—D’on et ve l’interès per la traducció?
—Ja de petita sentia molta curiositat per saber què deien aquella gent que parlava diferent, els «estrangers», i d’adolescent, per saber què deien aquelles cançons dels Beatles, de Bob Dylan, de Leonard Cohen, de Moustaki…, el francès era una llengua propera i es podia desxifrar més fàcilment. Per això vaig estudiar anglès i alemany, per poder entendre missatges que d’entrada eren inintel·ligibles. M’interessaven les altres maneres de veure el món i de dir-lo. Després va venir l’interès per llegir de primera mà autors que m’agradaven especialment, i que no teníem en català ni en castellà. Sempre m’ha agradat escriure i, quasi per instint, vaig començar a traduir poemes i textos que em seduïen. Llavors, un dia, em vaig presentar a Edicions 62, quan encara era al carrer Provença, i vaig dir a l’editor que volia traduir llibres.
—Són 30 anys de trajectòria ja.
—Vaig començar el 1986, just acabada la carrera de filologia anglogermànica. En Francesc Vallverdú, que llavors era l’editor de 62, em va fer una prova, es veu que li va agradar, i em va donar un Henry James per traduir. Jo em vaig espantar una mica. «Comences la casa per la teulada», em va dir, «però confio en tu». També em va dir que m’ho rumiés bé, això de ser traductora, perquè amb aquesta feina no em faria rica. Tenia tota la raó! Vaig traduir aquell primer llibre amb molt de respecte i una mica de por, encara amb una màquina d’escriure mecànica i amb paper carbó, per guardar-me’n una còpia. Era el primer autor que traduïa i era un autor de pes, i no sabia si ho havia fet bé. Després va sortir al diari Avui una bona crítica d’en Joan Triadú, i em vaig quedar més tranquil·la. I vaig anar traduint llibres, un després de l’altre, i també guions de pel·lícules, sèries i documentals per a tv3. Vaig començar, una mica temeràriament, amb pesos pesants com Faulkner, Conrad, Woolf… I fins avui, he traduït més d’una cinquantena d’autors literaris.
—Com ha evolucionat la figura del traductor amb el pas del temps? Avui dia té major reconeixement públic o segueix passant desapercebut tot i fer una tasca imprescindible?
—La figura del traductor ha evolucionat prou bé, si tenim en compte que antigament en molts llibres ni tan sols s’esmentava el nom del traductor i avui ja hi ha unes quantes editorials que el posen a la coberta del llibre. Així i tot, els professionals de la traducció tenim un reconeixement públic molt baix, fins al punt que sovint es parla de llibres estrangers en mitjans de comunicació sense dir el nom de la persona que l’ha traduït. S’hauria de tenir en compte que l’èxit i la bona recepció d’un llibre escrit en una altra llengua depèn, a més de la qualitat de l’original, de la qualitat de la traducció. Els traductors som invisibles, i ho hem de ser, en el text, però trobo que ens mereixem un reconeixement com a autors de la traducció.
—Què caracteritza un bon traductor o una bona traducció? Per què és important ser un professional i no limitar-se només a conèixer les dues llengües?
—Doncs precisament la qualitat d’un bon traductor va molt lligada a la invisibilitat de què parlàvem. Pobre del traductor que no sigui invisible! El traductor s’ha de ficar en la pell de l’autor (molt fàcil de dir!) i procurar escriure com ho faria ell o ella si fos català, en el nostre cas. I, per tant, cada llibre serà diferent. Si l’autor escriu amb períodes llargs i un llenguatge arcaïtzant, posem per cas, en català també haurà de ser així. Si l’autor estripa la llengua original i transgredeix les normes gramaticals, en català també serà un text poc normatiu. Etcètera. No n’hi a prou a saber les llengües, cal sensibilitat literària, una habilitat lingüística una mica camaleònica i, sobretot, un domini absolut de la llengua d’arribada, per poder-la treballar i afaiçonar segons convingui. I el que és imprescindible és que el text final sigui un Conrad, un Kafka, un Irving, etc., i no un «Marta Pera» o un… el traductor de torn. La qualitat s’adquireix amb hores i anys de treball i de barallar-te amb textos, per descomptat.
—Quin és el llibre preferit que has traduït? I quin recordes com el més complicat?
—Els llibres que m’agrada més haver traduït són els que he traduït perquè els he triat jo: Felicitat de Katherine Mansfield i Mestre de disfresses de Charles Simic, que va rebre el Premi Jordi Domènech de traducció de poesia. I també alguns que he traduït per encàrrec com A Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar d’Elizabeth Smart, una petita joia, i Amb la corda al coll de Joseph Conrad. N’hi ha alguns que d’entrada són complicats, com aquest mateix de Conrad, o Nabokov, o l’últim que he traduït de Jenny Erpenbeck, però la complicació és un repte que, si l’autor t’agrada, es converteix en un estímul molt gratificant.
—Com et sents i com treballes quan has de traduir un llibre que no t’agrada?
—Així com investigo els autors que m’agraden i en llegeixo altres llibres, si trobo temps, els que no m’agraden procuro despatxar-los de pressa (si es deixen), sense entretenir-m’hi gaire. De vegades m’hi enfado, perquè he d’«arreglar» frases involuntàriament mal construïdes o evitar repeticions avorrides que semblarien un error de traducció. Però després de tantes hores, dies, setmanes i de vegades mesos amb un llibre, per poc que t’agradi, sempre te l’acabes estimant una mica.
—Quin és l’autor que més t’agrada traduir?
—M’agrada especialment «repetir» autors, com m’ha passat amb Joseph Conrad, Doris Lessing, Martin Amis, Le Carré, Charles Simic, perquè un cop ja els coneixes, és a dir, ja els has «escrit», t’hi sents més còmoda. I m’agradaria molt repetir Katherine Mansfield i Virginia Woolf.
(Sílvia Ruiz: «Un bon traductor s’ha de posar a la pell de l’autor», Capgròs, 10/11/2016).
***
—Quins són els vostres referents ineludibles?
—No sé si en tinc, de referents. O en tot cas, no en soc conscient. Et puc dir autors que m’agraden especialment, però és una tria difícil: Virginia Woolf, Katherine Mansfield, Clarice Lispector, Kafka, Dostoievski, Txèkhov, Kawakami i un llarguíssim etcètera; de poesia Szymborska, Simic, Pessoa, Vinyoli, Gemma Gorga… La veritat és que pico d’aquí i d’allà, de tot arreu, i de diferents èpoques, tant pel que fa a autors com a traductors. M’agrada llegir traduccions catalanes antigues perquè hi trobo coses curioses, i també, per descomptat, traduccions actuals, d’autors contemporanis i de clàssics.
I si vols dir referents pel que fa al model de llengua, m’agrada molt la llengua que fa servir Rodoreda, per exemple, tot i que no és ben bé actual. I el meu lingüista de capçalera era i continua sent Joan Solà. I, sobretot, el parlar de la gent sí que és un referent. M’agrada molt parar l’orella, escoltar la gent com enraona, gent de tot arreu. És la gent la que fa la llengua. Després la normativa l’endreça, però hi ha molta llengua fora de la normativa! Això t’ajuda a esquivar l’artificiositat; la llengua literària pot ser més o menys culta i d’estructura més o menys complexa, però rarament un bon text en llengua original és artificiós. M’agrada molt treballar amb la llengua col·loquial, tan rica i viva, plena de matisos i colors, i és molt útil sentir-t’hi còmoda a l’hora de traduir diàlegs, tant en novel·la com en pel·lícules, i no solament diàlegs. I encara que potser no ho sembli, és especialment útil en poesia.
—Sobretot ets traductora de narrativa però també t’has atrevit amb poetes com Simic. Veus diferència entre traduir prosa i poesia o per a tu implica el mateix grau de seriositat i d’implicació?
—A veure, la serietat i la implicació són exactament les mateixes. I sí que hi ha diferències, esclar. En prosa et sents més lliure; tot i que has de preservar la música del text, no hi ha tanta constricció. Si un joc de paraules o una rima interna o certa sonoritat que l’autor vol recalcar no la pots transmetre on toca, miraràs de fer-ne una d’equivalent més endavant perquè com que les frases no estan tallades en versos, el resultat es veu en el conjunt. També et pots permetre alguna petita paràfrasi, si la consideres necessària, i pots jugar amb la sintaxi a favor de la intel·ligibilitat. En poesia, encara que en cap dels dos autors de què parlem no hi ha mètrica, t’has de cenyir a unes mesures i a una música que estan estretament lligades al sentit. En poesia el valor de cada paraula i de cada estructura sintàctica és incalculable, tant pel que fa al significant com al significat. Per això la tria de les paraules i les frases ha de ser més estricta, han d’encaixar en una música, o cadència, molt concreta. Però també he traduït prosa que s’ha de traduir d’aquesta manera perquè, en paraules de Virginia Woolf, estava «saturada de poesia».
—També sou creadores, encara que això quedi un poc ocultat per la vostra tasca sobretot dedicada a traduir. Creieu que la traducció és un acte de creació igual de poderós que quan basteixes una creació pròpia?
—En traducció, la creació amb el llenguatge és igual que en una obra pròpia. De vegades fins i tot és més exigent, perquè quan escrius el que vols pots esquivar temes, paraules, construccions o registres en què no et sents còmoda. Però traduint has d’agafar el toro per les banyes, encara que sigui un toro molt antipàtic! Ara bé, el traductor no és el creador de l’obra, sinó una mena de «mèdium» (creador de llenguatge, això sí). Jo sempre dic que l’avantatge del traductor és que és un escriptor però sense haver de sofrir el pànic a la pàgina en blanc. A nosaltres ens donen una pauta, com abans als nens petits per escriure recte, i només hem d’anar mirant de no allunyar-nos gaire de la ratlla. No és tan poderós, per descomptat, tot i que hi pot haver traduccions que igualin o superin l’original. Però parlem de la forma, ja que l’acte creatiu que ha generat l’obra d’art sempre és de l’autor. Però tens l’avantatge que, si l’autor és bo, el que tu escriguis també ho serà. Això en l’obra pròpia és molt més incert.
—Per a tu, quin sentit té traduir, si és que té sentit?
—Tant de bo en tingui per tothom! Per mi sí que en té perquè, com diu Francesc Parcerisas, «traduir és prendre consciència de la diferència». Des del moment que ens interessem per «l’altre», és necessària la traducció. El món de cada persona, i de cada llengua, té uns límits, i sentim la necessitat d’ampliar-lo, enriquir-lo, amb el món de fora, dels altres. En el terreny literari, com diu la famosa frase de Saramago, «els escriptors fan la literatura nacional i els traductors, la literatura universal». Si no fos per les traduccions no coneixeríem la literatura que s’ha fet i es fa en altres llocs del món. Potser ni tan sols existiria això que en diem «literatura», perquè les obres literàries, des dels orígens orals, s’han alimentat sempre les unes de les altres. Igualment, les traduccions també s’alimenten les unes de les altres. Hi ha molta gent a qui li agrada la literatura i no sap totes les llengües. A mi m’interessa que es tradueixi molt, perquè així tinc feina, però sobretot per poder llegir autors que, si no fos que algú els tradueix, no hi tindria accés. Gràcies a les traduccions podem estar al dia del que es fa en altres llocs. Tant per als lectors com per als escriptors és una necessitat poder llegir el que s’escriu en altres llengües. I podem descobrir autors (que potser ens faran la vida més alegre o més intensa) que si no fos perquè a algú se li ha acudit traduir-los ni tan sols sabríem que existeixen. Sense anar més lluny, jo, la Blandiana, per exemple. Gràcies, Corina! I m’agrada molt aquesta definició de “traductor” que fa la Jana Balacciu en un article de la revista Visat: “El traductor és un compartidor de la bellesa i de les profunditats de l’esperit humà». Per tant, traduir té tot el sentit del món.
(Jaume C. Pons Alorda: «Oproae i Pera: les veus de Blandiana i Handke en català», Núvol, 8/01/2016).
_0.webp)
