Novel·la Narrativa breu Crítica literària o assaig Obres traduïdes Altres Infantil i juvenil Estudis sobre l'autor/autora

Vicenç Pagès Jordà

1963-2022

Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963 – Torrella de Montgrí, 2022). Escriptor, professor i crític literari.

Comença el seu itinerari literari l’any 1990 amb el recull de contes Cercles d’infinites combinacions. És autor de les novel·les El món d’Horaci (1995), revisada i reeditada el 2016, Carta a la reina d’Anglaterra (1997), La felicitat no és completa (2003), Els jugadors de whist (2009), Dies de frontera (2014) i Robinson (2017), així com dels volums de contes, En companyia de l’altre (1999), El poeta i altres contes (2005), i el recopilatori Exorcismes (2018). Destaquen també l’assaig sobre escriptura Un tramvia anomenat text (1998), De Robinson Crusoe a Peter Pan. Un cànon de literatura juvenil (2006), Clàssics revisitats (2018), Memòria vintage (2020) i Kennedyana (2022).

Com a escriptor, es distingeix per l’experimentació textual i la narrativa fragmentària, motius que configuren un univers propi, juntament amb un equilibri entre la formació clàssica i una sòlida construcció de la realitat i del subjecte. Tot plegat, sempre, amb una bona dosi d’humor i d’ironia. És un autor que es posa a prova a ell mateix en cada llibre, i tant proposa al lector una novel·la-assaig, com un diccionari d’una generació o una història centrípeta.

És mereixedor, entre d’altres, del Premi Nacional de Cultura, el Crexells, el Sant Jordi de novel·la, el Mercè Rodoreda de contes i el Premi Crítica Serra d’Or d’assaig. Les seves obres han estat traduïdes al castellà, a l’eslovè i al francès.

Vicenç Pagès Jordà exerceix de professor a la Universitat Ramon Llull i a l’Aula d’Escriptura de Girona. Ha col·laborat en mitjans escrits com Diari de Barcelona, Avui, L’Avenç, Revista de Girona, El Periódico, El Punt Avui, Presència o La República.

 

Pàgina elaborada per Sara Serrano Valenzuela per a l’AELC.
Documentació: arxiu familiar.
Fotografia de portada: © Josep Anton Rojas Diago (2021).

Castellano

Vicenç Pagès Jordà castellano

Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963 – Torrella de Montgrí, 2022). Escritor, profesor y crítico literario.

Inicia su itinerario literario en 1990 con los cuentos de Cercles d’infinites combinacions. Es autor de las novelas El món d’Horaci (1995), revisada y reeditada en 2016, Carta a la reina d’Anglaterra (1997), La felicitat no és completa (2003), Els jugadors de whist (2009), Dies de frontera (2014) y Robinson (2017). También publica los cuentos de En companyia de l’altre (1999), El poeta i altres contes (2005), y el recopilatorio Exorcismes (2018). Destacan el ensayo sobre escritura Un tramvia anomenat text (1998), De Robinson Crusoe a Peter Pan. Un cànon de literatura juvenil (2006), Clàssics revisitats (2018), Memòria vintage (2020) y Kennedyana (2022).

Como escritor, se distingue por la experimentación textual y la narrativa fragmentaria, motivos que configuran un universo propio junto con el equilibrio entre la formación clásica y una sólida construcción de la realidad y del sujeto. Todo eso, siempre, con una buena dosis de humor y de ironía. Es un autor que se pone a prueba a él mismo en cada libro, proponiendo al lector una novela-ensayo, un diccionario de una generación o una historia centrípeta. 

Recibe, entre otros, el Premi Nacional de Cultura, el Crexells, el Sant Jordi de novela y el Mercè Rodoreda de cuentos. Sus obras han sido traducidas al castellano, al esloveno y al francés.

Fue profesor de la Universitat Ramon Llull y del Aula d’Escriptura de Girona. Colaboró en la prensa escrita en publicaciones como Diari de Barcelona, Avui, L’Avenç, Revista de Girona, El Periódico, El Punt Avui, Presència o La República.

Página elaborada por Sara Serrano Valenzuela para la AELC.
Documentación: archivo familiar.
Fotografía de portada: © Josep Anton Rojas Diago (2021).

English

English Vicenç Pagès Jordà

Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963 – Torrella de Montgrí, 2022) was a writer, teacher, and literary critic.

He made his literary debut in 1990 with the short story collection Cercles d’infinites combinacions. This was followed by the novels El món d’Horaci (1995 – reissued in a revised version in 2016), Carta a la reina d’Anglaterra (1997), La felicitat no és completa (2003), Els jugadors de whist (2009), Dies de frontera (2014), and Robinson (2017); the short story collections, En companyia de l’altre (1999), El poeta i altres contes (2005); and the compilation Exorcismes (2018). Notable, too, is his essay on writing, Un tramvia anomenat text (1998), and other works like De Robinson Crusoe a Peter Pan. Un cànon de literatura juvenil (2006), Clàssics revisitats (2018), Memòria vintage (2020), and Kennedyana (2022).

As a writer, he was known for experimentation in his texts and his fragmentary storytelling style, both of which, together with his classical training and a robust construction of reality and of his subject, shaped a singular universe. Moreover, his works always conveyed good doses of humour and irony. With every book, he was always testing himself, sometimes presenting the reader with a novel-essay, or a dictionary of a generation, or a centripetal story.

Among the awards he received were the National Prize for Culture, the Crexells Prize, the Sant Jordi (St George) Prize for the Novel, the Mercè Rodoreda Short Story Prize, and the Serra d’Or Critics’ Prize for the Essay. His works have been translated into Spanish, Slovenian, and French. 

Vicenç Pagès Jordà was a lecturer at the Ramon Llull University and the Aula d’Escriptura (Writing School) of Girona. He wrote for the media outlets Diari de Barcelona, Avui, L’Avenç, Revista de Girona, El Periódico, El Punt Avui, Presència, and La República.

Web page: Sara Serrano Valenzuela for AELC.
Documentation: Family files.
Cover photograph: © Josep Anton Rojas Diago (2021).
​​​​​​​Translation: Julie Wark.

Biografia

Vicenç Pagès Jordà neix a Figueres el 14 de desembre de 1963, on transcorre la seva infantesa i adolescència. Estudia Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona, secció Periodisme (1981-1986), formació a cavall entre periodisme i humanitats. Des de 1983 és membre de l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana (AJELC). Durant una època, coordina la revista Catalònia Cultura (1986-1988) i el suplement literari del Diari de Barcelona (1990-1991). Entre els anys 1991 i 1995 treballa per a les editorials Llibres de l’Índex, Ediciones de la Tempestad, Susaeta, Tikal i Alimara. El 1993 ja imparteix classes d’expressió escrita i tallers literaris.

En paraules del mateix autor, «alguns fets que expliquen com soc també poden explicar per què escric (potser en una altra persona no n’hi hauria hagut prou, però en el meu cas hi van contribuir, tot i que no sé si de manera decisiva). Fets com néixer en una època sense gadgets electrònics, créixer en una ciutat avorrida, ser el germà petit. Fets com el tedi, la soledat, la introversió. Fets com la poca traça amb els esports, la selecció de lectures obligatòries, els llibres que hi havia a casa, la simpatia de les bibliotecàries, els amics que vaig tenir, alguns mestres que em van tocar. Fets com la mandra o la incapacitat per dur a terme tot el que em passava pel cap. Sigui com sigui, a l’escola escrivia un diari en castellà, a l’institut em vaig passar al català i vaig assajar la ficció, a la universitat vaig conèixer companys que escrivien, després vaig guanyar algun premi literari, vaig publicar el primer llibre».

Aquest llibre és el recull de contes Cercles d’infinites combinacions (1990), que veu la llum un any després de guanyar la Biennal de Barcelona en l’àmbit de literatura. El segueix Grandeses i misèries dels premis literaris (1992), amb un miler de citacions textuals extretes de llibres i premsa. Més endavant arriba la seva obra més ambiciosa, El món d’Horaci (1995), una combinació de ficció i assaig creatiu que la converteix, segons diu la faixa de la darrera edició, en «la novel·la catalana més comentada i menys coneguda dels anys noranta». El 1996 guanya el premi Marià Vayreda amb Carta a la reina d’Anglaterra (1997), un exercici per narrar mil anys de la vida del protagonista en cent pàgines. El segueix Un tramvia anomenat text (1998), un assaig sobre l’escriptura que considera el text «com una barreja indestriable d’inspiració i ofici, de geni i competència, de màgia i disciplina». El mateix any 1998 rep el Premi Documenta per En companyia de l’altre (1999), un nou recull de contes al voltant del tema del doble. Continua publicant a través de reconeixements, ja que el 2003 guanya el Premi Sant Joan amb La felicitat no és completa, un llibre a mig camí entre l’experimentació i la senzillesa. La reedició de l’obra el 2015 inclou la postil·la «Àngel Mauri i jo», protagonista de la novel·la i alter ego de l’autor.

Paral·lelament a la seva activitat literària, entre el 1997 i el 2003 és professor de secundària de llengua catalana i literatura. A partir del 2003 exerceix de professor d’estètica i, més endavant, de llengua i literatura a la Universitat Ramon Llull, fins al 2022.

El 2004, amb els vint-i-sis relats de mirada tragicòmica que aplega El poeta i altres contes (2005), obté el Premi Mercè Rodoreda. El 2006 apareix De Robinson Crusoe a Peter Pan. Un cànon de literatura juvenil. El 2009 publica la seva novel·la més coneguda, Els jugadors de whist, un fenomen a partir de l’era Fotolog que el farà guanyar molts lectors i el reconeixement de la crítica, i el 2011, El llibre de l’any, un almanac literari format per cinquanta-tres textos il·lustrats per Joan Mateu. El 2013 guanya el Premi Sant Jordi de novel·la amb Dies de frontera (2014), i aquest mateix any apareix el seu primer i únic conte infantil, La llentia viatgera. El 2017 s’atreveix amb una novel·la sense espai ni temps, Robinson, i també publica La música i nosaltres, una mirada als anys de la Transició. Un any més tard apareix Exorcismes, una antologia personal que recull els contes de l’escriptor en una edició repensada. També de 2018 és el recull de citacions Les olors en la literatura, que tindrà continuïtat l’any 2020 amb Les pudors en la literatura. El mateix 2020 es publica Memòria vintage, una mena de diccionari cultural sobre la generació del baby boom. Col·labora en nombrosos mitjans escrits com a crític literari. És el cas de l’Avui, L’Avenç, El Periódico, El Punt Avui, Presència, Revista de Girona o La República.

Vicenç Pagès Jordà mor el 27 d’agost de 2022 a l’edat de cinquanta-vuit anys. Pòstumament es publica Kennedyana. La dinastia que va crear la trama perfecta (2022), un assaig molt personal sobre la família Kennedy a partir de l’assassinat de JFK, un fet present en gran part del corpus literari de l’autor.

El plus de vida de Vicenç Pagès Jordà: «Per mi, escriure continua sent una extensió del viure, un viure enriquit, augmentat, experimental: un plus de vida. Els meus personatges són les meves vides no viscudes, desenvolupaments incerts, complecions que s’anul·len entre si. No sorgeixen del no-res, sinó d’una llavor interna que, per la raó que sigui —la manca de temps o de convicció, o bé les circumstàncies— no s’ha desenvolupat del tot. Així, obtindríem tot de vessants que es poden recombinar i graduar fins a l’infinit: l’epicúria, la lúdica, la infantil, la romàntica, l’analítica, la nostàlgica, la rutinària, l’obsessiva, la superficial…»

Per nosaltres, llegir la seva obra serà una extensió de fer-lo viure.

(Les citacions de l’autor pertanyen a «Qui soc, per què escric», publicat a Lletra (2015). En línia)

Arxiu familiar (1970).
Arxiu familiar (1970).
Retrat de Jordi Puig (2003).
Retrat de Jordi Puig (2003).
Arxiu familiar (2013).
Arxiu familiar (2013).
Arxiu familiar (2015).
Arxiu familiar (2015).
L'autor a la jornada de narrativa breu de l'AELC (2021) © Carme Esteve / AELC
L'autor a la jornada de narrativa breu de l'AELC (2021) © Carme Esteve / AELC

Premis

  • Biennal de Barcelona (1989).
  • Premi Ciutat de Palma de relat breu (1990): «Cercles d’infinites combinacions».
  • Premi Marià Vayreda (1996): Carta a la reina d’Anglaterra.
  • Premi Documenta (1998): En companyia de l’altre.
  • Premi Sant Joan de narrativa (2003): La felicitat no és completa.
  • Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions (2004): El poeta i altres contes.
  • Premi Crexells de narrativa (2009): Els jugadors de whist.
  • Premi El Setè Cel de Salt (2009): Els jugadors de whist.
  • Premi Sant Jordi de novel·la (2014): Dies de frontera.
  • Premi Nacional de Cultura (2014).
  • Premi Maria Àngels Anglada de narrativa (2015): Dies de frontera.
  • Premi Crítica Serra d’Or d’assaig (2023): Kennedyana.

Exorcismes.

Antologia triada, revisada i reordenada per l’autor amb els millors contes de Cercles d’infinites combinacions (Empúries, 1990), En companyia de l’altre (Edicions 62, 1999) i El poeta i altres contes (Proa, 2005), tots tres introbables.

Coberta d'Exorcismes.
Coberta d'Exorcismes.

Vincles

Comentaris d'obra

Kennedyana és un retrat literari de misteri amb una trama perfecta perquè no s’acaba mai. Gènere de fusió entre la ficció i la no-ficció, Pagès Jordà destapa –amb fonaments d’anys d’estudi– una de les famílies més cèlebres del món, a la qual coneix tothom per haver viscut l’esplendor, el luxe i la riquesa de cara enfora i els escàndols, els accidents i els assassinats de portes endins. L’autor avisa amb el subtítol de l’essència literària (i cinematogràfica) que li suscita la trajectòria de la família Kennedy. Amb més o menys deteniment, Vicenç Pagès Jordà ja havia citat, en molts dels seus llibres, l’entorn biogràfic, les llegendes i les contradiccions al voltant d’una saga que el va fascinar tota la vida.

Anna Carreras. Diari Ara, 29 novembre 2022. En línia

* * *

No deixa de ser curiós que un dels autors més paradigmàticament postmoderns de la literatura catalana sigui, alhora, un dels que té un mètode de treball i un ritme de producció diguem-ne més flaubertians: la minuciositat, l’ambició ben dirigida però mai apressada, la constància… I tampoc no és que la bibliografia de Pagès Jordà sigui minsa, en termes quantitatius. Tres llibres de relats, una nouvelle (l’excel·lent i exitosa Carta a la reina d’Anglaterra) i quatre novel·les extenses, més centenars de ressenyes de llibres i un parell d’assaigs sobre matèries relacionades amb l’escriptura i la literatura, fan una obra més que considerable. És un volum d’obra que es troba lluny, en tot cas, del que presenten les bibliografies de la majoria d’autors de la generació dels 70.

Pere Antoni Pons. «Vicenç Pagès Jordà, flaubertianament postmodern», a Serra d’Or, núm. 689 (maig 2017), p. 46-49. En línia

* * *

L’autor controla perfectament les veus narratives i la quantitat ingent de referents culturals que ajuden a construir la trama; a més, evita que la novel·la es converteixi en un àlbum de cromos o un cant nostàlgic al passat perdut, ja que cada una de les referències, sia literàries, musicals, cinematogràfiques o de qualsevol altra disciplina, serveixen per caracteritzar els personatges o per carregar de força les escenes. És el cas, per exemple, de la música que acompanya l’inici de la relació entre en Jordi i la Nora/Blondie o les lectures d’en Biel. A la vegada, les noves tecnologies, lluny de l’esnobisme, esdevenen el motor de bona part de la trama, ja que, per exemple, els fotoblogs de la Halley transmeten al lector un percentatge important de la informació. Si ens quedem només amb la idea que la novel·la és un artefacte narratiu ben travat, li restarem mèrit per altres bandes. És també un cop de puny a l’estómac, per tal com constata que hom no pot controlar el que li succeeix i que sempre hi ha fets que, sense que se n’adoni, li condicionaran inevitablement l’existència, la qual esdevindrà absurda.

Oriol González Turla. «Vicenç Pagès Jordà. Els jugadors de whist«, a Els Marges, núm. 90 (hivern 2010), p. 125-12. En línia

* * *

Vicenç Pagès Jordà s’ho inventa tot –els personatges, una manera de parlar i una manera de contar–, amb una intel·ligència narrativa ben esmolada; hi ha, per exemple, la imbricació i a la vegada distància irònica entre el cos de la novel·la i les notes a peu de pàgina. A més d’un paral·lel de la vida dels protagonistes, Pagès Jordà buscava una organització formal, una normativa autònoma, que arribessin a ser la necessitat interna d’El món d’Horaci, la llei arbitrària que aconsegueix instituir una nova realitat. […]
També és postulable que a El món d’Horaci hi ha un dels actes de luxúria –coit, fornicació o acte heterosexual, com vulguin– més ben escrits de la literatura catalana.

Valentí Puig, El País, 29 febrer 1996.

Entrevistes

—El cicle de la vida fa que tot pugui tornar a brotar: és un missatge optimista?
—El cicle de la vida és com és, ni optimista ni pessimista: naixem, creixem, ens reproduïm, morim. És aquest l’argument de l’obra, no tan sols morir, com deia Gil de Biedma. Si ens posem taoistes, ni el pessimisme ni l’optimisme no són procedents.

—Canviant de tema, com veieu ara la vostra primera novel·la El món d’Horaci?
—És un primer pas: com aquelles fotos en què et veus amb energia encara que et quedava molt per aprendre. També he de dir que sense aquella primera novel·la no existiria l’última. Encara més: m’agradaria que es reedités. No en renego gens, al contrari.

—Hi ha una línia seguida entre El món d’Horaci, La felicitat no és completa, Els jugadors de whist i la d’ara.
—Per mi, és una progressió. El món d’Horaci és situat en un pis de Barcelona on viuen estudiants empordanesos. La felicitat no és completa és situada íntegrament a l’Empordà, però amb una trama lleugera. Els jugadors de whist són tres novel·les situades a Figueres. Dies de frontera és una sola novel·la figuerenca, amb incursions a la Jonquera i Agullana.

—Un personatge d’Els jugadors de whist surt a Dies de frontera?
—Més d’un, però poc: són ‘cameos’. Un dels personatges nous apareix perquè ve a treballar al ‘bed and breakfast’ que ha muntat la Halley d’Els jugadors de whist després de tornar de Los Angeles. Sense aquest negoci no hi hauria les escenes de la Jonquera.

—Us agrada jugar amb la complicitat del lector?
—La novel·la és escrita en capes. Hi ha una interpretació mínima, que ha de ser suficient, i després una sèrie de capes: si has passejat per aquells carrers, si has vist aquelles pel·lícules, si has llegit les novel·les anteriors… Les capes són un plus, una mena de bonus track que et pots estalviar però del qual pots gaudir.

—A Figueres us deuen haver de fer un monument.
—Els meus objectius són literaris. No pretenia pas fer una guia turística, ni menys retratar un lloc idíl·lic, però Dalí tenia raó: ‘Que parlin de tu, encara que sigui bé.’

—Com compagineu ser escriptor i fer crítica literària?
—Vaig passar una època de crític incendiari, però ara els llibres dolents no m’encenen, sinó que m’enfonsen. Ja fa anys que vaig decidir que només m’acabaria els llibres que m’agradessin. Potser cal llegir llibres dolents durant una època, però no pas tota la vida. Això mateix es pot aplicar al periodisme i a la vida en general: sé que existeix La Razón i 13TV, però no em passo la vida mirant-les. No per escapisme, sinó per higiene. Per la mateixa raó, i per deferència cap al lector, introdueixo humor a les novel·les.

—Teniu un llibre que és un tresor: Un tramvia anomenat text. El plaer en l’aprenentatge de l’escriptura. És un referent per a la gent que vol aprendre a escriure. És possible combinar plaer, aprenentatge i escriptura?
—És possible. Ara els meus alumnes de Blanquerna Comunicació llegeixen Matar un rossinyol, de Harper Lee, que parla de racisme però també de compromís i de paternitat, i sobretot és una novel·la excel·lent. També hem llegit textos de Kafka. Si no ens familiaritzem amb textos bons, és impossible que mai n’escriguem.

Assumpció Maresma Matas. «Vicenç Pagès Jordà: ‘La clau és saber quan cal cedir i quan cal plantar-se'», a Vilaweb (17 març 2014). En línia

Antologia

El ciutadà té dret a conèixer les regles del text no solament per comunicar missatges clars i entenedors sempre que en tingui necessitat, sinó també per poder vulnerar aquestes regles amb la mateixa lucidesa amb què les vulneraven els romàntics. Els textos no literaris han de respectar les regles aristotèliques; els textos literaris poden respectar-les o bé transgredir-les. Quan les regles no es coneixen no es produeix un exercici de transgressió, sinó d’ignorància.

Un tramvia anomenat text. El plaer en l’aprenentatge de l’escriptura. Barcelona: Empúries, 2021 (p. 124).

* * *

En canvi, com més ets, menys fas i menys tens, una fórmula que algun dia desenvoluparé però avui no perquè avui em passaré un fantàstic dia no fent. 

El primer error és rentar-se la cara. L’economia mundial s’enfonsaria en qüestió d’hores si deixéssim de rentar-nos la cara cada dia quan ens aixequem, arrencant-nos els retalls de somnis amb la violència de l’aigua gelada. No cometré la bestiesa de posar-me a estudiar o a treballar i oblidar el meu primer somni geomètric d’avui, l’ansiada coincidència en el pla inclinat amb Helga, la-deesa-engendrada-amb-plaer.

El segon error és vestir-se quan existeixen aquests artefactes amb quadradets, fantasia o rombes (els millors, de lluny), dissenyats específicament per mantenir la calor onírica enganxada entre els plecs de les costelles i els de la samarreta, l’escalforeta segura dins la columna vertebral i la medul·la, i els pensaments pre-racionals en el caldo de cultiu calentó del mocador a la butxaca del BATÍ (si pot ser, de buatiné).

El tercer error és rentar-se les dents, renovar la saliva, eliminar les partícules de son que es barregen amb les engrunes de les bellaeaso i les xiquilín permetent així la síntesi metafísica, el naixement de les idees somiades fetes carn i tendrum en els foradets entre queixal i queixal i al forat reservat per quan arribi el seny —com més tard millor.

El quart error és afaitar-se, iniciar el matí automutilant-se, la cara regalimant sang, aconstumar-se a relacionar el nou dia amb tallets, una escorria d’alcohol a l’ampolleta i els renecs (les guerres, la típica activitat after-shave). 

El cinquè error és esbandir-se els somnis amb notícies, delegar els problemes individuals en conflictes genèrics, repassar les guerres, resseguir les manifestacions, escoltar els portaveus, memoritzar estadístiques, visualitzar gràfiques electorals, assabentar-se dels vencedors de partits de futbol i de bàsquet, estar al cas de quina actriu se separa i de quin cantant s’ajunta, tot aquest detritus que impedeix que se’ns desenvolupin les nostres MAGNÍFIQUES FLORACIONS INTERIORS.

I el sisè error, el pitjor, és sortir al carrer […].

El món d’Horaci. Barcelona: Empúries, 2016 (p. 136-137).

* * *

21 d’abril de 2007
14.40 hores

Assegudes en postures fotogèniques a les cadires de teca del jardí, unes quantes amigues de la Marta sembla que estiguin posant per a la revista Jalouse. Elles no ho saben, però en Jordi s’ha habituat a passejar-se pels seus fotologs. Està al dia de la seva vida virtual, dels nicknames amb què s’han rebatejat, de les aventures amb què entretenen l’oci.

Arriba a temps per sentir una de les frases de la Noia Labanda:
—I li vaig dir, jo me’n vaig al llit amb qualsevol, però tu ets especial. Agrega’m a favorits: és el més a prop que estaràs de mi.
—Que verra que ets —diu la PsychoCandy—. M’encanta.
I s’abracen com teletubbies.
Què se suposa que ha de fer, ara, ell? Fer veure que és sord?
—El pare de la núvia! —exclama la Halley, que s’aixeca i li fa dos petonets—. Coneixes totes aquestes ties bones?
Realment, és un bon planter. Totes duen vestit i sandàlies, cabells allisats, khol als ulls i llavis de color cirera. Predominen els serrells en diagonal, tret dels de la Halley i la Noia Labanda, que són rectes i curts. El que no acaba de discernir en Jordi és si són guapes de debò o només són joves. 
—Amb la padrina de boda suposo que ja us coneixeu, oi, Maixenka? —I, girant-se cap a en Jordi—: No sé si estàs al cas que es dedica al Land Art. S’està especialitzant en l’estudi de les escultures de rotonda. Bé, quan va escurada també dissenya estampats de llençols. 
—Ei! —es queixa la Maixenka, que té els ulls de color violeta i duu un vestit que recorda una pell de zebra—. Això és un cop baix. 
—En absolut —continua la Halley—. Ben macos que són. […].

Els jugadors de whist. Barcelona: Empúries, 2009 (p.133).

* * *

Avui, sona una cançó a la ràdio i de sobte resulta que l’havíem escoltat mil vegades, ens recordem de tots els matisos, encara que no sabríem dir si ens agrada ‒però tant és ja que per un moment deixa entrar l’aroma del temps.

La música i nosaltres. Una mirada als anys de la Transició. Valls: Cossetània Edicions, 2017 (p. 25).

* * *

Quan pots anticipar tot el que faràs al llarg del dia, quin sentit té aixecar-se del llit? No és mandra, sinó perfeccionisme. Digues, on estaràs millor?

Robinson. Barcelona: Empúries, 2017 (p. 82).