Narrativa infantil i juvenil Poesia Crítica literària o assaig Teatre Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres

David Paloma Sanllehí

David Paloma Sanllehí (Terrassa, 1969) és escriptor, traductor i professor.

És doctor en filologia catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona, professor a la Facultat de Ciències de la Comunicació i autor de diverses obres relacionades amb les ciències del llenguatge. També escriu contes per la revista Cavall Fort i articles acadèmics a revistes com Serra d’Or, Llengua Nacional o El Punt Avui.

En el camp de la ficció, publica diversos llibres de literatura infantil i juvenil com Quines vacances més llargues, Ulisses! (1995), Una medicina per no plorar (Edebé, 1996), traduïda a diversos idiomes, Un quilo de manies (2002) o Petons de formatge (2005). En poesia, és autor de Deu postals d’Itàlia i altres poemes (Columna, 1990, Premi de Poesia Juvenil Joan Casellas), Sobre una poesia rosa (Columna, 1991, amb Maria Rosa Vila) i Amb tot el blau del mar (Columna, 1993). També és traductor del francès al català.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Pàgina elaborada per Bet Ajenjo per a l’AELC.
Documentació: arxiu de l’autor.
Fotografia: Mònica Montserrat.

Castellano

Pòrtic David Paloma Sanllehí castellà

David Paloma Sanllehí (Terrassa, 1969) es escritor, traductor y profesor.

Es doctor en Filología Catalana por la Universidad Autónoma de Barcelona, profesor en la Facultad de Ciencias de la Comunicación y autor de varias obras relacionadas con las ciencias del lenguaje. También escribe cuentos para la revista Cavall Fort y artículos académicos en revistas como Serra d’Or, Llengua Nacional o El Punt Avui.

En el campo de la ficción, publica varios libros de literatura infantil y juvenil como Quines vacances més llargues, Ulisses! (1995), Una medicina per no plorar (Edebé, 1996), traducida a distintos idiomas, Un quilo de manies (2002) o Petons de formatge (2005). En poesía, es autor de Deu postals d’Itàlia i altres poemes (Columna, 1990, Premio de Poesía Juvenil Joan Casellas), Sobre una poesia rosa (Columna, 1991, junto a Maria Rosa Vila) y Amb tot el blau del mar (Columna, 1993). Además, es traductor del francés al catalán.

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Página elaborada por Bet Ajenjo para la AELC.
Documentación: archivo del autor.
Fotografía: Mònica Montserrat.

English

Pòrtic David Paloma Sanllehí english

David Paloma Sanllehí (Terrassa, 1969), a writer, translator, and teacher, has a PhD in Catalan Philology from the Autonomous University of Barcelona where he now teaches in the Faculty of Communication Studies. He has published several works in the field of language sciences, and also writes stories for the magazine Cavall Fort, as well as academic articles for such publications as Serra d’Or, Llengua Nacional, and El Punt Avui.

In the domain of fiction, he is author of several books for children and young people, among them Quines vacances més llargues, Ulisses! (1995), Una medicina per no plorar (Edebé, 1996 – and translated into several languages), Un quilo de manies (2002), and Petons de formatge (2005). He has also published the poetry collections Deu postals d’Itàlia i altres poems (Columna, 1990, winner of the Joan Casellas award for poetry for young people), Sobre una poesia rosa (Columna, 1991, coauthored by Maria Rosa Vila), and Amb tot el blau del mar (Columna, 1993). He also translates from French to Catalan.

He is a member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan language Writers – AELC).

Web page: Bet Ajenjo for AELC.
Documentation: Author’s personal files.
Photography: Mònica Montserrat.
Translation: Julie Wark.

Biografia

David Paloma Sanllehí neix a Terrassa el març del 1969, segon fill del professor Lluís Paloma i la bibliotecària Anna Maria Sanllehí. De ben petit esdevé un lector àvid, especialment gràcies a la revista Cavall Fort, als còmics de Tintín i a les “Joyas Literarias Juveniles”. Estudia a l’Escola Pia i a Cultura Pràctica, de Terrassa.

Atret per la llengua i la literatura, l’any 1992 es llicencia i el 1997 es doctora en filologia catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona, on des de llavors imparteix docència a la Facultat de Ciències de la Comunicació. Guanya el premi de Poesia Juvenil Joan Casellas en dues ocasions (el 1989 amb Deu postals d’Itàlia i altres poemes i el 1990 amb Sobre una poesia rosa, escrit a quatre mans amb Maria Rosa Vila) i comença a publicar contes i reportatges en revistes com Cavall Fort, així com els primers llibres dedicats al públic infantil i juvenil: només l’any 1994 publica Guai del Paraguai!, Mireu quin monstre! i Un cocodril amb gana. Ha escrit una vintena de llibres; alguns s’han traduït a diverses llengües. Paloma també tradueix Alexandre Dumas i Jules Verne del francès al català.

Amb els anys, a més de tenir dues filles i de fer carrera acadèmica com a investigador, s’especialitza en divulgació de la llengua catalana amb llibres i articles a Serra d’Or, Llengua Nacional, El Punt Avui o Culturàlia amb un interès especial per lingüistes de renom, sobretot Pompeu Fabra, sobre el qual escriu diverses obres (Pompeu Fabra. Vida i obra en imatges, amb Jordi Manent; L’abecé de Pompeu Fabra; Ruta Pompeu Fabra. Barcelona i Ruta Pompeu Fabra. Prada i Bilbao, tots tres amb Mònica Montserrat). Ha estat al capdavant dels projectes Ruta Pompeu Fabra amb Mònica Montserrat i Camins del Català (Direcció General de Política Lingüística, 2024). També col·labora com a crític literari en diversos mitjans de comunicació, i s’interessa pel teatre i es forma com a dramaturg a la Sala Beckett – Obrador Internacional de Dramatúrgia.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

L’autor fent una conferència el 2018.
L’autor fent una conferència el 2018.

Premis

  • Premi de Poesia Juvenil Joan Casellas (1989): Deu postals d’Itàlia i altres poemes.

  • Premi de Poesia Juvenil Joan Casellas (1990): Sobre una poesia rosa.

  • Premi de Poesia Miquel Martí i Pol ex aequo (1992): Amb tot el blau del mar.

  • Premi Cavall Fort de divulgació (1994): “De viatge a Noruega”.

Diccionaris

  • Diccionari de barbarismes. Barcelona: Edicions 62, 1997. [Amb Albert Rico Busquets.]

  • Diccionaris de dubtes del català. Barcelona: Edicions 62, 1998. [Amb Albert Rico Busquets.]

  • Diccionari de pronunciació en català. Barcelona: Edicions 62, 2000. [Amb Albert Rico Busquets.]

  • No et confonguis! Barcelona: Empúries, 2005. [Amb Albert Rico Busquets.]

  • Diccionari de dubtes i barbarisme. Barcelona: Educaula 62, 2014. [Amb Albert Rico Busquets.]

Vincles

Comentaris d'obra

La segona raó és que els poetes han afrontat aquest repte de l’escriptura compartida amb rigor. Certament, el recull no presenta fissures […], i totes dues veus en fan una d’indiscernible. De més a més, s’hi reconeix, per poc que hi forcem la vista, una estructura ben calculada i, el que és més important, equilibrada: amb una primera part —que dóna títol al llibre— formalment diversa i, alhora, tan controlada en el contrast dels dos eixos —que d’una forma immediata ha distingit la tipografia—; la segona, “Tessitura triple”, configurada —com indica el títol— de forma tripartita a partir de formes tan clàssiques com la tanka i el sonet.

(Jordi Llavina. Pròleg a Sobre una poesia rosa. Barcelona: Columna, 1991, p. 7-8)

* * *

L’autor sap crear un món de vaques humanitzades i esbojarrades molt coherent al llarg de l’obra, i el riure està assegurat amb les activitats de cada vaca, a estones potser més per a l’adult, ja que compta amb més referents.

(Pep Molist: “Vaques Guapes”, El Faristol, 1 de març del 2004. En línia)

* * *

Amb aquest recorregut per quaranta sèries, David Paloma i Mònica Montserrat aconsegueixen despertar les ganes de tornar-les a veure, de recuperar les històries, les frases i els personatges. Posen, en certa manera, llum a la foscor de la memòria de quaranta anys, que comença a ser fràgil en alguns casos. I els ho hem d’agrair molt.

(Elisenda Bernal. Pròleg a Me l’imaginava més gran. Barcelona: Rosa dels Vents, 2024, p. 12)

Entrevistes

—Parlem de la seva obra. Vostè també ha publicat diccionaris i contes. Li han traduït contes a diversos idiomes, oi?
—Una medecina per no plorar fins i tot me l’han traduït al xinès mandarí i al coreà. Va ser tota una sorpresa perquè és una història infantil molt simple. De vegades, hi poses molts més recursos i no funciona tan bé. Suposo que hi devien influir les il·lustracions de la Mercè Arànega (no és l’actriu), que va fer uns dibuixos molt tendres.

—No ha escrit mai novel·les per a adults?
—Tinc una peça de misteri i una obra de teatre encara inèdites.

—També és traductor, oi?
—Sóc traductor ocasional i lingüista vocacional. He traduït obres de Verne i Dumas al català, però d’això ja fa anys. Per exemple, Els tres mosqueters. Ara justament fa 150 anys de la mort d’Alexandre Dumas. Aquí és un aniversari que ha passat desapercebut. A França sí que ho estan commemorant.

(Dolors Font: “Sóc un lingüista vocacional”, Diari de Terrassa, 29 de febrer del 2020. En línia)

* * *

—Com va sorgir la idea del llibre Paraula d’Andorra?
—Ve d’un Sant Jordi de fa dos anys. El Sant Jordi del 2019 va començar el butlletí digital Culturàlia amb l’Arnau Colominas i la Lara de Miguel i, aprofitant la presentació del llibre L’abecé de Pompeu Fabra, vam sortir a parlar del projecte de Culturàlia i ens vam engrescar a fer setmanalment una història d’una paraula d’Andorra. Tot això ve d’un document tècnic que va fer l’Institut d’Estudis Catalans el 2018-2019 en què subratllava 46 paraules d’Andorra i els donava carta de lèxic estàndard perquè es poguessin utilitzar. Això està bé perquè és una reivindicació històrica del Principat i de la gent que s’ha mogut entorn de la llengua del reconeixement normatiu de determinades paraules.

—I dels articles al llibre?
—Quan es va acabar la secció, després d’un any, va sorgir l’oportunitat de fer el llibre. Ens vam engrescar i surt un llibret que té la seva gràcia perquè no són històries llargues, complicades, massa especialitzades. Simplement, en cadascuna d’aquestes paraules et diuen la informació bàsica, com el que volen dir, on s’havien recollit, i, sobretot, el que hi ha és el contacte amb la societat andorrana. Les paraules no tenen vida si no hi ha homes i dones al darrere que les parlen. Al final de cada paraula hi ha un codi amb la silueta del mapa d’Andorra per indicar on es parla, així com, també hi ha un codi QR per si una persona vol veure la imatge.

(Alba Llacuna: “Entrevista a David Paloma”, El Periòdic, 19 d’abril del 2021. En línia)

Antologia

Rue Foncet

Tret de vosaltres, cap cosa no importa.
Ho dic avui que el mar és molt més blau 
i més extrem el sentit de la pau 
dels dies. Quan ara una tarda absorta 
se m’apodera intensament i lenta 
i sento el gust profund de la ciutat.
Ho sé: el curs de la felicitat 
ve d’un passat més íntim que s’esventa.

(Dins d’Amb tot el blau del mar, 1993, p. 39)

* * *

Vet aquí doncs que, en un acte decidit i conscient, el comte Guifré el Pelós va treure’s de sota la cuixera dreta un mòbil d’última generació, producte homologat conforme a la reglamentació europea, amb targeta SIM, format micro, amb el qual, sense ni tan sols incorporar-se, va trucar al Servei d’Assistència Mèdica Personalitzada 24 hores. 

En cinc minuts va arribar un helicòpter. En va baixar un metge amb bata blanca, va visitar el pacient i va decidir portar-lo a un bon hospital per atendre’l millor. 

I el que són les coses: no ha passat a la història aquest episodi del tot excepcional a l’alta edat mitjana sinó l’altre, el de les quatre barres, que sens dubte van acabar apareixent verticals segons usos i costums en els escuts.

(Dins de Vuit històries curiosament actuals, 2002, p. 40-41)

* * *
 

És ben cert que Prada era un punt apartat de la vida cultural i política dels catalans de Montpeller, i en certa manera aïllat, cosa que va fer que Fabra pensés en altres llocs on traslladar-se. Destaquen Beaumes-de-Venise (Baumas de Venisa, en occità), al nord d’Avinyó, i Olliergues (Olhèrgas), al departament del Puy-de-Dôme, encara més al nord, no gaire lluny de Lió. Finalment, es va decidir per tornar a la Catalunya del Nord. Però abans d’arribar a Prada, va anar primer a Perpinyà. Va passar uns quatre mesos a l’Hôtel de la Paix, a la rue de Quéya, des del juny de 1942 fins a mitjan octubre, i uns tres mesos més, després, a la rue des Augustins, 37. En alguna altra font es parla d’un apartament en el carrer de la Fusteria.

(Dins de Ruta Pompeu Fabra. Prada-Bilbao, 2018, amb Mònica Montserrat, p. 63)