La ciutat de X… on es dirigien els nostres amics era administrada per un governador jove, progressista i dèspota, cosa molt freqüent a Rússia. En el transcurs del primer any de la seva gestió s’arranjà per enemistar-se, no solament amb el cap de la noblesa, un capità de cavalleria d’estat major retirat, propietari de cavalls i home hospitalari, sinó que també amb els funcionaris subalterns. Les dissensions originades prengueren tal increment a la fi, que el ministre de Petersburg va creure necessari enviar una persona de confiança amb la missió de posar les coses en clar sobre el terreny. L’elecció de les autoritats recaigué sobre Mateu Ili Koliasin, fill d’aquell mateix Koliasin sota la tutela del qual havien estat anys enrera els germans Kirsànov. Era encara dels «joves», és a dir, feia poc que havia passat la quarantena, però era ja pel camí d’arribar a ésser un home d’Estat i a cada banda del pit hi portava una estrella. És cert que una d’elles era estrangera i d’escàs valor. Igual que el governador que havia de jutjar, es comptava entre els progressistes i tot i essent un personatge no s’assemblava a la majoria dels personatges. Tenia de si mateix una opinió molt elevada; la seva vanitat no tenia límits, però es presentava senzill, el seu esguard era amable, escoltava amb indulgència i amb tanta magnanimitat que a la primera vegada de conèixer-lo hom el prenia per un «bon minyó». Ara, en les ocasions importants sabia, com es sol dir, «donar-se importància». L’energia és indispensable –deia llavors–, l’energie est la première qualité d’un homme d’Etat; amb tot era bastant curt de gambals i qualsevol dependent una mica llest li pujava a cavall. Mateu Ili professava un gran respecte a Guizot i procurava inculcar a tothom la idea que no era d’aquests homes rutinaris, d’aquests buròcrates arcaics, i que no deixava passar desatesa cap de les importants manifestacions de la vida social… Tota aquesta mena d’expressions eren molt familiars en ell. També seguia, si bé amb majestuosa indiferència, els progresos de la literatura contemporània: com un home ja fet que, trobant al carrer una manifestació de joves, algunes vegades es para a seguir-los. En resum Mateu Ili no anava gaire més lluny dels polítics del temps d’Alexandre els quals, preparant-se a passar la vetllada al saló de Mme. Cvietxina que vivia llavors a Persburg, llegien al matí unes pàgines de Condillac. Únicament les seves maneres eren més modernes. Era un cortesà fi, un home molt astut i res més. No entenia res en els afers, era d’escassa intel·lgència encara que sabia cuidar dels propis interessos: en això ningú no li passava la mà per la cara i sens dubte, això és la cosa més important.
(Del llibre d’Ivan Turguènev, Pares i fills. Badalona: Proa, 1929, p. 81-82)
* * *
Les temences del metge es justificaren i Lisa tot d’una començà a empitjorar, més que a la vigília no s’havien figurat Veltxàninov i Klàvdia Petrovna. Veltxàninov al matí trobà la malalta encara amb coneixement, tot i que cremava de febre; més tard assegurà que li havia somrigut i fins havia arribat a allargar-li la maneta ardorosa. Si era veritat o si només s’ho havia imaginat en un moment d’inconsciència per animar-se, no ho pogué pas esbrinar; en ésser nit, la criatura havia perdut ja el coneixement, i així continuà durant tot el curs de la malaltia. El dia que feia deu de la seva arribada a la torre morí.
Fou una época ben trista per a Veltxàninov; els Pogorièltsev arribaren a témer per ell. La més gran part d’aquells dies amargs romangué a la casa. Els darrers dies de la malaltia de Lisa es passà hores senceres assegut en un racó, aparentment sense pensar en res. Klàvdia Petrovna procurà distreure’l, però ell responia lacònicament, de vegades semblava com si el molestés la seva conversa. Klàvdia Petrovna no hauria esperat mai «que tot allò li produís tanta impressió». La quitxalleta el sabien distreure més fàcilment; fins de vegades reia amb ells, però gairebé cada hora s’alçava de la cadira, i de puntetes anava a donar una mirada a la malalta. De vegades li semblava que el reconeixia. D’esperances del seu guariment, no en tenia ni una, com no en tenia ningú, però no se sabia separar de la cambra on moria Lisa, i regularment seia a la cambra propera.
Dues vegades, però, en el transcurs d’aquells dies, desplegà una activitat extraordinària; un dia es decidí i corregué a Petersburg a trobar els metges més famosos i disposà una consulta. Una segona i darrera consulta tingué lloc la vigília de la mort de la malalta. Tres dies abans, Klàvdia Petrovna havia parlat a Veltxàninov de la necessitat ineluctable de cercar el senyor Trussotski: «En el cas d’una desgràcia, no seria possible d’enterrar Lisa sense ell». Veltxàninov balbucejà que li escriuria. Aleshores el vell Pogorièltsev declarà que el faria buscar per la policia. Veltxàninov finalment escriví dues ratlles i les portà a l’Hotel Pokrovski. Pàvel Pàvlovitx, com de costum, no era a casa, i confià la lletra a Maria Sissonevna perquè la hi donés.
(Del llibre de Fiodor Dostoievski, L’etern marit. Badalona: Proa, 1929, p. 127-128)
* * *
Tots estaven bons. No se’n podia pas dir estar malalt del fet que Ivan Ílitx de vegades es queixava que tenia un gust estrany a la boca, que a la banda esquerra del ventre hi havia quelcom que no estava com cal.
Però vetací que aquest malestar s’anà intensificant i es tornà, si no un dolor definit encara, almenys una constant sensació de pesadesa al costat i mal humor. Aquest mal humor, més accentuat cada dia, començà a minar en la familia Golovin aquella antiga satisfacció deguda a una vida fàcil i correcta. Marit i muller començaren a barallar-se cada vegada amb més freqüència i aviat s’esvaí aquell equilibri i aquella satisfacció, i tot just si aconseguien de conservar la decència. Les escenes foren altra vegada freqüents. Altra vegada vingueren aquelles petites illes, i tan poques, en què marit i muller podien avenir-se sense acabar explotant. I ara Praskòvia Fedòrovna deia, i no sense fonament, que Ivan Ílitx tenia un caràcter molt pesat. Amb el seu costum d’exagerar, deia que sempre l’havia tingut, aquell caràcter infernal, que li havia calgut tota la seva paciència per suportar-ho durant aquells vint anys. És cert que ara les raons eren mogudes per ell. Començava sempre a punxar al moment d’anar a dinar, i sovint quan començava a menjar, a la sopa. Llavors es fixava que alguna peça de la vaixella estava malmesa, que el menjar no era bo, que el noi posava el colze damunt la taula o bé tenia què dir del pentinat de la noia. I de tot, en donava la culpa a Praskòvia Fedòrovna. Aquesta al principi replicava i li deia coses poc agradables, però dues o tres vegades, al començament del dinar, s’enfurismà de tal manera que ella comprengué que es tractava d’un estat morbós que es manifestava a l’acte de prendre aliment i s’apaivagà: ja no replicà i solament s’afanyà a dinar. D’aquella submissió, Praskòvia Fedòrovna se’n féu un gran mèrit. En tragué la conclusió que el seu marit tenia un geni terrible i feia la seva vida malaurada i començà a plànyer-se. I com més es planyia més odi sentia pel marit. Arribà a desitjar que es morís, per bé que no podia desitjar-ho, car llavors no hi hauria el sou. I això encara l’enfurismava més en contra d’ell. Es considerava horriblement dissortada precisament perquè fins la mort d’ell no podia salvar-la i s’excitava i ho dissimulava, i aquella fúria dissimulada augmentava la seva excitació.
(Del llibre de Lleó Tolstoi, La mort d’Ivan Ílitx. Badalona: Proa, 1930, p. 66-68)
* * *
Quan Hell saltà del tren parava de ploure. Fins aleshores tot el paisatge, en lliscar per davant dels vidres regalimants de la finestra del cotxe, havia fet l’efecte a Hell de desenvolupar-se darrera una cortina estriada i xopa, amb les muntanyes al fons, enquadrades per núvols de cotó fluix mullat. Ara, però, en passar el jove viatger per davant de les parres que embellien l’edifici de l’estació, li semblà copsar com una mena de lluïssor d’argent succeint a tota aquella grisor i com si un sol poruc i tímid es volgués decidir tot d’una a eixir a donar un tomb, malgrat la boira i la maror. Hell es deturà un instant i, badant els narius, aspirà profundament l’aire. Aquell aire era humit i tenia flaire de bosc, una flaire sana, freda, aspra; potser tenia un xic d’olor de neu. Però també es destriava la fortor del quitrà; ben cert que aquell vent tan somort duia uns efluvis que recordaven el llac i la carena d’agun bot recentment enquitranat. Hell somrigué amb complaença; ficà el dit gros de la mà dreta entre les corretges de la motxilla i, bo i subjectant sota el braç esquerre una cartera de cartó, de factura molt modesta, eixí de l’edifici de l’estació.
–El senyor vol que li porti alguna cosa? –preguntà un marrec que tenia els peus, descalços, endinsats en les roderes humides del carrer. Hell es deturà; car mai no passava de llarg davant els infants. –Que voldries guanyar-te uns quants dinerons?– li féu. –Doncs, vés; jo també ho voldria; però, petit, no en tinc, no puc donar-te res. Espera’t –continuà, en veure que el menut es disposava a tombar-se, i tot regirant-se la butxaca:– No fas col·lecció de segells, tu? Llàstima! Podries dir-me on és el balneari?
-Ja us hi acompanyaré –replicà l’infant
Hell es posà la cartera entre les cames i tornà a regirar-se la butxaca de l’americana, de la qual tragué finalment un bocí de xocolata que oferí al noiet: –Si més no, t’obsequiaré amb alguna coseta, –li féu, no sense un cert to de superioritat.
(Del llibre de Vicki Baum, Hell al llac de les dames. Barcelona: Atena, 1935, p. 5-6)
_0.webp)
