[…] el model literari que encadena l’entramat poètic de Teresa Pascual és el de la sinceritat i sensibilitat, a través del qual dóna entitat poètica als elements més nimis de la vida quotidiana, al tedi i l’encant d’una menuda ciutat.
Remarca també que predominen principalment els temes relacionats amb l’amor, l’espai i el temps, emparats per la paraula poètica, el llenguatge. Aquest amor sol ser un amor físic, sensual i equilibrat, que en el llibre de Les Hores es veurà afectat per l’angoixa i la dificultat d’aconseguir plenament el caràcter de la persona estimada […] En aquest segon llibre, Les Hores, continua l’univers poètic del primer, però la seva és una veu més madura, perquè hi ha uns nous ingredients que l’eixamplen; aquells objectes quotidians superen la seva materialitat i es converteixen en transcendentals, van més enllà del sentit concret que tenen: Els meus carrers no són els teus carrers. / Sobre l’asfalt i els murs dels edificis, / la porpra inavesada del sol nou / fa vacil·lar el fred dels colors grisos.
(Francesc Calafat. Camp de mines. Poesia catalana del País Valencià, 1980-1990. València: Edicions de la Guerra, 1997)
* * *
[Arena] És un llibre que parla, sobretot, de l’amor i del desig. És un amor que adopta formes mutants i que és simbolitzat, justament, en l’arena: element purificador com l’aigua, abrusador com el foc, acollidor -reflex de seguretats, de repòs, de recers. Un amor que viu el conflicte del món i que moltes vegades li produeix derrota, tristor, desmai, però que al final sembla que li obri l’esperança a la claror i, per tant, a la vitalitat.
(Antoni Clapés. «Transitar per l’angoixa amb un punt d’esperança», Avui. Cultura, 27 de juny de 1993)
* * *
Des del punt d’arrencada que significa Flexo, la veu poètica mostra el despullament de la representativitat habitual de la realitat, una realitat que es vol abordar sense referents establerts per, més endavant, construir-la des de la precarietat.
Parlem d’una poesia marcada per les sensacions i les emocions que formen tot l’univers inefable, tot allò que va més enllà de les paraules, i que no és fàcil d’expressar […]
(Lluïsa Julià. «Aproximació a la poesia de Teresa Pascual», L’Aiguadolç, núm. 27, 2002, p. 61-70)
* * *
Ausades, Rebel·lió de la sal de Teresa Pascual (Grau de Gandia, 1952) és un poema difícil, escrit sense concessions de cap mena. És indubtable que en una primera ullada els seus versos semblen allunyats dels plantejaments estètics inicials de l’autora, que per al crític Francesc Català eren més sensitius que reflexius. Allunyats per un procés evolutiu, sens dubte, perquè l’estil d’aquesta poeta ha sigut sempre ben identificable en tots els llibres que ha publicat fins ara. Sensibilitat, sinceritat, sensualitat, una poesia de la quotidianitat on predominen els temes de l’amor físic, l’espai i el temps. I la veritat és que en els tres primers poemaris, Flexo (València, 1988), Les hores (València, 1988) i Arena (València, 1992) aquesta premissa es compleix a bastament si sintetitzem els seus eixos temàtics. Si bé és cert que en Arena, com ha escrit Enric Sòria, ja ens introdueix en un univers desolat, claustrofòbic, que ens parla del dolor, de la soledat i d’una saviesa amarga.
Evidentment, no és que hi haja perdut essència cap dels tres valors espirituals anteriors, la qüestió és que Rebel·lió de la sal, el sisè llibre que publica, és un poemari d’una gran intensitat conceptual on predomina una astringent voluntat simbòlica que obliga el lector a cercar per sota de les suferfícies verbals, a esbrinar el sentit del vent, a captar el sentit dels moviments del paisatge, de vegades subtilment dinàmics i premonitoris, d’altres d’una lentitud quasi estàtica. […]
La poesia de Teresa Pascual ha derivat cap a la reflexió metafísica dins d’un procés en el qual la sensualitat, la celebració dels sentits, s’ha convertit en un element sotmès a una exigent contenció espiritual, segurament amb voluntat de catarsi poètica. Una introversió amerada d’imatges on el fred és un element constitutiu de la contemplació […]. El lector ha de fer un esforç intel·lectual, si més no com a pas previ, per copsar la peculiar atmosfera d’un espai interior on predomina una poètica del silenci, com escriu la prologuista, Lluïsa Julià, i no hi trobem lloc per a l’emoció fàcil.
Són reflexions que es debaten entre el dolor i la desolació, ubicades en espais d’inquietant introspecció demiúrgica, paisatges simbòlics de la vida íntima de la poeta, de la seua infantesa, sobre els quals només podem intuir preguntes, imatges dominades per silencis, associats al vent, al fred, a l’oblit […]. Si de cas, l’única solidesa moral és la que atorga la materialitat dels paisatges; indicis, gestos, moviments al voltant dels quals s’articula la possibilitat d’una emoció […].
Aquest poemari de Teresa Pascual és, no cal dir-ho, un llibre dens, exigent amb el lector de poesia. Però una vegada ens hem endinsat hi trobarem una tenaç voluntat de recerca en el llenguatge que no deixa de colpir-nos els sentits i l’intel·lecte. La poeta ha trobat en el llenguatge poètic el camp d’experimentació adequat per a expressar-nos la seua tragèdia íntima. Definitivament, Teresa Pascual ha escrit amb Rebel·lió de la sal un dels llibres més ambiciosos de la seua trajectòria literària.
(Antoni Gómez. «El brandar de les palmeres», Levante. Posdata, 6 de febrer de 2009)
* * *
Ben sovint, el fet d’arribar a la maduresa literària significa aconseguir reelaborar amb encert alguns conceptes que han anat gestant-se en obres anteriors, així com també atènyer un bon grau de precisió en el llenguatge. Em sembla que Pascual ha aconseguit, en aquesta obra, una concentració verbal pròpia d’un alt nivell literari. I és que la textura poètica que es desprèn d’aquesta obra mostra clarament el domini de l’escriptora que trena amb gran facilitat els conceptes, el llenguatge i la plasticitat dels poemes. De fet, els versos malden per trencar el poderós espai en blanc que domina les pàgines del llibre i que, per contra, ens fa prendre consciència de la vàlua de la paraula. Aquest blanc i fred silenci aterrador ens alerta de la seva presència i esdevé el pal de paller de les reflexions poètiques de Pascual. Ens fa l’ullet, sovint, enmig de les imatges de vertigen com ara un balcó sense baranes, la immensitat de la mar, la lleugeresa de l’arena. Fins i tot, el silenci també fa evidents els límits de la paraula, tot esdevenint, contradictòriament, una bona font d’informació per a un jo líric que gaudeix d’hipersensibilitat comunicativa envers els petits detalls de l’existència humana. I és que, per a Pascual, la immanència acaba convertint-se en el sentit primer i únic de la seva existència. Els silencis del no-res són, en realitat, uns buits reblerts de sentit que afecten i infecten la línia temporal; és el final d’una etapa, i de la vida mateixa. Allò que importa es ralenteix i s’atura: resta en silenci, però latent, amb comunicació directa amb la poeta. Aquest silenci proporciona sentit a la presència i doncs a l’existència de les coses: manté l’equilibri entre la vida i la mort. És el vel que aixopluga les tensions poètiques del joc de la materialitat dels paisatges marins: la sorra, l’aigua, el vent transformen les palmeres i la terra en elements sense forma tot assumint així un cert sentit de lleugeresa.
(Laia Climent. «Les paraules del silenci», Caràcters, núm. 47, abril 2009)
* * *
Submergir-me en la poesia de la Teresa Pascual, llegir-la de cap a cap, m’ha descobert una obra sense por que, lluny del que ens és superflu, transita des de l’àmbit de l’estètica al de la filosofia per mostrar-nos allò que som. La seva, també a València Nord, és una poesia sense noses, despullada i concisa, que ens retorna a l’essencial amb imatges d’una extrema pulcritud; ara penso en «aquella línia blava que fa / de l’horitzó un espill infinit». Però no s’encalla en l’estètica, s’hi recolza i la supera omplint de veritat unes imatges que ens fan créixer.
Treballa els versos com qui esmola el ganivet fins a aconseguir que tinguin un tall precís i ens siguin tan colpidors com els fets essencials de la vida. Parla de la proximitat entre paraula i matèria per dir-nos que, més que no pas un cos, som sobretot allò que aquest cos diu, i amb una capacitat de síntesi extraordinària, ens enfronta a tot el nostre ésser: «Entre el tu i el no-res, els dos extrems / de la cànula porten l’infinit». Un infinit que se’ns mostra sàviament encabit en una poesia feta de bellesa i veritat.
(Ricard Garcia. «Teresa Pascual, bellesa i veritat», 2014)
* * *
Si llegir la poesia de Teresa Pascual és sempre una experiència enriquidora, el seu darrer llibre [València Nord] ho confirma amb escreix.
(Isabel Robles. «Panorama», Levante-EMV, 21 de març de 2015)
* * *
Teresa Pascual ha buscat noves formes de manifestar-se, d’influir, de decidir i d’acompanyar la poesia. Assisteix a l’escenari on es produeix el desordre, la inutilitat i la derrota i el descriu amb una estètica de la transcendència. Molts dels seus poemes ens impacten com una ràfega, com imatges fotogràfiques i/o pictòriques. Alguns poemes fins i tots ens recorden l’escola de pintura valenciana del segle XVII, la fórmula del clarobscur, els violents contrastos de llum i d’ombra. Contràriament al que pugui semblar pel que acabo de dir, Teresa Pascual sap molt bé, com deia Emily Dickinson, que ser poeta és ser un ferro roent, o sigui, fins a esdevenir llum, i també sap, com la poeta nord-americana, que la penetrant lucidesa és tan intensa que pot resultar insuportable.
(Neus Aguado. Presentació de Teresa Pascual al cicle «Dilluns de poesia», de la Institució de les Lletres Catalanes, setembre de 2015)
_0.webp)
