El mèrit principal del llibre del senyor Cambó Les dictadures consiteix en què, en l’ambient més aviat casolà de la vida intel·lectual del nostre país, suscita els problemes més vius plantejats actualment a tots els països de cara i ulls. En aquest sentit hem de felicitar-nos de la seva aparició i desitjar que l’exemple del seu autor trobi imitadors.
Tres motius principals ens han induït a escriure aquestes planes de resposta al llibre del senyor Cambó; primer, contribuir a airejar un xic la casa obrint les finestres que donen al món; segon, oposar al punt de vista d’un dels homes més representatius de la nostra burgesia el punt de vista de la part més avançada del proletariat, i tercer, demostrar que la idea fonamental del senyor Cambó consisteix a assegurar en una o altra forma la dictadura de la classe capitalista.
Hauria estat preferible escriure aquesta resposta immediatament després de la publicació de Les dictadures i ho hauríem fet si el llibre del senyor Cambó no hagués arribat tan tard a les nostres mans. En aquells moments la campanya de premsa feta a l’entorn del llibre, i el fet que la seva aparició hagués coincidit, si no vaig equivocat, amb la «Diada del Llibre», donava un interès més viu, més candent, als problemes que s’hi tracten. Tanmateix aquests darrers tenen un valor tan actual i seguiran tenint-lo encara durant tant de temps, que no creiem que aquestes planes vinguin a deshora. Si la seva aparició suscita l’interès per les qüestions que s’hi examinen, contribueix a esclarir-les i provoca altres intervencions en el debat, no considerarem perduda la nostra feina.
Moscú, març de 1930
(Les dictadures dels nostres dies. Barcelona: Llibreria Catalònia, 1930, p. 7-8)
* * *
El problema de l’emancipació de les nacionalitats oprimides, particularment agreujat després de la guerra imperialista del 1914-1918, que destruí el monstruós imperi plurinacional austro-hongarès a canvi de la balcanització d’Europa, plena de perills i d’amenaces per a la pau del món, ofereix un interès indiscutible per al moviment obrer, que no pot desentendre’s de cap dels aspectes de la lluita emancipadora dels homes i dels pobles, i, molt especialment, per al d’aquells països que, com el nostre, el té plantejat d’una manera tan viva.
La revolució social no es desenvolupa en línia recta, no és el Grand Soir en què somniaven els revolucionaris ingenus del segle passat, l’esfondrament espectacular del règim capitalista, com a conseqüència d’un acte de força breu i decidit, i la substitució gairebé automàtica del vell ordre de coses per una societat més justa i més humana, sorgida en un tancar i obrir d’ulls, amb tots els atributs d’un mecanisme perfecte i regular.
Per sorprenent que pugui semblar, i malgrat l’experiència decisiva dels últims anys, aquesta concepció ingènua i falsa encara sobreviu als nostres dies en la consciència de nombrosos militants del moviment obrer, la qual cosa els impulsa a rebutjar totes aquelles accions que no comportin, d’una manera immediata, aqueixa «revolució» meravellosa que ha de realitzar la transformació catastròfica i radical de la societat en vint-i-quatre hores. Gairebé no cal dir que els «revolucionaris» d’aquesta categoria consideren amb altívol menyspreu o amb indiferència absoluta problemes com és ara el de l’alliberament de les nacionalitats oprimides.
(Els moviments d’emancipació nacional. Badalona: Proa, 1935, p. 7-8)
* * *
La nació és un producte directe de la societat capitalista. En realitat, la història antiga i medieval no ha conegut la nació sinó els seus gèrmens. El fonament de la nació és el desplegament de l’intercanvi sobre la base econòmica del capitalisme. La nació es desenvolupa en la mesura que es desenvolupa el capitalisme, perquè és la forma que respon als interessos de classe de la burgesia. La nació és, doncs, un resultat de l’aparició i el desplegament del capitalisme i es caracteritza per l’existència de relacions econòmiques determinades, la comunitat de territori, idioma i cultura.
Els països que no han entrat en el període de desenvolupament capitalista no poden, de fet, ser considerats com a nacions. La burgesia nacional tendeix a tot arreu a constituir-se en estat. El moviment d’alliberament nacional expressa precisament aquesta tendència.
La formació dels estats rus i austro-hongarès va precedir el desenvolupament capitalista. La unitat establerta fou una unitat absolutista i despòtica. A Espanya, la unitat es va produir en formes semblants, i per això Marx, referint-se a Espanya, ha pogut parlar d’estats de tipus asiàtic. La unitat espanyola ha estat una unitat artificiosa i despòtica, fonamentada en la dominació dels elements semifeudals, els terratinents i l’Església. Això explica fonamentalment el fet que siguin precisament els elements més reaccionaris del país els que hagin aixecat la croada contra les aspiracions nacionals de Catalunya.
(Sobre les nacionalitats. Sabadell: Fundació la Mirada, 1996, p. 15-17)
_0.webp)
