Poesia Crítica literària o assaig Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Discografia Estudis sobre l'autor/autora

Víctor Obiols

Víctor Obiols (Barcelona, 1960). Poeta, músic i traductor.

Llicenciat en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona (1985) i doctor en Literatura comparada per la Universitat de Southampton (1994), comença la seva trajectòria poètica molt aviat i, amb només catorze anys, publica el llibre Opus Zero (1974). Amb Carrer d’hivern (1983), obté el Premi Miquel de Palol de poesia dels Premis Literaris de Girona del 1982. També és autor dels reculls Versos i contracants (1997, Premi Màrius Torres del 1996), El croc de l’esfera (1999), Nòtules de misericòrdia per les criatures del goig (2009), D’un juny dur (2014) i Dret al miracle (2015, Premi Carles Riba de poesia del mateix any). A Sol de Lluna ple (2015) es recull la poesia de l’autor apareguda entre els anys 1974 i 1999. Professor, des del 2003, del Màster de Traducció literària de l’Idec-UPF, és traductor de títols com, entre d’altres, Un mes al camp (1990), de J.L. Carr, El fantasma de Canterville (1998), d’Oscar Wilde, La doma de la fiera (2000), de William Shakespeare, Mi música, mi vida (2009), de Ravi Shankar, El mite de l’etern retorn (2014), de Mircea Eliade o El dol és aquella cosa amb ales (2016), de Max Porter.

Sota el nom de Víctor Bocanegra, desenvolupa una carrera musical igualment rellevant. Juntament amb Pepe Sales forma el grup Bocanegra, amb el qual enregistren el disc Bocanegra U (1986). El treball Bloc de lírica dura (2005) és un homenatge a Sales, mort l’any 1994. També és autor dels treballs discogràfics Fonografies (2009), Villon. Les balades (2011), Cançons de l’Akídelara (2013) i Sacrilegis (2017), entre altres.

Víctor Obiols és membre del consell de redacció de la revista de poesia Reduccions i col·laborador habitual de mitjans com La Vanguardia, Diari de Barcelona, El Periódico, Caràcters i Ara. És director del Festival Internacional de Poesia de Barcelona (2004-2009) i, des del 2015, és professor de tècniques de poesia de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Fotografia: © Víctor Obiols.

Castellano

Castellano

Víctor Obiols (Barcelona, 1960). Poeta, músico y traductor.

Licenciado en Filología Clásica por la Universidad de Barcelona (1985) y doctor en Literatura comparada por la Universidad de Southampton (1994), empieza su trayectoria poética muy pronto y, con solo catorce años, publica el libro Opus Zero (1974). Con Carrer d’hivern (1983), obtiene el Premio Miquel de Palol de poesía de los Premios Literarios de Girona de 1982. También es autor de los libros de poesía Versos i contracants (1997, Premio Màrius Torres de 1996), El croc de l’esfera (1999), Nòtules de misericòrdia per les criatures del goig (2009), D’un juny dur (2014) y Dret al miracle (2015, Premio Carles Riba de poesía del mismo año). En Sol de Lluna ple (2015) se reúne la poesía del autor aparecida entre los años 1974 y 1999. Profesor, desde el año 2003, del Máster de Traducción literaria del Idec-UPF, es traductor de títulos como, entre otros, Un mes al camp (1990), de J.L. Carr, El fantasma de Canterville (1998), de Oscar Wilde, La doma de la fiera (2000), de William Shakespeare, Mi música, mi vida (2009), de Ravi Shankar, El mite de l’etern retorn (2014), de Mircea Eliade o El dol és aquella cosa amb ales (2016), de Max Porter.

Bajo el nombre de Víctor Bocanegra, desarrolla una carrera musical igualmente relevante. Junto a Pepe Sales forma el grupo Bocanegra, con el que graban el disco Bocanegra U (1986). El trabajo Bloc de lírica dura (2005) es un homenaje a Sales, muerto en 1994. También es autor de los trabajos discográficos Fonografies (2009), Villon. Les balades (2011), Cançons de l’Akídelara (2013) y Sacrilegis (2017), entre otros.

Víctor Obiols es miembro del consejo de redacción de la revista de poesía Reduccions y colaborador habitual de medios como La Vanguardia, Diari de Barcelona, El Periódico, Caràcters y Ara. Es director del Festival Internacional de Poesía de Barcelona (2004-2009) y, desde 2015, es profesor de técnicas de poesía de la Escuela de Escritura del Ateneu Barcelonès.

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC.
Fotografía: © Víctor Obiols.

English

Víctor Obiols

Víctor Obiols (Barcelona, 1960) is a poet, musician and translator.

With a degree in Classical Philology from the University of Barcelona (1985) and a PhD in Comparative Literature from the University of Southampton (1994) he embarked on his career as a poet at a very early age when he published the book Opus Zero (1974) when he was only fourteen. In 1982 he received the Miquel de Palol Prize for Poetry in the Girona Literary Awards for his Carrer d’hivern (1983). He is also author of the collections Versos i contracants (1997 – winner of the 1996 Màrius Torres Prize), El croc de l’esfera (1999), Nòtules de misericòrdia per les criatures del goig (2009), D’un juny dur (2014) and Dret al miracle (2015 – winner of the 2015 Carles Riba Prize for Poetry). The volume Sol de Lluna ple (2015) compiles Obiols’ work which was published between 1974 and 1999. A lecturer since 2003 in the Master’s Degree in Literary Translation at the Institute for Continuing Education at the Pompeu Fabra University, he has translated titles including J. L. Carr’s A Month in the Country (Un mes al camp, 1990), Oscar Wilde’s The Canterville Ghost (El fantasma de Canterville, 1998), William Shakespeare’s The Taming of the Shrew (La doma de la fiera, 2000), Ravi Shankar’s My Music, My Life (Mi música, mi vida, 2009), Mircea Eliade’s The Myth of the Eternal Return (El mite de l’etern retorn, 2014), and Max Porter’s Grief Is the Thing with Feathers (El dol és aquella cosa amb ales, 2016).

Using the pseudonym Víctor Bocanegra, he has forged an equally significant career in music. With Pepe Sales he formed the group Bocanegra and recorded the record Bocanegra U (1986). His work Bloc de lírica dura (2005) is his tribute to Sales who died in 1994. He has also produced the recordings Fonografies (2009), Villon. Les balades (2011), Cançons de l’Akídelara (2013), Sacrilegis (2017), and others.

Víctor Obiols is a member of the editorial board of the poetry magazine Reduccions and writes for the media publications La Vanguardia, Diari de Barcelona, El Periódico, Caràcters and Ara. He was director of the International Poetry Festival of Barcelona (2004-2009) and, since 2015, he has been teaching Poetry Techniques at the Barcelona Athenaeum School of Writing.

Víctor Obiols is a member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers –AELC).

Web page: Toni Terrades for AELC.
Photograph: © Víctor Obiols.
Translated by Julie Wark.

Biografia

Víctor Obiols Llandrich neix a Barcelona el 26 de maig del 1960.

L’any 1974, amb només catorze anys, publica el seu primer llibre de poesia, Opus Zero, publicat per Edicions 62. El 1976, apareix Bava per a vós, primer i únic número d’una revista literària que elabora conjuntament amb Francesc Abad, Miquel de Palol, Pere Rovira, Àlex Susanna i Lluís Urpinell, entre altres. L’any 1985 es llicencia en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona i, el 1994, es doctora en Literatura comparada per la Universitat de Southampton amb una tesi sobre l’obra poètica de Joan Ferraté.

Amb el recull de poesia Carrer d’hivern, publicat el 1983, obté el Premi Miquel de Palol de poesia dels Premis Literaris de Girona del 1982. Entre els anys 1989 i 1992 fa de lector de català a la Universitat de Bristol i, entre 1996 i 2008, exerceix com a professor de la Facultat de Ciències Humanes, Traducció i Documentació de la Universitat de Vic, on també ocupa càrrecs de gestió acadèmica. El 1997 publica l’assaig Catàleg general 1952-1981: la intertextualitat en l’obra poètica de Joan Ferraté i el llibre de poesia Versos i contracants, títol amb el qual guanya el Premi Màrius Torres del 1996. L’any 1999 apareix l’obra El croc de l’esfera. Té cura de l’edició de l’antologia de l’obra de Segimon Serrallonga Sempre voldré voler, de l’any 2007. L’obra poètica de Víctor Obiols té continuïtat amb els títols Nòtules de misericòrdia per les criatures del goig, del 2009, i D’un juny dur, del 2014. Amb el recull Dret al miracle obté el Premi Carles Riba de poesia de l’any 2015. El volum Sol de Lluna ple, del 2015, recull la poesia de l’autor apareguda entre els anys 1974 i 1999.

Com a traductor, des de l’any 2003 és professor del Màster de Traducció literària de l’Idec-UPF. És autor de nombroses traduccions com Un mes al camp (1990), de J.L. Carr, El fantasma de Canterville (1998), d’Oscar Wilde, La doma de la fiera (2000), de William Shakespeare, L’Ombra ardent (2014), de Michelle Paver, El dol és aquella cosa amb ales (2016), de Max Porter, o El mite de l’etern retorn (2014), de Mircea Eliade. També ha realitzat traduccions de títols de caire científic com Superar la esquizofrenia (2000) i Educar niños (2014), així com obres de temàtica musical com Miles Davis y Kind of blue (2002), Jagger: rebelde, rockero, granuja, trotamundos (2012) o Prince (2012).

Víctor Obiols compagina l’activitat com a poeta i traductor amb una carrera musical igualment rellevant i que signa amb el nom de Víctor Bocanegra. Estudia piano amb Rita Brosa, Àngel Soler i Agustí Fernàndez i cant amb Dolors Cortès i Kirby Navarro. Realitza estudis de música a l’Escola de Música de Vallvidrera, futura Aula de Jazz, dirigida per Lluís Claret, i a l’Estudi de Maria Anglada. L’any 1978 guanya el concurs de cantautors Atticus. Forma part de diverses formacions com Barucs o la banda Víctor Combo, amb la qual interpreta les seves pròpies composicions. El 1984 forma, juntament amb Pepe Sales, el grup Bocanegra amb el qual enregistren, el 1986, el disc Bocanegra U. El grup es dissol el 1988. L’any 1994 mor Pepe Sales, a qui l’autor ret homenatge en el disc Bloc de lírica dura, de l’any 2005. El 2009 publica Fonografies, àlbum que va acompanyat del llibret Nòtules de misericòrdia per les criatures del goig i, el 2011, apareix el CD Villon. Les balades. És autor, encara, dels treballs discogràfics Cançons de l’Akídelara, del 2013 i Sacrilegis, de l’any 2017.

Víctor Obiols és membre del consell de redacció de la revista de poesia Reduccions, on l’any 2004 coordina un monogràfic sobre la traducció poètica. Ha col·laborat en mitjans com La Vanguardia, Diari de Barcelona, El Periódico, Caràcters i, actualment, al diari Ara. Entre els anys 2004 i 2009 dirigeix el Festival Internacional de Poesia de Barcelona i entre el 2008 i el 2010 realitza un màster en Musicoteràpia a l’Idec-UPF. Des de l’any 2015 és professor de tècniques de poesia de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Premis

  • Premis Literaris de Girona – Miquel de Palol de poesia (1982): Carrer d’hivern.
  • Premi Màrius Torres (1996): Versos i contracants.
  • Premi Carles Riba (2015): Dret al miracle.

    • De l’anglès

  • BIDDULPH, Steve: Educar niños: por qué los niños son diferentes y cómo ayudarlos a ser personas felices y equilibrados [Raising Boys]. Barcelona: Alba, 2014.
  • CARR, J. L.: Un mes al camp [A Month in the Country]. Barcelona: Columna, 1990.
  • FULLER Torrey, Edwin: Superar la esquizofrenia [Surviving Schizophrenia]. Barcelona: Fundació Seny – Planeta: 2000.
  • GIBBONS, Stella: La hija de Robert Poste [Cold Comfort Farm]. Madrid: Impedimenta, 2012.
  • KAHN, Ashley: Miles Davis y Kind of blue: la creación de una obra maestra [Kind of Blue: The Making of the Miles Davis Masterpiece]. Barcelona: Alba, 2002.
  • MARE, Walter de la: Peix, el gran senyor [The Lord Fish]. Barcelona: Alba, 1998.
  • PAVER, Michelle: L’Ombra ardent [Burning shadow]. Barcelona: Kimera, 2014.
  • PITCHER, Annabel: La meva germana viu sobre la llar de foc [My sister lives on the mantelpiece]. Barcelona: La Galera, 2011.
  • PORTER, Max: El dol és aquella cosa amb ales [Grief Is the Thing with Feathers]. Barcelona: Rata, 2016.
  • SAGE, Angie: Engripauats [Frognapped]. Barcelona: La Galera, 2011.
  • SAGE, Angie: Vampiritzades [Vampir brat]. Barcelona: La Galera, 2011.
  • SHAKESPEARE, William: La doma de la fiera [The Taming of the Shrew]. Buenos Aires: Norma, 2000.
  • SHANKAR, Ravi: Mi música, mi vida [My music, my life]. Barcelona: Alba, 2009.
  • SPITZ, Marc: Jagger: rebelde, rockero, granuja, trotamundos [Jagger: Rebel, Rock Star, Rambler, Rogue]. Barcelona: Alba, 2012 (trad. Elena Vilallonga i Víctor Obiols).
  • THORNE, Matt: Prince [Prince]. Barcelona: Alba, 2012 (trad. Elena Vilallonga i Víctor Obiols).
  • WILDE, Oscar: El fantasma de Canterville [The Canterville Ghost]. Barcelona: Alba, 1998.

    • Vincles

    Comentaris d'obra

    Víctor Obiols, poeta intermitent, soterrani i mig secret, troba ací el seu lloc i la nissaga: el llinatge de Gabriel Ferrater (he dit Gabriel!), a voltes es troba als rangs, a estones, de Casasses, o de Llavina, o de Pedrals: ha trigat a venir una nova poesia catalana, i ara ve a batzegades (i Romera, o Gomila…). Els poemes són adés lluminosos, adés obscurs (com deia Brossa: «Ni clars ni obscurs enterament, els galls / serveixen per a tota art d’encanteri»). Greu i burlesc, tràgic i cínic, tot ple de tantes coses (Foix: «Tot n’és ple»). La sensació dominant és d’una rara densitat verbal i conceptual. «Dia nou dinou sota núvol xafogós»: un poema, a voltes té tanta d’intensa indagació com un llibre sencer.

    Què genera, què ens diu aquest juny tan dur? Solitari, ens repta a fer de saurins del poema i del poètic (i fins i tot, a voltes, potser «del Real Poètic»). Llibre que cal llegir molts cops, o potser llibre que cal llegir per llenques, o llegües, esquinçant-ne els parracs com banderoles, bequetejant: o ens abassega, total, o ens fa una mena de cantúria subtil d’infiltració. Mites del món dels monstres, però també monstres —fascinadors i terrífics— del món dels mites. Tot el llibre és alhora afirmació i desafiament, i només els bons lectors de molta poesia coneixen les lleis i el vocabulari d’aquesta esgrima: la nostra.

    (Pere Gimferrer. «El passi de rams», pròleg al llibre D’un juny dur. Barcelona: LaBreu, 2014, p. 8-9)

    * * *

    D’un juny dur és un llibre plantejat com un dietari poètic, un dietari desconcertant i enlluernador, al·lucinat i bell, en què sovint el so crea el sentit, i l’aplec sorprenent de dues o més paraules produeix una música atzarosa, com la d’un transportista de pianos que, en lloc d’estar conduint, toqués l’instrument mentre es desplaça en el camió. La poesia d’Obiols és perspicaçment combinatòria, i ens revela, per mitjà d’un llenguatge dut al límit, a voltes excessivament carregat, allò que la realitat ens vela. I, així, «el que tens a dir» i «el que tens a dins» es confonen; o, en una escena sobre el surfisme vital, el poeta s’empesca (o pesca) dues felices expressions, «fòrum íntim» i «àlgid mar», per referir-se a tot allò que hem anat perdent vivint i estimant: «Provisòriament ens sentírem / això, aixoplugats, / de variegades nimfes burgesament firats / —l’escalfor de la recerca—, / i, de sobte, una ventada / nus i risibles ens deixa / enllà del fòrum íntim. / No va ni ve ni fuig. / És líquida estultícia / que ens impregna, que ens fa molls, / i xops d’àlgid amar». (Aquest «àlgid amar» em recorda la mar d’amor en què Vinyoli, evocant Llull, feia naufragar el jo líric. També em semblen una picada d’ullet al barceloní aquests altres versos: «Vés fent prou encenalls, / filats de mots, / que cremen bé / i fan festa d’espurnes guaridores».)

    […]

    El juny líric d’Obiols actua per acumulació de referents, i el relat que va conformant no és aliè a la ironia (tan escassa, en general, en la poesia catalana contemporània): «S’ha deixatat el centre turgent / en microscòpiques miríades aspergides / en dispersió estratosfèrica. / —No pot dir-se d’altra manera.» Precisament, em sembla que una de les lliçons de l’obra és que tot, absolutament tot, pot dir-se sempre d’una altra manera.

    (Jordi Llavina. «La metàfora del piano», Avui Cultura, 20 de juny de 2014, p. 17)

    * * *

    Vaig conèixer Víctor Obiols en una escola, fa més o menys quaranta anys. Ell en tenia catorze, i hi feia d’alumne; jo, dotze més, i hi feia de professor. Tant l’un com l’altre representàvem els nostres papers amb poc convenciment. En el seu cas, no vaig trigar a comprovar-ho. Un dia, en un plec d’exercicis escolars, n’hi havia un que estava signat per un tal «Àlies Rimbaud». Vaig mirar les cares dels adolescents que seien davant meu intentant identificar aquell àlies insòlit, i el vaig adjudicar a un noi de cabells embulladament arrissats i grans ulls foscos, que no miraven iradament com s’hauria pogut esperar, seguint una versió tòpica de l’àlies, sinó amb una mescla de burla i timidesa ostentada, quasi agressiva, més propera a la realitat del model poètic escollit. Era, sense dubte, una bona imitació, perquè no volia ser una còpia.

    Uns quants dies després, en acabar la classe, aquell noi em va donar un llibre de poemes seus; acabava de publicar-lo, es deia Opus zero, estava signat per Víctor Obiols i prologat per Joan Brossa. Jo tenia vint-i-sis anys, volia més que res del món ser poeta, encara no havia publicat ni una ratlla, i allà tenia, davant meu, un noiet que, amb una indecisió ben entrenada, sota la qual palpitava molta convicció, m’oferia el seu llibre, quasi com excusant-se de l’orgull que podia dipositar en el gest. El títol del llibret era menys modest del que semblava: hi havia zero, sí, però també hi havia el llatí; i, a més a més, el zero significava que després vindrien l’u i la poesia de debò.

    (Pere Rovira. «El fervor i el joc», pròleg a Sol de Lluna ple. Barcelona: Els Llums, 2015, p. 10-11)

    * * *

    Víctor Obiols (Barcelona, 1960), també conegut com Víctor Bocanegra en la seva faceta d’intèrpret musical, és un poeta escadusser i dispers, malgrat una vida dedicada a l’estudi, la traducció i l’ensenyament de la literatura. Amb la recopilació Sol de lluna ple. Poesia 1974-1999 (Edicions els Llums, 2015) i el flamant premi Carles Riba concedit pel recull Dret al miracle, hauria de començar a assolir un reconeixement merescut de fa temps.

    En Obiols conflueixen dues circumstàncies propícies a l’adveniment d’un bon poeta: la llicenciatura en Filologia Clàssica i la carrera de cantautor. Gràcies a la primera, no li serà mai aliena la idea que de res no n’hi ha d’haver massa, no cal dir que adequada a tots els àmbits de la vida però especialment a la poesia; i a través de la segona, haurà comprovat que posar música a una lletra i fer que el públic hi pari atenció no s’aconsegueix mai per casualitat sinó amb esforç, revisió i persistència.

    Les 42 composicions de Dret al miracle revelen un interès per fer-se entendre, sense recarregaments innecessaris, cosa accentuada pel to dialogant que adopten en força casos. En un llibre anterior, Versos i contracants (1997), hi apareixia aquesta Divisa: «Compartir l’energia / amb els qui et fan costat / i a les seves esquenes / fer trenes de literatura». És a dir, les interrelacions personals com a prioritat, i en segon terme, l’exercici particular d’enaltir-les per procediments retòrics. A Dret al miracle destaquen els poemes d’amor o desamor, molt confessionals, molt arran de vida quotidiana; com el primer, que tracta de l’imaginari funeral d’un amor en què «Vam abocar-hi molt de tot, i al final era un obès / que no es movia del sofà de casa». Sovintegen imatges d’aquest estil, definidores i cridaneres, però també hi ha moments en què un grau més gran d’abstracció es fa present: «Una fiblada al cor, uns rastres de desig / en insomnis diürns seran com una creu».

    (Manuel Castaño. «El rebrot de la paraula viva», El País. Quadern, núm. 1625, 10 de març de 2016, p. 4)

    * * *

    Guanyador de l’última edició del premi Carles Riba, Dret al miracle (Proa), del traductor i crític literari Víctor Obiols (Barcelona, 1960), és un repte a la lírica des de la duresa del llenguatge rigorós, la tensió entre coherència mètrica i informalisme. Obiols desafia el lector a traspassar els límits de la consciència i el sedueix perquè l’acompanyi a l’univers irracional. Escriu la tragèdia del desdesig i l’amanseix amb ironia. És un llibre seriós, substanciós i cadenciós amb alguns poemes escrits fa una dècada. El títol polisèmic («dret» com a substantiu i com a adjectiu) juga amb l’elegia i la rialla. De la caiguda als inferns de la primera part —fruit d’una ruptura encalmada: «Hem assistit al funeral del nostre amor»—, a la renaixença i la fusió entre vida artística i quotidiana de la segona, el dret al miracle: «Retrobes l’esperança, amb fe d’alè». A la tercera part, viscut i patit el tedi, el poema es fa cançó i parla de desaparicions. El miracle és un fenomen en principi teològic que el poeta utilitza com a instrument metafísic per parlar de la resurrecció metafòrica d’una vida humana: el voler nou i el saber vell.

    (Anna Carreras. «Seducció, miralls de l’ànima i dobles sentits», La Vanguardia. Culturas, 23 d’abril de 2016, p. 40)

    Entrevistes

    Con la fuerza y la alegría de las buenas noticias, como un regalo o una fiesta sorpresa, sale a la “sabia luz que habíamos olvidado” el nuevo libro de Víctor Obiols, una colección de treinta poemas de larga distancia que cantan cada día de un junio. Frente al espejo, desde dentro, una voz sola escucha el eco del tiempo y apunta sus notas, en una metáfrasis de la intimidad y de la memoria literaria. ‘D’un juny dur’ nos habla desde la fe en el amor a la palabra, y diseña un calendario de fugas hacia la fantasía de la letra y el sonido, y hacia la posibilidad de vivir –y decir– en la maravilla de un día tras otro.

    —¿Dirías que hoy (a comienzos de otro junio…) la poesía es, todavía, un arma cargada de futuro?
    —Sí, ya lo dijo Celaya… y tiene que serlo, un arma cargada de futuro. Siempre lo ha sido y siempre lo será. Yo creo que la poesía tiene un valor suprapolítico y atemporal, y tiene que servirnos siempre, en cualquier época, y especialmente en épocas de penuria espiritual, como la actual.

    «Confessa sons agònics, o menteix… / I si menteix el so?» (Dia 2)

    —¿El poeta es un fingidor? (¿En qué reside la verdad y la fuerza de la palabra poética?)
    —¡Y esto es de Pessoa! Llega a ser una falacia, porque el poeta finge para decir verdades, dice mentiras que son verdad, mientras que tantas veces lo que se nos suele hacer pasar por verdad es todo mentira. En la poesía, en la literatura, estamos en ese juego de tener que validar nuestra experiencia a través de ficciones que, al fin y al cabo, nos sustentan mucho más que las convicciones prosaicas, las dosis de realidad que tomamos cada día y que continuamente nos hacen daño.

    «I el fantasma posaria ànima / als pianos insípids, / i melodia a la tenebra” (Dia 18)

    —¿La música y la poesía serían, para ti, diferentes colores de tinta de una misma pluma (la que empuñamos para transcribir el misterio)? ¿De qué forma con cada una?
    —Es curioso, porque un poeta a quien quiero mucho, Lluís Solà, me dijo de este libro, que le gustó, que le parecía que las letras tenían concomitancias con mi disco (‘Cançons de l’Akídelara’), y eso me hizo pensar que en estos poemas hay también una investigación sobre el sonido, sobre el mundo de la música, y eso es lo que, en cierta forma, marca mi pauta vital.

    La poesía, evidentemente, es un ritmo y una melodía que se imponen, siempre hay una música, que contiene ideas, porque contiene significados. Y en cambio, la música pura, el lenguaje musical, también significa mucho, aunque no lo podamos traducir, o si lo traducimos, lo empobrecemos. Luego hay eso que tratamos de hacer los que escribimos canciones, que es juntar ambos lenguajes, y que de alguna forma supone un sacrilegio, algo extraño que, cuando sale bien, es muy bonito, es casi un milagro: las grandes canciones son aquellas en las que ves que lo que se dice no se podría decir de otro modo más que a través de esa música, y esa música, a su vez, siempre irá acompañada de aquellas palabras. Por eso siempre tenemos este problema con los poemas musicados: los estás condenando –si se hace bien– a que aquella melodía siempre resuene. Por otra parte, mucha más gente conoce ciertos poemas gracias a su versión musicada (pienso en Machado con la música de Serrat, o en los poetas que cantan Raimon o Paco Ibáñez…)

    Entonces se abre el debate sobre si la voz recitada, la palabra, es o no es suficiente… y ¿por qué hace falta cantarla, si el poema ya tiene su música? Recuerdo aquella anécdota sobre Debussy y Mallarmé, que eran amigos, en que Debussy le dijo al poeta que quería poner música a ‘La siesta (o «la tarde») de un fauno’, y Mallarmé respondió: «Pensaba que la música ya la había puesto yo…» Fue entonces cuando Debussy hizo el ‘Preludio a la siesta de un fauno’, fantástico.

    Para mí, personalmente, se trata de dos registros diferentes. Cuando hago música intento escribir una letra clara y comunicativa y con la poesía hago lo que me da la gana, porque es un espacio de libertad (siempre dentro de unos códigos estéticos y unos mecanismos propios…) En este libro la música también está, en el sonido, y en imágenes: las campanas, los pianos…

    «En brut. Retall de l’ombra que t’habita, / la dita en mínima peroració / insomne, afuada l’energia astuta / ­—conclusió— / de passar per on no borda cap perill.» (Dia 24)

    —¿La aventura poética es una manera de enfrentarse al mundo, de indagarlo, o una fuga de la imaginación, en la palabra, para ponernos a salvo de todo lo que es feo y asusta?
    —La creación poética es una indagación pero al mismo tiempo es una coraza que te haces, porque en un momento de hipersensibilidad, de experiencias fuertes que puedes estar viviendo, la poesía es una fuga, no sé si hacia adelante o hacia atrás, una huida hacia adentro, en cualquier caso. No sé cómo será una huida hacia adentro (ríe). Por eso tiene ese valor de autodefensa ante el mundo y al mismo tiempo ayuda a comprenderlo, afina la visión. Pero como es un ejercicio muy subjetivo, muy individual, muy propio, no sabes hasta qué punto puedes transmitirlo, no estás nunca seguro de si llegará a los demás. Y entonces viene una decisión posterior, que es poner todo ese magma, ese material informe que te remueve por dentro, en solfa, para poder compartirlo. Porque lo primero que hay es esa necesidad de entender y de decir, y luego viene la construcción estética, verbal. De hecho, los treinta días de junio no dejan de ser una ficción (no escribí un poema diario durante todo un mes), es un artificio que he construido para poder comunicarme, por eso, porque si estamos haciendo arte, pues hagamos artificio.

    «Refàs a partir de la veu de dins. / I no fereix els ulls.» (Dia 20)

    —¿‘D’un juny dur‘ es el diario de campo de lo que no se ve? ¿Un almanaque de fantasías muertas, de fantasías nuevas?
    —Es una bonita forma de decirlo (ríe).

    «Percaça cireres que no són de mastegar / sinó d’ullar-ne la polpa.» (Dia 11)

    —¿ “Ceci n’est pas une pipe”? ¿Nos traicionan las imágenes? ¿O destilan la esencia, intocable pero reconocible, de las cosas?
    —Yo creo que la imaginación debe ser una vía de conocimiento. Pero al mismo tiempo también acaba siendo un mecanismo de fascinación, y un mundo donde te puedes refugiar. El arte es una mentira para decir verdades, ¿no? Lo que comentábamos antes… Y las imágenes son representaciones de la realidad, no la realidad misma, claro, pero nos acercan a ella, nos ayudan a conocerla. El arte trata de dar forma a los misterios del mundo con un código propio.

    «Pot haver-hi so que el salvi?» (Dia 5)

    —¿Qué es lo que queremos salvar, preservar o cantar a través de la poesía, de la música, del arte?
    —¡Todo! Queremos salvarlo todo, rescatar la vida de la miseria… Es aquella frase tan terrible de Van Gogh, que decía: «La miseria no se acabará nunca». Y se suicidó. Y hace pensar en quien vive la vida con este sentido finalista de que no vale la pena vivir… jamás sabremos si eso es una patología del cerebro o una idea lúcida, quizá no hay una sola respuesta… (Albert Camus decía que la única cuestión filosófica es el suicidio.) Pero el arte, en cualquier caso, es un intento por salvarnos, sí, y la palabra poética tiene ese valor de mensaje encriptado: a veces hay cosas que llega un momento en que se hacen inapelables, y a menudo, cuando aparecieron, la gente no se dio cuenta.

    «Una nua i llisa estesa de paraules / que pesin per si soles / amb les soles del vent.» (Dia 10)

    —Poesía: ¿difícil o diáfana? ¿De qué modo crees que se articula la comprensión poética?
    —Creo que la pretensión del poeta debe ser que se llegue a leer poesía de la misma forma en que una persona se enamora de una música, de una melodía; que alguien pueda quedar atrapado en unos versos sin saber demasiado qué dicen, porque allí hay un misterio que le cautiva. Igual que con la música. Y esto es lo mejor que te puede pasar cuando escribes, que la gente quede atrapada en el hechizo.

    Dices:

    «Deixa-t’ho tot a fora i entra sol.
    Un únic gaudi: construir amb allò que tens a dir,
    amb allò que tens a dins, quan diu tan fosc i fi.
    Dir i desdir. Filar i refilar.
    I amable amb tot, i amb tu, fora símbols». (Dia 10)

    —Y suena como una declaración de intenciones, como un magnífico consejo en el tono generoso de las ‘Cartas a un joven poeta’… ¿Se te ocurre otro?
    —Este! Eso es lo que yo diría a los jóvenes poetas… Y es que supongo que ese es el ideal del poeta (que piensa que lo es, que se inviste de poeta): llegar a ser como los «vates» latinos, ese poeta visionario que llega a decir de una manera natural, como si fuera un mago, cuando ya no hay diferencia entre palabra de comunicación o palabra pragmática y palabra mágica.

    Supongo que hay gente que habla en poesía, gente que no necesita toda esa retórica porque ya le sale así y no es un discurso impostado; me viene a la cabeza la figura de Miguel Hernández, que era pastor, como la imagen de poeta natural. Pero los que ya estamos tan mediatizados por la literatura no sé si somos capaces de volver al paraíso perdido de la inocencia lingüística, o poética, y hacemos lo que podemos con lo que tenemos, que es mucho, o es demasiado…

    «Per la paraula
    ens hem reunit; tothom escolta.
    La lluna reté el secret.» (Dia 27)

    (Joana Castells: «La creación poética es una indagación y a la vez una coraza», El Diario.es, 12 de juny del 2014)

    * * *

    Amb una llarga trajectòria com a músic (com a Víctor Bocanegra), aquest és el tercer llibre que publica en els últims tres anys, després D’un juny dur i l’antologia Sol de lluna ple (Poesia 1974-1999), una «coincidència», diu, que farà d’avantsala al seu nou projecte musical: un disc —Sacrilegis— musicant poetes catalans.

    —Quina relació manté aquest llibre amb els dos anteriors volums de poesia?
    —El fet de publicar tres llibres en tres anys consecutius ha estat un atzar absolut. No estava pensat, ni de bon tros. Des del 2009, amb el llibre Nòtules, que acompanyava el disc Fonografies, no havia publicat res. Jo ja tenia D’un juny dur a punt, que és un llibre dels anys 2008, 2009, 2010, que no va sortir fins més tard, a LaBreu. I després, l’editor d’Els Llums em va proposar d’aplegar els meus quatre o cinc llibres publicats, introbables, i algun d’inèdit. I vaig fer un llibre que recull el meu segle XX.

    —D’on provenen els materials de Dret al miracle?
    —Em vaig presentar al Riba amb poemes que tenen uns quants anys. D’altres són més recents. Però s’ha donat aquesta coincidència, que sembla que jo sigui un autor d’un llibre cada any; però no, m’esgarrifa la idea. Ara, pel que fa al vers, penso reposar.

    —La primera part és bastant narrativa…
    —La primera secció, que es diu «Inferns del tresor humà», té uns poemes amb una dicció que estaria més a prop d’això que se’n diu poesia de l’experiència. Són poemes més referencials, que van més a usar el llenguatge d’una manera molt pragmàtica, amb poques metàfores. La segona secció, que és el nucli del llibre, és on s’elabora més aquesta idea de miracle. Deixo en mans del lector escatir de quin miracle estem parlant. No és un llibre de teologia ni religiós però potser sí que hi ha espiritualitat.

    —En aquesta part espiritual apareixen alguns homenatges a persones desaparegudes…
    —Fins a cert punt la presència de la mort hi és constant, en forma d’homenatges a referents que he tingut en la poesia, com Joan Vergés o Segimon Serrallonga. Hi ha la idea de la reverència al misteri, al misteri de l’existència, de per què som aquí i per què deixem d’estar-hi d’un dia per l’altre, i de les forces que ho mouen tot. Però, al mateix temps, sempre tinc una antena posada a les veus, als versos que em vénen donats, per dir-ho a la manera de Riba.

    —I enfront d’això hi ha volgut posar la tercera part?
    —És com un reviscolament. La idea que tot retorna. El camí de la vida és com anar per la muntanya, hi ha baixades a les fondalades i, després, pujades als cims. Després del purgatori, que és la part del mig del llibre, hi ha un retrobament, no sols del fet de poder-te enamorar d’una persona concreta sinó d’enamorar-te del món, també. Redescobrir que som i estem vius.

    —Aquest viatge que proposa i les formes diferents que pren ha tingut alguna cosa de procés catàrtic intern?
    —Tinc la impressió que els grans poetes són aquells que aconsegueixen una coherència en la veu, que sempre els reconeixes. I jo em sembla que no en tinc, sóc molt permeable i camaleònic. Comences de petit jugant amb les paraules i acabes que les paraules juguen amb tu. Potser sí que pots arribar a conformar una veu, encara que sigui multiforme o diferent. Però tampoc tinc manies en aquest sentit. Aquest potser és un llibre més ric i complet que D’un juny dur. Emotivament és més colorista.

    (Anna Ballbona: «Comences de petit jugant amb les paraules i acabes que les paraules juguen amb tu», El Temps, núm. 1664, 3 de maig de 2016, p. 71)

    Antologia

    Solemnes exèquies

    Hem assistit al funeral del nostre amor.
    L’esquela no ha sortit a cap diari.
    Jo volia dir el respons
    però el meu discurs
    era un embull incomprensible.
    Tu també ho has provat
    i no sé si és que no et sentia
    o potser no ho entenia
    però els mots que proferies
    semblaven el repic
    d’una màquina d’escriure.
    (Un so més antiquat que el del teclat d’ordinador.)
    I és que és això, que s’ha fet vell
    el nostre amor. No ha mort
    precisament d’inanició,
    que era de vida.
    Vam abocar-hi molt de tot,
    i al final era un obès
    que no es movia del sofà de casa,
    amorrat a les pantalles,
    i amb prou feines deia res.
    No sé si és que s’ha fartat del seu cos,
    o, simplement, de nosaltres.
    I, per cert, t’has fixat que al funeral
    no hi ha vingut ningú?

    (Dins de Dret al miracle. Barcelona: Proa, 2015, p. 15-16)

    * * *

    Lletra de batalla a Llàtzer

    Look up here, I’m in heaven
    DAVID BOWIE, «Lazarus»

    És u amb la vida el cor, Llàtzer.
    És u amb la vida el cor
    i expira el goig més prest que no pensem.
    Amb tu no aniré a mort.
    Llàtzer, on ets? On has anat?
    Hi anem ensems?
    Despertes d’un no-res d’abís i fosca,
    t’has tret les faixes
    com un nadó espolsant-se el tel.
    Fas vida 2, en negatiu positivar,
    encofurnat d’infinitud girada,
    optatiu de passions d’ultratomba,
    brodada de quimera, de futur fabulat.
    T’he portat fulla d’oliu, Llàtzer,
    no pas cap arma.
    I el cos et sobreviu,
    alliberat de la comèdia obscura.
    És u amb la vida el cor, i tu,
    entre l’ençà i l’enllà,
    entre després després
    i abans de vans passats,
    enfarinat de pols de guix del temps,
    Llàtzer,
    salvat del fons de l’espadat…
    retrobes esperança, amb fe d’alè,
    revéns a la cruïlla de camins,
    i veus la meva lletra, que és feta d’abraçada,
    bella encaixada ben endins.
    És u amb la vida el cor, Llàtzer,
    eternitat recordada.
    És u amb la vida el cor.

    (Dins de Dret al miracle. Barcelona: Proa, 2015, p. 31-32)

    SENSE CICATRIU

    Avui tocava ser sol davant del mar

    Ferida que no tanca.
    No tallo cap branca
    de l’arbre de l’amor.
    Qui estima no pensa
    què vol dir aquest mot.

    Ferida que no tanca,
    carícia que manca
    en un moment de mort.
    Qui estima somia
    què pot ser aquest sot.

    Ferida que no tanca,
    natura que no és franca.
    La boca es menja el cor.
    Qui estima sospita
    què agrirà aquest llot.

    De mot a sot.
    De sot a llot.
    De llot a mot.

    Dia 1

    (Del llibre D’un juny dur. Barcelona: LaBreu, 2014, p. 15)

    * * *

    SURFEJANT A LA FREDA MAR BRAVA

    A P.R.

    La vida que ve,
    que no sabies en quin disseny et perfà,
    ficats en el motlle més o menys dúctil
    que ens anem, mal que bé, preparant, per trobar.
    Còpies de claus, de portes de cambres…
    franquejades avui o fa segles.
    Com un neoprè d’afectes, de desafectes,
    que ens protegeix o ens pot deixar escamnats,
    a la viscosa intempèrie.
    Provisòriament ens sentírem
    això, aixoplugats,
    de variegades nimfes burgesament firats
    —l’escalfor de la recerca—,
    i, de sobte, una ventada
    nus i risibles ens deixa
    enllà del fòrum íntim.
    No va ni ve ni fuig.
    És líquida estultícia
    que ens impregna, que ens fa molls,
    i xops d’àlgid amar;
    en entrelluc, veiem, flagrant,
    la sàvia llum que havíem oblidat,
    com estantissa llàntia de capella.
    Era allò, era fàcil i era bo, i ho sabíem.
    Ho hem tingut i gaudit. I negat. Era meu, i nostre a voltes.
    I ara la lluita: filferro del desig
    que agafa bella forma si en saps pagar l’alt preu —o la rebaixa.

    Dia 3

    (Del llibre D’un juny dur. Barcelona: LaBreu, 2014, p. 18-19)

    * * *

    LA MEVA CREU

    No sap fer-ho d’altra manera.
    És meva i no és meva,
    i la passejo, pesada, a l’esquena.
    Hi veu i no hi veu,
    quan puja i quan baixa,
    la meva creu.

    No sap fer-ho,
    no sap com fer-ho
    d’altra manera,
    altrament
    —també és la seva—,
    ai, quin turment.
    No para, no calla, no creu
    i diu que el fons és bo…
    que en el fons és bona,
    la meva creu.

    Dia 7

    (Del llibre D’un juny dur. Barcelona: LaBreu, 2014, p. 25)

    ÀNGELS TRENCATS

    La vida, la irreparable. Plena de gent.
    Els pactes entre germans d’incerta sang,
    el cant admirable del que treballa.
    L’última veritat sota terra,
    l’últim amor abans d’ara.
    Tots els dies, els mots, els parcs,
    la incerta emoció, les falses ensenyes.

    Contemplar la gesta dels grans,
    la vella saviesa infal·lible,
    la natura accidentada dels homes fatals,
    engolits per l’abisme.
    La presència inesborrable de l’heroi
    que en la seva solitud ens acompanya.

    (Del llibre Carrer d’hivern. Barcelona: El Mall, 1983, p. 13)

    * * *

    ARS

    Que tenir les paraules en vers
    per dir que deixes constància
    no sé si conforta, però bé diverteix.
    Confirma que, si respirar és necessari,
    ho és això, també, de dir-me
    a mi mateix, o a tu, alguna cosa.

    Els altres lectors són veients
    que ens observen, obscens, des del front.

    Que mentre omples pàgines
    vas engendrant un tresor de signes.
    Per obra del temps se’t revelen
    alguns enigmes, només. De vegades
    grafies plaents.

    Que tenir les paraules en vers,
    retallat o dispers,
    és poc? És molt o no res?
    Secret d’un hivern.

    (Del llibre Carrer d’hivern. Barcelona: El Mall, 1983, p. 21)

    «Pourquoi une apparence de soupirail blémirait-elle au coin
    de la voûte?»

    Rimbaud

    ADÉU!

    Desesperadament, pujo a quatre els esglaons de l’escala
    alzinada, perpendicular al zenit blau.
    Arribo a dalt. El cap em bota i
    la sang és bombejada frenèticament.
    Se’m creba el gat, però sóc Adalt.
    Sóc a l’impalpable blau,
    inaconseguible.
    Ja res no em plau.
    He descobert la ceguesa immaculada.
    Vista hiperaèria em porta a
    Una guerxesa infradavant dels nassos. Ha! Ha!
    Ja hi sóc!
    Volo nedant sense acabar
    d’acaparar-ho tot.

    (Del llibre Opus Zero. Barcelona: Edicions 62, 1974, p. 7)

    EL QUERUBÍ

    Sobre un tema de Blake

    Corromput, devastat
    El carrer brut del món
    Tot podrit i acabat
    Ha anat desbordant llàgrimes.
    He vist plors escanyats
    D’espectres, mortes ànimes.
    Amb furor apressat
    L’hòrrid monstre golut
    Esquinçava pells verges.
    Empal·lideix el món
    I el Querubí no ve.
    Sí! el del cor tercer.
    El que porta la trama:
    Infinit i Puresa
    Per a la terra fesa.
    Amb els seus ulls de llum
    I el seu glavi de flama.

    (Del llibre Versos i contracants. Barcelona: Edicions 62, 1997, p. 11)

    * * *

    VIDA I ART

    «O tes manières de venir! J’y mets du mien
    Aussi, mais toi, que c’est gentil
    quand c’est du tien!»

    PAUL VERLAINE

    Un llarg poema a mig fer,
    un projecte de novel·la,
    la prosa d’un faldiller,
    i una dona, amor en cel·la.

    Els projectes i les proses
    i els poemes començats
    són deliris, o són noses,
    o només sublimitats.

    I la dona, en l’abraçada,
    deixa humors, deliquis cars,
    i una empremta il·luminada:
    flaire del tot en les parts.

    Quedarà un tast apuntat:
    de nit i dia el desfici.
    I el motiu viu, rescatat,
    respira pur artifici.

    (Del llibre Versos i contracants. Barcelona: Edicions 62, 1997, p. 13)