu Municipal de Terrassa
Paulina Pi de la Serra rep la Medalla d'Argent de la Ciutat de Terrassa, el 14 de gener de 1983. © Francino / Arxiu Municipal de Terrassa

Quatre narracions.

«Història d’Emma és l’única incursió que Paulina Pi de la Serra va fer en la literatura de ficció: quatre contes ambientats en un món culte i cosmopolita dels anys de guerra i postguerra. Escrites en diferents moments de la seva vida, aquestes narracions es van publicar conjuntament l’any 1982 per l’entitat Amics de les Arts de Terrassa. Edicions del Núvol recupera ara aquest volum lluminós».

(Sinopsi)

Coberta d'Història d’Emma, de 2018.
Coberta d'Història d’Emma, de 2018.

Vincles

Comentaris d'obra

(…) L’origen és sempre la narració oral, i no ens n’hem d’estranyar, ja que el terreny literari de Paulina és la conversa, on guanya totes les guerres sense que li calgui renunciar a cap batalla: la seva estratègia és total, definitiva. Crec que no exagero i que tots, tots els que tenim la sort de conèixer-la, estarem d’acord en aquest tret, per cert gens menyspreable.

No és mer accident, doncs, que aquests darrers anys s’hagi dedicat amb obstinació d’insecte a l’espai radiofònic «A corre-cuita», un ersatz del to i l’estil de les desaparegudes tertúlies, on Paulina assoleix l’ideal de tot conversador nat: tenir tothom com a virtual oient, també com a possible adversari, però sense que ningú pugui replicar. Tanmateix, aquest desideràtum d’obstinat xerraire té el seu càstig: l’ha obligat a escriure.

Ella, a qui el parlar –i el llegir– li feia perdre l’escriure, ha vist com els seus vicis eren punits amb simètric rigor –com si el Dant se li hagués ficat a la cambra de treball i, traient-se la disfressa, li mostrés el rostre exacte de la justícia retributiva, segons l’escolàstica–: per parlar, per fer el seu breu comentari d’actualitat en tres curtíssims minuts, li calia escriure, corregir, resumir. Un anticipat i quotidià Inferno.

El que sembla senzill és el més difícil. Per escriure de forma breu i planera cal, literalment, aplanar muntanyes.

Les seves col·laboracions radiofòniques, tan encertades sempre i plenes de suggeriments, li han exigit un exercici quotidià de precisió i síntesi del qual la seva escriptura ha sortit molt beneficiada. Ara, la darrera narrativa de Paulina és clara, concisa. Perfectament plausible.

(Marc Molins: «Potser ni cal dir-ho», pròleg a la primera edició de Quatre narracions. Terrassa: Amics de les Arts, 1982. Reproduït a Història d’Emma i altres contes. Barcelona: Edicions del Núvol, 2018)

* * *

Jo les dividiria en tres unitats. La primera inclouria la narració titulada «Història d’Emma (el gran amor del Nin)»; la segona és la que té més extensió i potser més densitat i elaboració literària. Inclou les narracions «Ell» i «El decapitat». I la tercera fóra constituïda pel conte «El punt», que és un divertit exercici sobre les accepcions del mot «punt», que són moltes, com podreu comprovar si consulteu el llarg article del Fabra dedicat a aquest mot.

Abans de comentar breument aquests diversos aspectes de la narrativa de Paulina Pi de la Serra, voldria dir que la lectura d’aquests quatre contes, dels quals només coneixia el titulat «Ell», m’ha produït una gran sorpresa i una gran admiració, fins al punt que els equipararia amb les mostres reeixides del gènere dins la nostra literatura, i no crec exagerar gens, com podreu comprovar-ho tots els qui llegiu el llibre.

La Paulina té, en primer lloc, una manera de narrar que se’ns emporta per l’originalitat de la matèria narrada i pel domini d’aquesta matèria, realment excepcional; també per la gran riquesa de llenguatge, amb un ritme intern i una abundància de lèxic que són propis d’un gran escriptor. Ens sap greu que la Paulina no hagi conreat més la literatura de ficció i desitjaríem que ens fornís més mostres d’aquest art singular i ple de saviesa. Hi ha, a més, una habilitat inhabitual per a l’estructuració de personatges, d’éssers humans que són observats i descrits amb una gran maestria i que tenen l’enorme atractiu d’allò que és viscut, d’allò que és real. En aquest sentit, el personatge de la comtessa von Reyttel, protagonista d'»El decapitat», és exemplar i originalíssim, una gran figura literària. Però potser caldrà anar per parts. A mi hi ha un conte que m’ha emocionat i que, de cop i volta, m’ha fet entendre el sentit d’una amistat, d’un contacte humà entre unes persones que han creat i han sabut mantenir un lligam que va més enllà de l’estrictament personal per erigir-se en paradigma d’un estil civilitzat i humà de viure. Em refereixo a la magnífica narració «Història d’Emma (El gran amor del Nin)». La Paulina hi transcriu una conversa real amb aquest personatge mític, la figura del qual ens contempla encara des d’aquella magnífica pintura del Cinto Morera que hi ha al cafè dels Amics de les Arts. (…)

(Feliu Formosa: «Intervenció a l’acte de presentació del llibre Quatre narracions, de Paulina Pi de la Serra, editat per Amics de les Arts», a Paulina Pi de la Serra [Opuscle d’homenatge de la ciutat]. Ajuntament de Terrassa, 1983) 

Antologia

«Quan la mare morí, Emma va tallar tots els clavells de casa per portar-los-hi al cementiri, cosa que les seves filles no pensaren a fer mai.

»La portera, els veïns, tothom estava per ella. El més bonic del cas és que després d’escarrassar-se tot el sant dia treballant, sempre la trobava neta i endreçada. Jo, veuràs, com que anava a la fàbrica i allí no mirava prim, tornava de vegades brut i enllardat. «Viens ici cochon», em deia ella. Posava una olla d’aigua al foc i em rentava de dalt a baix, em tallava les ungles de les mans i dels peus, em pentinava. Res, si a tot això li afegeixes el molt que sabia d’estimar, comprendràs que en tot Terrassa no n’hi hagués un altre tan feliç com jo.

»Quan sortíem al carrer anava feta una senyorassa. Tenia un abric de pells que era l’admiració de tothom. Un dia que ens passejàvem per Barcelona, passà la vídua Selva i féu aturar el cotxe per admirar-nos. Es quedà tan parada que ho comentà amb un amic meu. «Renoi el Nin, quina dona que es porta!».

»La veiessis fangar, pensava jo! Ja que has de saber que aquella mateixa persona que anava tan mudada i es feia admirar de tots, quan anàvem a l’hort que teníem a la Tarumba, es posava uns esclops i fangava com un hortolà. Au, allí un solc de patates, un altre de raves, més enllà les cols. Com que havia estat pujada al camp en sabia totes les tasques.»

Mentre el Nin parla, m’és fàcil evocar la figura d’Emma. Cal haver viscut a França per saber com les virtuts burgeses pròpies de la raça són sòlides en les dones del país, sobretot en les de Bretanya i Normandia, sempre arrelades a la gleva i a la casa, siguin les que siguin les circumstàncies del seu fat. Totes les Emmes d’aquelles terres somnien en la caseta i amb l’hortet quan més graons davallen… la del nostre amic, més sortosa que moltes d’altres, va trobar un home bo.

La veu de Martí em desvetllà…

–Les coses bones, és clar, no duren. L’Emma sols em va durar onze anys. Onze anys que passaren com un sospir.

«Va agafar una bronquitis intensa i no hi valgueren ni metges ni medecines. De remeis i de xarops si li’n vàrem fer…! La pobra es passava les nits tossint amb una tos que li arrencava les entranyes i a mi em foradava les orelles. L’un i l’altre no dormíem ni un quart.

»Varen començar les injeccions; era una pena veure punxar aquella pell tan blanca, tan fina… Els mateixos metges estaven admirats. «Nin –em deia l’Ullés–, aquesta dona té unes venes de nina, no hi ha manera d’agafar-li’n cap».

»La pobra Emma ja ho veia, que es moria; ella, que sovint m’anomenava papa, ara em deia: «Papà, papà, je mouriré». «No, dona, no –responia jo fent el cor fort. Ja ho veuràs, com et posaràs bona i seré jo el que passarà al davant.» Però amb això sí que no hi volia saber res. Des del primer dia em digué sempre que volia ésser la primera en anar-se’n a l’altre món.

»Es morí, i morta i tot, feia goig encara. Vaig voler que li posessin (ma germana t’ho diria) aquell abric de pells tan bo que ella recatava tant. Ara sí que semblava de porcellana. Si no em treuen d’allí la faig malbé a abraçades i petons. Tot era mirar a aquell bagul tan estret amb ganes d’inquibir-m’hi…

»Vaig quedar sol i vern, desemparat, no sabia fer-me a la nova vida. Passaren uns mesos i les nostres clavellines floriren de nou. Llavors vaig recordar-me d’una cosa: Emma en el temps en què portava flors a la meva mare m’havia dit: «Jo prou li porto els clavells, en canvi, estic segura que quan jo em mori tu no et recordaràs pas de portar-me’ls a mi…» Sí?, em vaig dir. Ja ho veuràs, si te’ls porto. Jo que agafo unes tisores i «ris-ras», arraso les clavellines. Als testos no n’hi queda ni una. Llavors amb el pom a la mà, ala, ala, cap al Cementiri Nou falta gent, que, com tu saps, no és una mala caminada. Malviatge! Arribo i trobo la porta tancada amb balda i forrellat. No era pas cas de tornar amb els clavells a casa, eren per a Emma i jo volia complir. Inspecciono el lloc, veig una olivera arran de tàpia, m’enfilo dalt, d’allí a la paret… Au, un salt i ja hi som. Tot seguit vaig trobar la tomba. Després de llevar-me la gorra i resar un parenostre, jo que hi clavo un ganxo que portava, i amb una cinta hi lligo els clavells. Té, em deia entre mi, mira si em recordo de tu o no me’n recordo…

»El treball el vaig tenir per tornar a sortir del cementiri, pensava que m’hi hauria de quedar fins l’endemà. Quan, a còpia de fatigues, vaig poder sortir enfora. Just al moment que acabava de saltar, vingué una pedregada que ho arrasà tot i em deixà xop com si m’hagués ficat en un safareig. No sé si els clavells conservaren gaires fulles…

El Nin ha callat; jo també resto silenciosa i entendrida. No sé si m’impressiona el relat o la manera de contar-lo. Aquest gran romàntic de Martí sap dir les coses sense esgarips, amb una sobrietat digna d’un clàssic.

Voldria dir-li alguna cosa, però tinc por de les meves paraules. Les tres de la matinada sonen al campanar, bon moment per alçar-me. Li allargo la mà i amb la veu una mica prima dic simplement «Bona nit, Martí…».

(Final del relat «Història d’Emma», a Història d’Emma i altres contes. Barcelona: Edicions del Núvol, 2018)