Prosa Poesia Crítica literària o assaig Teatre Obres traduïdes Obres completes Altres Estudis sobre l'autor/autora

Eugeni d' Ors

1881-1954

Eugeni d’Ors (Barcelona, 1881 – Vilanova i la Geltrú, 1954). Assagista, periodista, filòsof i crític d’art. La seva principal aportació a la literatura catalana és el Glosari, columna diària, signada amb el pseudònim de «Xènius», a La Veu de Catalunya, on va exposar un seguit de teories estètiques, polítiques i culturals que van donar nom i contingut al Noucentisme i es van convertir en el referent ineludible de tota una generació d’intel·lectuals. Va aplegar algunes de les «gloses» en volums com La Ben Plantada (1911), símbol idealitzat de la dona noucentista. Nomenat l’any 1917 director d’Instrucció Pública de la Mancomunitat, va ser destituït del càrrec tres anys després. Es va instal·lar a Madrid i va escriure la resta de la seva obra en castellà. El 1936 va donar suport a l’alçament militar contra la República i en plena guerra civil espanyola va ser nomenat Jefe Nacional de Bellas Artes. Posteriorment es va convertir en un dels intel·lectuals més destacats del règim franquista.

Pàgina elaborada per David Ventura-Marquié per a l’AELC.
Actualització: Nausica Solà.

Castellano

Castellano

Eugeni d’Ors (Barcelona, 1881 – Vilanova i la Geltrú, 1954). Ensayista, periodista, filósofo y crítico de arte. Su principal aportación a la literatura catalana es el Glosari, columna diaria, firmada con el seudónimo «Xènius», en La Veu de Catalunya, donde expuso una serie de teorías estéticas, políticas y culturales que dieron nombre y contenido al Noucentisme catalán, convirtiéndose en el referente ineludible de toda una generación de intelectuales. Reunió algunas de sus «glosas» en volúmenes como La Ben Plantada (1911), símbolo idealizado de la mujer novecentista. Nombrado en 1917 director de Instrucción Pública de la Mancomunitat catalana, fue destituido del cargo tres años después. Se instaló en Madrid y escribió el resto de su obra en español. En 1936 apoyó el alzamiento militar contra la República y en plena guerra civil española fue nombrado Jefe Nacional de Bellas Artes. Posteriormente se convirtió en uno de los intelectuales más destacados del régimen franquista.

Página elaborada por David Ventura-Marquié para AELC.
Actualitzación: Nausica Solà.

English

English

Eugeni d’Ors (Barcelona, 1881 – Vilanova i la Geltrú, 1954). Essayist, journalist, philosopher and art critic. His main contribution to Catalan literature is the Glosari(Glossary), a daily column which he signed under the pseudonym of «Xènius» in La Veu de Catalunya, where he presented a series of aesthetic, political and cultural theories which gave name and content to the movement of Noucentisme and which became the unavoidable reference for an entire generation of intellectuals. Some of these «gloses» (literally «ballads» but also referring to «glosses» (notes)) were collected in volumes like La Ben Plantada (Of Good Presence), of 1911, the title symbolising the ideal noucentista woman. In 1917 he was named director of Public Education of the Mancomunitat (association of Catalan municipalities) and was dismissed from the post three years later, following which he went to live in Madrid and wrote the rest of his work in Castilian. In 1936 he supported the uprising against the Republic and, in the midst of the Civil War, was named National Head of Fine Arts. He subsequently became on of the notable intellectuals of the Franco regime.

Web page: David Ventura-Marquié.
Up-date: Nausica Solà.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Eugeni d’Ors i Rovira va néixer a Barcelona, l’any 1881, de pare barceloní i mare cubana. Va estudiar el batxillerat al Instituto General Técnico, va iniciar la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona, i es va doctorar l’any 1905 a Madrid, amb la tesi Genealogía del Imperialismo (Teoría del Estado-Héroe). Més tard va cursar la carrera de Filosofia i Lletres, i es va doctorar en Filosofia l’any 1913 amb un treball anomenat Las aporías de Zenón de Elea y la noción moderna del espacio-tiempo.

De molt jove va col·laborar a la premsa catalana, tant a les revistes modernistes com Pèl i Ploma com a les de caràcter polític com El Poble Català, on va iniciar columnes l’any 1904 amb dos pseudònims, «Octavi de Romeu» i «Xènius».

L’any 1906, va iniciar a La Veu de Catalunya la seva obra cabdal, el Glosari. Des de 1906 i fins al 1920, sota el pseudònim de «Xènius», Eugeni d’Ors va escriure una columna diària on tractava temes d’actualitat artística, política i cultural. L’estil modern, àgil i innovador, poc usual en el periodisme català de començaments de segle, va provocar impacte en la societat catalana, que va convertir el Glosari en el referent ineludible de tota una generació d’intel·lectuals. Des de la seva tribuna diària a La Veu de Catalunya, diari oficial la Lliga Regionalista, Xènius va exposar un ideari cívic i estètic: el Noucentisme, oposat al que fins aleshores era dominant: el Modernisme.

Entre 1906 i 1910, Eugeni d’Ors va ser corresponsal de La Veu de Catalunya a París, on va cursar estudis de psicologia i filosofia. Va assistir al Congrés Internacional de Psicologia a Heidelberg l’any 1908, on va llegir els treballs Religio et libertas i Le résidu dans la mesure de la science par l’action, i al de Bolonya l’any 1911, on va presentar un estudi sobre La curiosité.

L’any 1910 va retornar a Barcelona i, convertit en l’intel·lectual català més popular i influent del moment, és nomenat secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans (1911). Prat de la Riba, líder de la Lliga Regionalista, va convertir Eugeni d’Ors en el filòsof i cap cultural del catalanisme polític. Des del seu càrrec, Ors va exercir el que molts van considerar una «dictadura cultural».

L’any 1911 va publicar el recull de «gloses» La Ben Plantada, la seva obra més popular. Hi presenta amb un llenguatge poètic i carregat d’ironia la figura de Teresa —La Ben Plantada—, símbol idealitzat de la dona noucentista. A Gualba, la de mil veus, l’autor mostra l’antítesi del món idíl·lic i feliç de la seva obra anterior, amb un relat romàntic de temàtica incestuosa i exagerant el barroquisme del seu estil.

L’any 1914, amb la fundació de la Mancomunitat de Catalunya, va dirigir l’Escola de Bibliotecàries, es va implicar en la construcció de la xarxa de Biblioteques Populars, i va ser membre del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat. L’any 1917, és nomenat Director d’Instrucció Pública. Aquesta acumulació de càrrecs, afegida a una personalitat egòlatra i exhibicionista, el va convertir en una figura polèmica.

La mort del principal protector d’Eugeni d’Ors, Prat de la Riba, l’estiu de 1917, va suposar també l’inici de l’eclipsi del personatge. Molt aviat es va evidenciar la incompatibilitat de caràcters entre Ors i el nou president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch. Aquesta hostilitat es va accentuar quan, durant l’agitació sindicalista revolucionària dels anys 1918-1920, Eugeni d’Ors va prendre partit per la CNT, actitud que va comportar el refús de la Lliga Regionalista, partit que representava els interessos de la burgesia catalana. L’any 1919, amb l’excusa d’una acusació de malversació de fons públics, va ser destituït del seu càrrec a la Direcció d’Instrucció Pública i, progressivament, de tots els altres càrrecs, i la seva figura va ser atacada pels qui abans havien estat els seus col·laboradors. Dolgut i ferit en el seu orgull, Ors va abdicar de la llengua catalana. L’any 1923 es va establir a Madrid i va escriure la resta de la seva obra en castellà. En aquesta segona etapa, destaquen especialment els seus treballs de crítica sobre art. Va ser membre de la Real Academia Española i de l’Academia de Bellas Artes de San Fernando.

L’any 1936 es va arrenglerar amb el govern rebel de Burgos, pel qual va ser nomenat Cap de la Jefatura Nacional de Bellas Artes. El 1938 va organitzar l’aportació espanyola a la Biennal de Venècia, va gestionar el retorn a Madrid dels quadres del Museo del Prado dipositats a Ginebra i el muntatge d’una Exposición Nacional de Arte Sacro a Vitoria (1939). En aquesta etapa va ser nomenat Doctor honors causa per la Universitat de Coïmbra (1938) i per la d’Aix-en-Provença (1941). Després de la guerra civil espanyola, es va convertir en un dels principals intel·lectuals del règim franquista.

El 1953 li va ser conferida amb caràcter excepcional la càtedra de Ciencia de la Cultura a la Universitat de Madrid.

Va morir el 25 de setembre de 1954 a Vilanova i la Geltrú, on acostumava a estiuejar, però va ser enterrat a Vilafranca del Penedès, d’on procedia la família de la seva mare. Aquell mateix any, en edició pòstuma, es va publicar La verdadera historia de Lidia de Cadaqués, considerat per uns l’obra que completa La Ben Plantada i un intent d’aproximació a Catalunya, i per altres un llibre autoapologètic i una mena de rectificació de La Ben Plantada. A partir de 1990, l’editorial Quaderns Crema inicia la publicació de l’Obra Catalana Completa, a cura del filòleg Josep Murgades.

L'autor.
L'autor.
Autoretrat.
Autoretrat.

Al txec

  • Ztepilá [La Ben Plantada]. Odeon, 1982.

    • Vincles

    Comentaris d'obra

    «El Glosari és la conseqüència directa de la imperiosa necessitat de professionalització per part del seu autor; però aquesta alhora esdevé factible en el marc de les possibilitats fornides per un periodisme en vies de consolidació, mogut pel propòsit no ja únicament d’informar, sinó també de crear estats d’opinió entre un públic cada cop més culturalitzat. I, ja en un altre ordre interpretatiu, per bé que igualment referible en part a les exigències i disponibilitats de difusió que presentaven els media periodístics, sembla evident també que cal adscriure el Glosari a la tradició de pensament fragmentat i d’exposició asistemàtica que, per mitjà d’aforismes, articles i assaigs breus, arrenca sobretot de Nietzsche i perdura fins als nostres dies […].

    El Glosari, doncs, com a mostra arquetípica de l’anomenat periodisme d’idees. D’un periodisme no pas anecdòtic —subjecte a la mera relació d’esdeveniments immediats i puntuals—, sinó categòric —amatent a fer lectures ideològiques, en la línia de l’essencialisme consubstancial amb la poètica arbitrària, de fets, personatges, situacions. Aquesta dimensió eminentment periodística del seu quefer quotidià és obvi que no se li escapava al mateix Ors; d’aquí potser que, ja en els primers mesos del Glosari, s’afanyés a fer l’elogi de l’ofici de periodista, en el qual veia el millor camí per exercir de filòsof en el temps present i per copsar, alhora, les tan ponderades «palpitacions del temps».

    El Glosari, altrament, es constitueix alhora en continent i en resultat d’un nou gènere: la glosa. Què és una glosa? Podríem definir-la en principi com un assaig breu, d’extensió gairebé mai no superior a una pàgina, on amb un estil llampant que cerca la persuasió, i a partir de símils i d’avinenteses vàries que depara l’actualitat nacional i estrangera, s’emeten judicis valoratius o s’invita a la reflexió sobre tot de temes i de circumstàncies d’ordre divers, concernents tant a individualitats destacables per una o altra raó, com sobretot a qüestions rellevants en un o altre sentit de la vida col·lectiva.

    (Josep Murgades. «Eugeni d’Ors», dins Historia de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, vol. 9, 1987)

    * * *

    Als inicis de la seva carrera literària escriví versos però aviat s’adonà que no seria un bon poeta, baldament mai no renunciés a compondre versos d’ocasió. Tampoc no pretengué esdevenir novel·lista. La novel·la era un gènere literari que no l’atreia pel que tenia d’estrictament narratiu, de mer anecdotisme […].

    No poden qualificar-se pròpiament de novel·les o de contes llargs ni La Ben Plantada ni Gualba ni altres treballs literaris seus com Oceanografia del Tedi, El Pobre Ramon, etc., en les quals, ultra presentant-nos un joc d’idees, l’autor descriu un enfilall d’esdeveniments. De fet, llur exposició ordenada queda reduïda al mínim indispensable, per a poder desenrotllar sobre ella l’especulació mental cara a Eugeni d’Ors i que constitueix l’element que, en realitat, l’ha determinat a emprendre l’obra. El que hi conta és secundari. […]

    Qui vulgui definir la personalitat literària d’Eugeni d’Ors en funció del conreu exclusiu o preferent d’un gènere toparà amb tants esculls que no tindrà altra solució que atorgar-li una classificació a part. No és un mer periodista, ni un novel·lista ni un dramaturg; és quelcom més que el conreador d’algunes d’aqueixes especialitats, sense que ho sigui ben bé del tot. Essencialment fou un gran escriptor ideològic afiliable al gènere dels afeccionats a contrastar i relacionar els conceptes i a suscitar les inquietuds mentals dels lectors; el que els francesos en diuen «brasseurs d’idées». Aquesta fou la seva vocació i hom ha d’admetre que l’acomplí amb èxit, puix que dintre del tipus de literats que —com a ell li agradava d’adscriure’s— poden considerar-se «especialistes en idees generals» la seva obra ha esdevingut modèlica.

    (Enric Jardí. Eugeni d’Ors. Barcelona: Aymà, 1967)

    Entrevistes

    —A lo largo de su copiosa producción, ¿se ha mostrado siempre fiel a sí mismo?
    —Siempre. Y quisiera hacer notar que mis escritos y mi vida vienen a constituir, en definitiva, un gran «opus» integrado por tres grupos de obras. A estos grupos podría darles los títulos respectivos de «Doctrina de la inteligencia», «El pensamiento ante el mundo» y «Heliomaquia» o acción en busca de la luz. Claro está que mi afirmación no quedará clara sin una glosa explicativa.

    —Pues glose usted, don Eugenio.
    —En mi primer grupo de obras, es decir, en mi «Doctrina de la inteligencia», el pensamiento se encara con su propia unidad. Así surge un personal sistema de filosofía, perfectamente estructurado, como sólo lo han hecho dos españoles antes que yo: Ramón Llull y Suárez. Mi sistema consta de una parte de filosofía teórica y otro de filosofía aplicada. Cada una de ellas está integrada por otras tres. La parte teórica, por una «dialéctica» o principio general del pensamiento, una «física» o estudio de la realidad inerte, y una «poética» o estudio de la realidad creadora. La parte de filosofía aplicada consta de los apartados siguientes: «El secreto de la Cultura», «El secreto del Arte» y «El secreto de los Ángeles». Tengo que publicar aún algunos títulos para dejar esta polivalente «Doctrina de la inteligencia», que constituye, como he dicho, el primer grupo de mis obras.

    —Vayamos al segundo.
    —En él forman aquellos de mis libros que representan el pensamiento encarado con la diversidad del mundo. Consta de mis «Glosarios», mis obras puramente literarias, y las series de comentarios sobre arte inscritas bajo el común epígrafe de «Index Sum».

    —Tercer grupo.
    —Está formado por mi acción personal, considerada como obra en la que el pensamiento se enfrenta con la necesidad de intervención activa en la vida. A este obrar mío le llamo «heliomaquia» o lucha por la luz. Distingo en ella tres fases: mi política cultural en Cataluña, mi acción de alcance mundial propugnando una unidad europea y, finalmente, mi actual etapa madrileña, con obras de fundación y ejercicio como la Academia Breve de crítica de Arte y mi intervención universitaria.

    (Santiago Albertí. «El hombre y su idea. Eugenio d’Ors», Revista, 2 de abril de 1953)