Joan Perelló

Joan Perelló (Campos, Mallorca, 1953) es poeta.

Con todavía no veinte años publica sus primeros poemas con el título «És massa difícil» en el volumen colectivo Temptant l’equilibri (1973) junto con Lleonard Muntaner, Damià Pons y Guillem Soler, así como en la revista de poesía Domini Fosc, de la que fue cofundador. Desde entonces ha publicado los libros de poesía Sempre trobaré algun dolor (1973), Baf de llavis (1976), premio Andreu Roig de poesía, y después de un paréntesis de veintiún años, Carasses (1997), galardonado con el premio Bernat Vidal i Tomàs, La set del viatger (2001), Sal de Migjorn (2002), Manual d’ànsia (2005), Quadern de manobre (2007), que recibe el premio Josep M. López-Picó Vila de Vallirana, A recer (2009), Inventari d’omissions (2011), La casa del vespre (2014), L’atles deshabitat (2015), Paisatge en pèl (2018), Mans de presagi (2021) e Hivern humil (2025). En 2016 gana el premio de poesía Maria-Mercè Marçal con El mapa de l’infinit, y el siguiente año publica la antología Abecedari de crepuscles (Tria personal 1973-2016). Algunos de sus poemas han sido traducidos al inglés y el francés, y forman parte de antologías colectivas. 

En 2013 aparece su primera obra narrativa, L’error o la vida, en 2015, la novela Música de la indiferència, premio Pare Colom de Inca, en el año 2019 publica el conjunto de relatos breves La ginebra trista del Cafè Balzac y, en 2021, la obra Els altres. 

Es miembro de la Obra Cultural Balear, del Centre Català del PEN y de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Josep Miàs para la AELC.
Documentación: Joan Perelló y Josep Miàs.
Fotografías del archivo personal del autor.

Joan Perelló (Campos, Mallorca, 1953) is a poet and a writer.

Before the age of twenty he published his firsts poems under the title «És massa difícil» in the collective anthology Temptant l’equilibri (1973) with the authors Lleonard Muntaner, Damià Pons and Guillem Soler. Some of his early poems also appeared in the poetry magazine Domini Fosc, of which he was a cofounder. He went on to publish the poetry books Sempre trobaré algun dolor (1973), Baf de llavis (1976), which was awarded the Andreu Roig de poesia, and after a break of twenty-one years, Carasses (1997), awarded with the Bernat Vidal i Tomàs, La set del viatger (2001), Sal de Migjorn (2002), Manual d’ànsia (2005), Quadern de manobre (2007), awarded the Josep M. López-Picó Vila de Vallirana, A recer (2009), Inventari d’omissions (2011), La casa del vespre (2014), L’atles deshabitat (2015), Paisatge en pèl (2018), Mans de presagi (2021) and Hivern humil (2025). In 2016 he was awarded the Maria-Mercè Marçal prize for poetry, for his book El mapa de l’infinit and, the next year, he published the anthology Abecedari de crepuscles (Tria personal 1973-2016). Some of his poems have been translated into English and French as part of several collective anthologies.

In 2013, he published his first narrative work, L’error o la vida, and in 2015, the novel Música de la indiferència, awarded the Pare Colom Prize from Inca. In 2019, he published an ensemble of short stories titled La ginebra trista del Cafè Balzac, and in 2021, the narrative work Els altres.

Joan Perelló is a member of Obra Cultural Balear, Centre Català del PEN and Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers, AELC).

Page by Josep Miàs for AELC.
Documentation: Joan Perelló and Josep Miàs.
Photographs from the author’s personal files.
Translated by Josep Miàs.

Joan Perelló Ginard neix a Campos (Mallorca) el 10 de juliol de 1953, però passa els primers anys a Portocolom i a Felanitx. Poc després es trasllada a Palma, on resideix en l’actualitat, tot alternant llargues estades a sa Ràpita, un nucli costaner del seu Campos natal.

Segons ell mateix conta, tot i la manca d’estímuls a l’escola, cap als quinze anys se li desperta la vocació literària, qui sap si influenciat per l’extraordinària biblioteca del seu oncle, un fuster de poble amb pocs estudis i interessat per autors com Tolstoi, François Mauriac, Honoré de Balzac i W. Somerset Maugham, entre d’altres. Així doncs, tot i la seva condició d’autodidacte des de ben jove Joan Perelló participa en els ambients literaris i artístics de Mallorca. Amb encara no vint anys és un dels fundadors i col·laboradors de Domini Fosc, una revista de literatura, editada en ciclostil, en la que també participaven Lleonard Muntaner, Damià Pons, Isidor Marí, Antoni Serra, Rafael Jaume, i d’altres autors illencs. En la mateixa època publica el poemari «És massa difícil» dins el volum col·lectiu Temptant l’equilibri (1973), amb obres de Lleonard Muntaner, Damià Pons i Guillem Soler. La bona rebuda d’aquests primers versos li dona una major facilitat per a publicar, i el situa, amb una extraordinària joventut, dins el panorama literari mallorquí. Durant el mateix 1973 apareix, a la col·lecció Balenguera, el seu primer aplec de poemes, Sempre trobaré algun dolor, i dos anys més tard és guardonat amb el Premi Andreu Roig de poesia per un recull dedicat íntegrament al poema en prosa, Baf de llavis (1976), que el consolida definitivament dins la nova lírica catalana escrita a Mallorca.

Paral·lelament a la seva trajectòria com a poeta, la vida professional de Joan Perelló ha transcorregut fora de l’àmbit de la literatura. Durant anys ha treballat a empreses de serveis aeroportuaris d’assistència a companyies aèries, i també ha participat activament en el món de la política. Entre 1981 i 1983 ha estat el tinent de batle de l’Ajuntament de Palma, en representació del Partit Socialista de Mallorca (PSM), i ha desenvolupat els càrrecs de regidor d’Educació, delegat de Biblioteques i de Normalització Lingüística.

La seva trajectòria literària se separa per dues fases clarament diferenciades, la primera fins a l’any 1976, amb una obra que s’inicia sota la influència de la poesia social però que ben aviat es deixa endur per la força dels surrealistes, avantguardistes i autors com Octavio Paz, i després des de 1997, amb una reflexió sobre el propi fet poètic i les circumstàncies de la vida.

Amb Carasses (1997), un aplec de poemes guardonat amb el premi Bernat Vidal i Tomàs, de Santanyí, Joan Perelló trenca un silenci de dues dècades i torna a publicar amb regularitat. Apareixen els reculls La set del viatger (2001), Sal de Migjorn (2002) i Manual d’ànsia (2005), aquests darrers amb il·lustracions d’Antoni Mas. Quadern de manobre (2007), publicat a la col·lecció Els llibres de l’Óssa Menor, i que rep un ampli ressò entre la crítica literària, és guardonat amb el premi Josep M. López-Picó, Vila de Vallirana de poesia del 2006. Tres anys més tard publica, a la col·lecció La rosa encofrada, el poemari A recer (2009), que situa Joan Perelló com un dels autors més interessants del panorama mallorquí. La seva trajectòria mostra una veu consolidada i coherent, que madura en cada nou recull, i que s’interessa per la identitat del poeta i la realitat que ens envolta, uns temes indestriables, en la seva poesia, de la reflexió sobre el procés d’escriptura i la poesia mateixa.

Continua amb el recull Inventari d’omissions (2011), i dos anys més tard apareix el primer llibre de narrativa de Joan Perelló, que titula L’error o la vida.

El 2014 publica el recull de poesia La casa del vespre, i el 2015, L’atles deshabitat.

L’any 2015 és guardonat amb el Premi Pare Colom de narrativa d’Inca, per Música de la indiferència, novel·la sobre la soledat i la dificultat del procés creatiu, que apareix publicada uns mesos més tard a l’editorial Lleonard Muntaner.

El 2016 Joan Perelló és guardonat amb el 18è premi de poesia Maria-Mercè Marçal, amb el recull El mapa de l’infinit. Es tracta d’un poemari que vol reflexionar sobre els sentiments a través de dos paraules: ferida i infinit. L’any següent apareix l’antologia poètica Abecedari de crepuscles (Tria personal 1973-2016) (2017).